La nuesa ha de ser total, el meu passat és el substrat del meu present, el fém o la terra sobre el qual la planta de l'ara creix, per això desitjo explicar-lo.
Hi havia una vegada un nen a qui els seus li van explicar, des que tenia ús de consciència, que Franco havia salvat Espanya. Li ho van dir, li ho van jurar, i com que no tenia més història per aprendre, s'ho va creure.
El nen va créixer, va complir deu anys, i es va adonar que els enemics d'Espanya, els dimonis amb cua i banyes que havien cremat esglésies, estaven destruint la gloriosa creuada del salvador Franco; encara no sabia història.
El nen va continuar creixent, va fer quinze anys, i els seus, els de la nació espanyola, li van fer saber que ara s'havia de ser demócrata, de dretes i españolista, però demòcrata; i com sempre, va fer cas als seus.
El nen va fer setze anys i va estudiar història, però no pas la història inventada dels vencedors, sinó també la història dels perdedors, i la història dels que s'ho miraven des de fora; i el nen es va revoltar contra Franco, la dictadura i el nacionalisme espanyol; però el nen encara era de dretes, i profundament religiós.
El nen va créixer, va fer vint anys i va deixar de ser un nen, i de mica en mica va anar aprenent economia, humanitat, llibertat i revolta... i es va descobrir independentista; els seus es van enfadar molt, la majoria el van abandonar.
El nen va continuar creixent, va explorar les profunditats del Raval, i es va adonar que només podia ser d'esquerres; alguns dels seus companys conservadors que encara quedaven al seu costat van marxar espaordits, i el nen encara es va sentir més sol.
El nen va recordar algunes experiències innocents de nuesa que havia viscut a la infantesa, es va despullar, i va descobrir que el pecat que tant li havien ensenyat a fustigar, només existia als ulls dels qui miraven; i el nen es va descobrir naturista. No cal dir que en aquest moment el nen es va quedar completament sol.
Poc després, el nen, ja dins la vintena, es va mirar en un espill i va veure que era un home; un home d'esquerres, creient sense religió, independentista sense partit, lliurepensador, algú que havia trencat amb el seu passat i que potser per això estava sol; però al capdavall es va sentir feliç, perquè era ell, i perquè amb tot aquest llarg viatge ideològic i vital no havia deixat mai de cercar la justícia dels esdeveniments, la bellesa de la vida, i la bondat dels éssers humans. Es va sentir nu de militàncies, però profundament convençut del que creia. Es va sentir lliure de compromisos i de falses aparences. Es va adonar que havia estat als dos costats de les idees i que això l'ajudava a conèixer els punts febles d'ambdós costats. I al capdavall va descobrir que el més important, enllà d'idees i de militàncies, és el respecte a la vida, a la llibertat i a la diversitat.
Fi de la primera confessió.
1 comment:
El nen devia patir molt, abans no es va adonar que en ambdós costats hi havia de tot...
Una abraçada des del meu mar.
Post a Comment