Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, August 24, 2012

"Amsterdam" de Ian McEwan




Amsterdam” de Ian McEwan és...
...un argument compacte, ben lligat, com un polígon de costats indefinits que només es determinen al final de la narració, mostrant la seva regularitat. La moral quotidiana convertida en una història progressivament seductora que incrementa la intriga pàgina rere pàgina. Una mena de poema auster a la hipocresia social. Una obra ben escrita que m'ha ajudat a passar algunes bones estones en aquest estiu que s'acaba per moments.

Wednesday, August 22, 2012

456 anys de l'ebullició de l'estudiant Pomponio Algerio a mans de l'inhumà i miserable Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa)


Avui fa 456 anys que Pomponio Algerio va ser bullit viu en una plaça italiana per ordre del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa), antic frare teatí. La causa de la seva condemnació fou que el xicot, estudiant ell, tenia unes idees diferents a les de l'església, i la inquisició romana se'n va assabentar. Abans de morir se li va oferir la possibilitat de penedir-se, explicant-li que si se'n penedia l'estrangularien abans de bullir-lo (tot un detall). Aquest fou només un dels nombrosos crims del papa Pau IV al qui alguns encara avui dia anomenen venerable i il·lustre. I el Papa Pau IV fou només un dels molts jerarques religiosos que van fer servir la tortura i l'assassinat per a imposar les idees de la religió. 

La creença en l'existència de l'infern, condemna eterna amb foc i odi sens fi, portava als inquisidors a posar tots els mitjans, fins i tot la condemna a mort amb foc i la tortura, per a desdir els ciutadans de qualsevol idea que ells creien que els condemnava. Aquest és un exemple de com les creences doctrinals dogmàtiques violentes que confonen justícia amb monstruositat (com es la creença en l'existència de l'infern) engendren un integrisme que en determinats contextos deslliga una violència física contundent i macabra. La violència en la doctrina produeix violència física i intolerància en la vida. L'execució de Pomponio, igual com totes les execucions de l'església, demostren que és mentida que un papa no es pugui equivocar en temes de fe, de moral o de costums. Pomponio va morir per ordre del Papa i per una qüestió de fe (de detalls doctrinals dins la fe, sobre temes incomprensibles pels humans i absolutament secundaris).

Si Jesús va ordenar guardar l'espasa a un dels seus apòstols quan aquest la va treure per evitar que el detinguessin els qui volien matar-lo, i va afegir que els qui fan servir l'espasa acaben morin per ella... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van fer servir l'espasa, i la foguera i l'olla... per a torturar i executar els qui no pensaven com pensava l'església?

Si Jesús va dir que els seus apòstols no duguessin res al sarró, més que l'essencial per a passar el dia... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus, i han acabat fundant bancs, invertint en fons d'inversió lliures i blanquejant els diners de la màfia?

Si Jesús va dir que el qui volgués ser el més gran fos el servidor de tots, que rentés els peus de tothom i que es convertís en un nen... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van acabar autoproclamant-se Prínceps de l'Església, i Monsenyors, i Eminències... i es van vestir com els reis, enjoiats i guarnits en pompa?

Si Jesús va dir que a ningú anomenéssim guia, ni pare... perquè un de sol és el nostre guia i un de sol és el nostre pare, referint-se a Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus... i van ordenar tothom que sotmetés la seva consciència al dictat de la normativa enquistada i mecànica dels que s'autoproclamen guies, pares i senyors?

Si Jesús va replicar una dona quan aquesta el va anomenar “mestre bo”, i li va fer veure que no havia de dir això, perquè bo només ho era Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van proclamar que Jesús era Déu, i van considerar que havien de ser apartats de l'església els qui tenien una opinió diferent, als quals de vegades fins i tot van torturar i executar?

La credibilitat, la tenen, els qui treballen dia i nit per les persones als barris marginals de totes les grans ciutats del món. Els qui fan arribar l'aliment a qui té gana. Els qui donen aigua a qui té set. Els qui fan companyia els qui estan sols. Els qui cuiden els malalts sense cap interès. Els qui continuen oferint la seva amistat als empresonats o als condemnats. Els qui es juguen la vida sense cercar cap glòria ni humana ni divina, perquè el que pretenen és aconseguir la dignitat de totes les persones. 

Avui la credibilitat la sostenen personatges com Jon Sobrino, Carlos Múgica, Oscar Romero, Pere Casaldàliga, Ignacio Ellacuría, i tants anònims que no es preocupen del que pensa la gent, sinó de la seva dignitat i de la seva necessitat de viure en pau. El missatge de Jesús no va ser un missatge doctrinal sinó de tracte humà, de relació humana, d'alliberament vital. Els qui l'han convertit en la imposició d'unes opinions doctrinals, morals o cosmològiques, han pervertit l'objectiu de Jesús, que era l'objectiu d'un fill d'home; el fill de l'home era fill de déu perquè tots som fills de déu.

No importa de quina església siguin els qui avui tenen credibilitat, ni tan sols no importa si tenen o no tenen fe, ni com és aquesta fe; importa el grau del seu amor a l'hora de viure pels altres. La fe és lliure i no es pot imposar ni prohibir. Els qui prohibeixen o imposen la fe són uns miserables.

Podeu trobar informació a:

  • Giuseppe De Blasiis, Processo e supplizio di Pomponio de Algerio Nolano in «Archivio storico per le province napoletane», XIII, 1888
  • Mario Rosa, Algerio (de), Pomponio, in «Dizionario biografico degli italiani», II, Roma, Istituto dell'Enciclopedia italiana 1960
  • Carlo De Frede, Pomponio Algieri nella riforma religiosa del Cinquecento, Napoli, Fausto Fiorentino editore 1972

  • També us recomano la èrie documental "Secret files of inquisition" de Lauren Drewery (2006)

    Monday, August 20, 2012

    La por que fan de vegades els micos humans

    De vegades, els micos humans, em fan por.
    Em fa por la intolerància que pot enviar a la presó unes adolescents només per cantar en una església una cançó de protesta contra el poder. Puc arribar a entendre que algú ho consideri de mal gust, però trobo monstruós tancar dos anys en un penal unes noies per aquesta raó.
    Em fa por la fúria amb què els micos sapiens defensen o ataquen algú quan se senten nombrosos i formen una massa exaltada. Les manifestacions d'un cantó i d'un altre de vegades condueixen a la violència irreflexiva.
    Em fa encara més por la violència reflexiva; per exemple, la violència del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa) que a Roma es va dedicar a perseguir les persones que no acceptaven la totalitat de la doctrinacatòlica (dimecres us en parlaré); les empresonava, les torturava i a l'últim les executava de forma monstruosa, bullint-les en una olla enmig d'una plaça, cremant-les, o enfonsant-les als canals de Venècia lligats a una pedra. Ho feia perquè considerava que així les podria salvar del foc etern, a elles i a tots els que s'acollonien veient les seves execucions. Heus aquí una prova de com les creences integristes i absolutistes engendren violència; els fruits que produeixen aquestes creences haurien de ser suficients per a provar el seu error doctrinal, en tot cas, l'error de certs aspectes violents de la doctrina.

    Em fa por la necessitat de venjança que tenim els micos sapiens. Imagino que en algun moment he pensat que una persona com el segrestador d'Ortega Lara, que no va tenir pietat a l'hora de tenir el funcionari de presons reclòs en un forat, mal alimentat i pertorbat mentalment, no podria patir millor càstig que acabar els seus dies en una presó; però aquest pensament és de mico sapiens, no pas d'humà superior. La manera com són o com actuen els altres no hauria de determinar com som o com actuem nosaltres. La fredor aliena no ens ha de refredar. La pietat vers els culpables no ens afebleix a nosaltres sinó als que s'entesten a continuar sent culpables. Només els valors democràtics construiran la democràcia, no pas la venjança o la violència oficial.

    Em fan por els micos sapiens que vans dins dels seus cotxes i que no toleren cap error dels altres conductors; els insulten, els menyspreen davant dels seus propis fills, convençuts que no són micos perquè tenen màsters i duen corbata.
    Em fan por els micos sapiens que odien els estrangers (són molts micos sapiens els qui odien els estrangers de manera instintiva).

    Em fan por els micos sapiens que insulten o ridiculitzen les opcions sexuals minoritàries.

    Em fan por els micos sapiens que diuen que estimen les persones que viuen opcions sexuals minoritàries, però que tot i dir això es dediquen a arraconar-les, a apartar-les, a marginar-les i a proclamar la seva condemnació eterna.

    Em fan por els micos sapiens que no saben que son micos i que es pensen que allò que creuen és absolut i que en conseqüència tenen l'obligació d'imposar-ho als altres pel seu propi bé i fent servir qualsevol mitjà. L'antropocentrisme que ens cega sobre la visió de nosaltres mateixos, com a micos que som, ens enquista en aquelles pulsions que es disfressen de civilitat, però que són coordinacions hereditàries de primats, de micos que compartim moltes tendències amb els altres micos, els que no han arribat a desenvolupar cap tecnologia.

    Sunday, August 19, 2012

    La flor del tabac, la pipa i el capvespre.


    Heu vist, alguna vegada, com estan disposades les pipes dins d'un gira-sol? L'immens cap de la flor mira cap al llevant a l'hora en què el sol insinua el seu final. 
    De vegades, a la vida, se'ns insinua el final, ens saluda la configuració d'un futur irrenunciable per a recordar-nos que tot és finit i que hem de viure cada instant de manera que quan el recordem ens sentim bé. Si encara no ho hem començat a fer, sempre hi som a temps. Viure cada instant de forma que cada instant sigui un estel que vist des de la llunyania embelleixi la nostra nit. 

    Heu vist alguna vegada el tabac? No em refereixo a aquella mena de producte marronós que acostuma a presentar-se dins d'una capsa de cartró folrada d'imatges i frases macabres. Vull dir el tabac de debò, la planta del tabac, la flor del tabac. Aquí a sota en teniu una fotografia. 
    Tots els éssers vivents, tots els animals, totes les plantes, representen una riquesa natural que ens aporta bellesa i tot un seguit de productes que si els sabem fer servir ens ajuden a viure millor. 
    Cap ésser viu no hauria de ser il·legal. Haurien de ser il·legals algunes maneres de tractar aquests éssers vius, però no pas la seva existència ni el seu cultiu. Tot a la natura és bell i tot és riquesa.
    El capvespre regala els millors colors, el silenci més pur, la lentitud més intensa. Viure arran de la natura és un privilegi que els savis aconsegueixen de conservar. Per molts anys.








    Saturday, August 18, 2012

    Prehistòria sagrada enmig de la península. Batalla de Los Arapiles. Calvarrasa de Arriba


    Enmig d'un mar de blat apareix el poble de Calvarrasa de Arriba; al voltant del qual, la línia de l'horitzó es confon amb el groc dels camps de l'agost. A la dreta, hi surt un camí de terra que condueix a un indret estrany, un lloc amb una força mística difícil de descriure, un punt geogràfic d'aquells que, per la mena de paisatge, els prehistòrics anomenarien sagrat. Un turó de pedra roja, amb coves inabastables, sembla un altar ofert als déus. Curiosament, al costat, hi ha l'ermita de la Virgen de la Peña, amb la qual cosa es podria acomplir allò que diu que on hi ha un punt sagrat de la prehistòria, hi acaba havent un punt sagrat de la religió contemporània. És clar que això de la prehistòria se m'ha acudit a mi en sentir el paisatge. Però no em sorprendria si, algun dia, algú diu que a l'interior del turó de pedra roja hi han trobat alguna mena de signe humà ancestral.
    Sota el turó, hi han reconstruït una antiga plaça de braus romana, de planta quadrada, de la mateixa època en què els gladiadors es mataven per a gaudi dels senyors. I en tot aquest paisatge, ara fa just dos-cents anys, les tropes angleses vencien a Napoleó en la Batalla de los Arapiles, que va ser el principi de la fi de Napoleó a la península. Com sempre passa a les guerres: milers de morts.


















    Thursday, August 16, 2012

    Com pot no haver-hi "xiringuitos"?



    Avui és dijous, i ja tocava que recuperés l'hàbit d'escriure algun microrelat sobre la nuesa a la natura. De passada penjo un video d'un racó solitari de les nostres vacances.


    Tornem de la cala i ens trobem la Beatriz en un bar del centre. Feia anys que no veia la meva vella amiga de quan vaig estudiar la carrera. Recordo que vivia a Sant Cugat i que havia estudiat al Pureza.
    -Ah! Heu anat a platja! -em diu, després de posar-nos al dia sobre les respectives vides -. Nosotros venimos del Corte Inglés, de hacer unas compras.
    M'adono que ha pronunciat “a platja”, sense l'article “la”, potser perquè el missatge queda més senyor, més etiquetat, més encaixonat dins l'armari de les activitats tipificades; pràctiques reduïdes a tot un seguit de protocols i estris irrenunciables.
    -Bé... hem anat a una platja -li dic -, a una cala, a gaudir una mica del mar i del sol.
    -Molt bé! A nosaltres també ens agrada molt anar a platja! Ai! Comarruga me tiene loca! Una bona gandula! Un refresc! La passarel·la de fusta fins arran d'aigua! Pim pam! Pim Pam!
    -No... no dúiem gandula; de fet no suportem dur gandula; no ens agrada haver de carregar res... I la sorra és el millor matalàs!
    -La sorra, el millor matalàs? -estrafà, acabant amb una rialla d'incredulitat -. Que kitsch! Estàs de broma oi? O sea o sea... Ets un bromista, tu! -exclama, i em tusta el muscle tornant a riure com una lloca.
    -No. Ho dic de debò. La sorra és un matalàs excepcional. I tampoc no prenem refrescs a la platja. De fet, a la platja a on anem, no hi ha guinguetes; no hi ha res.
    -Guin què?
    -Guinguetes... Xiringuitos... Saps?
    -Ah! Xiringuitos! No hi ha xiringuitos? ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -xiscla, fent escarafalls amb les mans -. ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix, gairebé amb llàgrimes als ulls -. Però tu saps, Jere, com senta de bé un cubatilla, una horxateta, res.. una fanteta... el que sigui... unes olivetes... Oh! Per favor! ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix per tercera vegada, posant-se les mans al cap.
    -Ni xiringuitos, ni passarel·les de fusta, ni carreteres, ni aparcaments...
    -Però vosaltres heu anat a una illa deserta o a la platja? -demana després d'un silenci en què se m'ha quedat mirant amb la boca oberta com si contemplés un extraterrestre.
    -A un racó de costa que encara no ha estat destruït per l'especulació immobiliària.
    -Ai per favor! Que perroflauta que ets! Em deixes gelada! -exclama amb un to jovial que vol semblar de broma -. ¿I com hi arribes, si no hi ha carreteres?
    -Caminant.
    -Caminant? ¿Amb el para-sol, les gandules, la nevera, la cadira de la nena gran, les cadiretes dels nens, la cafetera, els dos matalassos inflables, la taula de surf, les pales per a fer castells, la roba de recanvi per a després de la dutxa, els canviadors, la bossa dels ipods i els MP3, la de les càmeres, la bossa dels tupperwares amb les pizzes, la bossa de les tovalloles, les raquetes...? Impossible caminar amb tot això, Jere. Deveu acabar morts!
    -Certament. Seria impossible caminar amb tot això. Portem un pareo cadascú, un pot de crema de protecció 50, una mica d'aigua i moltes ganes de desconnectar. Ah! I a on anem tampoc no hi ha dutxa.
    -Venga! Te estás quedando conmigo! -fa, canviant una altra vegada al castellà -. Pero que kistch! -insisteix -. ¿Y ya sabes que si vais a estos sitios correis el riesgo de encontraros algún nudista? -em llança, amb una mitja rialla de triomf, convençuda que m'ha enganxat.
    -No és problema. De fet, nosaltres tampoc no fem servir banyador.
    -Flipo! Em deixes sense sang! ¿M'estàs dient que us banyeu en pilotes?
    -Sí.
    -I amb els crios al davant?
    -Normalment, ells també es banyen sense res.
    -Esto es superior a mi! No sé què dir-te. -enrogeix, aguantant-se el riure.
    -A veure, Beatriz, tal com tu vas a la platja, per mi se'm fa una tortura.
    -Una tortura?
    -Si. Veuràs. Sembla que te'n duguis la casa sencera a la platja. Per a tu, la platja és una mena de xalet portàtil a on hi dus totes les mandangues i vicis del teu dia a dia consumista.
    -Ui! Ha dit vicis! Míralo! El que se baña en pelotas!
    -Tu vas a la platja com si anessis a un parc de Barcelona, o a una cafeteria, o a un club social! No desconnectes!
    -Y dale con el desconectar! Desconectar de qué?
    -¿Mai no se t'ha posat la pell de gallina quan has vist un paisatge esculpit pel vent? Un indret idèntic a com era fa deu mil anys, sense passeigs marítims, ni torres, ni avingudes... i tu allà sola, amb el mar, el vent, i el teu ésser lliure. Saps, Beatriz? En aquesta situació de virginitat natural, tu no vas a la platja, tu formes part de la platja, tu formes part del paisatge; ets allà dins, i tot, al teu voltant, t'acull i t'abraça.
    -Flipo, Jere. T'ha tocat massa el sol. A mi, se'm posa la pell de gallina amb la Roja, amb el Nadal, que està boníssim, amb la inauguració dels Juegos Olímpicos... o quan tinc fred... però no per estar en boles en una platja, com una hippy! Déu me'n guard!
    -No saps què et perds!
    -Ni lo quiero saber. ¿Pero que teneis los verdes contra los paseos marítimos y contra las tiendas? Si son el progreso!
    En aquest moment arriba el seu fill, de vuit anys, corrents i rient com un boig, mentre apunta a un graffiti que hi ha a la paret del costat del bar on som.
    -Mira mama, un pene, un pene! -exclama, i vinga a riure!
    Miro el graffiti i veig un Simpson despullat damunt d'un monopatí. El penis del Simpson només ocupa un bri de la totalitat del dibuix, que reprodueix una escena d'una de les pel·lícules de dibuixos animats més ben aconseguides. Els meus fills es miren el nen de la Beatriz amb estranyesa. La Beatriz li diu al seu fill que no digui marranades o li haurà de netejar la boca amb sabó. Després s'acomiada amb un “Hemos de quedar, hemos de quedar!” I s'allunya damunt d'uns talons d'agulla, deixant al seu darrere una intensa olor de maquillatge i perfum pujat. Camina feixuga, carregada de paquets, nerviosa. Ha comprat una gran quantitat de regals i no vol que li'n caigui cap a terra.  

    Wednesday, August 15, 2012

    Feu d'arqueòlegs amb mi?

     A uns dos o tres quilòmetres de les restes d'una antiga ciutat romana, en una zona salvatge i verge de costa, descobreixo, en una marea molt baixa, aquesta mena de línies damunt d'una possible llosa enterrada a la sorra. 
    Us en demano l'opinió. 
    ¿Creieu que les línies tenen un origen natural o bé podrien ser gravats damunt d'una paret o d'un sòl urbà? Es tracten de les restes d'una altra ciutat romana? ¿D'una casa aïllada? O de res de res?
     

     Aquí, a sota, podeu veure el perfil soterrat de la hipotètica llosa: