Mallos de Riglos

 Si ara mateix un meteorit impactés contra la Terra, i li modifiqués l'òrbita en un petit percentatge, si fa no fa com passa quan, jugant al billar, la bola blanca frega qualsevol bola i la desplaça ni que sigui una mica... d'aquí a pocs dies, a cap racó de l'escorça de la Terra, no s'hi sentiria ni un mot, ni una veu. El vent udolaria, com sovint passa, i volarien papers que ningú no reclamaria. No hi hauria ningú que pogués lamentar la desaparició de les persones, però continuarien dempeus els Mallos de Riglos, amb la pedra roja i vertical, intensificant el seu color a cada crepuscle. 

La densitat de la pedra continuaria sostenint el mur que l'aigua, el temps i la química han bastit. La longevitat de les roques fa que els humans siguem com una anècdota esporàdica que paradoxalment es creu el centre de l'univers i la raó de tot. Ens arrapem a qualsevol realitat que considerem valuosa i, amb dissimulació, l'agafem ben fort, no fos cas que la perdéssim; però quan morim, fet que succeeix força aviat, ho perdem tot, i tampoc no passa res; i Mallos de Riglos continua ferm. Ara mateix, per exemple, algú llegeix això que he escrit quan jo ja fa temps que sóc mort; i dic "ara mateix", perquè per qui ho llegeix, és “ara mateix”. Saludo aquest algú que ho llegeix quan jo ja he deixat de respirar i quan ja he esbrinat (o no) el gran misteri del més enllà. Mallos, mentre aquest algú em llegeix, continua dret, roig, i bell... És un consol saber que, bo i que la meva vida acabi, continuarà existint la bellesa.
Ens mou un profund anhel de bellesa, ni que no ho sapiguem. Ens atrau la bellesa, ni que li donem un altre nom. Fins i tot, a cops, ens estressa una mena de dèria que ens fa córrer esvalotadament sense anar enlloc més que a la mort, perquè anem cap a la mort. Hauríem de gaudir del goig de córrer, en comptes de patir, perquè tant si patim com si gaudim arribarem a la mort. Aquesta cursa veloç a la qual ens aboquem enderiats és una recerca sovint inconscient d'una bellesa que ens atrau des que vam néixer. Cal, però, que trobem la bellesa a cada instant de la nostra cursa, perquè la bellesa no és a la meta que perseguim, a la qual no arribarem mai, ja que quan hi arribarem se'ns en proposarà una altra; la bellesa és a cada instant de la cursa, i potser, per gaudir-la, per trobar-la, cal aturar-se.
Si aneu a Mallos de Riglos, veureu una gran muntanya roja, recta, vertical, freda, magnètica. Està quieta i trigarà mil·lennis a morir-se. Damunt el roig de la roca, sovint s'hi contrasta un cel d'un blau profund, amb algun voltor planejant. Sota de Riglos, un riu, d'aigües maragda, baixa suau, o esvalotat, fins a Murillo. A la paret de la roca, sempre hi ha gent que s'hi arrapa i que hi escala; tenim la dèria de pujar ben amunt per a veure que tot és petit i fugaç; i que si és important, ho és perquè ens hi hem aturat, ens hem mirat, hem xerrat, ens hem entès, ens hem respectat, ens hem estimat... Només és important l'instant si hi som a dins; si a dins l'instant, hi descobrim tota la bellesa que hi rau i la compartim.