Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, May 14, 2014

Lleis inhumanes que sostenen una societat amb les opinions cada vegada més engabiades.



Vivim en un entramat de persones que sostenen, sostenim, ja sigui per omissió o per acció, per indiferència o per individualisme, un sistema recaragoladament violent. Violent en els mots, en els fets i sobretot en les sancions. 
¿De quina manera pretenen les sancions, les penes del sistema judicial, combatre la violència, si elles mateixes apliquen lleis que contenen un verí àcid de violència concentrada i a cops silenciosa, però rotunda i despietada? D'aquí a no gaires segles, els nostres descendents ens consideraran bestials i brutals perquè enviem a la presó a persones només per les paraules que han dit o que han escrit. 
Es pot fer mal amb els mots? I tant que sí! Però compareu el mal que provoquen els mots d'algú que injuria amb el mal que representa que aquesta persona que injuria passi uns mesos o uns anys tancada a la presó. La desproporció és evident per a qualsevol persona que tingui un mínim de seny, o que estimi mínimament la dignitat de les persones i la llibertat d'expressió. 
La societat s'està judicialitzant per moments; tot es pretén solucionar a cop de denúncia; la denúncia més que una eina per a protegir-se s'ha convertit en una arma al servei de l'instint de venjança, a cops de persecució. La importància que les persones atorguen als mots que els són dirigits es dramatitza fins a un punt que provoca que hàgim de portar tots un corsè, una censura constant per por a ferir pells neuròticament fines. El resultat és un món a on els mots, i els pensaments, estan empresonats.

Que ningú es pensi que defenso la impunitat de l'apologia al delicte o al crim; el que intento dir és que una sanció administrativa o econòmica és més que suficient per a sancionar una ofensa verbal o escrita, i que aplicar sancions penals a formes d'expressió desafortunades o ofensives és inhumà. Com inhumà és estar a la presó per parlar amb un delinqüent i intentar convèncer-lo d'abandonar la lluita armada, com inhumà fou condemnar a presó a Xirinacs per unes expressions mal interpretades o desafortunades que, equivocadament o no, reflectien la seva opinió i prou. Com inhumà és condemnar a la presó una dona per fer servir un "forfait" que no era seu en una estació d'esquí, o a un avi de setanta anys per a enfadar-se amb els veïns de l'escala, o a una dona de cinquanta anys per tenir una pica baralla amb el Pere Navarro, o a una noia que assajava amb el piano a casa seva (que finalment no fou declarada culpable), i tants altres exemples certs que fan intuir que vivim en una societat que funciona amb l'eina de la por i de l'empresonament.

Sé que no som la pitjor societat en aquest sentit; hi ha llocs a on tot està encara més judicialitzat, però això no em consola. M'agradaria que la Mediterrània fos una terra a on s'hi respirés llibertat, encara que aquesta llibertat impliqués el peatge d'un cert nivell de caos i d'anarquia, més alt que no pas ara, sempre fins a un límit tolerable. És relaxant viure en un món a on saps que no tens un repressor que percaça qualsevol defecte, qualsevol petita nafra, i que pots caminar sense samarreta o sense afaitar-te, cantant pel carrer la primera cançó que et ve al cap, sense por a que et denunciïn per injuries, per plagi, per no pagar drets d'autor, per anar amb el tors nu, per fer soroll o per ves a saber què més que se'ls passi per la imaginació... El civisme llepafils dels encorbatats "pijo-urbanites" (els que quan van a caminar per Vallparadís fan servir uns bastons pijo-walkings que els han costat un ull de la cara al decathlon), civisme que imposa una estètica i una moral concreta, és una gàbia per a la llibertat i per a la tolerància, que són tan pròpies del nostre país i tan diferents al puritanisme i la judicialització de la vida a d'altres cultures.   
.
.

2 comments:

xavier pujol said...

Viure i deixar viure. Sempre amb respecte i cortesia. I potser no caldrà buscar fantasmes allà on no n'hi ha.

Fita

Nuesa Literària said...

Exacte. És difícil viure si no ens deixen viure, escriure, pensar, opinar... com dius, sempre amb respecte, pensant que qui escolta és una persona, i que això és molt.