Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, April 24, 2012

Mallos de Riglos

 Si ara mateix un meteorit impactés contra la Terra, i li modifiqués l'òrbita en un petit percentatge, si fa no fa com passa quan, jugant al billar, la bola blanca frega qualsevol bola i la desplaça ni que sigui una mica... d'aquí a pocs dies, a cap racó de l'escorça de la Terra, no s'hi sentiria ni un mot, ni una veu. El vent udolaria, com sovint passa, i volarien papers que ningú no reclamaria. No hi hauria ningú que pogués lamentar la desaparició de les persones, però continuarien dempeus els Mallos de Riglos, amb la pedra roja i vertical, intensificant el seu color a cada crepuscle. 
La densitat de la pedra continuaria sostenint el mur que l'aigua, el temps i la química han bastit. La longevitat de les roques fa que els humans siguem com una anècdota esporàdica que paradoxalment es creu el centre de l'univers i la raó de tot. Ens arrapem a qualsevol realitat que considerem valuosa i, amb dissimulació, l'agafem ben fort, no fos cas que la perdéssim; però quan morim, fet que succeeix força aviat, ho perdem tot, i tampoc no passa res; i Mallos de Riglos continua ferm. Ara mateix, per exemple, algú llegeix això que he escrit quan jo ja fa temps que sóc mort; i dic "ara mateix", perquè per qui ho llegeix, és “ara mateix”. Saludo aquest algú que ho llegeix quan jo ja he deixat de respirar i quan ja he esbrinat (o no) el gran misteri del més enllà. Mallos, mentre aquest algú em llegeix, continua dret, roig, i bell... És un consol saber que, bo i que la meva vida acabi, continuarà existint la bellesa.
Ens mou un profund anhel de bellesa, ni que no ho sapiguem. Ens atrau la bellesa, ni que li donem un altre nom. Fins i tot, a cops, ens estressa una mena de dèria que ens fa córrer esvalotadament sense anar enlloc més que a la mort, perquè anem cap a la mort. Hauríem de gaudir del goig de córrer, en comptes de patir, perquè tant si patim com si gaudim arribarem a la mort. Aquesta cursa veloç a la qual ens aboquem enderiats és una recerca sovint inconscient d'una bellesa que ens atrau des que vam néixer. Cal, però, que trobem la bellesa a cada instant de la nostra cursa, perquè la bellesa no és a la meta que perseguim, a la qual no arribarem mai, ja que quan hi arribarem se'ns en proposarà una altra; la bellesa és a cada instant de la cursa, i potser, per gaudir-la, per trobar-la, cal aturar-se.
Si aneu a Mallos de Riglos, veureu una gran muntanya roja, recta, vertical, freda, magnètica. Està quieta i trigarà mil·lennis a morir-se. Damunt el roig de la roca, sovint s'hi contrasta un cel d'un blau profund, amb algun voltor planejant. Sota de Riglos, un riu, d'aigües maragda, baixa suau, o esvalotat, fins a Murillo. A la paret de la roca, sempre hi ha gent que s'hi arrapa i que hi escala; tenim la dèria de pujar ben amunt per a veure que tot és petit i fugaç; i que si és important, ho és perquè ens hi hem aturat, ens hem mirat, hem xerrat, ens hem entès, ens hem respectat, ens hem estimat... Només és important l'instant si hi som a dins; si a dins l'instant, hi descobrim tota la bellesa que hi rau i la compartim. 














Saturday, April 21, 2012

Descobrint Almenar, i un premi de contes amb el relat AK-47.


Ahir vaig viure la meva anticipada i particular celebració de Sant Jordi al poble d'Almenar, que es troba a vint quilòmetres de Lleida, en el camí que du a la Vall d'Aran.
Hi vaig anar perquè una setmana abans em van trucar per dir-me que tenia un premi, el segon, en el concurs de contes que convoquen cada any, i que ja va per la V edició. Això em va servir per a gaudir d'un poble molt interessant, que potser no hauria conegut mai si no hagués estat pel premi (hi ha tants pobles!)
D'entrada, i només arribar, em vaig trobar una escultura del Lorenzo Quinn, el fill de Zorba el Griego: dues mans agafant-se, i simbolitzant l'amor sota el fons del cel del capvespre i el poble d'Almenar amb l'església al capdamunt.
Després, i com que encara quedava una hora per al lliurament de premis, vaig pujar fins al capdamunt del turó del poble, on hi ha l'església; i com a premi vaig rebre la visió de les teulades del poble, i la serenor del silenci de crepuscle, abillat amb les veus d'una dona que cridava els seus néts i amb el cant d'una bonior d'orenetes que saludaven la nit.
A la Sala Polivalent d'Almenar, el lliurament de premis va ser entranyable, perquè abans va cantar la coral de nens del poble; un regal per a la vista, l'oïda i sobretot el cor. Es va donar l'agradable coincidència que coneixia la persona que va guanyar el tercer premi, ja que també escriu al web de relatsencatala.cat, i a més, és del mateix poble d'Almenar.
Per cert, no us he parlat del meu relat, el que va quedar segon, que vaig poder explicar a la Sala Polivalent en el moment de recollir el premi.















Thursday, April 19, 2012

Oiartzun.


L'imperi de l'aigua saturant el verd, gemat, taboll, olivaci o encès, negrenc o exultant. I a tots els racons, el riu, i la boira, i els turons enfilant-se vers un silenci abillat amb vent.
Façanes amb rostre de temps i d'història.
Un àpat sublim de la terra a l'Albistur.
El regal de la pluja constant que escampa llum.
Segell d'ecos ancestrals en la lluita per ser, per existir, per no dissoldre's entre la rauxa de rius de corrents diferents però amb la mateixa virulència. 
La resposta ara, i per sempre, és Askatasuna eta Bakea.



















Al cartell hi diu: "Fins i tot en les condicions més difícils, mantenim una sòlida xarxa de mitjans de comuncacions en euskera"
.
.

Sunday, April 15, 2012

Els elefants són persones

 Quan parlem d'un elefant, no parlem de qualsevol animal. Un elefant té sentiments, estima els seus parents; sent per ells uns profunds lligams afectius. Posseeix una intel·ligència perfectament adaptada al seu entorn. Nosaltres, els Homo sapiens, estem convençuts de la nostra superioritat ontològica pel fet que som poderosos; posseïm una tecnologia que ens permet dominar i esclafar la resta d'espècies si ens ve de gust o si ens cal per a sobreviure. No ens hem aturat a pensar que potser hi ha d'altres intel·ligències que no tenen el mateix perfil psicològic que nosaltres; és a dir, que no necessiten crear tecnologia; que no senten l'impuls de posseir i de dominar; que en tenen prou amb viure al seu aire, i deixar viure segons les lleis naturals; que els és suficient cruspir-se els qui necessitin per sobreviure, respectant els qui no necessitin cruspir-se... sense que això vulgui dir que no posseeixin una consciència d'ells mateixos i del seus estimats tan elevada com la nostra. 
Aquesta mateixa idea es podria aplicar per a resoldre la paradoxa de Fermi que es pregunta com és possible que essent tan probable la vida extraterrestre encara no ens hàgim comunicat amb ningú d'allà fora. A l'equació de Drake, hi mancaria un factor, que és el del perfil psicològic. És perfectament possible que hi hagi intel·ligències superiors que no necessitin fer tecnologia, ni dominar la resta d'espècies, ni devastar l'entorn, ni moure's del seu planeta. ¿Per què suposem que si alguna espècie és intel·ligent ha de ser tan imperialista i tan consumista com nosaltres?

Exigeixo la defensa dels elefants, que són persones, perquè tenen intel·ligència, memòria, sentiments, afectes, relacions socials... 
Són coneguts els nombrosos casos en què grups d'elefants han atacat aldees com a resposta a l'assassinat d'algun dels membres del grup per part d'alguns habitants del lloc. La memòria i el raonament els permet distingir l'enemic que els destrueix de l'amic que els estima i els respecta.
A banda de tot això, l'elefant és un animal en extinció. El nombre d'elefants disminueix en 38.000 exemplars cada any, i la xifra  d'elefants actual és d'uns pocs centenars de milers. Els estudis de la IFAW (Fons Internacional pel Benestar Animal) assenyalen que els elefants podrien desaparèixer en quinze anys.

Aprofitant que parlo d'elefants, us deixo un enllaç a un relat que vaig escriure fa algun temps, i amb el qual vaig guanyar el premi de Sant Antoni de El Perelló. Aquest relat en un principi el vaig anomenar “La bassa dels elefants”, encara que li vaig anar canviant el nom perquè no m'acabava de convèncer i al final es va dir “L'antílop”. Els elefants no en són la temàtica principal, però hi surten. Als meus relats m'agrada ficar-hi “Easter eggs” (vaig aprendre que es deien així gràcies al blog "Atoms i lletres" del meu amic qwark), petits matisos (de vegades amagats) que no són la trama principal, però que enriqueixen l'escena i l'argument. En aquest relat anomenat "L'Antílop" sobre el bullying escolar, hi ha algun “Easter Egg” dedicat als elefants, algun altre al naturisme, a Barcelona, al problema de les guerres africanes...








Saturday, April 14, 2012

Titànic... tocar quan sabem que ens enfonsarem.




La història del Titànic és una mica com la nostra vida: naixem, ens construïm, ens fem grans, comencem el nostre viatge, i, en un moment donat, arribem a comprendre que morirem, que, malgrat tot, sigui com sigui, acabarem morts. Tot i així, continuem tocant fins a l'últim alè de la nostra vida; i procurem tocar bé i gaudir de la bellesa fins a l'últim moment.
Ho escric quan s'acompleixen cent anys del seu enfonsament.
.
.