Llista de plaers no consumistes, gratuïts o poc cars.

.

No fa gaire vaig escriure una llista de realitats que no necessitava. Avui en faig una altra d'elements que em fan gaudir molt i molt, i que pràcticament no valen diners. No cal convertir-nos en corruptes per assolir-los, i estan tan a l'abast que només és necessari decidir-se per a assaborir-los; i si un ho fa amb il·lusió, percep tota la intensitat de la vida.

És una llista a ampliar contínuament, i diferent per cadascú.

LLISTA DE GAUDIS GRATUÏTS

Caminar pel bosc.

Caminar per qualsevol espai natural (que encara conserva el disseny original).

Contemplar una posta.

Contemplar la sortida del sol.

Llegir un bon llibre.

Escriure poesia.

Escriure relats.

Escriure qualsevol cosa.

Cantar.

Escoltar música amb la intenció d'escoltar-la.

Tocar un instrument.

Reunir-se amb la gent (sopars, dinars... No cal que sigui en restaurants)

Assaborir la pluja.

Gaudir de la neu.

Dormir.

Jugar amb els infants.

Pintar.

Fer figures de ceràmica.

Banyar-se als gorgs.

El mar.

Aprendre.

Treballar en un blog.

.

.

.

Desfilada de corruptes

.

Desfilen... desfilen tots cap a ponent,

amb braçalets d'argent, i a rodolons...

I els músics amenitzen la seva desfilada;

músics d'acer, amb cors d'acer i so mut i fimbrejant.

Els ulls dels morts de ferro que se'ls miren.

Robert Conway

Desfilada de pressumptos corruptes vers l'audiència de Madrid; per la societat, corruptes ja jutjats i condemnats, si més no a la vergonya i a la presó (n'hi ha que no hi han anat a la presó).

I probablement siguin culpables; i si ho són, ens n'hem de defendre, hem d'aconseguir que d'altres s'ho pensin dues vegades, i tres i quatre, abans de decidir-se a omplir les seves arques amb diners que d'altres han suat; que d'altres han suat amb penúries i dificultats, sobretot en temps de crisi.

Però cal tenir en compte dues coses.
L'una, que bo i culpables són persones, i que el dret a la dignitat i a l'estimació que tenen com a persones que són, ningú no els hi pot manllevar. Tot i que vagin a la presó, tot i que algun dia es demostri que són culpables (algun d'ells ja ha confessat), continuaran sent persones, que han de ser estimades pel que són i no pel que fan o han fet.
La segona cosa que cal tenir en compte és que cadascun de nosaltres té un bon feix de raons per avergonyir-se d'alguna actuació (o de diverses) al llarg de la seva vida. Potser no serem estafadors, potser no arribarem mai a creure que estem per damunt de tothom i que ningú no ens pot discutir les decisions, potser no ens agraden els diners i en tenim prou amb el Sol i el mar (gratuïts tots dos); però de ben segur que en algun aspecte, en algun detall, alguna vegada, o moltes vegades, hem comès errors conscients o inconscients, que ens farien mereixedors de xiulets i esbroncades. Tots estem fets de la mateixa pasta, som Homo sàpiens, micos de costums, cecs ver les pròpies misèries, orgullosos, territorials, conqueridors i devastadors de territoris, egocèntrics, gelosos, envejosos, violents, absurds... Tots som, si fa no fa, iguals, i no podem estar segurs de quina hauria estat la nostra actuació si haguéssim passat per les circumstàncies vitals per les quals han passat els corruptes i que només ells coneixen (o potser ni ells): educació entre cotofluixos, d'elit, selectiva, enmig de les trescentes o quatrecentes famílies que es troben sempre al Liceu, al Palau de la Música, a la llotja del Camp Nou, al club d'Hoquei o de polo... Educació senyorial de banalitats entronitzades, racisme disfressat i ocult, classisme disfressat i ocult, egolatria convertida en el fet quotidià de l'existència, i tot un reguitzell d'experiències amuntegades en els records i en l'inconscient que fan que no poguem saber que hauria estat de nosaltres si les nostres vides haguessin circulat pels viaranys dels dignes enmanillats. I si haguéssim actuat diferent, ¿no fóra pel fet de tenir diferents connexions neuronals, diferents volums cerebrals, diferent sistema nerviós, diferents instints? Dit d'una altra manera, no només si estiguéssim en el seu lloc, sino si a més fóssim ells... si fóssim ells amb el seu cos (cervell inclòs) ...no hauríem fet el mateix?
Tercera cosa. N'hi ha molts que encara no han estat descoberts, que potser trigaran a ser descoberts, que potser mai no seran descoberts. Això no treu que els enxampats no hagin de pagar; però convé que surti tothom, perquè hi ha molta gent que ha perdut el pis per no pagar les lletres perquè no han tingut la sort de ser consellers o directors del Palau de la Música. Hi ha massa “senyors” que no volen reconèixer que són “homes”. Hi ha massa senyors que malgrat que no ho vulguin acceptar, es pensen que els diners els fan més senyors, i que no tenir-los els fa més miserables. I si no... ¿per què els presidents de la Generalitat donen la mà als grans empresaris en nits pomposes de triomfadors econòmics, i ben poques vegades la donen (i si ho fan és tan sols per electoralisme) als mecànics dels tallers de cotxes que tenen les mans brutes de greix, o a la carnissera del mercat, o al qui manega la màquina d'enquadernació de la planta que edita qualsevol diari. Quan ho fan, no ho fan de debò, o no ho fan tan de debò com quan donen la mà al president d'una empresa de jocs d'atzar, o a un banquer, o a un fabricant d'armes, o de pintallavis, encara que el més que bé algun d'aquests triomfadors pugui sortir a tots els diaris com a presumpte cervell d'alguna hipotètica trama de corrupció.

.

Mimetisme. Educació. El forner i el seu fill.

.

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l’imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l’enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n’ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s’adoni del molt que se l’estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l’alcalde s’atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l’escola, no s’ajunta amb els diferents.
El pare diu que s’ha de ser eficaç; i decideix de tancar l’avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s’ha d’apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.
.

Des de Beraun al Cantàbric, passant per Errenteria i Passai Donibane.

.

Avui us presento una excursió que vàrem fer a l'agost.

Partírem de "Beraun", un barri de la població d'Errenteria, a la província de Guipúscoa. Un cantó tranquil d'Errenteria, ocupat per famílies que majoritàriament varen arribar a aquestes terres a la dècada dels setanta, a la recerca d'una vida millor, com sempre hem fet tots els pobles quan ens ha calgut sobreviure.

Beraun és un barri que es troba a uns cent metres per damunt del nivell del Cantàbric, que s'albira enllà de la Badia de Passaia, en un entrant capriciós de la costa, aprofitat fa unes quantes dècades pel Port industrial de Passaia.

A l'altra banda del port, una de les centrals tèrmiques més contaminants de tot l'estat espanyol. Curiosament, en aquestes terres, hi ha hagut un munt de protestes per una incineradora de deixalles que fa temps que ja haurien d'haver tret, i en canvi no n'hi ha hagut tantes per aquesta tèrmica que és de debò, i greument, perjudicial per la salut humana.

Baixant del turó de Beraun, ens trobem amb el nucli antic d'Errenteria. El turó de Jaizkibel al damunt, i a l'altra banda el Cantàbric.

Passat el port, i ja més a prop de mar obert, arribem a Passai Donibane (Passatges de Sant Joan); una de les poblacions més belles i tradicionals d'aquesta comarca.

A Passai Donibane, les façanes dels habitatges conserven el gust tradicional d'Euskalherria, la fusta, els colors, la ikurrinya, les tavernes, els pescadors, els nens jugant als carrers, les esglésies...

Mirem un moment enrere per contemplar el poble i les barques dels pescadors. Més enllà el port de Passaia.

A l'últim, arribem al Cantàbric brau; avui, però, està tranquil. A la dreta, el penya-segat s'enfila fins a Jaizkibel; a l'esquerra, el massís arriba fins a Donóstia.

Tornem enrere, pel camí que voreja l'entrada de la Badia. Observem les construccions antigues carregades d'història.

El verd mai no abandona aquest paisatge, malgrat que la mar s'enfili sovint muntanya amunt.

Tornem a trobar-nos Passai Donibane. Uns infants es llencen a l'aigua des de la paret del port.

Passa, veloç, una "trainera", entrenant per una propera competició, segurament plena d'intensitat.

El Sol declina. Sens dubte és una gran passejada que no trobareu pas als tríptics de les agències de viatges.

.

Sóc anormal.

.

Anormal, segons el diccionari, pot voler dir dues coses:

1.- Irregular, que s'aparta de la norma o regla.

2.- Persona privada de l'ús corrent d'un sentit o que té un desenvolupament mental imperfecte.

Els neoconservadors fan servir l'ambigüitat del significat per insultar amb dissimulació els qui apartant-se de la norma social en algun aspecte es fan mereixedors de la primera accepció. Els "neocon" els anomenaran "anormals" amb la intenció d'atorgar-los la segona significació en el seu sentit més despectiu, però amb l'as a la màniga de justificar el seu mot amb la primera accepció cas que les coses es posin magres i els acusin d'intolerants.

I és que de vegades la llei, la legalitat, allò que està establert, es pren com a sinònim de bo, de correcte, d'assenyat, d'inmillorable. Sense arribar a la norma legal, quedant-nos només en la norma social majoritària, en el costum, en la tradició... qui la vulnera sovint és considerat una desferra, un apestat, algú de poc fiar.

Ahir mateix, el president de Cantàbria, un personatge amb una fam de protagonisme desbocada, justificava el seu rebuig al fet que el president Laporta compartís amb ell un acte sobre no sé quina qüestió dels purs habans, bo i dient que és que en Laporta era independentista, que no estava d'acord ni amb la constitució ni amb la legalitat establerta, i que en conseqüència aquesta actitud i aquestes opinions del president blaugrana feien lògic que ell, com a president, demanés no ser present en un acte en què en Laporta hi era convidat. És aquest un cas d'aquells tan clars en què el sistema establert es converteix en la moral acceptada, en el bé absolut, en allò que separa les ovelles dels cabrits, els dòcils dels rebecs, els diabòlics dels angèlics. Segons aquest president, el de Cantàbria, i segons molta gent, qui s'aparta de la norma, qui gosa opinar contra la norma, qui posa en qüestió la constitució, qui no té una opinió com la que segons ells s'ha de tenir, qui no pensa "tal com s'ha de pensar", no mereix ser tingut en compte.

Amb tots els respectes, davant aquesta gent que se sotmet i que pretén sotmetre tothom, a una visió inamovible del sistema, jo em declaro (sovint i en molts aspectes) joiosament “anormal” (amb la primera accepció, si us plau).

.

Oblidar

.

D'alguna manera sé que és aquí; rere el bosc d'alzines sureres, al capdamunt del turó, des d'on la mar refulgeix amb guspirs d'argent. Diuen que les vacances són això, i jo mai no les havia fetes; si més no, unes vacances com aquestes, amarades del misteri d'anar a l'aventura, a la recerca del gran mite, de la gran esperança humana. I és que en un món on tot és taxat, qui pot creure encara en el paradís. Jo ho he fet. Jo he cercat els vells mots ibers que ningú mai no ha estat capaç de desxifrar, i, fent servir la intuïció, que al llarg de l'any em veig obligat a desar al calaix de les utopies infantils, he trobat les coordenades del somni. I sembla mentida que fos tan a prop, que el paradís es trobés enmig d'aquest vendaval d'angoixes que és Catalunya. No m'ho puc creure però sóc al llindar de l'Edèn, i no hi ha parterres amb gespa i flors, ni arpes, ni pomeres. Tampoc no sé per què comença aquí, no veig cap tanca, ni cap paret de boix, ni xiprers i palmes com els dos rius paral·lels d'en Màrius. Però un infant em mira i em diu que ja he arribat, que si vull hi puc entrar, però que si em decideixo a fer-ho, haig de complir les normes. I quan li pregunto que quines normes, em respon que les mateixes dues normes que tots els qui han entrat han hagut d'obeir: despullar-me i oblidar.
-Despullar-me? Del tot? -li demano com un ximple. Es limita a fer que sí amb el cap.
-I oblidar -afegeix molt seriós.
-Oblidar què?
-Oblidar-ho tot.
El cert és que no em sembla tan difícil; són vacances, i a la meva joventut havia passat molts caps de setmana al Càmping naturista del Temple del Sol. Ben mirat, és lògic que el paradís impliqui nuesa. Oblidar, però, em resulta menys comprensible. Li dic que d'acord i em començo a treure la roba. Intento, però, cercar un armari, una guixeta, algun lloc on desar la documentació, el carnet d'identitat, els diners. Em diu que no, que ho haig d'abandonar tot sense preocupar-me de perdre-ho. Em resulta impossible d'acceptar; no puc córrer el risc que algú trobi la mastercard i me la deixi més seca que l'ampolla d'un borratxo. I el carnet d'identitat! I el de conduir! Li explico les meves pors, i, movent negativament el cap, em fa saber que el paradís no és per a mi. Em fa tanta ràbia que d'un estirabot llenço la cartera a l'aire, m'acabo de desprendre de les peces que em faltaven, i creuo el límit ben nu. Llavors veig el nen, que fins ara restava ocult darrere una argelaga i m'adono que també va nu.
-Pots marxar quan vulguis -em fa saber -. Però si ho fas, voldràs tornar; no seràs feliç fins que no aconsegueixis de tornar; i si a l'últim no ho aconsegueixes, mai més no seràs feliç.
-Són només unes vacances -li dic, traient importància al seu dramatisme -. I sóc el cap de personal d'una de les empreses més prestigioses del món.
-No. -em diu taxativament -. Ets el Pere. El Pere sense records. El Pere sense possessions. Ets tu i prou.
I en aquest precís instant oblido la meva feina, la meva família, les meves possessions, el meu passat. No sé res de mi. No sé qui sóc, fora de qui sóc ara.
M'atanso a la platja, enllà del bosc, baixant per un talús pedregós, i descobreixo milers de nens i nenes nus jugant a la sorra. M'acosto a la riba, contemplo el meu reflex a la superfície encalmada de la cala, i em veig com quan era petit, deu anys, no més. Aviat em vénen a buscar per anar a jugar i se me'n va del cap que acabo d'arribar. És en aquest moment quan el nen que vigilava l'entrada del paradís em diu que m'he mort.
-No pot ser! -exclamo -. Si m'hagués mort, vindria Jesús i em castigaria pels meus pecats!
-Te'n recordes dels teus pecats? -em demana amb expressió d'inquietud.
-No. No recordo res del meu passat.
Després m'assenyala una nena de cabells castanys i pell bruna; amb uns ulls grossos i expressius, i un somriure franc.
-La van torturar fins a matar-la; en un lloc que es deia Austwitch -m'explica -. I tampoc no se'n recorda.
-I el qui ho va fer tampoc no se'n recorda? -li dic, esgarrifat.
-Tampoc -diu. I m'assenyala un nen ros amb ulls de cel que pren de la mà la nena bruna. Tots dos caminen fins a una obaga ran de les onades -. Ell és el carnisser que la va torturar, i evidentment tampoc no se'n recorda.
-No és just -faig.
-N'estàs segur?
-Completament! -li etzibo esverat -. Ha de conèixer el mal que ha fet! Ha de comprendre l'horror!
-Potser ja ho ha fet -em diu.
I en aquest moment sento un dring, un brunz, una estridència que fa que totes les criatures mirin al firmament i s'aturin espantades. Algú em sacseja. Obro els ulls i m'amara la foscor de la meva habitació del Carrer del Capità Arenas. La meva dona em diu que si no m'aixeco d'una vegada faré tard a la feina. Damunt la tauleta de nit, el carnet d'identitat, la mastercard, el carnet de conduir, els diners... Després la dutxa, el tern gris, la corbata negra. Surto disparat cap a Diagonal mar.
Un cop a l'oficina, però, no puc evitar de contemplar el Mediterrani, i em torna la imatge del paradís. Obro la finestra. Deixo que la brisa del matí empleni l'estança. Arriba la secretària; decideixo saludar-la amb més tendresa de la que gasto normalment.
-Avui plegarem una hora abans -li dic
-I això? -la sorpresa fa que no aconsegueixi d'amagar-se l'alegria.
-La vida és curta -dic -o eterna, vés a saber! -i mentre faig aquesta exclamació em proposo de tornar sigui com sigui al paradís. I si no hi puc tornar, almenys intentaré portar-lo a Barcelona.

.

Pujada al Montcau des del Coll d'Estenalles

.

Quan tenia divuit anys, feia vídeos a les seves rodalies, i hi posava melodies de vells westerns, de manera que la solitud i la bellesa del paisatge feien l'efecte que estàvem parlant de terres llunyanes i inhòspites encara per descobrir.

Quan tenia vint anys, me'n duia els apunts d'algunes assignatures de matemàtiques de la carrera, i estudiava sota d'una alzina amb un bolígraf i una llibreta a les mans.

Als vint-i-poc, llegia la mística de Sant Joan de la Creu mentre rebia suaus raigs de sol i escoltava els sons de la solitud de la natura.

Als vint-i-cinc, hi pujava als estius amb un esplai del barri del Raval de Barcelona, i intentava d'encomenar l'entusiasme per la natura virginal.

A la mateixa època hi pujava amb la meva noia i una guitarra.

Pels mateixos dies, si fa no fa, que coincidien amb els últims anys de carrera, hi pujava a les nits a contemplar la celístia i a experimentar sensacions que m'he proposat no explicar a ningú perquè són meves i prou.

Aquest diumenge, amb quaranta-un anys, hi vaig pujar amb el meu fill, que en té set. Jo m'he fet més gran, però el Montcau és el mateix, no ha canviat. Hi continua manant la solitud, els raigs rojos del Sol morint al captard, l'olor de farigoles i de romaní, la remor del vent, la fredor de la pedra conglomerada, i un present intents que fan que cada ascensió sigui diferent, que cada caminada esdevingui misteri i aventura. Tot continua igual, tal vegada els quaranta-un anys no siguin res més que una irònica aparença de quelcom que no és real. I el meu fill s'ho va passar molt bé.

.