Fugiu de les recomenacions turístiques de les agències

.

Entreu en una agència de viatges, si ho voleu, per a decidir les vostres vacances; però la meva recomenació és que us apunteu tots els destins que l'agència us ofereix, i que després us n'aneu de vacances a qualsevol lloc que no sigui cap dels que us hagin ofertat. Perquè per conèixer de debò un lloc, n'hem d'apartar tot allò de fals o d'artificiós que l'afany d'atraure turistes s'ha inventat, refundant l'indret i convertint-lo en un miral del nostre inconscient, un escenari de les nostres fantasies infantils reprimides, un teatre de móns que no existeixen.
Per això m'agrada visitar pobles que a ningú li sonen (fora de a les persones que hi estan directament implicades); pobles amb una infinitud d'històries que molt poques vegades transcendeixen, amb gent que surt a prendre la fresca o a xerrar amb els veïns, amb festes populars o medievals on tothom es coneix, amb cases construides seguint l'estètica de segles enrere, amb una única piscina, petita i poc elaborada, que agombola les criatures de tot el poble i ajuda a fer relacions, amb un parell d'esglésies medievals, rastres d'història sagnant que a poc a poc es converteix en runa, i un cel immens i esbandit, que en ser tan pla el terreny, ofereix una volta enorme i una posta deliciosa.
Us he descrit Alaejos, un poblet de la província de Valladolid per on ahir vaig caminar. El podeu veure a les fotografies. Sembla que està provat que “Juana la Loca” hi va estar segrestada un temps, en un castell, les runes del qual s'han trobat en fer reformes en una casa.

.

Les drogues generades pel cos quan ens enamorem

.

No fa gaire, vaig llegir un article força interessant en el qual un expert parlava de les substàncies que el nostre cos genera quan ens enamorem. Sobta adonar-se de fins a quin punt som capaços de generar les nostres pròpies drogues naturals (drogues que creen addicció); que, ben mirat, no es pot dir pas que siguin dolentes, ans pel fet de ser produides pel cos, difícilment podrem caure en un abús; i en tot cas, si alguna vegada ens passem, el propi cos s'encarregarà de tancar-ne la font.
Concretament, quan ens enamorem, ens augmenten els nivells de dopamina. La dopamina fa que focalitzem l'atenció en la persona que ens ha robat el cor; malauradament, també provoca canvis espontanis d'humor.
També segreguem norepinefrina, que augmenta la nostra capacitat de recordar els nous estímuls sorgits arran de l'enamorament: de quina manera m'ha mirat? Com ha pronunciat aquests mots? Quin gest ha fet amb la mà?
Per contra, amb l'enamorament, baixa la serotonina, que és un neurotransmissor vital per l'estabilització de l'humor, i la inhibició de l'enuig i l'agressivitat; també és necessari per la regulació de la temperatura del cos i dels ritmes de la son.
En conclusió, la neuroquímica influeix molt i molt en les conductes relacionades amb les emocions, l'enamorament i el desig sexual.
I algú podria preguntar que com s'ho manega el cos per a ser capaç de fer tot això, i que per què succeeixen aquests “col·locons”. La resposta a aquestes preguntes sempre la trobarem a l'evolució. Aquells individus que per mutació genètica van començar a segregar-les van aconseguir uns beneficis notables a l'hora de reproduir-se; beneficis que van provocar que la informació genètica responsable d'aquests fenòmens s'escampés més ràpidament pel grup que no pas la informació genètica a la qual li mancava la producció d'aquestes drogues.
Quan fem exercici físic, també segreguem determinades drogues que ens provoquen benestar psicològic (lleugera eufòria, relaxació mental, etc). Si després d'estar fent esport al llarg d'un període de temps regular (cada dia, uns dies concrets cada setmana...) deixem amb brusquedat aquesta pràctica, les substàncies es deixaran de generar i amb tota seguretat percebrem una lleugera (o menys lleugera) síndrome d'abstinència.
I hi ha més activitats, totes força sanes, que ens regalen petites i benignes borratxeres sense necessitat de consumir cap substància. Això també ens ha de servir per a relativitzar les nostres sensacions, i a l'últim un bon feix de les nostres conviccions (sentimentals, polítiques, religioses, socials...) que sovint, i sense saber-ho nosaltres, hauran nascut més arran dels efectes de les nostres substàncies, que no pas d'un raonament objectiu ( i això sense entrar en els estirabots de l'inconscient, que encara ens converteix més estels batuts pel vent).
La foto correspon al poble d'Urueña, a la província de Valladolid, que ara per ara és l'única localitat de l'Estat espanyol que és considerada “Villa del Libro”. Al llarg dels seus carrers empedrats, i a dins de les seves muralles, hi ha una ruta de llibreries (la majoria de llibres vells) i de museus d'art tradicional. Us la poso més que res perquè és on vaig ser ahir, i on vaig pensar i discutir amb un metge aquestes qüestions de les drogues generades pel cos.

.

Principi antròpic fort.

.

Fa un any, aproximadament, uns quants usuaris del web de relatsencatala.cat discutíem sobre l'existència de Déu, arran d'un parell d'assaigs meus que porten per nom “Per què no sóc catòlic?” i “Per què crec en Déu?”. Malauradament, el tema es va polititzar, i alguns comentaris van agafar un caire tribal, més que no pas filosòfic o científic. Avui torno a trobar-me al mateix menjador on vaig escriure el segon d'aquells assaigs, i potser per això m'han vingut al cap reflexions noves que al llarg d'un any m'han anat fent xup xup per dins i que han fet que la sorpresa de la qual parlava l'any passat: la sorpresa d'existir, no sigui tan torbadora; podria dir fins i tot que estic una mica menys sorprès. Encara estic sorprès, però mercès a les reflexions que acontinuació faré, una mica menys.
Abans de res haig de dir que de tot el que explicaré no m'he inventat res; o en tot cas, he partit del “principi antròpic fort” explicat per Stephen Hawking a la seva obra “A brief history of time” i també a “l'univers en una closca de nou”. I he intentat explicar aquest principi antròpic fort amb paraules senzilles, cometent segurament un munt d'imprecissions, però intentant que algú m'entengui. La idea seria aquesta, que algú m'entengués, tant si hi està d'acord com si no (això m'és igual) però que, pel cap baix, algú llegís això que explico i aconseguís entendre què vull dir, que de fet és més fàcil d'entendre que d'explicar.
També diré que he simplificat molt. Hi ha moltes condicions necessàries per la vida en algunes regions molt concretes del nostre univers (jo només n'he esmentat algunes); i hi ha moltes característiques generals de l'univers que fan que sigui d'una manera i no d'una altra a la totalitat de zones de l'univers, i novament jo només n'he esmentat algunes. Com a introducció podria advertir que he diferenciat aquests dos grups de característiques: les particulars (d'una area de l'univers que fan possible la vida en aquesta àrea), i les generals (a tot l'univers que fan que sigui com és i que permeten l'existència de les característiques particulars en alguna area concreta de l'univers).
I ara ja començo amb l'assaig.
La coincidència d'unes característiques concretes (físiques i químiques) en un racó determinat de l'univers, fa possible l'aparició de la vida; de primeres (i després de moltes fases prèvies) unicelular, i després (per evolució) una diversitat de formes multicelulars que al llarg del temps progressen (mitjançant la procreació i les generacions) fins a diferents espècies. En alguns casos, algunes espècies arriben a intel·ligències elevades, capaces de desenvolupar tecnologies, per dir-ho d'alguna manera, superiors.
Aquesta coincidència de característiques (les que són necessària per l'inici de la vida) és bastant precisa i exigent: un interval concret de temperatures, una composició química adequada (probablement la presència de carboni, hidrògen i alguns elements més en les proporcions i disposicions adequades), una atmosfera que harmonitzi amb la composició química de les mol·lècules susceptibles de desenvolupar la vida i que atorgui la pressió adequada, un sistema estelar estable que garanteixi la pervivència en el temps d'aquestes característiques; i a banda d'això, probablement, molta sort, perquè l'atzar existeix en un univers descrit per la quàntica; algunes propietats de les partícules subatòmiques depenen de l'atzar, i algunes d'aquestes propietats influeixen en l'aparició i el futur de la vida.
Si comprenem això, hem de reconèixer que no és casualitat que ens trobem en una zona de l'univers que compleix totes les condicions que la vida exigeix; perquè si no les complís no hi seríem. Si som on som de l'univers, és perquè les característiques d'aquest racó han fet possible que arribem a existir. En qualsevol altre racó de l'univers que no compleixi les condicions per a la vida, no arribarà a existir cap espècie animal que pugui arriba a sentir que és una casualitat increible el fet de ser on és, i el fet d'existir.
No obstant això, si no aprofundim una mica més, hem de reconèixer que hi continua havent una gran casualitat, una tremenda coincidència, una increible possibilitat que no tindria perquè ser-hi: la increible capacitat de l'univers de pel fet de ser com és permetre que, davant d'una determinada coincidència de característiques físiques i químiques, la vida brolli en algun punt; possibilitat que, si les característiques generals de l'univers fossin diferents, aparentment no hi hauria de ser, o, pel cap baix, el més probable seria que no hi fos. Si hi és, fa sospitar la possibilitat d'un disseny intencionat ( hi ha grups religiosos que ho prediquen).
Si no reflexionem una mica més, hauríem d'acceptar que la possibilitat que l'univers tingui capacitat per a desenvolupar la vida, ni que sigui en molt pocs racons del seu si, és alhora molt poc probable, però el fet és que sabem que és certa (perquè som vius); heus aquí la raó de la sorpresa: quelcom que ja és una realitat ( la vida), és alhora molt poc probable que pugui ser.
Intentaré explicar-me.
Només que en el big bang inicial en lloc de desplegar-se les tres dimensions de l'espai i la quarta del temps; s'haguessin arribat a deslligar les onze que sembla que estan plegades i que només es perceben en dimensions ultrapetitíssimes, l'univers que hagués sorgit, no podria arribar mai a la vida. Només que l'espin d'alguna de les partícules no fos el que és, l'univers que en sorgiria seria completament diferent, i porbablement incapaç de generar la vida en cap dels seus racons. Amb això vull dir que les condicions inicials de l'univers pel que fa a les dimensions que ha acabat tenint i a les característiques físiques de les partícules subatòmiques que el formen, són les que permeten que algun racó de l'univers pugui arribar a posseir les condicions necessàries per la vida. I això és estrany; és massa casual. De totes les característiques, i combinacions de característiques (infinites) de les dimensions i de les partícules subatòmiques que la totalitat de l'univers hauria pogut adquirir en el moment del big bang, precisament ha adquirit les que fan possible que en algun racó (racó que reuneixi les condicions físiques i químiques necessàries) hi hagi vida. Si només hi ha un univers, això fa intuir una excessiva casualitat. La probabilitat que del big bang en sorgís un univers incapaç de la vida és molt gran, massa gran; més gran que la probabilitat que a mi mai no em toqui la primitiva; i creieu-me: a mi mai no em tocarà la primitiva. Si només em quedo amb aquesta reflexió, haig de creure en la necessitat d'un Déu dissenyador, en una intenció, en un disseny intencionat; o en tot cas, haig de assignar el mateix grau de possibilitats que existeixi aquest Déu que el grau de possibilitats que mai no em toqui la primitiva. Però jo no em quedaré aquí; hi ha una altra opció; una opció que fa que sigui lògic que jo em trobi en un univers apte per la vida en algun racó. I aquesta possibilitat és que aquest univers no sigui l'únic. Si només hi ha un univers, el fet que tingui capacitat per generar vida és massa improbable sense un disseny intencionat; si per contra hi ha una infinitut d'universos, cadascun d'ells amb totes les diferents característiques (dimensions, spins...) possibles, és segur que algun (o alguns) d'ells acabaran tenint les característiques (dimensions, spins) que el convertiran en apte per a la vida (en algun dels seus racons), i en aquest (o aquests) universos aptes, hi haurà algun racó que posseirà les condicions físiques i químiques que podran iniciar la vida, i en algun d'aquests racons la vida s'iniciarà, i algunes d'aquestes vides evolucionaran vers intel·ligències superiors que es faran les preguntes que jo m'estic fent ara. Una infinitut d'universos diferents fa que la probabilitat que algun d'ells sigui apte per la vida fregui el 100% , i en conseqüència, no és necessari creure en un disseny intel·ligent. Tampoc no l'estic negant, només estic demostrant que no és necessari.
Davant d'aquesta idea, moltes persones acostumen a preguntar-se on són aquests altres universos. I el cas és que la pregunta que llancen no està ben formulada, perquè estan demanant una localització espacial d'aquests altres universos, i l'espai és una característica interna del nostre univers, igual com ho és el temps (i segurament també serà una característica de molts d'altres universos, encara que no necessàriament de tots). Al nostre univers, els éssers necessiten ser en un espai i en un temps per existir. Si parlem de realitats no subjectes a les condicions del nostre univers, hem de dir que no necessiten ser en cap espai ni en cap temps per a existir. Poden existir diferents realitats sense estar lligades a cap espai ni a cap temps.
Ara tornaré un moment al nostre univers, i deixaré reposar una mica la idea dels altres universos.
Tenint en compte la inimaginable quantitat de matèria que hi ha al nostre univers: galàxies, estrelles, planetes... la presència abundosa de l'hidrògen com a element més lleuger i el primer que es genera... la generació d'heli i de carboni al nucli de les estrelles (que també fa que aquests dos elements siguin molt abundosos)... la immensitat inimaginable de l'espai (probablement infinit, o finit i il·limitat)... les idèntiques característiques físiques, químiques, dimensionals... a tots els punts de l'univers... Tot això fa que la probabilitat que hi hagi vida a molts d'altres racons de l'univers, a banda del nostre fregui el 100%, és a dir que sigui un succés gairebé segur. Nosaltres, els Homo sàpiens, som només una petita espècie enmig dels milions d'espècies que hi haurà al nostre univers, algunes d'elles, per probabilitat, seran més intel·ligents que nosaltres i tindran una tecnologia superior. És poc probable, al planeta Terra, néixer “fill de rei”, és més probable néixer en una classe mitjana /baixa, i en un país del tercer món. Per la mateixa raó és poc probable que siguem, en el conjunt de l'univers, els més llestos, els més tecnificats, els més savis... Per la mateixa raó és poc probable que siguem els més empàtics. Som com un granet de sorra enmig del conjunt de totes les platges del món; i quantes vegades ens hem cregut el melic de la creació, el centre de l'univers, els creats a imatge i semblança de Déu. I vist així em permeto fer un comentari relacionat amb la religió cristiana, que m'estimo molt encara que no la practico: és poc probable, cas que Déu existeixi, que amb tants milions d'espècies intel·ligents, tecnològiques i empàtiques com hi ha a l'univers, Déu hagi escollit precisament la nostra, l'espècie Homo sàpiens, per a encarnar-se. I és poc probable que el Déu de l'univers (i de tots els universos) sigui alhora Déu i Homo sàpiens (precisament Homo sapiens); tenint en compte que l'Homo sàpiens només és com un granet de sorra enmig de totes les platges del món si es compara al nombre d'espècies digníssimes de l'univers.
Si tornem al raonament del la multiplicitat d'universos, el nombre d'espècies intel·ligents es multiplica. És a dir si al nostre univers en deu haver milions; a molts d'altres universos també. Val a dir que a la majoria d'universos no es desenvoluparà la vida, perquè el més fàcil és que no es desenvolupi (ja que estem d'acord en què les condicions dimensionals i de les característiques de les partícules que fan que un univers sigui apte per la vida són molt restrictives). Però si el nombre d'universos tendeix a l'infinit, n'hi haurà molts capaços de la vida ( bo i que n'hi haurà més d'esterils), i en conseqüència hi haurà éssers intel·ligents enllà del nostre univers. I això fa que encara siguem més com un granet de sorra, i que sigui més estrambòtic el fet que Déu sigui Homo sàpiens.
Al meu parer, no obstant, tot això que he pensat no nega Déu; només el desvincula del procés creador. Només explica com els éssers hem pogut arribar a ser sense la necessitat d'un disseny. Més que un disseny seríem una conseqüència d'una infinitut d'universos, d'una infinitut d'assaigs que exploren totes les possibilitats de l'ésser. Això explica també les nafres, els errors, el dolor. Si Déu hagués dissenyat el nostre univers, no naixerien criatures amb dos caps, ni persones amb tendències psicopàtiques, ni nens sense esquelet. El nostre univers és un més de molts assaigs, per això no és perfecte. És un univers meravellós, perquè hi som nosaltres, perquè no és esteril, perquè alberga milions d'espècies intel·ligents; però aquest fet no és inaudit si ens adonem que hi ha milions de milions d'universos, diferents l'un de l'altre; i que davant de tanta diferència, que n'hi hagi de meravellosos és el més probable. I el nostre n'és un dels meravellosos, perquè si no fos així, no hauríem arribat a existir i no podríem dir que el nostre univers és meravellós.
El paper de Déu, si és que existeix, continua sent possible: ¿per què hi ha una infinitud d'universos diferents? Podria ser la pregunta que alguns respondrien amb el mot “Déu” i que d'altres respondrien amb la frase “No ho sé” per a després continuar pensant.
Una altra qüestió que té certa relació amb tot el que he escrit més amunt és el tema de la lògica. La lògica com a instrument, o com a mitjà, per a elaborar raonaments que ens ajuden a comprendre millor els fenòmens. La lògica com a llei que es desprèn de la contemplació de l'univers. La lògica la coneixem a partir de la natura, no tenim altre mestre. La lògica ens permet avançar dins la ciència. La lògica és l'engranatge de l'univers. La pregunta que llanço al final d'aquest assaig és la següent: ¿la lògica és diferent per a cada univers? ¿O és un seguit de condicions absolutes que s'han de complir en aquest i en tots els universos? És una pregunta important, perquè si la lògica fos diferent per a cada univers, la “veritat” seria diferent a cada univers. La “veritat” estaria en mans de qui fos que decideix la lògica de cada univers. No tindria sentit parlar de la veracitat de les afirmacions com a realitat absoluta, i probablement l'existència no tindria gaire sentit. M'inclino més per una lògica idèntica per a tots els universos; i en el fons, aquesta lògica seria la que decidiria si les característiques de cadascun dels universos els fa aptes per a tenir la possibilitat d'albergar la vida o no. Si la lògica fos diferent per a cada univers, a banda de la manca de sentit que representaria el fet de tenir “veritats” a la carta, ens toparíem de nou amb la probabilitat baixíssima del fet que la vida no fos un disseny. Però el tema de la lògica com a condició global o com a característica de cada univers el deixo per un altre assaig.

.

I ara Salamanca

.

I ara toca Salamanca.

Els meus últims estius semblen ben bé voltes ciclistes a la península; ja em va bé. Ni que sovint repeteixi indrets. Perquè acostumen a ser espais en què les parets parlen, i em saluden. Llavors em retornen antigues reflexions, o històries, o vivències... I les escric.

La foto és d'un racó de Salamanca capital (encara que no ho sembli).

Donostia i el secret de qui mana a les nostres vides.

.

Aquesta ciutat té alguna cosa d'aquelles que t'acaronen el cor. Ve a ser com la dutxa; pel cos és l'aigua, per l'esperit (digueu-li ment, si ho voleu) poden ser un munt de diferents elements: la pluja espoltrida, el cel encapotat, el mar grisós, el mar lluminós quan surt el sol, el verd, sobretot el verd...

Amarant-me de la bellesa (sigui urbana o salvatge), m'allunyo dels càlculs maquiavèlics dels qui freturen el poder en qualsevol de les seves manifestacions, m'allunyo dels terrors dels qui no perceben les empaties alienes, dels qui es pensen que els altres són com ells (tots som diferents, amb diferents qualitats, diferents històries, diferents evolucions, diferents riqueses... tot el viscut és riquesa per una raó o per una altra).

La noblesa del paisatge d'aquesta ciutat m'embriaga fins a límits impossibles de descriure.

I em sento lliure, lluny de la foscor que viu al cor de molts, lluny de la manca de confiança en l'existència que és tan habitual en les persones sense que aquestes ho sàpiguen.

Us diré un secret: teniu moltes raons per a confiar en l'existència, per a confiar en vosaltres mateixos, per estimar-vos com sou, ni que hi reconegueu la necessitat de millorar. Igual com no necessitem la perfecció dels altres per a estimar-los; no hem de necessitar la pròpia perfecció per a estimar-nos a nosaltres mateixos i per a començar a caminar cap allò que volem ser. ¿Qui és que mana a la nostra vida? L'opinió aliena? La por? L'ambició de guanyar? La necessitar de tenir el que ens manca? No permeteu que ningú fora de vosaltres mani a la vostra vida; només així podreu recobrar la confiança i el pas ferm vers la pau.

P.S. La passarel·la que observeu a la imatge en aquests moments està en reformes. No sé si la mantindran o no. Sigui com sigui, han arreglat molt i molt la zona del port i ha quedat molt bé. Us convido a passejar per Donostia, val la pena.

.

Salutacions des d'Errenteria

.

Novament us envio una salutació des d'Errenteria, en el periode de l'any en què gustosament em toca estar en aquesta terra que m'estimo tant.

Tinc poquetes estones de ciber per a pasar pel meu bloc; però hi són i això m'ajuda a no deixar de banda aquesta petita veu nua que no vol callar.

Fins aviat!

.

Un parell de vídeos. PLatja de Bolonia. Viatge a Càdiz (XII)

.

Un parell de videos de la Platja de Bolonia que reprodueixen alguns instants d'aquest estiu. Al de dalt, l'oceà i el Sol. Al de baix, la sorpresa d'uns cavalls galopant cap al tard, quan ja marxàvem.

.