Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, June 9, 2014

Pensant en els que, per molt que miren, no hi veuen.

Platja de la Musclera. Arenys de Mar. 

Grafitti a la platja de la Musclera d'Arenys de Mar.
.
.
.
Hi ha racons que et retornen la força que el desgast físic i psíquic del dia a dia et va xuclant. Racons que per alguns no són vistos, per molt que miren i miren, per un problema de mal color dels vidres de les ulleres. Per altres, aquests racons, paradoxalment, representen una estranya i insòlita trobada amb déu. Enmig de la simplicitat i de vegades al costat de la misèria, la natura dibuixa un esclat de bellesa tan gran, i tan plàcid, que déu parla.

Pensant en els que per molt que miren, no hi veuen, em ve al cap la història d'un, que tenia tanta gana, que el dia que el duien a visitar una granja perquè aprengués a estimar els animals del corral i descobrís altres maneres de viure, més naturals, diferents a les de la ciutat, es mirava els conillets i s'imaginava els seus ronyons rostits amb vi de xerès. I quan començava a parlar de gastronomia, i de com cuinaria tots els éssers vius que li anaven ensenyant, li deien que estava obsessionat, i ell deia que no, que no hi havia cap mal a parlar de menjar i de plats i de receptes... que era una afició sana. I li deien que d'acord, que sí, però que ara estaven a una granja i que potser no era oportú estar continuament parlant de com es podrien cuinar els animals i les plantes, i que a la vida hi havia més coses que el menjar. Però ell, pobre home, havia passat molta gana de petit i no podia veure animals, ni arbres, ni fruits, ni arrels... només menjar, menjar i menjar... I és que el més probable és que quedem lligats de per vida a allò que ens han prohibit de petits. La repressió ens encadena amb una força intensa a allò que ens han escapçat i censurat, i perdem la capacitat de veure les coses com són, amb tota la seva bellesa multiforme. Acabem veient les coses com som, amb la mateixa reducció, obsessió i estretor de miraments amb què ens han retallat, seguint els patrons de la tradició i de les normes sovint no escrites.

No és pas impossible aprendre a mirar de nou, la natura amaga una força immensa i la posa a l'abast dels seus fills. El preu és deixar, deixar i deixar... El guany és tenir-ho tot; un tot que, sovint, quan vas deixant coses, no acabes de veure bé.


A cops la natura t'explica contes amb petits episodis atzarosos de la vida; convé aprendre a llegir aquests contes i treure'n ensenyaments. Recordo, per exemple, una tarda d'un més de novembre de 1987, en què em vaig perdre a Madrid. Jo anava amb un grup de coneguts amb qui havíem fet una sortida de cap de setmana i em vaig separar sense voler del grup. No eren amics meus, eren només coneguts, i com que érem molts, i ens havíem dispersat en grupets de manera improvisada, per molt que en vaig quedar sol, no em van trobar a faltar. Els d'un grup es van pensar que jo devia estar amb un altre grupet, i a l'inrevés. El cas és que em vaig quedar sol a Madrid, al centre, a les dues del migdia, i fins a les onze de la nit no sortia l'autobús d'un punt determinat de la ciutat. El que de primeres em va semblar un revés, va acabar sent una immensa descoberta. Vaig assaborir una de les llibertats més dolces i més grans de la vida. Em vaig adonar que quedar-me sol, em permetia el plaer d'anar a on vulgués, de visitar el que vulgués i el temps que vulgués, de parar-me a contemplar una flor al costat d'un llac, d'estar-me mitja hora gaudint d'un músic de carrer, d'entrar en una església atrotinada i olorar la flaire dels ciris. Vaig sentir-me tan bé, que d'ençà d'aquell moment la independència personal, la solitud buscada, la llibertat de fer el que em roti, es van convertir en una de les prioritats de la meva vida. Estar amb gent? Sí. Però mai a canvi del dret a decidir què faig, on vaig, què penso, què dic, que voto, que opino, què m'agrada, com em diverteixo... Si estic amb algú, no és per compromís, és per gust. Si m'allunyo, no és perquè estigui enfadat, és perquè em ve de gust marxar. Si dic una paraula bonica, és perquè crec en ella. L'aprenentatge d'aquella tarda va ser una de les primeres lliçons d'una felicitat que en aquella època encara no coneixia. No és que fos infeliç, no... però encara no coneixia el que vol dir ser feliç. A poc a poc en vaig anar aprenent.  
.
.
.
.

Saturday, June 7, 2014

Em faria vergonya ser el príncep o el rei d'un poble que no m'ha escollit, i al qual ni tan sols no se li ha preguntat si està d'acord amb què jo sigui el seu príncep; però deu ser un problema personal meu, no el vull extrapolar a ningú.

Dinizulu, un rei Zulú
.
.

Resulta difícil ficar-se a la pell d'algú que, des del primer segon de la seva naixença, ho ha tingut tot a l'abast. 
Suposo que per aquest algú, per molts esforços d'imatge que faci, per bona voluntat que pugui tenir, ha de resultar molt difícil posar-se a la situació de les persones que depenen d'un sou per a pagar una hipoteca, el menjar, l'educació dels seus fills, la subsistència... amb l'afegit que aquest sou és fràgil, inestable, insegur, probablement insuficient i injust. 
Em pregunto si l'embolcall de cotofluix a on el privilegiat ha crescut no li haurà atrofiat algun sentit intern de la ment; el sentit que ens ajuda a posar-nos en el lloc de l'altre i comprendre la qualitat de la seva angoixa. Estic gairebé convençut que quan tens massa, quan ho tens tot massa a l'abast, quan et riuen totes les gràcies, quan t'idolatren... alguna cosa s'espatlla. Perquè si no fos així, si els prínceps conservessin la capacitat de sentir el dolor aliè, es moririen de vergonya, i no sembla pas que passi això.

A mi em faria vergonya saber que sóc príncep i que seré rei pel cognom que tinc; i que ningú més que jo ho pot ser, i que he cobrat des de petit uns diners abusius amb els quals moltes famílies podrien evitar ser desnonades, o potser pagar l'educació dels seus fills. Em moriria de vergonya. Crec que acabaria abdicant i fent-me republicà. 

El cas és que no seria culpable de ser com sóc si des de petit m'haguessin estat rentant el cervell, i repetint-me contínuament que un dia seré rei, i matriculant-me, pel "morro", un curs per davant del que toca per la meva edat, i vivint en un palau amb tots els luxes... 
Em faria vergonya ser el príncep o el rei d'un poble que no m'ha escollit, i al qual ni tan sols no se li ha preguntat si està d'acord amb què jo sigui el seu príncep. Em faria vergonya estar envoltat de tota la trepa de cortesans fent-me reverències i parlant-me de vostè com si fos més que ells, com si valgués més, com si fos més important. Em faria vergonya que, a causa de la meva existència, les persones fossin súbdites en comptes de ciutadanes, i que a diferència de l'altra gent, a mi, fes el que fes, no se'm pogués jutjar. Em faria vergonya rebre regals, afalacs, capricis, privilegis de qualsevol mena només pel fet de ser príncep o rei. 

Però ja dic... que parlo des de fora. Jo he sentit en pròpia carn la por a perdre-ho tot més d'una vegada a la vida. Un ric, o un príncep, a qui mai no li ha faltat res, es perd (o s'estalvia) aquesta experiència i això és en part bo i en part nefast. És bo, perquè s'estalvia sofriment. És nefast, perquè mai no comprendrà què vol dir ser pobre, viure esclavitzat a una feina que potser no t'agrada gaire, experimentar la por de morir físicament o social. En el fons, en el fons, els diners i el poder que no es reparteixen impliquen mediocritat humana
¿Com pot gosar algú asseure's en una poltrona que no ha suat, per a regnar damunt d'un poble que no ha pogut decidir si li està bé o no tenir-lo com a rei, i fer-ho sense enrojolar-se?     

Thursday, June 5, 2014

L'analfabetisme científic, que normalment no acceptem que patim, ens fa dominables.

Harry Truman (imatge de domini públic)
.
.
Apropiar-se de Déu per a blindar les causes pròpies, ho ha fet l'Homo sapiens des de la prehistòria, justificant bajanades i crueltats en nom d'un déu amb el qual s'adoctrinava criatures, les quals creixien, per l'analfabetisme científic de l'època, sense dubtar ni un bri que a l'altre món hi havia diables preparats per a torturar els pecadors i els dissidents, i angelets i sants a punt d'abraçar els qui arribaven al descans etern, i marededéus enjoiades que s'apareixien a pastorets i pastoretes que passaven molta gana i moltes hores sota del sol.

 Fixeu-vos que l'altre món era anomenat “descans etern”, amb la qual cosa ens podem fer una idea de com era la vida dels pobre pagesos de remença, dels esclaus de la terra del senyor feudal. El Senyor era senyor per voluntat divina, ja que era doctrina de l'església que tot poder, fins el mundà, venia donat per déu. Els súbdits no gosaven apartar-se d'aquesta creença no fos cas que un diable de l'avern els mossegués el membre viril pels segles dels segles en un pou de foc i de llàgrimes.

Avui la situació ha canviat molt, però continuen existint analfabets científics que es pensen que ho saben tot, i que abracen dogmes com si fossin descobertes científiques, i que somnien amb maresdedéus vestides d'or, capitanes d'exercits, patrones d'imperis, empolainades de joies, beneint creuades i senyor anacrònics per una suposada gràcia o voluntat divina. Els és fàcil prendre el nom de déu en va als analfabets científics que no saben que ho són.

Vivim una mena de societat a on el sistema s'assegura, o s'assegurava fins fa poc, que tot alumne assoleix un mínim de coneixements de les anomenades "humanitats", perquè formen part de la cultura general, necessària per a qualsevol persona adulta, i més si es té com a projecte de futur una titulació universitària o una feina que es desenvoluparà en un entorn intel·lectual; i em sembla correcte i lògic sense cap mena de recança o ironia. Però no es dóna, o no s'ha donat, la mateixa importància, o el mateix caràcter generalista, als coneixements científics i matemàtics. I a causa d'això, ens podem trobar personatges que ocupen càrrecs elevats a l'església, al govern, a les administracions, als mitjans de comunicació... i que són uns autèntics ignorants pel que fa a la manera de treballar de la ciència, a la biologia, als misteris de l'origen de la vida, a les lleis que governen els fenomens, a la lògica matemàtica, a l'evolució progressiva de la intel·ligència i de la consciència humana, i en general als últims avenços en neurociència. 

Aquest analfabetisme té implicacions que van més enllà del fet que tal o qual càrrec religiós, de govern, o, en general, públic, faci el ridícul amb alguna declaració misògina o de Walt Disney. El problema i les conseqüències de la manca de formació científica de les persones influents són bastant més greus. I no és tan sols qüestió de tot allò que no arriben a saber els qui tenen, per la raó que sigui, l'encàrrec de dirigir vides o d'influir damunt dels altres; el drama ve de tot allò que no arriben a ser, de la seva actitud, del model cosmològic que la seva ment elabora per a comprendre el món i les persones; el que no arriben a ser, manipula els milers de persones damunt les quals influeixen i que, inconscientment o conscient, se'ls creuen; i enquista una societat jerarquitzada i classista, amb injustícies que s'hereten.

I així ens trobem persones que legislen en contra dels homosexuals, i dels seus drets, i que en algun racó de l'inconscient, o de manera declarada, els consideren uns pecadors, uns viciosos, o uns immorals... arribant en alguns casos a condemnar-los a mort, a cadena perpètua, o, com passa a Rússia, a ser uns proscrits. Alguns analfabets científics que legislen ignoren l'origen natural de l'opció, i arriben a deslligar expressions sense fonament que se salten el mètode científic, i, encara pitjor, el respecte a la llibertat de cada persona de viure la seva vida en pau. 
I pel mateix motiu, ens trobem molts alts càrrecs de l'església que no dubten en absolut que tots venim d'Adam i Eva, la primera parella, i que ni comprenen, ni coneixen, ni s'interessen, ni accepten... l'evidència, que no pas la hipòtesi, de l'evolució de les espècies per selecció natural, ratificada a les investigacions de tots els genetistes, i que un cop compresa i acceptada per la ment humana disposa vers l'actitud i la humilitat adequades front el misteri de la diversitat humana i la tolerància a totes les seves variacions, modificacions, formes, expressions. El xovinisme humà, acompanyat de la ignorància sobre la natura i la seva complexitat, provoca la negació del ésser humà com a primat i el situa en una posició de semidivinitat inconscient, amb una llibertat pura i una responsabilitat il·limitada, sense gaire matisos; una visió que mou a la intolerància i a l'absolutisme moral, i que exigeix la identificació de la legislació política amb la legislació religiosa. Hi ha llocs on el rei encara es considera una representació del poder diví, i s'assumeix que els seus súbdits ho són per voluntat divina, i que els membres de la noblesa ho són per voluntat divina, i que els de la plebs ho són per voluntat divina, i tot això no es posa en dubte perquè la manca de formació científica fa que la ment humana elimini del seu funcionament el caràcter escèptic, l'esperit crític, i tota la metodologia lògica en l'acceptació o no de les asseveracions.

No és estrany que passi això. Hem viscut com a ignorants durant molts segles. A l'edat mitjana, el normal era ser analfabet. L'individu de la plebs era dominable i influenciable... no podia defensar gaire els seus drets, entre d'altres raons perquè no tenia consciència que en tingués, i perquè s'empassava la gran mentida que deia que déu ho volia tot així. I l'església ho beneïa. D'aquesta època miserable i fosca, descendeixen bona part dels poders que avui encara es reben en herència: monarquies, grans fortunes, títols nobiliaris... misèria, vergonya, vanitat de vanitats... Al capdavall, l'ús del nom de déu en va. 

Un déu que no deixa d'inspirar els lliurepensadors vers la igualtat de totes les persones; la llibertat com a ideal inspirador de la vida; la pau com a camí per a la resolució dels conflictes; la cultura i l'art com a instruments de la multiforme necessitat d'expressió humana; la investigació científica com a camí per a l'alliberament de la consciència humana de tots els diables, angelets, sants, coaccions, manipulacions, pors, mitologies, tradicions, tics... amb les quals els enquistats en els privilegis continuen maldant per a sotmetre les persones.

Alguns analfabets científics, sovint també, per a vestir la seva ignorància, acusen la ciència de totes les pestes, tot i que ells van al metge i que en general viuen més anys que si la ciència no existís, però això no ho veuen. I acaben dient aquell tòpic tan típic que fan servir els qui compensen la vergonya de no tenir interès pel funcionament de la natura:

“Els científics van crear la bomba atòmica”. 

Anem a demostrar la mentida que representa aquest sofisme.

Les relacions energètiques de les partícules de l'àtom les han anat descobrint i explicant una bonior de diferents científics. Aquests descobriments no són negatius, perquè de la comprensió de l'àtom se'n deriven d'altres descobriments posteriors a la bomba atòmica, útils i benignes.

L'energia atòmica la va desenvolupar un tècnic a partir del coneixements obtinguts pels científics. Si l'energia nuclear és dolenta o no, és un tema de debat, ja que l'energia atòmica no serveix només per a fer bombes; al meu parer, la seva tecnologia és excessivament perillosa i s'hauria d'abandonar.

La bomba atòmica la va construir un tècnic fent servir els coneixements dels científics. (això és essencialment dolent, però ho va fer un tècnic, no pas la ciència)

La bomba atòmica la va llançar un analfabet científic, en Harry Truman, que no va saber resoldre una guerra de cap altra manera. (Això és un genocidi, però no el va causar la ciència sinó els responsables de la fabricació de les bombes, i sobretot el polític analfabet científic abans esmentat, que per a més inri era presbiterià i havia estudiat principalment història, agricultura i música)


 Que ningú es pensi que culpabilitzo les humanitats del llançament de la bomba atòmica (ni els presbiterians!), només intento donar una resposta a algunes persones que m'han dit que la ciència en té la culpa. 
Tampoc vull que ningú se senti ofès pel fet de no tenir una formació científica; el que vinc a dir és que igual com hi ha una intensa formació humanística de caràcter general per a la població, a nivell científic, i durant molts anys, les assignatures més profundes (física, matemàtica avançada, biologia, genètica, etologia...) s'han encaixonat exclusivament dins les branques de les persones que anaven encaminades de manera més específica a carreres científiques, i en canvi els humanistes, molts dels quals acabaven amb càrrecs de responsabilitat, d'aquestes matèries n'eren pràcticament analfabets.

Amb tot, sempre hi ha excepcions, i acostumen a ser les més extremades: hi ha alguns integristes religiosos amb titulacions científiques, si bé també s'ha de dir que són minoria. En aquest escrit, i en general, em refereixo als efectes de la ignorància científica damunt la població en general, sense que es puguin menysprear les circumstàncies i els matisos de cada cas particular.
.
.
.

Monday, June 2, 2014

Primer dia de platja. L'ensenyament autèntic no és aprendre a tancar les portes per evitar els robatoris sinó aconseguir amb l'educació que no calgui tancar-les.


El primer dia de cada temporada de mar és el més intens, tot i que l'aigua la sents com si acabés de sortir de la nevera. Però dus tants mesos sense amarar-te d'aquesta brisa humida i impregnada d'una sal que sembla que tot ho purifica, que et fa l'efecte que has tornat a casa. T'omples dels colors que has recordat tant al llarg del curs. Els has contemplat a les fotografies, has rememorat als mesos de l'hivern la sensació de la llum, impossible de descriure.
Ni les imatges enregistrades no poden reproduir els colors naturals, ni poden reproduir el fet d'estar dins d'aquests colors i abraçat a aquesta brisa com si fos una melassa marina salvatge que et dóna la benvinguda, però que no és carrinclona, perquè tu saps, i ella també, que si no la respectes, si te'n vas mar endins, embriag de bogeria, i si la tractes com si no tingués poder, et manllevarà la vida; això sí, sense deixar-te d'estimar en cada moment. S'assembla una mica a allò de les sirenes d'Ulisses: aprèn a escoltar el seu cant, gaudeix de la bellesa de la seva intensitat, però no perdis el cap. Amb la natura, no pots pecar d'excés de confiança; li pertanys, no et pertany. No t'atorguis familiaritats irrespectuoses, perquè aquesta bellesa que t'ha creat i que t'estima com una mare, et matarà si no la respectes, i tot haurà estat perfectament natural.

Hi ha qui, per a defensar qualsevol bajanada, apel·la sempre al caràcter natural de qualsevol fenomen, fa servir el nom de la natura en va, com aquells blasfems de les grans religions que diuen (els qui se les creuen) que fan servir el nom de déu en va. No podem fer servir el nom de la natura en va, perquè és cert que són naturals les orques, les balenes pilot, els dofins... però si ets tan babau de llançar-te a l'aigua a alta mar quan descobreixes una orca, i si ets tan ruc d'afirmar que et llances a l'aigua perquè t'estimes la natura i perquè no hi ha res tan natural com una orca... descobriràs que també entra dins de la lògica natural que l'orca et pugui mossegar, o que pugui jugar amb tu i enfonsar-te catorze metres cap al fons en menys de deu segons, i continuar-te enfonsant fins a cent metres de profunditat, i tenir-te cinc o sis minuts per allà baix si li ve de gust, o si li recordes a algú que li va fer mal un dia. No prendràs el nom de la natura en va. La natura també ha creat la mort. La natura extingeix qui no és capaç de sobreviure o qui representa un perill per a una o altra espècie dominant, o per a la seva pròpia espècie.

Davant d'una persona, el natural és admirar i estimar la intensa bellesa invisible que amaga rere la profunda bellesa visible que brilla sota del sol. Si en algun moment, algú, no té en compte que un ésser humà, més encara que un iceberg, oculta sota les aigües maragda d'un cos preciós, un pensament infinitament encara més preciós i més immens, llavors aquest algú ignorant es converteix en algú que menysprea, en algú que redueix, en algú que deforma, i al capdavall en algú que no tracta de manera humana les persones. Els qui no tenen en compte que en un iceberg és més gran allò que no s'hi veu que allò que s'hi veu, s'hi acaben estavellant. Una vegada, fa molts anys, en una altra ciutat i en una altra terra, algú em va dir que no deixava anar al seu fill de colònies perquè també hi anaven noies, i perquè, segons ell, el natural en un xicot de tretze anys, que viu a la mateixa casa que vint o trenta noietes de la seva edat, adolescents i boniques, és repassar-se-les, i que per tant no podia deixar que el seu fill anés de colònies. Vaig intentar, sense èxit, fer-li veure, que en un ésser humà el natural és aprendre a copsar la magnitud visible i invisible de tots els altres éssers humans, nois i noies, i que l'educació no era enterrar els problemes sinó superar-los. Qui es resigna a ser, ell o els seus fills, la bèstia irracional que alguns consideren que l'Homo sapiens és ineluctablement, i qui es limita exclusivament a aplicar a l'àmbit educatiu la filosofia de la por i de l'ocultació en comptes de treballar per a comprendre i respectar el caràcter natural i miraculós de la consciència i dels sentiments humans, renuncia de totes totes a qualsevol progrés educatiu. El natural en una consciència és descobrir que aquell cos que és tan bell és per damunt de tot una consciència encara més bella, i aprendre a conèixer-la i respectar-la.
La peculiaritat de l'animal Homo sapiens és ser capaç de comprendre i d'estimar l'abast immens de la consciència i dels sentiments de totes les persones que es va trobant per la vida. L'ensenyament autèntic no és aprendre a tancar les portes per evitar els robatoris sinó aconseguir amb l'educació que no calgui tancar-les. La societat lliure no és aquella que tapa els cossos per evitar que els mascles perdin el cap, sinó aconseguir amb l'educació que aquella bellesa que descobrim en l'altre ens recordi i ens posi dins del cor el que l'altre realment és: una consciència adorable i digna de ser respectada i estimada.






Thursday, May 29, 2014

Ens inventem les persones amb el poc que sabem de cadascuna d'elles. Completem amb la nostra imaginació allò que ens falta saber d'elles, i ens relacionem amb elles segons aquesta imatge inventada.




.
.
.
Al final, tot acaba en la llibertat. Deixar ser. Deixar que cada ésser es presenti com vulgui. Deixar que cada persona s'expressi com vulgui, sense que ningú sigui ferit o emmudit. 
En general, si parlem d'expressió identitària o d'expressió a seques, només són drets aquells aspirants a drets el compliment dels quals no implica la imposició de cap estètica, moral, filosofia, religió, ideari, estil... damunt la vida de ningú que lliurement no ho vulgui. La societat no és uniforme, i la imposició de qualsevol uniformitat implica l'atac a algun dret. Hi ha qui diu que l'estètica, la indumentària, l'estil... són només petites coses i que no cal obsessionar-se amb els detalls, però no és cert, aquest argument és una trampa dels esclaus de la necessitat d'imposar les seves formes. La llibertat no és una cosa petita. I la uniformitat mai no respecta la llibertat. La llibertat és multiforme. Els petits detalls formen part de la llibertat, i tot el que té a veure amb la llibertat és gran. 
La vida està feta de petites grans coses que ens defineixen i que ens interpel·len. No hi ha una realitat bonica perquè sí, o lletja objectivament; hi ha estils i dissenys i formes que agraden a algunes persones i que alhora no agraden a d'altres persones. Ningú no té més raó que ningú altre, ningú no pot vestir a ningú segons el seu propi criteri o segons el criteri d'un país o d'una cultura. Ningú no pot dibuixar el món trepitjant els gustos dels individus i imposant el seu personal. Ningú que se'n rigui del gust de ningú altre, en qualsevol tema, té raó. Perquè ens agraden les realitats segons som, i no som iguals, i tenim dret a no ser iguals.

Tot això va molt lligat als prejudicis. Els simis Homo sapiens som creadors de judicis previs. Per a enfrontar-nos al món, ens encanta creure'ns una bellesa i una lletjor objectives amb les quals jutjar-ho tot i decidir-ho tot. Ens inventem també les persones amb el poc que sabem de cadascuna d'elles, completem amb la nostra imaginació allò que ens falta saber d'elles i ens relacionem amb elles segons aquesta imatge inventada que ens creiem i amb la qual ens sentim segurs. En realitat, però, els altres són nens i nenes coberts d'una capa d'aparent maduresa que els protegeix, i necessiten la nostra comprensió i acceptació tant o més com nosaltres necessitem la seva.

 La inseguretat personal, de vegades inconscient, moltes altres vegades conscient, ens empeny a dibuixar i inventar-nos els altres, i els dibuixem no pas com són objectivament sinó com el nostre jo poruc necessita creure que són per a poder prendre decisions segures, potser no decisions encertades, però al capdavall decisions que ens atorguen una sensació de seguretat. I així anem tirant en aquesta societat de primats que no sabem que ho som.
.
.
.

Sunday, May 25, 2014

Artamore i Sitges. Artamore a Sitges. Art i amor a Sitges.



Ahir vam visitar una espai de Sitges a mig camí entre galeria d'art i establiment comercial. 
A Artamore hi podreu trobar tot un reguitzell de productes elaborats amb procediments artesans, que tenen un alt grau d'unicitat, i que exploren totes les possibilitats de la creativitat. La reutilització i el reciclatge de materials i productes, acompanyat, tot plegat, de la sensibilitat, de la creació artística i de la tècnica, posen a l'abast del client una bellesa amb segell d'identitat que va molt més enllà que el que habitualment es podria trobar a qualsevol comerç de decoració o de pintura. 
Diversos artistes van exposant i oferint periòdicament els seus treballs de manera que la botiga mai no és la mateixa. 
També ofereixen la possibilitat de dissenyar i produir elements personalitzats a petició del client, espais, negocis, regals d'empresa, d'aniversari, etc.


A banda d'Artamore, que es troba al cor de Sitges, vam gaudir de la bellesa del poble, de la coqueteria de la sirena de davant de l'església, i de la tarda humida i marinera de maig.









Saturday, May 24, 2014

Què hi té per dins?


Imatge d'Osvaldo Gago a la Wikipedia
.
.
“Què hi té a l'interior?” Ens demanen, d'una persona.

La resposta pronunciada en menys de 1 segon a aquesta pregunta podria servir, en alguns casos, per saber si el nostre conscient i inconscient té clares les dimensions i la magnitud d'aquesta persona.

Sembla que, un percentatge gens menyspreable de la població, quan es topa amb la gent, no en copsa la grandària ni en una micra per cent. 

Hi ha gent, també, que es pensa que els arxius dels programes són les icones de l'escriptori. 
.
.
.
.