De per què parlem català entre nosaltres quan som davant de castellans, tot i conèixer el castellà, fins i tot quan som fora de Catalunya.

.

El fet de créixer en una societat on hi conviuen dues llengües, essent plenament parlant d'una de les dues, em permet, a mi personalment, de comprendre la diferència que hi ha entre una llengua que es limita a transmetre'm informació o que em permet de transmetre-la a mi, i una altra llengua (la meva) que a més d'informació objectiva i externa a mi, em permet fer parlar el meu cor. El meu cor només parla còmodament en una de les dues llengües, en la que conec a fons. El meu cor només sap parlar en la llengua amb la qual vaig aprendre a parlar i dubto que mai pugui parlar en cap d'altra; si més no, amb comoditat i sense màscares. El català serà per a mi, i per a sempre, l'única llengua capaç de transmetre tots els matisos del cor que la meva ment pretén transmetre, fins allà on el llenguatge (amb totes les seves limitacions) permet transmetre'ls.
Això em fa pensar que, en general i a excepció d'algunes ments prou empàtiques, el monolingüe no aconseguirà entendre amb facilitat el fet que una llengua sigui alguna cosa més que un simple mitjà de transmissió d'informació. La majoria de vegades, el monolingüe, no hi veurà, no comprendrà, i restarà convençut que no hi ha res ni a veure ni a entendre. És la vella història del “Desprecia cuanto ignora”, i fa mal, tal vegada, sense ser-ne conscient (o prou conscient).
Una llengua és alguna cosa més que un instrument per a comunicar conceptes; una llengua és un vestit, un tret identitari, l'alè de l'ànima; un alè que té una forma íntimament arrelada a l'ésser; una forma que si es canvia, implica la sensació d'estar-se disfressant.
El monolingüisme no té elements de referència per a distingir íntimament dues llengües: la que és capaç de transmetre els sentiments profunds de qui la fa servir (profunds en la forma i en el fons) i la que només permet comunicar informació (una informació mancada de la profunditat humana habitual). El monolingüista tendirà sovint a pensar que un cop coneguts els codis i els símbols que es poden explicar i estudiar, l'ús de les dues llengües esdevé idèntic per al bilingüista, i que l'hàbit de negar-se a renunciar a la pròpia llengua amb els de la família obeeix a raons xovinistes de menyspreu i superioritat. Poques vegades s'adonarà del caràcter misteriós i identitari d'una llengua, que és un vestit, i que està lligada a una relació determinada amb persones determinades; si canviem la llengua bruscament, canviem bruscament la relació i esdevenim falsos i mentiders; esborrem els matisos, ofeguem la veu del cor, i ens sentim traïdors i ridículs. Això últim que acabo d'escriure, un monolingüe, difícilment ho comprendrà; preferirà acusar-me de mal educat; li resultarà més fàcil etiquetar-me que intentar-me comprendre.

.

.

.

P.D. Parlo de manera general, perquè conec monolingües que sí que em comprenen. També vull aclarir que quan parlo de "bilingües" no em refereixo a persones que coneguin dues llengües, sinó a persones que viuen en una societat on s'usen habitualment dues llengües. La diferència és important, perquè la comprensió del pes de les dues llengües, i del nexe entre llengua i relació humana, només s'aconsegueix vivint en aquest tipus de societats; no n'hi ha prou amb viure en una societat monolingüe i conèixer l'alemany, l'anglès, el rus, etc. Més informació no implica més comprensió.

.

.P.