Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, January 13, 2010

Sectes legals.

.

Aquest dimarts, “La Vanguardia” entrevistava a Miguel Perlado, especialista en relacions sectàries, que esbossava amb mestria les claus dels comportaments sectaris, dels legals i dels manifestament il·legals. Jo avui us parlaré de les sectes legals, d'aquelles que la llei permet i que fins i tot el poder (els poders) tracten de tu a tu. Us recomano, però, la entrevista de la Contra de La Vanguardia, perquè amb poques paraules, aclareix força dubtes.

A les sectes legals, igual com a les il·legals, un personatge afirma, insinua, proclama, que ha descobert, trobat o accedit a una veritat salvadora, sanadora, reveladora, transformadora... D'altres persones s'acosten a ell (o a ella) i n'esdevenen seguidors. Aquest personatge treballa per augmentar el seu nombre de seguidors i els fa conscients que formen part d'un grup d'afortunats que tenen accés a la veritat que ell ha descobert. Es desenvolupen a poc a poc tot un seguit de mecanismes de submissió, sovint dissimulats, ocults, disfressats de rituals, de conferències, de protocols o normes. Els seguidors es fan dependents del grup i del lider, de la “veritat” descoberta, dels ritus, de les normes o de les tradicions del grup. La dependència creix fins al punt de fer girar la vida sencera de l'adepte al voltant del grup. L'adepte va perdent a poc a poc la visió objectiva de la realitat i tot és contemplat a través del prisma del grup de la seva doctrina i dels seus dirigents. A cops el grup se situa de ple en una classe social determinada, de vegades dins d'una religió oficial, o per contra a cops funciona com a moviment independent. Sovint aconsegueix una identitat característica que fa semblants tots els membres del grup en la manera de parlar, de moure's, d'opinar, d'actuar. Sovint el grup recolza algun dels lobbies de l'època, aquell que coincideix preferentment amb els seus codis, sovint morals i/o socials. El bé i el mal, a poc a poc, es van situant, de manera inconscient, per sota de l'obediència al grup en l'ordre de prioritats (obediència que es disfressa de llibertat; sovint s'és en teoria lliure, però esclau a la pràctica, per la impossibilitat de defraudar els principis del grup que es consideren sagrats). És freqüent, que en el moment de captar adeptes, el grup no mostri tots els seus postulats, totes les “veritats” o informacions sobre la vida i els compromisos del grup; després, en el moment en què l'adepte s'ha unit al grup (i molt a poc a poc) se li va revelant l'aspecte menys atractiu del compromís; i potser se li fa veure a què s'ha compromès (sense saber que es comprometia a allò). El secret progressivament revelat es converteix en l'esquer i en el fuet que atrau i que alhora esclavitza. Si el grup, a més, pertany a alguna de les grans religions (acceptades tradicionalment per la societat) l'adepte perd gairebé del tot la capacitat de criticar o d'oposar-se a les decisions del grup; i la societat es veu incapaç d'evitar que el grup continuï fent mal als nous adeptes, que moltes vegades són menors d'edat.
La vida, per les víctimes de les sectes legals, esdevé una mena de presó on la majoria de vegades no hi arriben els raigs del Sol de la llibertat. Es viu amb por, sempre lligats a un grup que té la clau de la tranquil·litat de les consciències; la consciència individual es posa en mans d'un director espiritual que la posseeix i la dirigeix. La realitat natural humana se substitueix per la visió retallada i retalladora del lider carismàtic de qui sovint es besa fins les petjades que deixa quan camina. El món està ple de perills eterns dels quals només el grup et pot salvar. Famílies senceres viuen lligades a les cadenes invisibles de la servitud al grup, que es creu amb la missió salvadora de regenerar la societat i imposar-hi el seu codi moral. "Fora del grup, només hi ha el caos, el pecat, i la injustícia", acostumen a fer intuir molt dissimuladament, barrejant-ho amb uns quants tòpics d'ecumenisme que disfressen un xic la tirania. I els dirigents els toleren o els beneeixen, perquè arriben fins i tot a penetrar dins del poder de les finances i de la política.
.
.
Si voleu revisar un post del futur que té molt a veure amb aquest:
.
.
Si voleu saber més coses sobre sectes; sobre les legals i les que no ho són, us recomano que visiteu l'espai de Pepe Rodríguez:

.
P.D. La fotografia és del mar Mediterrani vist des de Peñíscola. L'he posada perquè la seva contemplació ajuda a combatre la mentalitat sectària present a molts grups. Mireu el mar, no penseu en res per uns instants, res que no sigui "present" i això us ajudarà a ser objectius i a no caure en les urpes dels lladres de la vida (que alhora són també víctimes del grup pel qual treballen). Que mai cap grup no valgui més que cadascun de vosaltres i la vostra llibertat.


.

Monday, January 11, 2010

Poetes morts i poetes vius. Walt Whitman

.


No permetis que el dia s'acabi sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida una realitat extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis, l’home és lliure .
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu, hi ha el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres.
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la


Walt Whitman
.

Sunday, January 10, 2010

"Garbo, l'home que va salvar el món", o les misèries dels herois; o les extravagàncies d'Enid Blyton; o la meva estranya passió pels imperfectes.

.

Quan era un nen, i fins ben entrada la joventut, em sabia greu descobrir que els meus escriptors preferits, o els cantants, o els actors, tenien un segon rostre; una faç oculta i tenebrosa que embrutava (segons la visió que jo tenia llavors) l'obra pel qual jo els admirava. Avui em passa una mica el contrari; no és que m'agradi trobar-los nafres, defectes o misèries, però sí que em tranquil·litza; em fa veure que podem esperar en la bondat encara que no siguem bons del tot; que podem escriure bé, encara que no siguem exemple de virtut o de noblesa; que fins i tot podem salvar la humanitat, tot i ser uns cràpules. Ahir em vaig adonar d'això, després de veure al Club Catalunya de Terrassa el documental en V.O.S.E “Garbo, l'home que va salvar el món”.
Sortint del cinema, les dues persones que havíem visionat el document vam expressar la mateixa conclusió: en Joan Pujol Garcia es va trobar per casualitat la seva missió després d'haver estat un vividor, un “bon vivant”; algú que va passar del bàndol republicà al feixista per la seva condició de burgès de Barcelona (no li retrec, tan sols manifesto el que és evident); algú que, un cop acabada la guerra civil espanyola, i dins ja de la segona guerra mundial, decideix fer-se espia dels nazis, no pas per convicció, sinó per guanyar uns calerons inventant-se la suposada informació secreta que esbrinava dels anglesos; algú que, en veure's embolicat cada vegada en una mentida més grossa que l'anterior, va rumiar-se si fugir a Brasil o si oferir els seus serveis de contra-espia als britànics per a sortir de la situació, i en aquest punt, i gairebé per casualitat, va començar la història de l'heroi que va enganyar a Hitler i que va aconseguir que el desembarcament de Normandia fos un èxit pels aliats. Així neixen sovint els herois, de les cendres dels febles, del misteri dels imperfectes que esdevenen en un moment donat la clau de la perfecció i de la victòria. No vull amagar que m'encanten aquests personatges ambigus, que no saps si el que fan ho acaben fent per convicció o perquè les circumstàncies els ho imposen. M'agrada la gent plena de misèries, de vicis, però que conserva a l'endins una espurna de bondat, una filosofia de vida fonamentada en la llibertat, en el deixar fer, i que en un punt determinat de l'existència són capaços, si cal, de lliurar la vida per una causa que els supera infinitament, o per baixar un gat d'un arbre. I quan dic que m'agraden aquests personatges, vull dir que m'agraden tant des d'un punt de vista literari com humà. Els perfectes, els fidels a una ideologia, els que són d'una peça, m'avorreixen sobiranament. La guspira de la vida és un bri de vinagre en una amanida, un xic d'amargor en un pastís de crema, un plor que acaba rient en veure algú que fa pallassades, un lladre que a l'últim moment se'n va de copes amb la seva víctima, un botxí que s'enamora del condemnat a mort, un corrupte que abans que el descobreixin regala els diners als pobres, un derrotat a qui ningú estima que per a no deprimir-se agafa una harmònica i es posa a tocar una tonada contemplant la posta en un desert.
Avui, en una estranya i curiosa coincidència, he llegit a “El País” un reportatge sobre Enid Blyton, l'escriptora preferida de la meva infantesa; algú que em va alimentar la imaginació amb descripcions de països llunyans, de lloros, de tresors de pirates, de jovenets i jovenetes que descobrien misteris i aclarien crims, de passadissos secrets, de pastissos de gingebre, de granges al cor d'Anglaterra... Doncs bé... es veu que Enid Blyton jugava a tenis nua (no es pas dolent, però se surt de la normalitat social d'aquella època), es lligava les dones del seu servei (no és pas dolent, però en aquell moment fins i tot estava perseguit per la llei), era classista, racista, amb simpaties per Hitler (a l'època en què Hitler encara no havia decidit de construir els camps i fins i tot fou proposat pel nobel de la pau). Em sembla perfecte que l'escriptora es lligués les assistentes, i que jugues a tenis en pilotes (jo m'hi apuntaria). I encara que no suporto ni el nazisme ni el racisme, no nego que m'ha agradat saber que aquesta senyora, capaç de proporcionar-me moments de joia tan grans a la meva infantesa mercès als seus llibres (plens de normalitat social), sigui de carn i d'ossos, tingui febleses, imperfeccions, errors, rareses (o allò que la societat considera rareses). M'agrada la gent així, encara que no m'agradi tot el que fan ni tot el que pensen. Sóc contradictori... potser sí.
.

Saturday, January 9, 2010

Recordant Albert Camus

.

Amb les idees de pocs éssers humans m'he sentit tan íntimament identificat com amb les d'Albert Camus. Ell, Saint Exupery, i algun altre, són la meva fusta de salvació en el mar del meu escepticisme vers l'Homo sàpiens. En els moments més durs de dolor davant la percepció de la manera de ser de la meva espècie, tinc a Camus i a Saint Exupery com a “psicòlegs” redemptors de la meva fe en l'ésser humà, com a filòsofs sanadors de les meves crisis existencials incipients; sense que això vulgui dir que ells no patissin les mateixes nafres que tenim tots els Homo sàpiens; tenien, però, i tenen els mots necessaris per a conservar l'esperança. Tot i les contradiccions d'Exupery, les queixes de la seva “Rosa” exhibint els defectes profunds del mestre; la seva veu és sincera, la seva veu és la veu de l'esperança en la humanitat.
Avui, però, em centro en Camus.
Camus va reflexionar sobre la condició humana, es va oposar al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. Va lluitar aferrissadament contra les ideologies i les abstraccions que separen l'ésser humà d'allò que és propi de la seva condició, d'allò que és genuïnament humà. Rebutjava la idea d'un déu castigador (perquè el càstig és l'aplicació d'un mal, i el mal és inhumà). Rebutjava qualsevol forma de violència, fins la violència que existeix per aplicar la justícia, fins la violència que exerceix el déu predicat per les religions. El seu rebuig del mal és incondicional i absolut, i el seu amor als éssers humans i a la seva dignitat no té límits ni condicions. Mai no he sentit tant en ningú com en Camús la sensació que algú, molts anys abans que jo nasqués, estava dient el que jo no em canso de dir; estava escrivint el que jo no em canso d'escriure.
Recordo la impressió que vaig sentir en llegir “L'estranger” Les seves descripcions de les platges d'Argel, la narració del que li feia sentir el sol i el mar, em feien l'efecte que els havia escrits jo; mai no he comprès tant un escriptor en un fragment purament descriptiu (descriptiu de la natura i de les sensacions que la relació amb la natura susciten en un ésser humà).


Us poso a continuació un petit fragment de “l'home rebel” en què Camus reflexiona sobre l'absurd de la competició i de les jerarquies:


"Enmig del xivarri i del furor dels segles, cada consciència, per tal de ser, vol des d'ara la mort de l'altra. Aquesta tragèdia implacable és absurda, ja que cas que alguna de les consciències fos aniquilada, la consciència victoriosa no seria reconeguda, ja que no pot ser reconeguda per qui ja no existeix. En realitat, la filosofia d'aparentar troba en això el seu límit.L'amo, per desgràcia seva, és reconegut en la seva autonomia per una consciència que ell mateix no reconeix com autònoma. Per tant, no pot sentir-se satisfet, i la seva autonomia és negativa. El senyoriu és un atzucac. I com que tampoc no pot renunciar al senyoriu i tornar a convertir-se en esclau, el destí etern dels amos és viure insatisfets o que els matin."


.Per saber més coses d'Albert Camús:



Thursday, January 7, 2010

Les forces de la natura regalant una nove naixença. Acords de tota una vida.

.

Comença la transformació, la nova naixença, l'acompliment del propòsit que vaig invocar a començament d'any. Com un torb, arriba el vent que empenyerà les veles del nou viatge. Un nou viatge que no és altra cosa que el vell viatge de la infantesa. S'ha acomplert aquella màxima que diu que quan desitges de debò alguna cosa; totes les forces de la natura conjuren per a regalar-te-la. I no corregeixo el mot “regalar-te-la”, perquè cal una inversió mínima de decisió d'i il·lusió, però quan arriba l'acompliment del desig (més quan és un desig que s'haurà d'anar desenvolupant al llarg del temps) hom s'adona que realment són les forces misterioses de la natura les qui proporcionen, com un present, l'energia que cal. L'energia que cal per perdre la por, per perdre les pors; no es tracta d'evitar el perill, d'eliminar la possibilitat de la tragèdia, sinó de perdre la por a la tragèdia, d'adonar-se que, bo i la tragèdia, sempre és més gran el goig. Escric això mentre contemplo per la finestra uns núvols de color plom que potser em regalaran neu. La neu sempre ha estat a la meva vida un símbol d'esperança. Quan ha aparegut, m'ha explicat, amb la seva veu noble, com m'anirien de bé les coses malgrat les dificultats del present i del futur. Arriba un vent del nord, un vent polar, un vent que s'endú les escalfors malsanes de la tèrbola calidesa de la por. El vent, la neu, el sol damunt d'aquest temple de llum esmorteïda, sobre el tapís del bosc, ran de les penyes roges; claror blavissa de blanca plasticitat silenciosa; preparant un nou estiu, una nova primavera, lliure d'alienacions destructives. Comença la transformació, la nova naixença, l'acompliment del propòsit que vaig invocar a començament d'any. Com un torb, arriba el vent que empenyerà les veles del nou viatge. Un nou viatge que no és altra cosa que el vell viatge de la infantesa.

Wednesday, January 6, 2010

De per què parlem català entre nosaltres quan som davant de castellans, tot i conèixer el castellà, fins i tot quan som fora de Catalunya.

.

El fet de créixer en una societat on hi conviuen dues llengües, essent plenament parlant d'una de les dues, em permet, a mi personalment, de comprendre la diferència que hi ha entre una llengua que es limita a transmetre'm informació o que em permet de transmetre-la a mi, i una altra llengua (la meva) que a més d'informació objectiva i externa a mi, em permet fer parlar el meu cor. El meu cor només parla còmodament en una de les dues llengües, en la que conec a fons. El meu cor només sap parlar en la llengua amb la qual vaig aprendre a parlar i dubto que mai pugui parlar en cap d'altra; si més no, amb comoditat i sense màscares. El català serà per a mi, i per a sempre, l'única llengua capaç de transmetre tots els matisos del cor que la meva ment pretén transmetre, fins allà on el llenguatge (amb totes les seves limitacions) permet transmetre'ls.
Això em fa pensar que, en general i a excepció d'algunes ments prou empàtiques, el monolingüe no aconseguirà entendre amb facilitat el fet que una llengua sigui alguna cosa més que un simple mitjà de transmissió d'informació. La majoria de vegades, el monolingüe, no hi veurà, no comprendrà, i restarà convençut que no hi ha res ni a veure ni a entendre. És la vella història del “Desprecia cuanto ignora”, i fa mal, tal vegada, sense ser-ne conscient (o prou conscient).
Una llengua és alguna cosa més que un instrument per a comunicar conceptes; una llengua és un vestit, un tret identitari, l'alè de l'ànima; un alè que té una forma íntimament arrelada a l'ésser; una forma que si es canvia, implica la sensació d'estar-se disfressant.
El monolingüisme no té elements de referència per a distingir íntimament dues llengües: la que és capaç de transmetre els sentiments profunds de qui la fa servir (profunds en la forma i en el fons) i la que només permet comunicar informació (una informació mancada de la profunditat humana habitual). El monolingüista tendirà sovint a pensar que un cop coneguts els codis i els símbols que es poden explicar i estudiar, l'ús de les dues llengües esdevé idèntic per al bilingüista, i que l'hàbit de negar-se a renunciar a la pròpia llengua amb els de la família obeeix a raons xovinistes de menyspreu i superioritat. Poques vegades s'adonarà del caràcter misteriós i identitari d'una llengua, que és un vestit, i que està lligada a una relació determinada amb persones determinades; si canviem la llengua bruscament, canviem bruscament la relació i esdevenim falsos i mentiders; esborrem els matisos, ofeguem la veu del cor, i ens sentim traïdors i ridículs. Això últim que acabo d'escriure, un monolingüe, difícilment ho comprendrà; preferirà acusar-me de mal educat; li resultarà més fàcil etiquetar-me que intentar-me comprendre.
.
.
.
P.D. Parlo de manera general, perquè conec monolingües que sí que em comprenen. També vull aclarir que quan parlo de "bilingües" no em refereixo a persones que coneguin dues llengües, sinó a persones que viuen en una societat on s'usen habitualment dues llengües. La diferència és important, perquè la comprensió del pes de les dues llengües, i del nexe entre llengua i relació humana, només s'aconsegueix vivint en aquest tipus de societats; no n'hi ha prou amb viure en una societat monolingüe i conèixer l'alemany, l'anglès, el rus, etc. Més informació no implica més comprensió.
.
.P.

Monday, January 4, 2010

La dialèctica agressiva de l'Homo sàpiens.

.

L'Homo sàpiens és susceptible de desenvolupar actituds violentes fins i tot quan es comunica. És força patètic adonar-se de fins a quin punt li molesten les opinions, o les visions, diferents a la seva. Li cal un exercici intens de bones maneres per a refrenar la reacció que el faria quedar en evidència, que demostraria la seva irritació en trobar algú que no li dóna la raó, que gosa envair el territori sagrat de la seva dialèctica i de les seves raons.

Només cal contemplar, amb esperit d'antropòleg, els programes debat de la televisió. Sense anar més lluny, "La Noria" a Tele 5, amb les seves polèmiques setmanals entre l'esquerra teòrica i la dreta teòrica. No entraré en el contingut del que diuen, ja que en aquest post que escric no ve al cas, però uns i altres fan una exhibició de tot el que no és correcte de fer quan es debat: tallar la paraula de l'oponent, parlar més fort per a desconcentrar-lo, manipular les paraules de l'oponent per a exagerar o deformar el que ha dit i atacar la seva imatge o la raó que pugui semblar tenir. Tot plegat són vells trucs sofistes que fa milenis que es fan servir per aconseguir victòries mediàtiques, que no són pas victòries de la lògica, sinó de l'efectisme més balmat i menys humà. Quan intento explicar-li a un jove, o a un adolescent, com es fa un debat, m'és força útil assenyalar-li els debats televisius com a exemple del que no s'ha de fer.

I tot plegat esdevé a causa d'aquesta territorialitat de les idees, que com a bon animal que és, l'Homo sàpiens, experimenta. Qui no pensa com nosaltres, des del punt de vista evolutiu, és un possible competidor, un contrincant, algú, els interessos del qual entraran en conflicte amb els nostres i que en conseqüència prenem com un enemic. Compte! Estic parlant dels raonaments inconscients que el nostre cervell realitza (normalment) al marge de la nostra consciència, no pas del que jo penso.

Això es veu clarament, també, als fòrums d'internet; fins als més seriosos; fins als que parlen de ciència, fins als que discuteixen d'òpera. Els trucs sofistes i demagogs per a "derrotar" dialècticament el contrari, al marge de la raó que pugui tenir, apareixen ara i adés a tots els racons de la xarxa, a tots els països i en totes les llengües. La irritació contra l'oponent, per qualsevol idea o matís que no coincideixi amb el propi, moltes vegades ja ni es dissimula, i sovint s'acompanya de l'insult, de la ironia, del sarcasme, de la ridiculització, de la presumpció de culpabilitat, de la malfiança... Com més cultura té qui debat, més subtil és l'atac, però l'atac hi és; i, més o menys secretament enfurismat, el culte defensa el territori de l'opinió tal com un búfal defensa la propietat de la seva femella mentre se li escapa una ventositat.

Us recomano, (per portar la contrària a l'instint, que tots tenim) la màxima amabilitat amb els qui no pensen com vosaltres. Són una gran riquesa; us enforteixen; us assenyalen la feblesa de les vostres posicions; per a revisar-les i decidir si es gira algun grau vers la direcció més encertada, o si per contra no hi ha necessitat de fer cap gir de timó, i us fan més forts en la convicció. La veritat no necessita alçar la veu per a convèncer; ni alçar la veu, ni ofendre, ni ferir, ni atacar, ni ridiculitzar, ni molt menys fer servir trucs dialèctics mancats de l'ètica més elemental (i sovint de la lògica) per a imposar-se, ni oblidar l'elegància, ni renunciar a la tranquil·litat, ni moure's un mil·límetre per reacció en la direcció contraria de qui ens ataca. Qualsevol canvi o reforçament de l'opinió, per petits que siguin, han de néixer de l'exercici de la lògica i no de la reacció a la violència dialèctica (o de qualsevol mena) que el nostre oponent ens llanci. Hem de viure segurs dins del nostre castell del joc net, de les bones formes, de l'elegància, perquè quedi clar qui és que defensa el territori amb esbufecs i qui és que senzillament intenta acostar-se amb humilitat a les posicions més encertades.
.
.
P.D. La imatge no és pas d'un Homo sàpiens, sinó d'un Homo antecessor que em vaig trobar en una exposició que vaig visitar. Li vaig preguntar a l'Homo antecessor si li feia res que li fes una fotografia pel blog, i em va respondre que cap problema. Es conserva força jove, bo i tenir si fa no fa un milió d'anys. Li vaig dir que jo vivia al costat de Vallparadís, i ell em va respondre que era d'Atapuerca, però que a Vallparadís hi tenia uns cosins llunyans a qui feia molt temps que no veia, però que segons li han dit estan molt enfadats perquè els estan aixecant no sé quines construccions a sobre; i un tunel; i es veu que un tren els passarà a frec.
.