Carta a un angelet que em vol regalar la visió beatífica i la glòria en què se sap tot i tot es té.

Saber-ho tot? No! No haver de treballar per a obtenir res? No! Descansar eternament? No!

Veure la veritat absoluta cara a cara i no haver de buscar-la? Que no!

A veure si m'entens... Jo sóc un ésser humà, i no vull ser una altra cosa, perquè si sóc una altra cosa no sóc jo. 

Vull sentir-me feble perquè algú em pugui protegir, o vull sentir-me fort per a protegir algú que se senti feble. Vull haver de mastegar el meu menjar. Vull haver de suar-lo, de buscar-lo, de merèixer-lo. Vull dubtar, perquè si no dubto no gaudeixo del descobriment quan arriba. Vull sentir-me cansat, per a poder gaudir del descans. Vull que tot el que em vingui a les mans i a la vida se m'acabi, i que comenci de seguida una altra cosa. Vull que existeixi algú que no estigui d'acord amb mi per a poder argumentar allò que penso i exposar—ho. Vull la sensació de finitud, d'instant que se'n va per a sempre més. Vull admirar-me cada dia una mica per algú nou, i una altra mica per algú antic, i estimar persones imperfectes, amb vicis i defectes, i amb grans a la cara; gent normal, que ronca a la nit i que de vegades sent gelosia, que d'altres vegades m'enganya i que després li sap greu.

Angelet, bonic, que em promets el cel i la beatitud absoluta, t'has topat amb un home i prou, amb algú que necessita una petita dosi de caos. Em cal que tot estigui a mig fer per assaborir la llibertat del desordre, la bellesa estranya del que no és complert, que potser em fa intuir una bellesa ideal utòpica que tots tenim a dins invisible. La invisibilitat de la perfecció que no existeix ens permet ser humans. 

Ves-te'n al teu cel, angelet, que el meu, no pot ser altre que aquesta Terra i aquesta vida imperfecte i esquerpa... Però no crec, angelet, que al teu cel de badalls hi pugui haver un mar més blau, ni un gust de sal més intens, ni uns cossos tan bells, ni una sensació d'estar vius més profunda, que aquesta que em regala la incertesa, el dubte, la vulnerabilitat, el misteri... El teu cel, angelet, fa inútil l'esperança, perquè quan ja es té tot no s'espera res. La sorpresa ens fa humans. La mancança ens fa humans. La limitació ens fa humans. I si no som humans, no som nosaltres. 

Em nego, angelet, a deixar de ser humà. Gràcies, però busca-te'n un altre.

.

.

.

.

.

.

Lleis inhumanes que sostenen una societat amb les opinions cada vegada més engabiades.

Vivim en un entramat de persones que sostenen, sostenim, ja sigui per omissió o per acció, per indiferència o per individualisme, un sistema recaragoladament violent. Violent en els mots, en els fets i sobretot en les sancions. 

¿De quina manera pretenen les sancions, les penes del sistema judicial, combatre la violència, si elles mateixes apliquen lleis que contenen un verí àcid de violència concentrada i a cops silenciosa, però rotunda i despietada? D'aquí a no gaires segles, els nostres descendents ens consideraran bestials i brutals perquè enviem a la presó a persones només per les paraules que han dit o que han escrit. 

Es pot fer mal amb els mots? I tant que sí! Però compareu el mal que provoquen els mots d'algú que injuria amb el mal que representa que aquesta persona que injuria passi uns mesos o uns anys tancada a la presó. La desproporció és evident per a qualsevol persona que tingui un mínim de seny, o que estimi mínimament la dignitat de les persones i la llibertat d'expressió. 

La societat s'està judicialitzant per moments; tot es pretén solucionar a cop de denúncia; la denúncia més que una eina per a protegir-se s'ha convertit en una arma al servei de l'instint de venjança, a cops de persecució. La importància que les persones atorguen als mots que els són dirigits es dramatitza fins a un punt que provoca que hàgim de portar tots un corsè, una censura constant per por a ferir pells neuròticament fines. El resultat és un món a on els mots, i els pensaments, estan empresonats.

Que ningú es pensi que defenso la impunitat de l'apologia al delicte o al crim; el que intento dir és que una sanció administrativa o econòmica és més que suficient per a sancionar una ofensa verbal o escrita, i que aplicar sancions penals a formes d'expressió desafortunades o ofensives és inhumà. Com inhumà és estar a la presó per parlar amb un delinqüent i intentar convèncer-lo d'abandonar la lluita armada, com inhumà fou condemnar a presó a Xirinacs per unes expressions mal interpretades o desafortunades que, equivocadament o no, reflectien la seva opinió i prou. Com inhumà és condemnar a la presó una dona per fer servir un "forfait" que no era seu en una estació d'esquí, o a un avi de setanta anys per a enfadar-se amb els veïns de l'escala, o a una dona de cinquanta anys per tenir una pica baralla amb el Pere Navarro, o a una noia que assajava amb el piano a casa seva (que finalment no fou declarada culpable), i tants altres exemples certs que fan intuir que vivim en una societat que funciona amb l'eina de la por i de l'empresonament.

Sé que no som la pitjor societat en aquest sentit; hi ha llocs a on tot està encara més judicialitzat, però això no em consola. M'agradaria que la Mediterrània fos una terra a on s'hi respirés llibertat, encara que aquesta llibertat impliqués el peatge d'un cert nivell de caos i d'anarquia, més alt que no pas ara, sempre fins a un límit tolerable. És relaxant viure en un món a on saps que no tens un repressor que percaça qualsevol defecte, qualsevol petita nafra, i que pots caminar sense samarreta o sense afaitar-te, cantant pel carrer la primera cançó que et ve al cap, sense por a que et denunciïn per injuries, per plagi, per no pagar drets d'autor, per anar amb el tors nu, per fer soroll o per ves a saber què més que se'ls passi per la imaginació... El civisme llepafils dels encorbatats "pijo-urbanites" (els que quan van a caminar per Vallparadís fan servir uns bastons pijo-walkings que els han costat un ull de la cara al decathlon), civisme que imposa una estètica i una moral concreta, és una gàbia per a la llibertat i per a la tolerància, que són tan pròpies del nostre país i tan diferents al puritanisme i la judicialització de la vida a d'altres cultures.   

.

.

Algunes imatges, molt poques, de la Fira Modernista de Terrassa del 2014. (I un enllaç al programa)

Aquest any només hem fet un passeig ràpid, que ens ha deixat ganes de més, però com sempre la ciutat s'ha emplenat de bellesa, i d'una manera o d'una altra, els edificis que sempre contemplem, l'aire del passat que ens acompanya en el present, les faccions dels fills i néts i besnéts dels qui van construir el modernisme semblaven, ahir, més vives que mai. És un plaer fer un any rere un altre un viatge al passat i al capdavall a les nostres arrels.

És possible que al llarg del dia vagi afegint algunes imatges més.
.
.

.

.

.

.

.

.

Les experiències més dolces de la vida es fan sense saber-les fer.

.

.

Sona l'orquesta del goig en aquests breus instants que ens donen; breus instants, que s'allarguen amb els anys i que reben els matisos de les estacions, la pluja, el Sol, els vents, les neus intenses dels hiverns bellíssims. L'orquesta sona a dins nostre, a cops més fort, de vegades suau com un rerefons llunyà; és la música de fons del privilegi, el privilegi de ser, amb les punxes que ens esgarrapen la pell i la brisa que ens la besa. El privilegi es fonamenta en el fet de ser, sentir, estar vius, estimar, enyorar, raonar, crear, construir, fabricar felicitat cada dia, cada feix d'instants regalats.

La percepció del privilegi fon les cadenes més poderoses. De totes les que ens lliguen, les més poderoses són paradoxalment aquelles que més fàcilment es fonen i desapareixen amb la consciència del fet que som uns privilegiats, ens passi el que ens passi. Privilegiats per haver conviscut amb qui malauradament se n'ha anat. Privilegiats per haver pogut comprendre què vol dir estimar i ser estimats. Privilegiats per haver construït i creat. Privilegiats per haver sentit, per sentir, per existir.

Escrivia l'altre dia al blog que tinc en anglès dues percepcions en les quals no puc creure perquè no és que hi cregui, és que les sé; per a mi, i suposo que només per a mi, són evidències, les sé i no sé per què les sé. Una d'elles és la convicció que som iguals; i ho dic en el sentit de la consciència. Si fóssim el lladre que ahir va robar un banc, de ben segur que ahir hauríem robat un banc, perquè seríem ell i no nosaltres; i no hauríem triat ser ell.

Per què no som un gos, o un peix, o un goril·la? Per què no som una altra persona? El fet de ser qui som determina què fem, què pensem, què sentim, què decidim... I aquest detall, que és tan absolutament determinant per a definir-nos, no el triem. No podem decidir qui som. Si fóssim déu, seria sense haver-ho escollit.

Aleshores, respireu fons. Us han fet. Fins i tot allò que heu fet amb vosaltres mateixos a força d'esforç i de colzes, ho heu pogut fer perquè sou vosaltres i perquè pel fet de ser vosaltre heu tingut la capacitat de decidir fer-ho i de fer-ho. Respireu fons, estireu els braços, deixeu-los anar... que ningú amb el seu esforç no pot fer que el Sol surti.

Sona l'orquesta que celebra el privilegi. Un home amb un nas de pallasso fa riure els nens, que salten per unes dunes de sorra, mentre les onades venen i van i el sol va davallant tenyint-ho tot de roig. N'hi ha un que es mor, però abans d'anar-se'n balla amb qui més s'estima seguint la melodia d'un jove amb rastes que toca la guitarra i que canta ...and then I know that all I've learned, my kid assumes. And all my deepest worries must be his cartoons... I és cert que no sap ballar, però sap que les experiències més dolces de la vida es fan sense saber-les fer. Arreu per on camines, entre el bosc i la platja, se sent una barreja de flaires, sal, pins, herba, algues... i t'asseus quan vols... i camines quan vols... i penses que el fet de ser estar bé encara que demà no hi siguis.

Sona l'orquesta de músics sense títol, que toquen no pas per un sou ni per a fer una carrera, sinó perquè que la pell se'ls esgarrifa, perquè quan toquen, ploren, perquè són ells quan acompanyen el silenci amb la poesia dels sons... Lluny hi ha gent que no coneix aquest espai del qual us parlo, ni aquesta orquesta, perquè són gent que tenen cura de la seva imatge i han de portar americana i corbata i jugar al golf i matricular els seus fills en aquella escola d'elit, gràcies a la qual seran algú... A la Terra rodona que gira sense que ningú l'impulsi hi ha gent de tota mena, cadascú enganxa la seva felicitat allà on pensa que hi queda bé. Jo l'he posada al privilegi de ser. Ser i prou. Sense haver de fer res més que ser. A partir d'aquí, aconsegueixo escoltar l'orquesta, de vegades rere d'altres estridències que s'hi interposen.

Un dia vaig tenir un somni ( i no és una metàfora ni un poema ni un relat, és literal). No recordo què vaig somniar. Però recordo que vaig quedar trasbalssat possitivament. En aquest somni se'm va explicar tot, encara que no recordo què se'm va explicar. Sí, ja sé que és estrany. Però us puc dir que tots els problemes o pors conscients i inconscients que tenia a la vida quedaven resolts amb el que m'explicaven, i no recordo quins eren aquests problemes o pors, però sí que recordo que eren tots, i al somni hi havia més coses, totes bones. Em vaig sentir tan bé... tan bé... que tot i que el somni el vaig viure un migdia de fa molts anys (va ser en una migdiada), i tot i que no recordo en absolut de què anava, (ni tan sols me'n vaig recordar al primer instant després de despertar-me)... tot i així encara recordo que el vaig tenir i l'impacte que va tenir sobre mi. El que em va quedar del somni, i encara em dura, és la sensació positiva del que vaig viure i escoltar dins del somni. És a dir, no sé què vaig entendre, però sé que vaig entendre, sense possibilitat d'errar-la, que tot és un autèntic privilegi, i que la cosa va bé i que anirà bé sí o sí per a tothom. I a més d'entendre-ho, ho vaig sentir, i encara conservo la sensació; i el millor és que no puc oblidar el somni, ni criticar-lo, ni posar-lo en dubte, perquè no el recordo.

Sona l'orquesta i ara us deixo que vaig a llegir una mica.  

Tria'n una, fill meu, que sigui feliç amb tu, però sobretot, que sigui feliç amb ella mateixa.

Tria'n una, fill meu, que sigui capaç de posar els peus dins d'un bassal i riure, i deixar embrutar la roba i la pell del seu fill amb el fang de la terra, i estimar el Sol i el blau del mar, més que les cases endreçades i abillades amb una bonior de productes comprats als quals s'ha de treure la pols cada dia; una que no tingui pressa, ni vagi sempre corrents a un lloc diferent al que es troba, que no necessiti gaire un rellotge, i que tingui sempre present, i li agradi tenir present, que la seva vida és seva i que la teva vida és teva, i que, en tot cas, és bell i és bo i és positiu caminar junts essent dos en llibertat.

Tria'n una, fill meu, que no adori l'ordre ni la perfecció, i que t'estimi a tu, i que no sacrifiqui un somriure ni una broma per una habitació endreçada o per un terra encerat i brillant. Busca-te'n una que entengui que un cop de porta que sona quan algú surt de casa enfadat i amb el cor ferit pot ser (potser) l'últim cop de porta que doni, perquè la vida se'n va quan menys ho esperes, i perquè tots els instants han de ser instants de bon rotllo, o, si més no, de persecució obsessiva del bon rotllo, de la tendresa, de l'esperança, de la reconciliació, de l'amistat. Tria'n una que se'n rigui de tot i que ho estimi tot quan vingui el mal temps; una que descobreixi les estrelles a la nit, i la frescor revifadora a les nits de bivac forçat quan es perd tot i quan t'has de refugiar al bosc, o a la riba salvatge d'una mar, o en un desert físic o vital.

Tria'n una, fill meu, que prefereixi un bosc salvatge, un cim o una cala perduda en un Cap solitari i feréstec, abans que no pas uns grans magatzems o un gran complex comercial. Tria'n una que t'estimi, i que t'estimi, amb tot el que tu estimes, i que respecti tot el que tu estimes. Si ella també ho estima, millor per tots dos, però si no ho estima, no hi està obligada, fill meu, i n'hi ha prou amb què et respecti els teus amors i amb què tu respectis els seus.

Tria'n una, que sigui feliç amb tu, però sobretot, que sigui feliç amb ella mateixa, i que pugui marxar si vol, i que si està amb tu sigui perquè vol i prou. Tria'n una que no accepti ser la teva serventa, i que accepti que tu no permetis que sigui la teva serventa. Tria'n una que si cal et deixi escriure fins a la matinada, i beure, i cantar, i estar content, i vestir-te cada dia com et vingui de gust, i que t'estimi com ets i no vulgui canviar-te, i que no sigui la raó per la qual la teva felicitat s'apaga cada dia malgrat que aquesta felicitat nasqui amb tu quan et despertes cada mati. Tria'n una que sigui com ella és i que no se senti obligada a canviar la seva manera de ser pel fet d'estar amb tu.

Triar bé, fill meu... Que no hi hagi a la Terra cap mirada profunda o angelical que et convenci de canviar la llibertat i el goig de ser tu pel verí d'un enamorament captivador. Enamora't d'aquella de la qual enamorant-hi et puguis enamorar també de la Terra, del Sol, de la pluja, del blau d'un mar salvatge, d'una posta viscuda arran d'aigua amb una guitarra a les mans, i en general, i sobretot, de la idea d'un món en pau i d'una societat més humana. Enamora't d'alguna que sigui capaç d'enamorar-se de tot això amb tu, que plori de goig amb la flaire de la sal, que cregui en les sirenes, i que busqui els seus cabells daurats rere la cresta blanca de les onades.

Tria bé, fill meu... Enamora't d'una que no només t'estimi a tu, però que t'estimi molt i molt; i que entengui que tu no només l'estimes a ella, però que l'estimes molt i molt.

És difícil, fill, que en puguis trobar alguna que compleixi tot això... Si més no, intenta trobar-ne alguna que s'hi assembli una mica, i que, resumint, compleixi, amb la seva manera de ser, el significat de dos mots que, com dos acords que harmonitzen, són capaços de convertir una vida en cançó, aquests mots són: amor i llibertat.
.
.
.

Llegir, tan sols, l'amor escrit a les fulles dels arbres

Ni sotanes ni inferns; només Sol i estrelles.

Ni creus, ni tortures; somriures i esperança.

Ni càstigs ni ruïnes eternes; camí d'aprenentatge, llibertat, vida, empatia, bellesa, alegria.

Ni llatinades ni misses avorrides ni temples foscos; cançons sota del Sol o arran d'un foc de camp, cants i danses enmig de rialles... poemes de bosc, de mar, de dracs i de fades, d'amor i de pau, d'arrels i de fang, de neu i nuesa, de cabanes de pedra i dies nets i clars, d'ocells i d'esperança.

Ni encaparrades teològiques, ni disquisicions doctrinals i morals; només l'ara, l'ara quan brilla el Sol, l'ara quan plou, l'ara quan rius i quan ric, l'ara i el que veus a l'ara i el que estimes a l'ara i el que ets feliç a l'ara.
Ni vocacions, ni crides ineludibles a missions imposades, ni pobles ni persones escollides; tan sols la llibertat per a fer amb la vida el que un o una senti que ha de fer sense que ningú la desxifri per ningú, ni la mastegui per a ningú, ni la malmeti per ningú; sense que cap poder coaccioni o amenaci les persones per a orientar el seu obrar a ritme de la por i de l'amenaça o del mirallet de plata, o d'un descans etern que aixeca badalls i migranyes.

Llegir, tan sols, l'amor escrit a les fulles dels arbres, a les cadenes de l'ADN, a la forma de les ones de les platges salvatges, als granellons de Sol damunt del blau del mar, a la blavor negrenca de les grans fondàries, a la frescor de la pluja, al somriure de les persones... Interpretar el silenci dels misteris com una crida a la llibertat i al descobriment apassionat de tanta bellesa.

Assaborir el cop de vent, fresc i net, dels matins de diumenge, l'escalf dels raigs de Sol, el festival de llum del ràfec del sortidor d'un parc. Pensar només en el Sol, en la llum i en el sortidor, sense ahir ni demà, ni abans ni després. Capbussar-se sense res a una cala a on no hi ha res, ni hora, ni rellotge, ni l'instant que vindrà, ni el que ha passat, només un ara que no troba a faltar res ni pensa en res.
La vida és el que hi ha, sense més aprofundiments; els mitjons als peus quan fa fred més que lliçons enrevessades d'ètica, la llesca de pa amb tomàquet i pernil, asseure's i no fer res, riure sense raó, mirar la diversitat i agrair-la, respirar fons i adormir-se en un sofà a la sobretaula. Passar, potser desapercebut, i gaudir-ho, sabent que som cadascun només un més, i que quan no hi siguem tot continuarà igual, i no passarà res. Assaborir la vida des de la discreció i l'anonimat sense voler viure la dels altres. Estimar i deixar estimar sense gelosies genètiques bestials ni amors possessius ni cadenes daurades. No tenir por de la mort perquè estem vius i perquè som lliures.

Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, cadascuna tan profunda com qualsevol altre.

 (...) all the things of the universe are perfect miracles, each as profound as any.

I will not make poems with reference to parts,

but I will make poems, songs, thoughts, with reference to ensemble,

and I will not sing with reference to a day, but with reference to all days,

and I will not make a poem nor the least part of a poem but has reference to the soul,

because having look'd at the objects of the universe, I find there is no one nor any particle of one but has reference to the soul. 

(...) Was somebody asking to see the soul?

See your own shape and countenance, persons, substances, beasts, the trees, the running rivers, the rocks and sands.

WALT WHITMAN

(...)Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, cadascuna tan profunda com qualsevol altre.

No faré poemes amb referència a les parts,

sinó que faré poemes, cançons, pensaments, amb referència al conjunt,

i no cantaré amb referència a un dia, sinó a tots els dies,

i no faré un poema, ni la mínima part d'un poema, si no és perquè té una relació amb l'ànima,

perquè havent contemplat els objectes de l'univers, em sembla que no n'hi ha cap, ni cap partícula de cap, que no tingui una relació amb l'ànima.

(...) Algú desitja veure la seva ànima?

Mira la teva pròpia forma i la teva cara, les persones, les substàncies, les bèsties, els rius que corren, les roques, la sorra.

WALT WHITMAN

Sovint la part ens resulta indigerible, perquè sovint ho és. Un moment en el temps, de vegades, sembla que ho esguerra tot, sembla que fa que l'existència se'ns mostri com essencialment negativa. Però el temps renova els instants; completa, o completarà el conjunt; i quan tot sigui vist en el seu conjunt, les ombres permetran que la llum sigui vista, i el que semblava una foscor eterna evidenciarà el seu caràcter increïblement efímer, i només perviurà la llum. 

L'esperit, l'ànima, no és pas una realitat diferenciada de la matèria. Ni sabem si la matèria existeix com a tal. Qui fa a qui? La matèria produeix la consciència? O és la consciència la que imagina i crea la matèria que contempla? Segurament ni una cosa ni l'altra només; el conjunt; tot alhora. I allò que pensem ho amara tot. I de tot surt una emoció, un pensament, una vida... com d'una nota i un acord pot sortir una cançó o una simfonia. Si voleu veure l'esperit, mireu el que us envolta; la bellesa ho impregna tot, surt d'arreu, encara que sovint no és vista. Molta gent la mira sense veure-la. La bellesa, que és l'excepció a la nit de la buidor de l'univers, passa a ser, a la societat dels monos sapiens, una realitat rutinària que no mereix el títol sublim de privilegi. 

Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, perquè són.

Et moriràs.. viu ara!

Puja la muntanya més bonica del món, encara que et diguin que està pelada, i que gairebé no té arbres, i que és tard i que el Sol es pon, i que allà dalt no hi ha ningú, i que fa vent, i que t'acabaràs cansant...

Quan arribis a dalt, escoltaràs el silenci de la natura, i allò que sentiràs no seràs capaç d'explicar-ho, perquè el llenguatge no hi arriba, i perquè aquesta sensació és reserva per als que pugen el cim.

Allà dalt, sabràs que ets allà on has de ser, i que no et cal res més; estaràs a la teva muntanya i hauràs viscut... hauràs viscut.

Qui deixa de viure la vida per assegurar-se la supervivència, ja està mort, i per tant, de poc li serveix assegurar-se la supervivència.

Puja la muntanya que somnies pujar, i no miris enrere.

Puja amb els teus companys, però si ells decideixen no continuar, tu continua pujant.

Puja la muntanya que tu tries pujar, no pas aquella muntanya que la vida pretén escollir per tu. Toreja les circumstàncies que intenten engarjolar-te.

Lluita per la teva llibertat, no valen excuses; la teva vida és teva i l'has de convertir en una joia.

Allò que tu has de fer amb la teva vida, només ho pots fer tu; si no ho fas tu, ningú no ho farà. Els altres, podran fer altres coses, les seves coses, la seva feina... Però la que tu estàs cridat a fer, o la fas tu, o es quedarà sense fer. I la teva feina és aquella que et fa feliç fer; però ben feta. Tan ben feta que el conjunt de l'univers se'n beneficiarà, i el conjunt, o algú en particular, estarà una mica més bé gràcies a la teva feina.

Amic... no escoltis aquell que et diu que no estudiïs tal o qual carrera perquè val diners i la teva família no els té, i que per tant, i en conseqüència, has de triar alguna mena d'estudis, tan econòmics com sigui possible, per tal de poder fer alguna cosa útil. Qui et diu això, amic, és una persona que fa apología del fracàs, els seus consells condueixen al fracàs. La seva percepció de la vida és classista, i empara la frustració i la resignació, que són llavors de tristesa i de buidor existencial.

Lluita. Treballa. Estudia. Creu. Espera. Confia. Posa tota la llenya al foc. Viu convençut que pots fer-o, i que l'existència amaga claus secretes només per aquells que es posen a treballar amb capacitat de sacrifici i amb il·lusió. Només podràs aconseguir-ho si et dirigeixes cap a un destí que t'il·lusiona, si cada passa que t'hi apropa et fa feliç, si cada esforç que regales per acostar-t'hi, per dur que sigui, et fa feliç.

Amic... no escoltis aquell que et diu que no visquis ara, que et retallis, que et crucifiquis, que et neguis a ser feliç de moment, que viquis amb preocupacions per tal d'arribar a un objectiu futur que et proporcionarà diners, poder, subsistència... Si li fas cas, quan arribis a aquest futur, si és que hi arribes, continuaràs sense viure, perquè voldràs aconseguir un objectiu que et faran creure que encara és més superior a allò que ja tens. I la vida t'anirà passant. I la felicitat la tindràs sempre al futur, com un esquer.

Escull, de tot allò que et permeti sobreviure, el que més feliç et faci ser quan t'hi dediques. Perquè un dia et moriràs; la vida s'acaba contínuament, i cada dia que vius té un valor incalculable. Si perds la felicitat d'un dia, ja la tens perduda. No tenim prou temps per a permetre'ns el luxe d'escollir camins en els quals ens resulti més complex, o potser impossible, ser feliços. I només podrem triomfar si ens dediquem amb tot el cor i tot l'esforç a allò que ens fa feliços.

L'elixir que ens permetrà ésser capaços d'exercir esforços impensables és aquell que té el mateix nom i el mateix fons que la felicitat. Ni el poder, ni el diner, ni la seguretat,.. mai serán més sagrades, ni més fonamentals, que la felicitat de cada dia i el plaer de les coses senzilles i petites.

Euskadi en blanc i negre (II) . Euskadi in Black and white (II) Errenteria.

.

.

.

.

.

Cap a Euskadi en blanc i negre (I)

.

.

.

.

Creiem en els vots, i no en les armes.

Creiem en els vots, i no en les armes.

Creiem en la voluntat dels pobles i no en l'anulació dels pobles.

Creiem en l'aprenentatge de les diferents llengües, no pas en la destrucció o el menyspreu de les diferents llengües.

Creiem que no es viu només dels diners, sinó que cal la cultura, la poesia, la ciència, la llibertat, la identitat, el propi segell.

Creiem en la pau, de cap manera en la violència.

Creiem en la llibertat d'expressió, i no entenem que ningú acabi a la presó per unes idees, o per a intentar convèncer els violents que abandonin les armes.

Creiem en el respecte, el seny i la serenor quan es tracta de resoldre diferències, i no pas en el menyspreu o l'insult als que no pensen com nosaltres.

Creiem que només el poble ha de decidir si és nació o no, i que té dret a reflectir-ho a les seves lleis i a proclamar-ho als quatre vents, sense que cap altre llei pugui impedir-ho.

Creiem que podem fer servir la nostra llengua a qualsevol àmbit, als parlaments diferents a on participem, a Europa, a les rodes de premsa, a les escoles, a les universitats, sense que cap enemic de la cultura ho pugui impedir en nom d'un utilitarisme inculte i insensible o en nom de l'odi al desconegut.

Creiem que som i serem lliures ni que ens emmanillin, ni que ens escupin, perquè ningú pot empresonar les consciències que saben a on és la raó, el respecte, el seny i la civilitat.

Peus que fan girar el món. Metàfora d'un miratge. Feet that make that the world spins.

El miratge de pensar que coneixem moltes persones i grups socials de la humanitat, quan en realitat, el que coneixem és ben poc. Si cada dia coneguéssim algú diferent, a l'any coneixeríem 365 persones; en deu anys, 3650; en un segle 36500, que no són ni una quarta part de Terrassa, i al capdavall, una misèria, tenint en compte que al món n'hi ha 7000.000.000 d'éssers humans.

El miratge que ens fa creure que tot el que fem fa girar el món sencer, quan en realitat, si no hi fóssim, continuaria girant si fa no fa igual. El repte és il·luminar el nostre petit espai, perquè algú altre, quan no hi siguem, continuï il·luminant.

La pel·lícula expressa el viatge, els sons que l'envolten, i que si no ens hi fixem ens passen desapercebuts, però que brollen de vides i de sentiments. De rerefons, també, les músiques i, a l'últim, el Sol, amb l'ombra indefinida de la pròpia identitat, que no arribem mai a comprendre del tot. A l'horitzó, la riba d'una platja lliure, a on la nuesa vital es fon amb l'essència d'un mateix.

El meu primer curtmetratge, rodat amb monochrome i contrast alt, tecnologia NIKON.

What is this short film? 

The illusion of thinking that we know a lot of people and social groups of mankind, when in fact , the number of persons we really know is very limited. If you met someone different every day of your life, then you would met 365 persons in a year. In ten years, 3650 persons. In a century, 36500 persons. They are not even a quarter of a town like Terrassa, and ultimately, a pittance, considering that there are 7000,000,000 human beings in the world. We almost don't know anybody.

The illusion that move us to believe that everything we make makes the world spins, when in fact, if we dissapear, the world will continue turning more or less equal . The true challenge is to illuminate our little space, and achieve that someone else continue illuminating this space when we have dissapeared .

This short film expresses the journey, the sounds around us. If we don't look us, everything around us passes unnoticed. Those things flow from life and feelings. As background, the music, and at last, the Sun, the shadow of our indefinite identity which we never fully understand. On the horizon, the shore of an open beach, where nude life merges with the essence of oneself.

My first short film, shot with high contrast and monochrome, and with NIKON technology .

Helenicglauc Productions 

Free and Nonprofit Enterprise (HPFNE)

Without Money As Intermediary(WMAI)

Nuesa Literària Televisió

@allrightsreserved

Llicència Creative Commons

Euskadi en blanc i negre. Euskadi in black and white. (I)

A Euskadi, el color verd és tan intens, i tan divers, que sovint no veiem altres aspectes de la bellesa, com la textura, les formes, el paisatge, l'elegància dels elements, l'amplitud, la perfecció dels petits detalls naturals o urbanístics.

Al llarg dels propers dies, aniré publicant unes sèries de fotografies en blanc i negre (monocrom de contrast alt) que he pres aquests últims dies a Euskadi. 

Aquesta vegada les imatges mostren el paisatge d'Altamira (Errenteria) i del Bide Gorri que uneix Errenteria i Oiartzun.

In Euskadi, Green colour is so deep, and so diverse, that many times we don't see other aspects of beauty like texture, shapes, scenary, elegance of elements, wideness, perfection of little natural or urbanistic details...

In the next days, I will post some series of black and white pictures (high contrast monochrome) I have taken in the last days in Euskadi.

This time images show the landscape of Altamira (Errenteria) and of the Bide Gorri between Errenteria and Oiartzun.