Somriure amb els ulls

 Res no és absolut fora de la necessitat que somriguis. Ni déus, ni dogmes, ni lleis, ni protocols, ni reis, ni diners, ni prestigi, ni ambicions... Has de somriure d'aquella manera que fa que ni que et tapis la boca per amagar el riure, et somriguin els ulls i et delatin. Ningú no t'hauria de prohibir somriure, ni riure, ni riure amb els ulls, amb aquell somriure que s'encomana, amb aquell somriure que quan em mira força el meu somriure. Els professors haurien d'aturar les classes quan descobreixen algun alumne que somriu i mirar-se'l, per a somriure amb ell, per aconseguir que la classe sencera somrigui, amb aquell somriure que s'encomana i que força a somriure. Hi ha poques coses més importants que somriure; però em refereixo a somriure de debò, que és quan se somriu també amb els ulls i no només amb els llavis, i per dins, i d'aquella manera que es força a somriure a qui et mira. Faria falta ensenyar a somriure de debò la gent; hi hauria d'haver una assignatura que fos somriure; si existís aquesta assignatura, i els infants l'aprofitessin, cap d'ells no seria especulador, ni agent de borsa, ni polític mentider... en tindrien prou amb el somriure. Si les persones fossin capaces de somriure de debò, no buscarien no se sap ben bé què dins dels bassals de fems.

Dedico aquest petit escrit a aquella persona que quan em mira somriu i em fa somriure.