Comença la transformació, la nova naixença, l'acompliment del propòsit que vaig invocar a començament d'any. Com un torb, arriba el vent que empenyerà les veles del nou viatge. Un nou viatge que no és altra cosa que el vell viatge de la infantesa. S'ha acomplert aquella màxima que diu que quan desitges de debò alguna cosa; totes les forces de la natura conjuren per a regalar-te-la. I no corregeixo el mot “regalar-te-la”, perquè cal una inversió mínima de decisió d'i il·lusió, però quan arriba l'acompliment del desig (més quan és un desig que s'haurà d'anar desenvolupant al llarg del temps) hom s'adona que realment són les forces misterioses de la natura les qui proporcionen, com un present, l'energia que cal. L'energia que cal per perdre la por, per perdre les pors; no es tracta d'evitar el perill, d'eliminar la possibilitat de la tragèdia, sinó de perdre la por a la tragèdia, d'adonar-se que, bo i la tragèdia, sempre és més gran el goig. Escric això mentre contemplo per la finestra uns núvols de color plom que potser em regalaran neu. La neu sempre ha estat a la meva vida un símbol d'esperança. Quan ha aparegut, m'ha explicat, amb la seva veu noble, com m'anirien de bé les coses malgrat les dificultats del present i del futur. Arriba un vent del nord, un vent polar, un vent que s'endú les escalfors malsanes de la tèrbola calidesa de la por. El vent, la neu, el sol damunt d'aquest temple de llum esmorteïda, sobre el tapís del bosc, ran de les penyes roges; claror blavissa de blanca plasticitat silenciosa; preparant un nou estiu, una nova primavera, lliure d'alienacions destructives. Comença la transformació, la nova naixença, l'acompliment del propòsit que vaig invocar a començament d'any. Com un torb, arriba el vent que empenyerà les veles del nou viatge. Un nou viatge que no és altra cosa que el vell viatge de la infantesa.
3 comments:
Preciós... Aquesta màxima, de l'Alquimista, tant de bo fos veritat... Però com costa, de vegades, posar-se en sintonia amb aquestes forces de l'Univers que ens han d'ajudar a fer els nostres somnis realitat. La teva presentació, al teu perfil, és meravellosa. Plena de positivitat, d'esperança, de nous camins oberts... M'agrada el teu bloc. Felicitats! I quan he començat a llegir una de les entrades, de sobte, he sentit com si et conegués d'alguna cosa i he anat corrent al perfil a veure si realment et coneixia... Però no... Mira, no sé què m'ha passat.
Oh, m'agrada molt l'instrument del piano, bé m'agraden tots, diria.
Potser el violí em té el cor robat.
El que més m'agrada és que la gent toqui instruments, mirar, escoltar que en surt d'unes mans bellugadisses. Jo no sé tocar. Però escolto, escolto tant com puc, perquè si entres dins la música és com endinsar-te en una altra dimensió no física, oi?
Em va dir el Manel que un director d'orquestra bastant conegut, deia que la gent que vivia tocant o escoltant música tot el dia corria el perill de desenganxar-se de la realitat mundana, perquè era un nivell espiritual diferent a la vida que habitualment vivim. També va dir, que no se'n podia abusar doncs aleshores no suportaves a la gent "normal", és a dir que havia de tenir una dosi de realitat salvatge diària per no embogir. O quelcom semblant. Suposo que això deu passar amb totes les arts, si no fas res més. Ai, ara m'he empatollat moltíssim. M'ha agradat molt sentir com toques el piano. A casa escolto a les meves filles i de vegades ploro quan sóc en una altra cambra, perquè les notes flueixen i traspassen parets i ànimes. Si estic enfadada per alguna rucada, de cop sentir la música em fa treure-li importància a gairebé tot.
Gràcies per aquest esforç de tocar, de saber, de sentir.
M'he equivocat de post, el comentari anterior anava en el lloc on toques el piano.
Aquest també m'agrada, tot el que dius, tan positiu, com si un altre món pogués ser possible, com si una alenada de vent anul·les totes les pors recargolades en el cos d'una pobra persona.
Els bons desitjos si es desitgen molt fort de vegades s'acompleixen. Això em deia el meu avi.
Post a Comment