Vilafranca de Conflent. Villefranche-de-Conflent.

Sempre m'he preguntat com s'ho fan els fundadors de les ciutats; com s'ho va fer Guillem Ramon (Comte de Cerdanya) per a decidir, a l'any 1090, que Vilafranca de Conflent havia de ser una ciutat. 

Segurament tot va començar amb una fortificació militar, un assentament, un grup de cases... 

El cas és que al 1117 va passar a formar part del Comtat de Barcelona; al 1276, del Regne de Mallorca; al 1344, de la Corona d'Aragó; al 1463, del Regne de França; al 1493, del Regne de Castella; i al 1659, i a causa del plorat i lamentat tractat dels Pirineus, va tornar a pertànyer a França. 

Tot això, sense moure's del lloc, sense apartar-se d'aquest paisatge. I malgrat aquests canvis sobtats i d'importància relativa, en aquest poble, les mares, cada generació, es varen dedicar a estimar els seus fills; els forners i les forneres feien cada dia pa; els nadons ploraven com avui ploren; els vells morien i eren enterrats pels éssers estimats, que els trobaven molt a faltar; les famílies regalaven els seus fills als poderosos, els quals els sacrificaven per a la guerra; les fulles, cada tardor, queien i descansaven damunt del sòl, es podrien, flairaven a bosc, i formaven l'humus que alimentaria els arbres nous; cada hivern, la neu cobria el paisatge. I tots; els tirans i els esclaus, els pobres i els rics, els pedants i els humils, tots... es van morir, i encara es continuen morint tan sols uns quants anys després de néixer. Només es pot morir allò que està viu; si algú es mor, és perquè ha viscut; la vida són les vacances de la mort. 

I Vilafranca ha anat existint, i continua existint, bo i contemplant l'estranya i curta vida d'aquests individus humans que es creuen omnipotents, eterns, gloriosos; com si tot allò que fan i que tenen fos el més important i el més necessari de l'univers. 

Llac de la Bolosa. Lac des Bouillouses.

                    Hi ha un aire clar; la llum travessa nítida els amplis espais de la muntanya. Arran d'aigua, els senyals de les ments humanes que han estimat el paisatge. Cada esperit, una escultura que vol transcendir. El bosc és com una mena de jardí de pedra noble i molsa de vellut. Branques guarnides de festa, atapeïdes d'agulles de luxe, espesses, d'un verd ampolla; i el tronc amb matisos roigs. I els caps dels arbres, al capdamunt, contrasten el verd amb el blau esbandit del dia. La imatge del verd i el blau la duem tots gravada als gens, i, en descobrir-la, ens truca al cor; els prou amics de la natura senten el truc i ja no reposen fins que es perden pels espais salvatges del planeta; com més salvatges més desitjats. 

La boira baixa, i besa la terra i l'aigua, i es desfà amb la força abrusadora del sol en filagarses de cotofluix de sucre.                                                              

Els colors de Sallagousse.

Els carotenoides els regalen el groc que encén l'horabaixa.

Les antocianines matisen de roig l'estesa fosca del bosc.

De fet, amb aquests colors, les fulles són menys sensibles a les temperatures baixes, i es fan més resistents a la davallada de la radiació solar; l'any es mor, la llum es fa horitzontal, el sol no puja tan amunt i el paisatge s'emplena d'una claror mandrosa que dura poc. Les fulles malden per poder realitzar la fotosíntesi tant de temps com els sigui possible abans no arribi la cruesa de l'hivern; freturen d'aportar als teixits el màxim de nitrogen. La lluita per la vida els atorga una bellesa nua, mancada de vestits, que reflecteix d'alguna manera la bellesa bigarrada de les nebuloses planetàries, d'on tota la matèria prové.

Les imatges són de Sallagousse, del 31 d'octubre de 2011. La bellesa dels Pirineus a la tardor és una mostra més de la bellesa de l'existència.

La pluja torna

Si sents que ets brut de fang,

la pluja se l'emporta,

la que emplena els torrents,

que baixen de la mola;

la boira amara el bosc,

que s'arrapa a la roca,

potser ha estat massa temps,

sense la pluja nostra.

El misteri sosté,

la lluïssor de l'estrofa,

del vent i el seu udol,

per les clivelles molles,

on neixen els avencs

i moren les cabòries,

dels esclaus del diner,

tan lluny d'aquesta glòria.

Si sents que ets brut de fang,

i que vius una història,

que l'han escrit per tu

els amos de l'escòria,

que et mulli el bes del tro,

ben nu ran de l'escorça,

de l'alzina al turó,

on vas fer xerinola,

quan sols eres un nen,

i tenies memòria,

del color del massis,

quan la nit ja s'acosta,

de la suor a la pell,

i la llum sobre el rostre.

Que se t'endugui el fang

la pluja que ja torna.

.

.

Lamento la mort de Gadaffi

Els de sempre tornaran a dir que això que escric és ofensiu, però ho torno a dir, com ja ho vaig dir quan van matar Osama Bin Laden: “mai, la mort d'un ésser humà, serà per a mi motiu de celebració”.

No han estat tampoc per a mi motiu de celebració, ans al contrari, ni la seva tirania, ni els seus crims, ni els abusos, ni els assassinats... Jo no he donat la mà a Gadaffi, ni l'he rebut a la Zarzuela, com els reis d'Espanya, ni li he donat les claus de la ciutat de Madrid, com l'alcalde Gallardon, ni he fet negocis amb ell, com una bonior d'empresaris de l'estat, però tot i així condemno la seva execució, que fa impossible que se li faci justícia; impedeix que ell visqui la seva derrota.

Matar una persona, sigui qui sigui aquesta persona, és un acte que produeix com a mínim tristesa; tot i que un mai no sap si es veurà algun dia en aquestes circumstàncies (les d'haver de matar); i que ningú no se sorprengui d'això que escric; no sabem del cert si, en un moment d'ira, per a defensar els nostres fills, o els nostres germans, front l'atac d'algú que els vulgui destruir, no haurem d'exercir la violència com a mitjà de defensa; però fins i tot en aquest imperatiu, i bo i haver-ho de fer, matar fóra monstruós.

Si no m'ha fet feliç la vida de Gadaffi, ni els seus crims, ni la seva corrupció, ni el seu menyspreu a la llibertat... ¿per què m'ha de fer feliç la seva mort, que també és un menyspreu a la vida?

El volcà del Hierro. Devem l'existència als volcans. EL volcán del Hierro. Debemos la existencia a los volcanes.

Erupció volcànica similar a la del Hierro en una fase més avançada.

Si el volcà submarí que hi ha al Hierro hagués emergit ja de primeres a terra ferma, escopiria, ara per ara, lava enlaire cap a totes direccions. Com que la lava surt sota de l'aigua,  i a una profunditat d'uns cent cinquanta metres, la lava fosa que surt disparada es refreda i se solidifica, i arriba a la superfície en forma de boles de baixa densitat que sembla que surin uns instants.

Prèviament a l'aparició de les boles de lava, tots vam veure al telenotícies la gran taca de color marró verdós; com una mena de boira submergida, formada pels gasos emesos en combinar-se amb l'aigua del mar, similar a la que podeu veure al principi del vídeo que us he enllaçat, i que no és del Hierro sinó d'un fenòmen molt semblant que va tenir lloc ja fa uns quants anys.

Què passarà ara al Hierro? Ara poden passar moltes coses. Si la pressió de sota l'escorça s'alleuja abans que la muntanya de lava que creix sota del mar arribi a la superfície, tot  s'acabarà aquí; fins d'aquí a molts anys, quan la pressió torni a créixer, en aquest mateix punt o en un de proper. Si per contra la pressió no minva, tindran lloc les quatre fases típiques.

La primera fase ja ha succeït, quan dissabte van ser vistes les restes de roques fumejants emergint a la superfície.

La segona fase, si arriba a donar-se, consistirà en una gran columna de vapor d'aigua que s'alçarà damunt la superfície de la mar i que es veurà des de terra. Aquesta fase podria ser que durés unes set o vuit hores.

La tercera fase serà l'explosiva, amb, com a mínim, cendres escampant-se arreu.

La quarta fase serà el naixement d'una nova illa, amb un sortidor de lava, més o menys gros, que escamparà el magma amb més o menys potència.

Es desconeix si es donaran totes les fases, algunes o cap; i es desconeix també la potència de cadascuna.

Si no fos per les molèsties (i pel perill que representa per a les persones), podríem dir que aquest fenomen és sens dubte un espectacle apassionant, així com un llibre viu que ens ajuda a comprendre la formació de la superfície de la Terra.

Sigui com sigui, si no fos per les erupcions volcàniques, el CO2 de l'atmosfera s'hauria esgotat  del tot, ja que s'hauria combinat amb els minerals (com ha passat a Mart) i la temperatura mitjana de la Terra seria de -10ºC, amb variacions brusques entre el dia i la nit, i entre l'estiu i l'hivern. Els volcans ajuden a mantenir les parts per milió de CO2 necessàries per tal que l'efecte hivernacle natural garanteixi una estabilitat tèrmica. Aquesta estabilitat tèrmica ha permès l'evolució de la vida fins a les formes animals i vegetals que avui existeixen. Podríem dir doncs que devem l'existència als volcans.

..

.

..

Sortim per la finestra?

Hi ha qui viu a dins i a les fosques. Per principis, per fidelitat a la tradició, als mites, als bons costums, al que sempre s'ha fet, al que tothom fa. Per seguretat, per prudència, per eficiència, per eficàcia, perquè sí, perquè toca.

Hi ha qui diu que més val allò que és segur, ni que sigui mediocre, que caminar vers una llibertat que ens pot malmetre el que tenim tan nostre.

¿Què tenim, però, en realitat, que sigui nostre, si qualsevol dia ens prenen fins i tot el cos? Sempre estem de pas; sempre amb l'equipatge a punt; tot, sempre, és provisional.

Hi ha qui fa tractats sobre la foscor, ignorant la llum que esclata rere la finestra closa. La llum i els colors són un miratge dels il·luminats, i en realitat no existeixen, diuen alguns; ens ho imaginem, és una valoració subjectiva, continuen dient; només existeix la lluita de classes, diuen uns altres; o només existeix la persona de Crist, diuen els de més enllà; o només existeix la tensió sexual, diuen els de Freud; o només existeix el canvi, deia Heràclit. I podríem continuar parlant de les escoles enfrontades en tots els camps i en tots els temes. Han estat molts els qui obsessionant-se només amb un aspecte de la realitat han negat la diversitat i la complexitat de tot; han pretès simplificar la natura, i, paradoxalment, l'han descrita més complexa i menys real.

Els infants, però, acostumen a obrir la finestra, a treure el cap i respirar aire pur. Els colors els enlluernen una mica; però de seguida la vista se'ls hi acostuma. I la foscor desapareix davant la diversitat indescriptible dels colors, el tacte de la vida i els sons de la realitat.

Cal eliminar els clixés, els tòpics, les normes sense fonament ni raó de ser, fonamentades en el costum i prou. Cal caminar vers la llibertat vital, la creativitat, la contemplació de la natura i la tolerància.

Sortim per la finestra?

P.D. Si sortiu per la finestra, vigileu a quina alçada es troba. Sortiu-hi, però compta amb l'alçada.  

-

-

.

.