Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, March 29, 2010

Miravet, Mora d'Ebre, Vilella Baixa, Tivissa, el Priorat...

Aquest és el paisatge que contemplaven els quinze cavallers templaris
que vivien al Castell de Miravet abans que el rei de França els fes el llit ben fet.


Miravet des de l'Ebre.



Miravet amb el castell al capdamunt del poble.


Un racó de l'Ebre a Miravet.


Vilella Baixa al capvespre.


La bellesa ombrívola amb tocs fabrils de la Vilella Baixa,
al cor del Priorat, als peus del Montsant.


Teulades de Vilella


Façanes de Vilella des del riu.

Tivissa


L'Ebre des del castell de Mora.
.
.
A les terres de Tarragona, allunyant-nos del mar, hi trobem un paisatge per descobrir, que potser per iniciativa pròpia mai no haguérem vist.
Gràcies al programa "Vacances en família" de la Generalitat, hem pogut aprofitar una estada en un alberg que ens ha obert les portes d'una comarca on el turisme consumista no s'hi acostuma a apropar. I així ens hem traslladat a la misteriosa Edat Mitjana al castell templer de Miravet, i al castell de Mora d'Ebre. Hem trepitjat el Priorat a la serra del Montsant, amb els colors vermells de la terra del captard. Hem tastat els seus vins. Hem contemplat l'arquitectura austera dels cellers i dels antics magatzems, i ens hem apuntat a l'agenda el nom d'alguns pobles que el temps no ens ha permès de visitar. Hi tornarem, i ben aviat.
.
.

Tuesday, March 23, 2010

Si fa no fa, iguals tots, i tots sols, tots similars.

.

Tots hem plorat alguna vegada com si fóssim infants; tots hem estat infants. Per això tots sabem que d'alguna manera estem sols.

Neixem sols, morim sols, i, al llarg de la vida, per molta que sigui la gent que ens envolta, per molt que ens estimin i ens abracin, ho sentim tot des d'un jo individual que crea el seu propi món, i que, si no fa l'esforç d'expressar-se, viu en solitud les seves sensacions; i, bo i que s'expressi, mai no aconseguirà comunicar del tot les seves sensacions. Per això la vida és sempre una via per on transitem, en molts aspectes, sols.

Aquesta convicció ens ha de moure a treballar per a curar la solitud dels qui ens envolten, dels qui tenim a prop; perquè els altres són com nosaltres. Les nostres mancances, les tenen els altres. El nostre amor, el tenen els altres. Les nostres necessitats, les tenen els altres.

Tots som infants, i caminem sols. I així com són els nostres fills: febles, vulnerables, adorables infinitament dignes... així som tots, perquè tots som fills, i perquè tots som similars.

.

Monday, March 22, 2010

Alea jacta est (II)

.


Si els estats es resignessin a acceptar el fet que els recursos per al progrés material són finits i reduïssin la producció, això significaria un benefici immens per a la salud ecològica del planeta. Però no evitaria la crisi ni la catarsi, perquè la reducció necessària de la producció i del consum per a salvar el nostre habitat a nivell planetari fa impossible la producció industrial, és a dir redueix la producció i el consum de béns a una mena d'artesania de tecnologia elevada que no factura prou diners com per a generar impostos que sostinguin l'estat del benestar. S'acabarien les pensions, la sanitat gratuïta, l'educació gratuïta... i tots els beneficis que ara considerem assolits i que depenen del fet que la producció i el consum siguin industrials i creixents.

Si per contra, els estats decideixen que l'estat del benestar s'ha de sostenir i que per tant cal produir industrialment, aleshores el problema serà ecològic; però abans del problema ecològic (que pot ser catastròfic) esdevindrà l'esgotament dels recursos que no arribarà de sobte, sinó que passarà per una fase en la qual aquests recursos seran escadussers i hi haurà garrotades per aconseguir el seu domini. Un cop s'hagin esgotat els recursos que sostenen la producció energètica actual, igualment s'acabarà la producció industrial creixent, i potser fins i tot la producció industrial decreixent, i s'acabarà igualment l'estat del benestar. Tot això s'accelera si la industrialització i el consum (que ara afecta majoritàriament als països més desenvolupats) s'estén al llarg de les properes dècades a tot el món: l'esgotament de recursos s'accelera, el problema ecològic es dispara, i tot arriba abans.

Així doncs, i en resum, hi ha dos futurs possibles:

Que es mantingui la industrialització, per mantenir l'estat del benestar, i en conseqüència s'arribi a l'esgotament de recursos i la catàstrofe ecològica; la qual cosa acabaria també amb l'estat del benestar.

O bé:

Que s'abandonin els nivells actuals d'industrialització i de consum, amb la qual cosa també s'acabarà l'estat del benestar, perquè no es generaran prou impostos per a sostenir-lo; aquesta solució és poc probable, però és la menys dolenta, almenys se salvaria l'habitat i es podria començar a organitzar l'economia de manera que es tendís a aconseguir un estat del benestar que no depengués de la industrialització (la qual cosa implicaria unes lleis econòmiques diferents, diferents normes del joc econòmic, diferent concepte de la propietat, etc.)
.
Perquè no em digueu apocalíptic us posaré una solució viable:
.
DESERTEC, però s'ha de tenir en compte que l'energia solar no és compatible, tampoc, amb una industrialització i consum globals i creixents. I continuem tenint la barrera ecològica.
.
.

Sunday, March 21, 2010

Alea jacta est.

.

No hi ha res a fer. I em sap molt de greu perquè les conseqüències les patiran els meus fills, els meus néts i els meus besnéts. Caminem cap a una catarsi. I no és cap exageració. No estic fent ciència ficció ni falses prediccions pseudocientífiques. Els nombres canten. Les actituds ho diuen ben clar. No hi ha hagut cap cop de timó per part dels governs més responsables a l'hora de prendre decisions valentes per a reduir les emissions de CO2, ni molt menys per a reduir la producció de béns. El sistema econòmic necessita un creixement constant per no entrar en crisi. El creixement econòmic constant no podrà ser, perquè no hi ha prou recursos a la Terra i perquè els residus del procés productiu alteraran la nostra bombolla vital. Aquestes dues últimes frases, contradictòries entre sí, ens condueixen sense possibilitat de solució a la catàstrofe. No té solució. No ens en sortirem. I no ens en sortirem perquè no ens en volem sortir. Els senyors que van amb tern i que es diuen polítics són uns analfabets des del punt de vista científic. Les carreres de dret, d'econòmiques, de polítiques... que han cursat no els ajuden a comprendre la mecànica determinista de les xifres que ens condueixen a l'hecatombe. Són mestres de l'ambició que han arribat on són perquè tenen un bon feix de cinisme, de capacitat combativa, i d'egolatria dins d'ells mateixos. La política és una selva on manen els més forts, els qui tenen menys escrúpols, els qui saben mentir millor, i els qui valoren més la importància de manar i de decidir “ells” per damunt dels altres. El planeta no els importa gaire i les explicacions científiques no les entenen (bo i que mai no ho diran). Donaran la raó a qui s'acosti més als seus interessos; seran fins i tot capaços de pagar a qui calgui per obtenir informes que provin “científicament” allò que a ells els convé per a poder continuar amb la màquina destructiva que els enriqueix i els fa sentir triomfadors. Estem escollint una classe dirigent que no hi veu; o que allò que veu és més el que porten a dins que el que hi ha. La majoria de científics (els intel·ligents) s'allunyen de la tasca política perquè detesten la violència freda dels protocols i els combats dialèctics dels que llueixen un tern fosc i un somriure fals. Hi ha uns rars especímens polítics de formació científica, que si no es dediquen a la ciència per alguna raó és, i que sovint acaben servint els interessos dels partits per damunt dels interessos del planeta.
Caminem sense que puguem fer-hi res cap a una catàstrofe econòmica i ecològica que no ens extingirà, però que ens farà patir molt i molt. I no hi ha res a fer.

.

Saturday, March 20, 2010

Sempre de viatge

.

.Tots som astronautes,

perquè la Terra navega contínuament

per l'univers.
.
.

Friday, March 19, 2010

El projecte 1x1 (1 ordinador per a cada alumne/a) pot significar l'assoliment de la gratuïtat dels llibres de text.

.

Amb el projecte educatiu 1x1 impulsat pel Departament d'Educació, cada alumne posseirà un ordinador portàtil que es convertirà en la seva eina de treball. Aquest avenç comporta la necessitat d'enfrontar-nos a l'educació cívica de l'ús d'internet, multiplica les possibilitats pedagògiques de l'alumnat, acostumant-lo al món del present i del futur, i ajuda a que les estratègies pedagògiques facin incidència damunt de l'essència de l'aprenentatge i no damunt d'alguns mitjans que, si bé en un moment donat han pogut resultar importants, a l'últim, han quedat enrere a causa del progrés tecnològic de la societat.
Però no puc deixar d'intuir una gran oportunitat, oferta per la virtualització del coneixement, que només arribarà a eixir si els docents ens ho proposem de debò: la possibilitat que els llibres de text de les escoles siguin, d'una vegada i per totes, gratuïts. No és impossible que un grup de professors de diferents matèries ens organitzem i ens posem d'acord per elaborar, en harmonia amb el currículum del departament d'educació, llibres de text digitals de qualitat, elaborats sense afany de lucre, renunciant als drets d'autor, mitjançant una llicència Creative Commons; llibres que podran utilitzar sense cap despesa qualssevol escoles o instituts que ho considerin oportú, aconseguint d'aquesta manera que el dret universal d'una educació gratuïta estigui més a prop. És evident que això farà que les grans editorials hagin de buscar productes nous per oferir als seus clients, i que potser fins i tot algunes entrin en crisi; però una necessitat ho és mentre és necessària; si no és necessària, conservar-la amb falses reivindicacions de drets que no ho són no deixa de ser una forma de tirania.
És lícit exigir diners a canvi d'ajudar algú a comprendre el coneixement; però no és lícit exigir diners a algú a canvi de deixar-lo accedir al coneixement, perquè el coneixement no és de ningú en concret, és i ha de ser patrimoni de la humanitat. Posseir el coneixement com qui és amo d'una terra, d'una casa o d'una mina d'or, és pervers i injust.
És lícit demanar diners a canvi de la realització d'una feina que resol una necessitat; però no és lícit evitar que les necessitats deixin de ser-ho per a poder així continuar guanyant diners. Quan la nostra feina deixa de ser necessària, perquè allò que perseguia ja s'ha assolit plenament, és hora de canviar de feina. La finalitat d'una feina no ha de ser ella mateixa sinó servir la societat. Tota feina que sense representar un servei a la societat es manté per interessos econòmics esdevé una forma subtil de robatori i d'abús.
Quan les persones siguin capaces de renunciar a la propietat privada sobre el coneixement i substitueixin la cobdícia per la ciència, el coneixement ens portarà fins a les estrelles.
Confiem que el projecte 1x1 ens porti fins a la primera de les estrelles: la gratuïtat dels llibres de text per a sempre.

.

Thursday, March 18, 2010

Sobre la pederàstia d'alguns personatges de l'església i la seva relació amb la genètica i amb la natura (o amb l'antinatura).

.

La programació genètica de l'Homo sapiens, formada al llarg de mil·lennis per la selecció natural, desenvolupa un individu amb unes pulsions (com diria Freud) que el mouen a tenir un determinat comportament sexual, que no sempre és compatible amb les normes socials o morals d'una època o d'una cultura. Aquestes pulsions encara són menys compatibles amb l'obligació del celibat de les persones consagrades a una vocació religiosa dins l'església catòlica. Tampoco no harmonitzen bé amb la repressió de les fantasies sexuals per part de la moral d'algunes religions (apel·lant al novè manament de la Llei de Moisès), ni amb la repressió de la masturbació per la moral tradicional. Les normes estrictes, a més, contribueixen a l'entronització del tabú, amb la força atraient del que és prohibit, a la criminalització i demonització de la sexualitat lliure, que brolla de dins dels individus, i que en ser demonitzada per la norma pot provocar una baixa autoestima inconscient.
La qüestió és que tampoc es poden alliberar totes les pulsions en qualsevol moment i de qualsevol manera (sobretot les que ens mouen a la violència, a la gelosia, a la competitivitat...) Però el que és cert també és que la repressió sexual pot crear monstres; com més repressió, més probable és que aparegui algun monstre, sobretot en ambients en què el reprimit adquireix un poder administratiu damunt d'éssers febles i menys experimentats.
Davant d'un estímul extern que s'oposa a les necessitats naturals programades per la genètica, aquesta mateixa genètica pot desenvolupar reaccions “anormals” (per dir-ho així) que sovint entren en conflicte amb el grup i amb la llibertat individual sexual. Hi ha experiments, comentats per Konrad Lorentz al seu llibre recull de conferències “La acción de la naturaleza y el destino del hombre” en els quals ell explica el cas d'un animal que és privat de la possibilitat de satisfer de les seves pulsions (alguns dels seus instints) durant un temps. Quan posteriorment se l'allibera, l'animal realitza, en absència de l'estímul habitual, aquelles pulsions que se li han impedit, ben bé com si realitzés moviments a l'aire. És a dir, si a un ocell se li impedeix de moure les ales durant un temps, quan se l'allibera és possible que les mogui compulsivament, fins i tot quan no li toca fer-ho.
En resum, davant d'estímuls “anormals”, el “normal” és reaccionar de forma “anormal”.
En alguns casos aquesta anormalitat serà molt conflictiva, en d'altres es reduirà a l'àmbit privat i l'individu aconseguirà desenvolupar la tendència anormal sense perjudicar terceres persones. Quan dic anormal em refereixo a reaccions diferents a les que la genètica programada per la natura fa tendir quan els estímuls són els que hi ha hagut al llarg de mil·lennis d'evolució.
Aquesta mateixa idea es podria aplicar al problema de la violència de gènere. Com més relacionem sexualitat amb possessió; com més tensionem la corda de la sexualitat; com més dramatitzem la infidelitat; com més idealitzem l'amor romàntic ensucrat i fals; com més exigim el desenvolupament d'una relació de parella idíl·lica negant la possibilitat de permetre a totes dues parts que la corda s'afluixi sense que per això s'hagi d'afluixar l'amor, la lleialtat, els projectes comuns... més maltractadors en potència estarem creant; més maltractadores psicològiques invisibles; més violència. Cal relativitzar els rols socials que dibuixen un mascle dominant i una femella submisa dins d'un matrimoni que reprimeix les pulsions sexuals naturals, que en si mateixes no són amor, però que han de conviure amb l'amor veritable. I l'amor veritable, si ho és, no ha de posseeir, si ho és ha de deixar en llibertat l'ésser estimat.
Amb això no estic dient que no hi hagi d'haver unes pautes de comportament pactades; el que sí que penso és que s'ha de treure foc a la qüestió de la sexualitat, se li ha de perdre la por sense perdre-li el respecte; s'ha de tractar amb flema, sentit de l'humor, estoïcisme i un cert esperit epicuri. Si la parella marxa, que marxi, ja tornarà si vol. Si marxa, guanyem llibertat, si no marxa conservem el seu amor, per tant sempre hi sortim guanyant. L'expressió “posar les banyes” neix de la més mesquina i carca concepció de les relacions, quan en els pobles ancestrals tot allò relacionat amb les relacions sexuals era dramàtic i definitiu. El costum de fer servir mots vulgars i desagradables per parlar de sexe, surt del mateix lloc, del cor dels que s'han cregut, sense saber-ho, que el sexe és la porta de l'infern; segurament perquè amb el sexe recorden que són bèsties, i això inconscientment (sense adonar-se'n) els humilia profundament.
El secret és la llibertat. Sigueu lliures i deixeu ser lliure l'altre; sense abandonar, però, la responsabilitat amb els fills, que són el primer de la vida; i sense deixar, per cap raó, d'estimar la parella. Però cal recordar que l'amor no és el mateix que el sexe; ni el mateix que el desig. Quan algú estima algú altre, pensa en el bé de l'altre, no en el propi; per això quan algú diu que "necessita" una altra persona no l'està estimant, l'està convertint en un producte del qual se sent dependent. Si algú estima algú altre, no l'ha de necessitar, no la de posseir, no l'ha de dominar, no l'ha d'estimar per les seves qualitats. Quan algú estima algú altre per les seves qualitats a qui està estimant realment? a l'altre o a les seves qualitats?
.
.
.
.