Del Castell de Montesquiu al Castell de Besora (II)

Tornem a Montesquiu en un dia radiant. L'any passat hi vam venir i ho vam deixar escrit en aquest blog:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2012/03/del-castell-de-montesquiu-al-castell-de.html

 Avui, després de cuatre dies seguits de pluges intenses, l'aire és net i clar. El Sol encén els colors del paisatge. El terreny s'enfila fins al cel. Al davant, el castell de Besora; a l'esquerra, el Puigmal nevat de cap a cap; a la dreta la plana de Vic. Desenes de vaques de mirada calmosa ens miren tranquil·les. Una mare vaca s'apropa a un precipici cridant amb angoixa; el ramader descobreix el seu vedell que havia caigut i el rescata; encara és viu i la vaca mare respira alleugerida.

Sens dubte, un dia immens.

Cole Porter, per sempre...

Poca gent sap que la major part de cançons d'amor de Cole Porter foren escrites pensant en homes; l'homosexualitat d'en Porter, malgrat els seus matrimonis amb dones, va ser negada per la mentalitat hipòcrita i puritana dels estudis de Hollywood. Tot i això, els temps d'en Porter, durant les seves estades a París, van ser temps de llibertat; les nits de París bullien de diversió i art; eren freqüents les tertúlies amb Hemingway, Picasso, Rubinstein, Stravinsky, Scott Fitzgerald, Coco Chanel, Elsa Maxwell... La vida de'n Porter fou un devessall de daltabaixos, barrejats amb una immensa llibertat creativa.

L'harmonia de les seves melodies camina per rutes no escrites, ran de la frontera de l'exotisme i del misteri musical. Endinsar-se en la textura de la seva música és com avançar per un paisatge bromós, i alhora lluminós, enmig d'una boira baixa que emplena l'escena. Les llenques del fum de la boira s'enlluernen amb llums ara groguenques, ara morades, ara blavisses. I en aquest entorn, apareixen edificis antics, clàssics amb un punt d'heterodòxia que s'esforça en mantenir intacta l'elegància de la creativitat. Porter trena melodia allà on sembla que no n'hi poden haver; i un acord impossible i inesperat acaba brollant quan aparentment no toca; però que resulta que no només toca que hi sigui, sinó que pel fet de ser-hi la cançó es converteix en obra mestra. Els acords inesperats es converteixen en el seu segell, i l'amor que es desprèn de la seva obra adquireix una identitat que esdevé una sola realitat amb la llibertat del sentiment.

Els moralistes l'acusen d'hedonista, de viure com un milionari sense privar-se de cap plaer, de passar-se el dia dins les piscines de les seves mansions, d'acabar alcoholitzat als últims dies de la seva vida, de mantenir matrimonis de conveniència amb actrius que igual com ell vivien la seva homosexualitat d'amagat en un món que devorava els diferents... Però el cert és que aquest senyor vivia en llibertat, fidel a la bellesa que buscava, que trobava i que creava, sense fer mal a ningú. Em resulta fastigós pensar que hi ha gent que el considera a l'infern només perquè va viure a la seva manera, només perquè va intentar exprimir de la vida tot allò de bo i de bell que té. Els qui el condemnen són els mateixos que mai no podran crear, perquè la creativitat necessita d'avançar per les rutes valentes de la llibertat, defugint la por al fracàs, al ridícul o a la ruïna. Els camins de la creativitat no existeixen, perquè la creativitat exigeix dibuixar cada jornada nous camins vers una bellesa que no segueix mai els mateixos paràmetres i que es regeix per unes lleis que es desprenen de la pell i de l'instint. Podem ser pebre, sal, picant o dolç... però no podem permetre que la nostra vida sigui insípida perquè les normes del protocol de la societat que hem inventat ho exigeixen. Al capdavall, les nostres vides seran valorades pel fet d'haver estat fidels a allò que estimem i que considerem sublim.

Des d'aquí, un record afectuós a Cole Porter.   

El següent enllaç us du a una web on podreu escoltar l'essència de cadascuna de les seves cançons:

http://www.coleportersessions.com/?navigatieid=1

L'únic capital que val

Aneu al golf. Aneu al golf? I a l'espà. L'espà?

Sempre amb un somriure malparit als llavis; que no és als ulls.

Els ulls us ploren enfonsats als solcs;

escrutant,

sibil·lins, els gests d'aquells votants

que sospiteu que són qualssevol cors que aneu trobant.

Votants. Futurs votants.

Constructors del vostre petit regne de taifas d'euros i fons d'inversió.

Suissa estimada, que verda que ets!

Sopars de partit, congressos, copets a l'espatlla, lluita de grups de poder.

Els de l'un, els de l'altre; sotsdirector, sotsecretari, delegat del govern, candidat al senat...

"Que listo que es Alberto, y que planta que tiene";

sentor de perfum pujat de Pedralbes amunt;

menyspreu a la mirada que es clava a les sabates de vint euros;

orgull de classe que venç el complex profund de saber-se orfe d'empatia i sensibilitat,

escalant graons a la cursa del poder.

“Que viva el Rey!

Que viva Dios!

y si el obispo rie,

riámonos, riámonos”.

La vida se'ls fon en un món diferent al de tu i jo;

el nostre món és fet d'alzines i massís roig; flaire de farigola i romaní; arrels al cor, i fent camí

lluny d'uniformes i de protocol.

Odiem la gespa empresonada als jardins de Monterols, 

arran del golf dels del poder i el banc.

Perquè tu i jo

som del massís i els Òbits, 

de la quitxalla bruta arrencant cançons;

somrient des del profund

amb llavis i ulls;

muntanya amunt;

petons a cucs, tresors ocults

de nit al bosc;

un petó escadusser als matolls,

independència i llibertat;

nuesa i igualtat;

parracs al jec;

un tronc de banc;

un bany en boles al barranc obscur.

I com va dir aquell Joan:

“faré una cabana

de pedra i de fang”.

I som aquests

els qui hem de fer marxar

al tuf de golf, al tuf d'espà;

pagat amb la suor del teu germà;

de l'avi que no cobra;

del pare que plorant;

no pot comprar ni els llibres escolars.

I som aquests els qui hem de dir d'un cop

que el capital s'ha mort;

que l'únic capital que val

és cor i és carn.

Somriure amb els ulls

 Res no és absolut fora de la necessitat que somriguis. Ni déus, ni dogmes, ni lleis, ni protocols, ni reis, ni diners, ni prestigi, ni ambicions... Has de somriure d'aquella manera que fa que ni que et tapis la boca per amagar el riure, et somriguin els ulls i et delatin. Ningú no t'hauria de prohibir somriure, ni riure, ni riure amb els ulls, amb aquell somriure que s'encomana, amb aquell somriure que quan em mira força el meu somriure. Els professors haurien d'aturar les classes quan descobreixen algun alumne que somriu i mirar-se'l, per a somriure amb ell, per aconseguir que la classe sencera somrigui, amb aquell somriure que s'encomana i que força a somriure. Hi ha poques coses més importants que somriure; però em refereixo a somriure de debò, que és quan se somriu també amb els ulls i no només amb els llavis, i per dins, i d'aquella manera que es força a somriure a qui et mira. Faria falta ensenyar a somriure de debò la gent; hi hauria d'haver una assignatura que fos somriure; si existís aquesta assignatura, i els infants l'aprofitessin, cap d'ells no seria especulador, ni agent de borsa, ni polític mentider... en tindrien prou amb el somriure. Si les persones fossin capaces de somriure de debò, no buscarien no se sap ben bé què dins dels bassals de fems.

Dedico aquest petit escrit a aquella persona que quan em mira somriu i em fa somriure.

Obsedit per la natura (entre d'altres). El camí d'un diumenge a la tarda a Sant Llorenç del Munt.

OBSEDIT

.

En realitat, quan l'obsessió té com a matèria una realitat que ens emplena de plaer, que ens construeix i que ens allibera, du per nom "passió". No renuncieu mai a la "passió". La vida es fa d'instants apassionats.
Sovint la solució de la vida passa no pas per eliminar les idees o principis que emplenen tothora l'esperit, sinó per escollir bé quines obsessions/passions convé tenir i gaudir. 
La meva principal obsessió és creure en l'existència de la bondat, i concretament en l'existència de la bondat a les persones. La meva segona obsessió és la natura en tota la seva intensitat i integritat.

La meva tercera obsessió és la lentitud i la calma, el gaudi de la vida, incloent-hi la feina ben feta. La meva quarta obsessió és l'art, les mans que fan fang, els ulls que descobreixen creacions al món que ens envolta. 
La meva cinquena obsessió és l'aigua. 
Hi ha moltes més idees, o inspiracions fixes, que m'alimenten i que em motiven; les agraeixo totes, perquè m'ajuden a no deixar entrar altres obsessions que podrien ser tòxiques. 

.

.

Obsedit amb tu

i les teves onades;

l'alè de la sal,

les alzines blanques,

quan el sol al tard

les encén, i allarga

la claror i la pau

que alenteix la tarda.

Obsedit per tu;

la pell color d'aram,

la brisa i el vent,

que asseca les sines

de corbes suaus

traçades pels signes

dels astres del cel

a la nit dels dies.

Obsedit pel déu

de l'amor que emplena

serres i espadats,

obagues i balmes;

que emmotlla la neu

amb la llum tan blanca;

el mig got és ple

de licor de calma.

Ben a poc a poc,

obsedit camino,

per camins curulls

de gent bona, i miro

cada gest que el fat

em regala al rostre

dels qui em vaig creuant

a aquest país nostre.

Crec que la bondat

existeix, i em menjo

obsedit els versos,

que el temps vol escriure,

que sé que són certs,

que sé que són lliures.

Obsedit pel fang

que afaiçona l'àngel

que ven collarets

a maó al crepuscle,

ben arran del drac

que brama a la sorra

mentre el sol es mor

i la lluna plora

tremolors al llom

de la mar, i el riure

d'alguna obsedida

pel dolç goig de viure.

Obsedit retinc

cada bri de platja,

cada glop de vi,

cada crit salvatge,

cada vers que el vent

escriu a l'onatge,

cada jorn senzill

en aquest viatge.

No vull ser obsedit

per cap més miratge.

.

.

Les imatges són d'aquesta tarda (diumenge) al camí que puja a la Mola. Sant Llorenç del Munt és una altra obsessió meravellosa.

Us presento el meu segon llibre de Sant Jordi: "L'Art de ser escoltat per trenta adolescents alhora"

Tot i que ja fa uns dies que el tinc a la venda, ha arribat ja en paper, i he considerat adequat presentar-lo com es mereix. 

Igual com “El vestit més bell” (el llibre que vaig presentar la setmana passada), aquest recull també baixa del blog “Nuesa Literària”:

L'ART DE SER ESCOLTAT PER TRENTA ADOLESCENTS ALHORA

Tracta sobre el tema de l'educació, concretament de les estratègies (i sobretot de l'actitud i de la mentalitat) amb les quals un professional de l'ensenyament, sempre segons la meva opinió i experiència personal, convindria que s'enfrontés a trenta alumnes (tots alhora) per tal de merèixer ser escoltat, per tal de captar-ne l'atenció, per tal d'aconseguir silenci, atenció, motivació, entusiasme, si es pot.

Igual com al llibre de la setmana passada, m'adono llegint-lo posteriorment, que tot convergeix de nou a l'amor. La setmana passada amb “El vestit més bell” era l'amor a la natura i la unió amb la natura; avui, amb “L'Art de ser escoltat per trenta adolescentsalhora” tot convergeix en l'amor a les persones, en l'estimació a les persones que caminen pel difícil país del creixement, amb totes les ventades enfurismades que ataquen l'alegria, l'esperança, l'auto-estima. Tot rau a l'amor. L'autoritat és un pacte d'amor no escrit entre algú que respecta i algú altre que respon respectant, entre algú que mostra la porta de l'aprenentatge i algú altre que per amor es decideix a creuar-la.

És un llibre que surt dels diferents articles que he anat penjant entre el 2008 i el 2012 en aquest mateix blog que ara llegiu, i que, en convertir-se en paper, es garanteix la supervivència més enllà dels bits, dels bytes i del gran Google.

Són cent cinquanta-sis pàgines que es divideixen en les següents parts:

Estratègies i actitud

Amor i llibertat

Valors

Esforç

Diversitat

La ment i l'educació.

És un llibre que no evita parlar de la responsabilitat dels pares, dels professors i dels mateixos alumnes vers l'èxit en el procés d'aprenentatge, que no es contempla només com el resultat de passar per un centre educatiu, sinó com la conseqüència d'interaccionar entre tots a tots els àmbits de la societat. És impossible no educar al carrer, a casa, al bosc, a l'escola. L'educació transversal és present arreu i cal que es comprometi al màxim amb una missió que influeix decisivament en el futur de la humanitat.

A banda de l'amor, els altres grans valors sense el quals el pacte educatiu de l'amor és complex, són la llibertat i la igualtat de drets i dignitat.

Com dic sempre, podeu no estar d'acord amb mi; ho trobo positiu perquè crec en la diversitat de visions; però jo volia, des de la pròpia experiència, aportar la meva; i per això he escrit aquest llibre.

El podeu obtenir en PDF, sense cap cost, o bé comprar-lo per uns 9 euros i us l'enviaran a casa en una edició força correcta. En aquest últim cas, he decidit igualment no tenir cap benefici; avui dia, això de guanyar diners escrivint o opinant és molt complex, i a banda de ser complex, no em motiva en absolut.

De fet, aquest llibre el vaig posar a bubok a principis d'any sense gairebé promoció perquè volia esperar a tenir-lo en paper, i de moment ja dur setanta-set descàrregues, amb la qual cosa em sento molt satisfet.

Si us resulta interessant o útil, ja em dono per pagat. 

Excursió a Sant Salvador de les Espases

 Deixant el cotxe a l'estació de Torreblanca de Vacarisses, surt un camí que s'enfila pels turons que ens separen de Monistrol, i amb bon guiatge ens dirigim a Sant Salvador de les Espases, contemplant Montserrat cada vegada més propera. 

El que avui trobem, després d'una hora de caminada tranquil·la, amb una mica de pujada, és una ermita que al segle catorze fou l'antiga capella del Castell de Sant Salvador de les Espases, del segle X. L'ermita és al capdamunt d'unes roques (les espases) espectaculars, amb una vista impactant de Montserrat i de les rodalies.