Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, August 4, 2014

He sentit a dos o tres joves cantar per goig en una platja i m'ha semblat més de debò que qualsevol "cutrada" de qualsevol cadena d'aquestes que viuen perquè publiciten contractes de mòbils, marques de preservatius o embotits d'Astúries.



A la gent li costa molt separar el plaer d'una activitat del seu reconeixement social o mediàtic.
Per a molts, un no escriu de debò si no publica, si no guanya premis, si no és llegit... però el cert és que hi ha milions de persones a tot el món que escriuen diaris personals, alguns d'ells plens de sensibilitat i de profunditat literària, i la majoria d'ells mai no seran llegits per ningú a banda del seu autor, o a tot estirar, dels descendents. La força que pel fet d'escriure aquests diaris van adquirir els seus autors anònims es innegable, perquè jo mateix l'he evidenciada. Molta gent, però, d'aigües poc fondes, menyspreen inconscientment, de vegades amb plena consciència, tot allò que la massa no compra, o que com a mínim no aplaudeix.
El mateix passa amb la resta d'expressions artístiques. Per a molts, un no canta de debò si no hi ha càmeres, contractes, o un públic enfervoritzat que va demanant bisos; però jo he sentit a dos o tres joves cantar per goig en una platja durant la posta i m'ha semblat més de debò que qualsevol cutrada de qualsevol cadena mediàtica d'aquestes que viuen perquè venen publicitat de contractes de mòbils, de marques de preservatius o d'embotits d'Astúries. Milions de persones li canten al seu fill perquè s'adormi, o perquè sopi, o perquè se l'estimen, i aquest art és tan real, o més, tan valuós o més, com el que mou xifres i egos, sobretot egos.
L'ego és com una crosta que s'arrapa a tot allò que molta gent comença estimant i acaba convertint en un mirall que, si no reflecteix aquella imatge fantàstica que un vol que reflecteixi, es menysté o s'abandona.
Canteu, escriviu, actueu, pinteu, sentíu... tot això no són esports en els quals s'hagi de competir per gaudir, són instruments d'expressió que valen molt, tant si són per expressar-se un mateix amb ell mateix, amb el paisatge o amb els qui estima, com si s'arriben a estendre per a la resta de la gent com una boira baixa humida i revifadora.

Que ni el vostre ego, ni el de ningú més, no us faci perdre mai l'expressió de la pròpia identitat i les ganes de gaudir fent i desfent els que us roti.

La idea, en tot, al meu parer, hauria de ser:

Estimar la persona, més que estimar "estimar".
Estimar escriure, més que estimar "ser escriptor". 
Estimar cantar, més que estimar "ser cantant".
Estimar ensenyar i educar, més que estimar "ser professor".
Estimar "ser", més que estimar "semblar" etc.
.
.
.

Sunday, August 3, 2014

Tot aquell que viu lluny d'ell mateix és un esclau de les complexitats dels altres.



Cal poder respirar bé, si un no respira bé ho ha de deixar tot, per bonic que sigui, i intentar de treure el cap de l'aigua. Perquè és cert que vindrà l'hivern, amb el fred i els abrics, pero avui és estiu i s'oblida tot, el bo i el no tan bo; i enmig dels turons coberts de bosc de pins, al silenci del capvespre i després d'haver-me unit a la Mediterrània com a una deessa, m'adono del poc que importa la complexitat dels humans. Que si ets amic, que si no ets amic, que si no em respons, que si no m'escoltes, que si m'has bloquejat al face, que si no m'has proposat allò que em vas dir que em proposaries, que si no m'has dit que te n'anaves a sopar amb no sé qui, que si penses que jo penso que tu penses que jo penso... 
Aquests dies d'estiu en què només tinc la pell, i que per tenir la pell no em considero res que acabi en ista... aquests dies en què m'arrenco totes les etiquetes, em trobo de nou amb mi, em saludo i em demano si us plau no allunyar-me més de mi, perquè tot aquell que viu lluny d'ell mateix és un esclau de les complexitats dels altres i no viu realment la vida.
I el “no” és un mot que s'ha de saber dir sense remordiment. La tecla del bloqueig del facebook no significa matar ningú, i un ha de ser senyor del silenci que desitja. És impossible gaudir del silenci del capvespre si un es veu obligat a escoltar tothom qui parla. L'obligació és un hàbit deplorable. Els humans hem de substituir-la per l'amor. El silenci del bosc o del poble al capvespre és un beuratge que ningú no té dret a impedir-nos. Tenim dret a escoltar qui vulguem. Tenim dret a deixar d'escoltar o de llegir a aquell que per la raó que sigui ens rovella les connexions neuronals, ens enverina o ens cansa... o senzillament, tot i ser un bon jan, alguna cosa dins nostre ens demana allunyar-nos-en pacíficament; allunyar-nos d'aquella veu que per alguna raó inconscient no ens fa sentir bé. L'adéu és un dret que ningú en nom del seu gust té dret a impedir-nos. Qui se'n va, sempre ho pot fer. Qui exigeix tenir-nos amb ell, apel·la a un dret que no existeix, perquè existeix la llibertat. El dret a marxar és prioritari al dret a retenir.

Friday, August 1, 2014

Pensaments arran de la igualtat quan algú, per un miratge, ens pot arribar a semblar un mite.




Tots som humans.
Per al bo i per al dolent. Per l'ira i per l'afecte. Per la necessitat de tendresa i d'independència. Per l'amor que ens fa falta i que necessitem donar. Per la vulnerabilitat i pels dons. 
Tots som humans.
Pel pa que ens cal. Pel plor que ens surt. Per la calor i pel fred. Pel somriure i per la sang.
Tots som humans.
La bellesa ens vesteix i ens esperona a ser germans, companys, veïns, amics... potser amants.
Tots som humans.
Tots cometem errors i som capaços del pitjor, o, per contra, del més gran. 
Tots tenim por algun cop, i sovint tots tenim fam. 
A tots ens dol que ens facin mal; no tant pel mal, sinó per la gelor del fet que ens el facin.
A tots ens dol que ens deixin sols; no per la solitud, que tots necessitem i agraïm sovint, sinó per la gelor del fet que ens deixin sols.
Tots som fills; per això, en algun moment, tots hem estat la raó de ser d'algú altre.
Tots, encara que únics i diferents, som, si fa no fa, iguals.

Platja del Torn, 28 de juliol de 2014.

Thursday, July 31, 2014

Imatges del Delta. Silenci, llibertat i taurons. I quina por els arpons!



Platja del Serrallo. Platja perduda al cor del Delta. Ningú fora de nosaltres en tres-cents metres a la rodona. Una platja immensa de sorra fina per a nosaltres sols, sota el sol de l'estiu. Onades d'aigua càlida; estranyament càlida. Aigua neta i transparent; malgrat la sorra aixecada pel mar mogut arran de riba. Molt peixos. Els ocells caient en picat com pedres dins l'aigua per a caçar els peixos. Un Sol radiant. Una brisa dolça.

M'assec amb la guitarra allà on arriben les onades i penso que és ben fàcil ser feliç. L'únic objecte tecnològic que tinc al damunt en aquest moment és la guitarra. Sento la brisa damunt tot el meu ésser i els esquitxos de les onades. Si la guitarra es mulla em fa l'efecte que surt a compte, perquè la sensació és intensa, tan intensa que no m'esforço a descriure-la. Els nens dormen i no es desperten amb el meu cant perquè l'incorporen dins de la col·lecció de sorolls possibles a sentir en un espai a on només hi ha brum d'onades i udol de vent (i un pare que a vegades canta). 

Com es complica la vida la gent amb gandules, cadires, bermudes, ulleres de marca, rellotges... per a ficar-se en un mar que beneeix els qui senten que hi pertanyen més que no pas als qui pensen que el posseeixen.

I tot d'un plegat el veig, mentre tinc l'aigua pels turmells. És tan a prop meu que sento una por absurda. Un tauró d'un metre de llargada, potser metre deu, perseguint el banc de peixos. Negre, fosc, àgil... fa giragonses per atrapar un peix. Penso que m'he passat quaranta-cinc anys esperant aquest moment, el moment en què em trobo un tauró a la platja. Cinc minuts més tard el torno a veure. No goso tronar-me a ficar a l'aigua, i no té sentit, el tauró no em farà res, li interessen els peixos, però la nostra ment és com és, i encara em queden moltes pors per vèncer. Em sento però molt feliç d'haver-lo vist.

L'endemà, a l'Hospitalet de l'Infant, a la Cala d'Oques, no hi ha taurons, però hi ha un humà que du a les mans una pistola d'aquelles que disparen arpons. La du carregada i em fa l'efecte que no té gaire experiència. Apunta sense voler vers diferents direccions de la platja mentre manipula l'eina de matar. Si se li dispara, pot provocar una tragèdia. Aquest humà és força més perillós que el pobre tauró d'ahir. Em fico a l'aigua per a protegir-me de l'humà de l'arpó, que curiosament, en aquest entorn tan familiar a on ens trobem, és l'únic que du banyador. A mi, el que m'espanta, però, és l'arpó. Més encara que el tauró.  



   







Tuesday, July 29, 2014

No tinc la Terra, però la Terra em té.

Imatge presa per la fotògrafa Martina Soler 
(Llicència C.Commons)
.
.
.
.
No tinc diners, 
però tinc endins, 
i és meu, 
el goig de molts que tenen goig 
perquè no els he pres res. 
No tinc la Terra, 
però la Terra em té; 
i em té la mar, tan neta, 
i el mirall maragda líquid 
que s'encén amb aquest Sol d'estiu.
No tinc l'eterna vida que no mor, 
invulnerable i resistent; 
però tinc el goig d'haver viscut de gust 
el fràgil temps que he fruït 
l'insegur batec del meu cor malaltís.
He entès que en tot, 
la nuesa és la suprema plenitud. 
Menjant sols el que cal, 
amb mi han menjat boniors de pobles 
a qui no he pres el pa. 
Tenint només un sostre 
no he ocupat espais que no calia omplir, 
i el bosc m'ha dit amic, 
i el mar m'ha dit amant. 
I estant-m'hi nu he entès 
que no hi ha tern més bell que aquesta pell, 
ni goig més dolç que el frec del vent, 
ni càntic més sublim 
que la cançó de les onades al bressol 
quan al migdia, 
sota d'una ombra, 
arran de mar, m'adorm.
I això que escric, 
ho veig tan clar, que no ho vendré; 
ni penso especular amb premis i guardons, 
ni amb egos àvids de publicacions, 
de fama o calerons.
Que poc que és tot
si ho poso ben arran d'aquest no res que és tant; 
nu, lliure, dolç!
Quedeu-vos la lluor que ja ho tinc tot,
i, si us plau, aparteu-vos,
que em tapeu el Sol.

El Torn, 27 de juliol de 2014
.
.

El món és ple de persones que estan enganxades a les valoracions socials, com si tot, en un mateix, depengués del grup



Molta gent busca, dissimuladament i ansiosa, l'acceptació dels altres, una rialleta, un somriure, un patac a l'espatlla, que els escoltin, que els valorin, que els tinguin respecte, que els saludin, que els reconeguin, quan en realitat, l'autèntica llibertat és l'anonimat, passar desapercebuts, ser un amb la posta arran d'aigua, fondre's amb la llum que deixarà pas a la nit, embriagar-se del so de les onades de la flaire de la sal, desaparèixer del tot de la ment des altres, per a ser invisibles per al món i trobar-nos amb el nostre jo, amb el jo íntim, que hi és no pas per l'acceptació dels altres sinó per la fidelitat de la nostra consciència a la pròpia identitat; i la pròpia identitat, ho sapiguem o no, és un infant sense possessions que gaudeix amb el que troba i prou.
Molta gent s'emprenya per qualsevol cosa; per les paraules dels altres, per les opinions dels altres, per la manera de ser dels altres... els altres, per a molta gent, són la clau de la seva felicitat... Quin error! El que els altres pensin, diguin o opinin, és un afer dels altres. I nosaltres som altres per als altres. I si els altres poden fer el que els roti, i pensar el que els roti, i dir el que els roti, ni que sigui sobre nosaltres mateixos... això és meravellós, perquè vol dir que nosaltres podem dir, fer i pensar el que ens roti... La llibertat és prescindir de l'opinió dels altres i ser invisibles per a tothom a excepció d'aquells que són aquí i ara, i que accepten el que som, el que pensem, el que diem.

El món és ple de persones que estan enganxades a les valoracions socials, com si tot, en un mateix, depengués del grup. Quin error! La vida és d'un i prou, perquè a dins de cadascú hi ha un univers sencer, i aquest és el primer univers que hem de tenir en ordre; el que percebem dins de cadascun. Si som altruistes no és per rebre dels altres no se sap quina compensació sinó perquè ens dóna la gana ser-ho, perquè ens importa el que fem, perquè ens importa el que podem fer sentir als altres, perquè els estimem, no pas perquè ens estimem.

Si voleu ser lliures, deslligueu-vos del que pensin diguin, facin o opinin els altres. Elimineu-los del facebook si us abelleix. Elimineu-los de la vostra vida, si ho considereu necessari; hi teniu dret. Sou lliures i heu de deixar lliures als altres. Qui s'acosti a vosaltres que sigui perquè ho vulgui ell o ella; qui se'n vagi que sigui perquè ho vol fer. I vosaltres feu el mateix. I no retraieu a ningú la seva fugida o el rebuig que us pugui oferir, perquè us estalvia haver de suportar-lo, haver d'estar a prop d'algú que no se sent a gust amb vosaltres. Us necessiteu a vosaltres mateixos. Necessiteu ser vosaltres mateixos. Sou vosaltres? Aquesta és la pregunta clau que cadascú ens hem de fer. Sóc realment jo qui viu en mi? O visc a ritme de les opinions i valoracions alienes?
.
.
.

Thursday, July 17, 2014

Fauna subaquàtica de Calella de la Costa.


Segona sèrie d'imatges de l'estiu sobre els animals que viuen arran de la costa. Aquesta vegada són peixos de Calella de la Costa, al Maresme. Confiem que el mar algun dia recuperi aquell salut de fa milers d'anys, quan els Homo sapiens encara no érem una plaga.