Em faria vergonya ser el príncep o el rei d'un poble que no m'ha escollit, i al qual ni tan sols no se li ha preguntat si està d'acord amb què jo sigui el seu príncep; però deu ser un problema personal meu, no el vull extrapolar a ningú.

Dinizulu, un rei Zulú

.

.

Resulta difícil ficar-se a la pell d'algú que, des del primer segon de la seva naixença, ho ha tingut tot a l'abast. 

Suposo que per aquest algú, per molts esforços d'imatge que faci, per bona voluntat que pugui tenir, ha de resultar molt difícil posar-se a la situació de les persones que depenen d'un sou per a pagar una hipoteca, el menjar, l'educació dels seus fills, la subsistència... amb l'afegit que aquest sou és fràgil, inestable, insegur, probablement insuficient i injust. 

Em pregunto si l'embolcall de cotofluix a on el privilegiat ha crescut no li haurà atrofiat algun sentit intern de la ment; el sentit que ens ajuda a posar-nos en el lloc de l'altre i comprendre la qualitat de la seva angoixa. Estic gairebé convençut que quan tens massa, quan ho tens tot massa a l'abast, quan et riuen totes les gràcies, quan t'idolatren... alguna cosa s'espatlla. Perquè si no fos així, si els prínceps conservessin la capacitat de sentir el dolor aliè, es moririen de vergonya, i no sembla pas que passi això.

A mi em faria vergonya saber que sóc príncep i que seré rei pel cognom que tinc; i que ningú més que jo ho pot ser, i que he cobrat des de petit uns diners abusius amb els quals moltes famílies podrien evitar ser desnonades, o potser pagar l'educació dels seus fills. Em moriria de vergonya. Crec que acabaria abdicant i fent-me republicà. 

El cas és que no seria culpable de ser com sóc si des de petit m'haguessin estat rentant el cervell, i repetint-me contínuament que un dia seré rei, i matriculant-me, pel "morro", un curs per davant del que toca per la meva edat, i vivint en un palau amb tots els luxes... 

Em faria vergonya ser el príncep o el rei d'un poble que no m'ha escollit, i al qual ni tan sols no se li ha preguntat si està d'acord amb què jo sigui el seu príncep. Em faria vergonya estar envoltat de tota la trepa de cortesans fent-me reverències i parlant-me de vostè com si fos més que ells, com si valgués més, com si fos més important. Em faria vergonya que, a causa de la meva existència, les persones fossin súbdites en comptes de ciutadanes, i que a diferència de l'altra gent, a mi, fes el que fes, no se'm pogués jutjar. Em faria vergonya rebre regals, afalacs, capricis, privilegis de qualsevol mena només pel fet de ser príncep o rei. 

Però ja dic... que parlo des de fora. Jo he sentit en pròpia carn la por a perdre-ho tot més d'una vegada a la vida. Un ric, o un príncep, a qui mai no li ha faltat res, es perd (o s'estalvia) aquesta experiència i això és en part bo i en part nefast. És bo, perquè s'estalvia sofriment. És nefast, perquè mai no comprendrà què vol dir ser pobre, viure esclavitzat a una feina que potser no t'agrada gaire, experimentar la por de morir físicament o social. En el fons, en el fons, els diners i el poder que no es reparteixen impliquen mediocritat humana

¿Com pot gosar algú asseure's en una poltrona que no ha suat, per a regnar damunt d'un poble que no ha pogut decidir si li està bé o no tenir-lo com a rei, i fer-ho sense enrojolar-se?