Sempre tornen els somriures

Al final del camí, tot torna a la terra, al paisatge, al poble, als capvespres d'estiu sense fer res, al silenci dels camps. I la pols de la terra està feta dels milers que ens han precedit i que han gaudit aquest mateix Sol que ho acarbassa tot. El verd de les fulles dels pomers es tenyeix de roig. L'enciam s'eixampla esponellós. El rec és tou, mullat per l'aigua que ve del riu. Sento bordar un gos. Les orenetes comencen a assajar el no gaire llunyà viatge cap al sud.

Milers de persones es perden tot això per a poder guanyar la riquesa suficient que els permeti decidir tornar a tot això de nou, que de fet ja tenien abans de comença a perseguir seguretats. Alguns milers més, que potser no arriben a una riquesa que si algun dia van anhelar avui maleeixen, s'omplen les butxaques d'un ego amb què ho abillen tot. La meva cara bonica aquí, per a fer-ho tot més bonic. El meu cognom preciós aquí, per a millorar les coses. El meu nom i la meva identitat en aquesta humil obra, que encara que no ho dic m'encimbella per damunt de la societat. I acabo vivint per a l'etiqueta de mi enganxada arreu, perquè si no fos per la etiqueta que du el meu rostre i el meu nom, m'avorriria.

Si deixem les etiquetes que ens publiciten i les riqueses que ens orienten les angoixes, tornem a aquest poble que estimem i que ho és tot, a aquest paisatge de Sol generós, o de pluja fèrtil, o de vent misteriós que gemega les salutacions dels qui ja han marxat. La nostra autèntica riquesa és aquest gos que ara borda i que no veiem, l'olor del blat, l'estona que serveix per a no fer res ni esperar res més que la pròpia estona, i, li piqui a qui li piqui, ens queda la llibertat de cridar al vent els nostres somnis i les nostres lluites; ho senti qui ho senti.
Ens queda la pell tenyida de Sol i el tacte de la sorra o de l'herba, o de l'aigua del gorg, o de la mar esverada d'un racó salvatge i ignot. El que passa d'aquí és com un pastís que, per dolç que en un moment donat pugui semblar, s'acaba podrint. La terra, si resta lliure de pastissos de crema, millora amb els segles. I retornen, un segle i un altre segle, damunt d'aquest país tan bonic, els somriures infantils que un dia van marxar per a sempre. El tresor de tot sens dubte és que tornin aquests somriures, nus i buits dels egos i els diners.

Jugant pels camps de blat de moro

Les vacances poden ser de moltes menes. Una de les activitats més divertides és jugar per l'interior d'un camp de blat de moro; sobretot si les plantes superen l'alçada humana, i especialment si comparteixes el plaer amb nens, que són els autèntics experts en aquesta mena d'aventures.

.

.

.

Entre la mar i el poble, imatges de Masriudoms i el Torn.

Dels carrers del poble a l'interior del mar. Les cançons al terrat de casa o a la sorra arran d'aigua i en contacte íntim amb el vent. La llum damunt del blau. La festa major i la "txaranga". La Vicenteta i l'alegria. I més mar. I més Sol. I més cançons. I les espelmes a la nit a la platja. I la pell i la llibertat i la humanitat.

Diuen que la llibertat és difícil; no és pas veritat. És tan fàcil que molta gent, per la seva simplicitat, la menyspreen. 

"Hawaiian" cantada a la Platja del Torn

Allà a on la mar, la sorra i el Sol esdevenen amics, germans, amors; a on no som pas visitants del paisatge, perquè som part del tot de la natura; a on la nuesa és sinònim d'innocència i de tendresa familiar; a on la Terra agafa els colors que l'essència humana anhela sovint sense ser-ne sempre conscients, a on l'amistat no és una cadena ni un compromís, a on ningú diu a ningú com s'ha de guarnir, a on tot s'acaba i a on tot comença... allà, una nit d'estiu, es cremen els pensaments tòxics, les pors i les ferides dels violents.

Cremem i destruïm l'odi que alguna vegada hàgim pogut rebre de manera clara o potser amagada, en forma d'indiferència, d'intolerància, o de violència... El cremem sense permetre que es converteixi en ressentiment, perquè la bellesa d'aquesta nit d'estiu és més poderosa que el mal.

Cremem la por amb l'esperança, cremem la incertesa amb la dolçor de les ombres i la sinceritat dels cants.

Cremem el fum tòxic de l'ambició de poder, del desig de superar els altres, de les cadenes de la fama, o dels diners, o del domini, o de la repressió, o del silenci imposat.

Cremem l'angoixa pel futur, l'atabalament o l'estrès.

Cremem el materialisme que malèvolament intenta empènyer per a posar una xifra al valor de la bellesa física de cada persona. Prenem novament consciència que rere cada cos s'hi refugia una ment infinitament adorable, invisible als ulls, i inimaginablement més bella.  

Cremem els mals hàbits, el tremolor del nostre pas de cada dia, els errors comesos, i abracem el poder misteriós de l'univers, que ha creat la bellesa i l'amor, i al qual ens unim i estimem profundament.

I a banda de tot això, tan real, ens ho passem molt i molt bé.

Quatre consideracions sobre la toxicitat de les persones, sobre la creativitat i sobre l'actitud correcta en qualsevol procés d'aprenentatge.

Imatge de Brighterorange a la viquipèdia

-Les persones tòxiques que et fan mal al llarg del teu dia a dia són víctimes d'altres persones tòxiques, que un dia les van educar. Però cal tenir clar que aquest fet no els atorga el dret a ser tòxiques.

-Les persones tòxiques que més mal et poden fer són aquelles que són més properes a tu afectivament; si realment són properes a tu, et poden fer molt mal, ni que la seva toxicitat sigui baixa. Les altes toxicitats, en canvi, són menys perilloses si esdevenen en persones llunyanes afectivament. Qui més t'estima i qui més t'estimes, si és una persona poc o molt tòxica, és qui més mal et pot fer.

-El món és ple de persones amb la creativitat atrofiada o destruïda; persones insegures, insatisfetes, que tenen com a principals pilars de la seva existència comprar i netejar. I són així perquè, quan estaven creixent, algú proper a ells afectivament els va repetir massa vegades davant de cada error que cometien frases com les següents: "No vals per res" "No serveixes per això" "Ets un inútil" "Dedica't a una altra cosa i no faràs el ridícul" "Ets dolent amb ganes"...

Aquestes repeticions, fins i tot quan són dites amb tendresa, si són pronunciades per algú proper afectivament, actuen ben bé com ho farien unes tisores que retallessin les ales d'un ocell. L'ocell mai no podria tornar a volar, o no volaria igual mai més.

-Si els infants tinguessin la desgràcia d'absorbir d'un glop, tot de cop, i just en el moment de néixer, tot el verí de la mentalitat perfeccionista, utilitarista, materialista, formalista... que impera a la societat, els costaria molt i molt d'arribar a parlar. De sort que l'infant no aprèn a parlar a força de sentir-se malament o cohibit davant dels propis errors, sinó que ho fa a força de sentir-se bé, alegre, motivat, content... a causa dels petits o grans progressos. Si l'infant, davant d'un error qualsevol en el seu procés d'aprendre a parlar, es cregués de debò el concepte profundament arrelat de "sentit del ridícul" que els esclaus socials lliguen a les equivocacions o patinades o a allò que no consideren prou de qualitat... aquest infant mai no podria arribar a parlar. La pedagogia de l'infant quan té entre 0 i 4 anys, deslligada del tot del concepte de ridícul o fracàs, és la màxima expressió de la correcta actitud en el procés de qualsevol aprenentatge. Però això és difícilment assumible per als humans, ja que som primats, i en conseqüència, la majoria, en créixer, som esclaus del mimetisme; imitem i obeïm les pulsions de grup o ramat que  fustiga el qui s'equivoca o el qui s'aparta del concepte socialment acceptat de bellesa o correcció.

Poema a Grècia. Segona producció de la nostra acadèmia familiar del cinema.

Després del nostre curt, que va participar tan feliçment a El Rotllo del Roig, hem produït un altre treball audiovisual que intenta expressar un poema dedicat a Grècia,  el qual vaig escriure ja fa un temps. 

Així, de mica en mica, anem perfeccionant l'ús del Movie Maker, i els errors cada vegada són menys, i sobretot, i el que és més important, ens divertim molt i gaudim de la natura.

L'educació de tot, principalment dels valors, i també de la creativitat, ha de començar a casa.

Que Zèfir us protegeixi!

.

.

.

Gargots en format destraler del viatge a la Costa de Cadis del 2009

He trobat uns gargots que acostumava fer jo en una llibreta al costat de les descripcions literàries de tot el que anàvem vivint al llarg del viatge a la Costa de Cadis que vam fer al 2009. 

M'ha fet il·lusió trobar-los en una llibreta que vaig comprar en un tot a cent, al costat del text manuscrit. Són gargots fets mentre caminava, i amb intenció simbòlica, que no pas artística, per tal d'atrapar una mica de l'espontaneïtat del moment. 

Estan fets amb voluntat deformadora, i destralera, per a destacar la idea no visible, i amb voluntat de ser gargots, bells en la seva lletjor i en la seva "destraleria". Més avall hi ha unes imatges oníriques que vaig atrapar d'uns somnis. 

Els penjo aquí per tal que quan els meus descendents d'aquí a dos-cents anys facin arqueològia informàtica ho trobin i els faci gràcia conservar-ho tan espontani com va ser gargotejat. 

El gargot d'una posta a La costa de Conil i una llista de noms de carrers, retols i expressions que ens van cridar molt l'atenció. 

Als afores de Tarifa, pels camps de les finques immenses que s'acosten al mar, és habitual que els toros s'apropin a les persones que es banyen nues en solitud. 

El racó de la platja del Far de Trafalgar 

 Una de les Cales de Roche

El poble de Grazalema

La meva dona. Jo, amb la Martina penjada a la motxilla a la meva esquena. El meu fill amb la gorra. Una furgoneta a on una noia hippy tocava l'acordió, a l'aparcament que hi ha al costat de la costa verge a on comença la zona lliure de Bolònia a Tarifa, a on no criminalitzen ningú per a banyar-se amb el vestit que la natura ha decidit per a cadascú als estius. 

Un dia vam sopar a "Caños de Meca" a la platja a l'hora de la posta. A les platges diuen que hi ha sorra, i aquí n'hi havia, i dunes, però a més de sorra també hi havia herba tal com veieu al dibuix.

Som creadors d'universos

Quan l'objectiu és arribar a ser tan gran com algú a qui s'admira, ja podem plegar. Les comparacions són eines estèrils i àdhuc pernicioses si esperonen a uniformar identitats. Per això les comparacions acostumen a desanimar, perquè es fonamenten en un concepte competitiu o utilitarista de l'art. Gran, petit, què són aquests conceptes si no es mesuren amb mentalitat competidora? I la competició és el contrari de l'art. 

Crear no és una eina per a encimbellar-se ni per a obtenir qualssevol beneficis materials o socialment agradosos; és alguna cosa més profunda i més identitària que té a veure amb la comunicació personal d'un mateix amb l'existència, d'un mateix amb la natura i amb un "què" misteriós que diferents persones defineixen de diferents maneres. La pulsió ancestral de la selecció natural ens mou a competir en tot i per tot, fins i tot en una realitat tan íntima i real com la creació. Però la nostra consciència està barallada amb els mitjans de la selecció natural; som més que individus que jerarquitzen, som creadors d'universos; cadascú en crea i en copsa un.

Cadascú ha de treballar per arribar a ser ell mateix, ella mateixa; per a arribar a ser plenament qui és. Ningú més té prou capacitat per arribar a ser nosaltres; cadascú ell, o ella.

.

.

.

Lliures!

Al racó dels corbs marins,
vora del blau,
a on les roques són canyella
i la platja un llit d'estrassa i foc saur,
bufen els vents.
Què seria el paradís
si sols un buf pogués alçar
crestes d'escuma a les onades?

A la riba de la vida, res no és tot,
i l'uniforme no existeix; 
perquè l'esperit 
que empeny l'estrany estel del pensament
és infinitament divers.

Crida el gall
i alça la cresta
quan el seu harem escolta un altre gall.
I és que ho vol tot 
ben uniforme i ben covard.
I com que el món que hi ha
no és del seu gust,
n'inventa un altre; 
i se'l creu.
I li fereix el moll dels ossos escoltar
el gall valent que li hipnotitza les gallines;
la seva mare de petit el va aviciar,
i quan algú no és com ell vol
el fa callar.

Alceu
la vostra veu en llibertat.
Declameu 
contra la por i la hipocresia
Camineu 
essent qui sou; digueu-ho fort!
Sols el tirà se sent ofès 
en veure-us lliures. 

Cançó del mar antic.

La sang vessada dels segles,

al mar, no l'ha enterbolit;

encara ve i se n'entorna

com l'aire feixuc i humit.

Sega les canyes salvatges,

i demà ja hauran sortit;

quan desfacis les estrelles,

al cosmos serà de nit,

i a l'alba, de nou, la Terra

portarà el mateix vestit,

i s'haurà aturat per sempre

el teu alè tan finit.

La ràbia no ha fet que l'aigua

agafi color de vi,

i el pensament del diable

és sols un invent mesquí.

Només perdura el maragda

encès sota un blau pansit

pel foc de la xardor dolça

a la cala on he dormit,

i l'ona que no detura

el bressol del mar antic.

Je.S.

.

Progressos en els orígens dels Anglada i Soler

Última Actualització dissabte 4 de juliol de 2015 a les 15:30 FEU CLICK SOBRE LA IMATGE DE DALT PER A VEURE-LA MILLOR
(Tingueu en compte també que com que vaig trobant coses noves l'arbre veureu que dia a dia anirà creixent)

Fa alguns anys la visita, amb uns quants noms, d'un parent llunyà que ja no hi és em va permetre, amb l'ajut de la xarxa, arribar al segle XVIII pel que fa al cognom Jofresa. Ho podeu veure aquí:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2009/11/visita-les-esglesies-de-sant-pere-i.html

Avui, la visita d'en Joan Serrat, parent també per la branca Anglada, i l'ajut de la xarxa, m'ha permès descobrir avantpassats que no tenia el gust de conèixer, i intueixo que d'aquí a poc en trobaré més. Ho podeu veure en un resum a la imatge de dalt.

 Quantes vides han restat anònimes pel mal costum de no transmetre les històries familiars. Parleu amb els avis i amb els besavis!

Bèsties com qualsevol altra bèstia

Recordo una nit dormint a l'estació de Vacarisses quan caminàvem cap a Montserrat des de Terrassa. Un adolescent criticava una noia que no hi era present, deia que era estúpida, repel·lent, insuportable, fastigosa. Jo no coneixia ni l'adolescent que criticava, ni la noia criticada, però només sentint els seus mots vaig percebre la seva animalitat. El nen, noi, xicot... era un exemplar d'Homo sapiens odiant, mogut per una pulsió ancestral que domina la ment i mou a inventar la persona en qui es pensa, exagerant els seus defectes, amagant les seves virtuts, per a poder combatre-la i esborrar-la. 

L'Homo sapiens és una bèstia perillosa, perquè sovint s'inventa la realitat, modificant un substrat objectiu real, per tal de moure-ho tot cap a la posició en què el seu ego queda més protegit o aconsegueix mes poder. 

N'he vist molts d'altres moguts per pulsions estranyes, carregades de violència. De fet, n'hi ha prou en contemplar els mascles alfa Homo sapiens dins dels cotxes quan condueixen, també passa amb algunes femelles. La violència d'un exemplar sapiens dins d'una eina tecnològica com l'automòbil ens remunta a una prehistòria plena de competició, de lluita, de combat. La bèstia sapiens continua sent bèstia enmig de la tecnologia punta. Allò que ens fa humans no són els invents ni els avenços materials sinó la capacitat de desitjar i procurar un bé a un altre ésser malgrat que aquest desig o aquest esforç no ens proporcioni a nosaltres com a individus cap benefici directe. És per això que els sàpiens continuaran sent bèsties per molt que estudiïn, per molt que aprenguin, per molt que construeixin, per molt que inventin. Allò que evidencia que són un animal més és la seva constant submissió a allò que Freud anomenava pulsions, Konrad Lorentz coordinacions hereditàries, i molts d'altres, instints. Aquesta submissió no és fàcilment detectable. Som titelles els fils de les quals són moguts per un inconscient dissenyat per la selecció natural durant centenars de mil·lennis. Som bèsties amb corbata, amb frac, amb tern, dins d'un audi o d'un avió o d'un cohet, amb mil artilugis d'última generació a les mans i de vegades amb comptes corrents atapeïts d'euros... però al capdavall bèsties com qualsevol altra bèstia si no ens distingim per un fenotip que quan apareix sembla que ens fa diferents, i que és l'empatia. És perillós trobar-se amb un sàpiens que no et coneix, perquè és un ésser territorial, amb una ment que divideix els munts d'individus en grups que sovint no tenen un sentit lògic, però la necessitat de dividir en grups és un imperatiu de la ment sàpiens. Sovint sona el "ells i nosaltres", quan en realitat no hi ha "ells i nosaltres" sinó només una col·lecció d'individus carregats de somnis i esperances, però invisibles en la seva realitat objectiva, perquè les bèsties sàpiens només copsen grups, etiquetes, estereotips, éssers inventats per a facilitar la decisió de competir, éssers abillats amb tòpics i prejudicis que converteixen els estrangers en diables, els diferents en perillosos, els qui no comparteixen una idea o un costum en oponents o enemics.  La lògica , en els sàpiens , es redueix al gremi dels matemàtics, la massa no elabora pensaments lògics sinó idees sotmeses a les coaccions de l'inconscient, la lògica de les quals es busca o s'inventa posteriorment a la decisió de proclamar com a vàlida la idea o l'opinió. I tot això passa enmig d'un miratge que fa que els individus sàpiens estiguin completament convençuts que no formen part del regne animal, que hi ha els animals i les persones, i que ells són les persones. És una espècie realment curiosa i apassionant. 

Qui t'ha dit que ets un vedell?

S'acaba juny, canviem el ritme. Treballem en un despatx orfe de nens. Els somnis s'eleven, mirant els dies que aviat vindran rere l'estiu. La feina d'ara és un desig de comunicació vers el concert més intens de tots els que hi ha, i que vindrà quan tornaré a plantar-me davant trenta persones i escaig amb la intensitat pròpia dels grans esdeveniments. Em ve al cap la imatge de Manu Chao traient el cap rere el teló del factoria i tornant enrere, descordant-se els botons de la camisa, fent petits salts quan el públic encara no el veia, preparant-se per la profunda comunió entre el sacerdot i la missa, l'oficiant que connecta amb la poesia d'un so, i amb el poble que vola amb aquest so, i amb el ritme del sacerdot. Fer una classe és una mica el mateix, com un concert intens i frenètic a on la preparació prèvia és com el ritual d'un actor abans de sortir a l'escenari, o com la concentració d'un cantant. Cada classe és la millor, no existeix la rutina, no n'hi ha una d'igual, i en totes elles, abans de sortir davant de les persones que han de fimbrar amb la dinàmica, hi ha uns nervis dolços, barreja de les ganes de plantar-se davant de la gent, de sorprendre, d'emocionar, de no deixar indiferent. Ara les classes s'han acabat i toca imaginar les que vindran, planificar-les, polir-les, elaborar el guió, pensar els colors de les llums de l'escenari, escriure, potser, cançons noves, i sentir la tensió adrenalínica dels dies que vindran, desitjar no morir-te abans, per a poder-los viure, i entendre que aquest privilegi és infinitament més valuós que els diners o que les lloances. "Se fuerza la máquina, de noche y de día"

Ara, també, que el juny s'acaba, al costat de la tasca de preparació i de formació, ve un temps més de platja i d'alliberament, de solitud i de concerts a la cuina o al balcó de casa. Aquest és el d'avui, i la Joan Baez acostumava  a cantar la poesia d'aquest pobre vedell que anava a l'escorxador i al qui el ramader li preguntava sorprès que qui li havia dit que era un vedell, que ell no tenia ales, com sí que les té el cigne... S'enceta el temps de l'estiu, que és temps de treball, també; igual com les classes durant el curs són treball, si és que a la intensitat de la vida se li'n pot dir treball.

.

.

.

   

Buscarem les herbes que ens atorguen la vida, i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.

La nit més curta, i el dia més llarg. Buscarem les herbes que ens atorguen la vida i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.

Tornarem a la llar d'on ens han tret; no la visitarem, perquè és casa nostra i en formem part.

Ens preguntarem com hem pogut estar tant de temps lluny de casa, i estimarem els colors, les flaires i els tactes. I veurem que no cal res, ni prestigi, ni opinions alienes, ni bagatges abstractes de Sàpiens possessius. A tot estirar, un bosc, un camp, un hort, un jardí, el sol, el mar i els quatre que som i que ens agrada cantar i ser lliures

Ni ahir, ni demà, Sant Joan...

Caminar per Vallparadís

Sigueu valents per viure sense por

allà on el sol desferma guspirs d'astre

i a on el verd és tan viu que fa il·lusió

caminar cap enlloc i aprendre a viure.

Que la vostra veu no sigui al cau

de la derrota i la resignació.

Sigueu valents per alçar la cançó

que molts no acceptaran que sigui lliure.

Avanceu pels carrers un matí encès

d'un diumenge qualsevol quan el món dorm;

assaboriu l'escalfor de la llum

i el fresc alè que baixa de la Mola,

la humitat a les fulles dels rosers

en un Vallparadís de solitud,

i al roig dels ponts tingueu ben present quants

van estimar en aquests mateixos àmbits.

I adoneu-vos que tot és un instant

i que a l'instant, hi és tot si ho sabeu veure.

Sigueu valents per deturar la marxa

frenètica del vostre rol daurat,

convertiu les paraules en poemes,

i allò que ara estimeu, en llibertat.

Que la vostra veu no sigui presa

a la gàbia de la civilitat;

digueu allò que el cor us escridassa

a on és tan viu el verd i dolç el mar.

I quan el món es llevi i tot s'esveri

que no s'apagui el foc que heu fet brillar

i si passa, un diumenge, abans de l'alba,

teniu Vallparadís per caminar.

.

.

.

Crec en la màgia; toca-la una altra vegada, Sam.

 Thanks Seiji Yamashita for singing and posted (with the code of embed) this song in youtube
.
.
.

No sé, però, malgrat tot, crec en la màgia. No en la màgia dels fetillers i els murris, ni en la màgia dels bruixots o els esotèrics... Crec en la màgia del Gene Kelly sota d'un pont de París ballant amb la Leslie Caron; crec que, tot i els diners que va guanyar ballant a París, no ballava per diners, sinó per amor a la dansa, als colors de la nit, als estels damunt del Sena, als ritmes i les melodies de Gershwin. Crec que, tot i que en aquest món hi hagi un grapat d'arrogants que s'enutgen amb els qui no pensen com ells, i que es posen nerviosos quan troben monos d'altres manades, la màgia existeix; i existeix la força misteriosa de la bellesa que emplena l'univers, i em truca al cor cada vegada que veig Venus, Jupiter i la Lluna amb forma d'ungla en aquestes nits delicioses dels primers contraforts de l'estiu. Crec en un déu misteriós que no té res a veure amb cap religió ni amb cap idea humana, que no hi entén de morals, protocols, costums, normes... Un ésser misteriós que no hi cap dins dels pensaments i encara menys dins de les paraules. El coreògraf de la màgia que veig arreu. Tot i que veig monos arreu, veig amb més força la màgia, la bellesa, el misteri, la força del cosmos... Les realitats evidents no necessiten l'estranya pulsió de la creença; no podem creure en allò que se'ns fa evident, perquè en tenim experiència, i ja no és matèria de fe, forma part de nosaltres, de la nostra percepció i de la nostra consciència. La supraconsciència artificiosa i falsa, conseqüència dels crits silenciosos o sorollosos de les xarxes socials i la misèria dels cors Homo sapiens, és una falsa divinitat que s'alimenta de l'arrogància i del narcisisme. Només existeixen les consciències individuals, una a una, i totes tenen dret a opinar, sense que la seva veu hagi de ser delicte per ser la seva veu, i sense que la seva veu hagi de ser forçada a callar pel fet de ser diferent. Existeix la màgia d'Irving Berlin i "Heaven", la màgia de Fred Astaire al gran teatre xinès de Los Àngeles, la màgia de Dooley Wilson i "As time goes by" a la pel·licula Casablanca, amb olor de fusta de piano vell, fum de tabac, el rostre del pianista i la força d'una nostàlgia estranya, una menlangia vers aquelles nits decisives en què comencen els grans amors, els que duren un instant i desapareixen per a sempre sense desaparèixer mai. Si teniu un gran amor impossible, sapigueu que és etern, i que la màgia que ho emplena tot l'alimentarà tota l'eternitat. Bordaran els sectaris i menyprearan els diferents, somiaran el califat islàmic de la terra sencera, o la Terra convertida en el gran temple de Jehova, o la Terra uniformada amb la indumentària o no indumentària que els dogmes diguin... però a la Terra sempre imperarà la màgia del cosmos que és i serà diversa i lliure, i alegre, i amorosa, i triomfant. Toca-la una altra vegada, Sam.
.
.

I Festival de Cinema de Curtmetratges del Crèdit de Síntesi de Segon d'ESO.

Organitzar, en un crèdit de síntesi de segon d'ESO, un festival de cinema de curtmetratges, proposant una temàtica determinada, i descobrir que el cinema és una eina educativa de primer ordre. Descobrir l'anhel de desenvolupament de la creativitat que la immensa majoria de les persones adolescents duen a dins, i com aquest anhel empeny a superar les dificultats tècniques, les exigències de temps, els dubtes inicials. Confirmar que la necessitat de crear esperona els més joves vers la necessitat de cooperar amb el grup, de col·laborar, de perdre la vergonya, d'atrevir-se a ballar, a disfressar-se, a interpretar, a elaborar un guió, a somniar una trama i un desenvolupament. Assaborir la il·lusió dels joves que han fet la pel·lícula en veure-la exhibida en una sala d'actes plena de gent i escoltar els aplaudiments. Copsar una emoció intensa, mal dissimulada, en els nens i nenes que pugen a recollir el premi al millor actor, o a la millor actriu, o al millor director, o  la millor pel·lícula, o a la millor fotografia, després d'una gala plena de referències al cinema i al valor de la creativitat com a gaudi i a la necessitat de construir un món més just. Estimar l'art independentment dels diners o dels triomfs materials que ens pugui atorgar. Escoltar, d'alguns adolescents participants quan es pensen que no els sento, que fer una pel·lícula és del millor que han fet mai i que ho han de repetir. Demostrar que les estratègies educatives tradicionals del sistema no són les úniques possibles, i que hi ha altres camins a través dels quals algunes persones, que pels mitjans tradicionals no saben caminar amb tanta motivació, troben el seu espai, la seva energia i la seva potencialitat. Verificar que un adolescent pot fer un curtmetratge molt millor que un adult. Sentir-se tan satisfet com a educador i organitzador que qualsevol esforç, qualsevol esgotament, qualsevol dubte, paga la pena de ser patit quan els resultats són tan de debò. 

"Dibuixar sirenes" a El Rotllo d'en Roig.

Molt content d'haver vist, ahir, a Vilanova i la Geltrú, al Museu del Ferrocarril, la projecció en pantalla grossa del nostre humil curt fet en família "Dibuixar Sirenes". No només ha estat el primer curt que he presentat en un concurs, sinó pràcticament, i a excepció de jocs sense importància, ha estat el primer curt pròpiament dit que he fet.

Que estigués entre els catorze visionats d'ahir, veure'l en una pantalla tan grossa, i els aplaudiments i "ohs" de les dues-centes persones del públic, em fan sentir tot de coses especials. I, sobretot, que el jurat, entre els quals es trobava el director de "El Foraster", fes una menció especial al "treball actoral" de la jova actriu de "Dibuixar Sirenes", la Martina, doncs... no cal que us digui què em sembla. Llàstima que la Martina, quan ho van dir, s'havia adormit damunt la seva mare i no ho va poder sentir.

El curt el vam haver de rodar en tres dies, i l'organització, per empènyer una mica a acomplir aquest requisit, va posar com a condició, just a l'instant de començar aquest tres dies, que al curt hi havia de sortir el color verd, un bikini, i el so d'un dring que ens van enviar en format wav.

Estic content de provar coses noves, de trepitjar un territori artístic allunyat de la meva zona de comoditat de la literatura, i amb tota probabilitat, i si trobo un equip d'actors amateurs i apassionats que m'ajudin, ho continuaré provant, i us animo a tots a provar-ho també. Avui dia, les noves tecnologies ens permeten acostar-nos a formes expressives que fa uns anys exigien grans despeses econòmiques. Amb Movie Maker, qualsevol càmera, i la música lliure de drets de pàgines com jamendo.com i d'altres, no calen d'una manera absoluta els diners per a provar de fer pel·lícules. Tant se val si surt millor o pitjor, el nostre assassí és aquell que ens aconsegueix convèncer que no podem aprendre a fer coses noves a la vida, i a millorar-les contínuament. L'art no és només pels que ho fan perfecte, ni pels que busquen competir amb d'altres o guanyar diners. L'art és un camí expressiu per a gaudir, i està obert a tothom qui vulgui emprendre'l.

Us poso el curt per si el voleu veure; ara les bases del premi ja em permeten fer-ho.

Vaixells fantasmals damunt les onades, sirenes que em miren, tonades que mai no han estat escoltades per ningú.

M'agraden els colors naturals, els quotidians, els bigarrats, els que la llum decideix que han de tenir les coses; i m'agrada tot i tothom, el que és divers, el que és variat, el diferent a mi, el pensaments que no són meus, i els meus, i la foscor que permet el guspireig de la llum, i que la gent parli, i digui, i canti, i opini, i reciti, i declami, i proclami, i s'esbravi...

M'agraden les terres a on es respira llibertat, a on tothom pot dir la seva i això no el fa ni més ni menys digne, ni més ni menys estimat; com diu el meu filòsof preferit, Manu Chao, “Pase lo que pase, sea lo que sea, a tu manera!”. M'agraden els llocs a on hi ha diversitat, a on m'expliquen raonaments que no coincideixen amb els meus, sense obligar-me a creure-me'ls, ni negar-me la possibilitat d'explicar els meus. M'agrada la gent que em diu que no i no passa res; i la gent que no s'allunya quan li dic que no; i la gent que no es dol quan m'allunyo, i la gent que s'allunya perquè vol i no passa res.

M'agrada la roba, la roba de colors, la creativitat humana expressada en la tela que guarneix el meu cos. M'agrada la nuesa, el vestit que l'univers ha dissenyat per a cadascú. M'agrada la cultura, la llengua, les llengües, la poesia, la fantasia, les cançons als contraforts del Montcau quan el sol s'acarbassa, el verd rogenc de les últimes hores del dia damunt dels pins, el silenci de la muntanya solitària, i els meus a prop. I el temps que no va enlloc si no és aquí, i no necessitar res més que l'instant i els meus, i la llibertat de dir, de cantar, de ser, de dir que no, de dir que sí.

M'agrada la grisor fosca de la mar quan plou i em protegeixo dins del meu abric respirant l'aroma de la salabror i imaginant vaixells fantasmals damunt les onades, sirenes que em miren o tonades que mai no han estat escoltades per ningú. M'agraden les façanes de pedra, que són úniques i que han estat aixecades per l'esperança i la fantasia del seu autor, i el fulgor de la llum a la nit i arran de mar, i la guitarra i els meus dits damunt dels trasts, i el so dels acords, i allò que passa quan sonen, i allò que em surt de dins quan els acords i el ritme van sols, i l'olor de la fusta de la guitarra, i el tacte dels dits a les cordes. M'agrada tot. M'agrada tothom. No m'agraden els grups, ni les sectes, ni les elits, ni els de la “creme”... M'agrada la gent del carrer, del poble, de la ciutat, que són ells, que viuen com senten, sense egos, sense Espartes dominants de societats, sense censures, sense cadenes ni uniformitats. M'agraden els avis asseguts a les cadires a la fresca de l'estiu, i allò que expliquen, i la manera com riuen i com miren, i el color del cel quan tot això passa i apareixen els primers estels.

M'agrada el vidre de Donostia quan fa fred i se sent olor de gofre i riure d'infant. M'agrada la llibertat, i pertànyer a la societat vulgar i normal de la gent corrent, que majoritàriament, i malgrat les seves peculiaritats, són bones persones.   

La llibertat dels mots i els pensaments

Imatge CC BY 2.0, autor Kevin Cole

.

.

.

.

Els mots són com falcons enlairant-se a la volta d'un cel a cops tan net com l'espai entre el Sòl i la Terra. El falcó és caçador, a cops cruel i molest, i dibuixa sanefes que mai no són iguals. El seu vol és el signe del seu lliure albir. Copsa els detalls del sòl, percep els lleus moviments de les preses que cerca; en aquest món estrany li ha tocat devorar per a sobreviure; en aquest món estrany la violència és un foc que fon metalls i que permet que es converteixin en peces essencials d'engranatges que fan girar màquines. Una espècie no pot sobreviure sense devorar-ne una altra; potser alguna aconsegueix haver de cruspir-se només els fruits d'una altra, sense anar més enllà; però tot està muntat, espontàniament potser, per a combatre i vèncer, i la nostra consciència espontàniament també avorreix aquesta guerra imposada per aquest univers estrany i a cops cruel, sempre tan bell.

Però el falcó ha de volar; ni que molesti. El falcó ha de caçar; ni que esquinci la pell i la carn de les preses; esperant que, algun dia, les pulsions de la vida puguin ser diferents, més fidels als anhels de la consciencia. El falcó ha de ser per damunt de tot fidel a la seva naturalesa.

L'ésser humà també vola i també caça. El seu vol haurien de ser els pensaments convertits en paraules; i la seva caça, les esperances que projecte rere el mots. Igual com el falcó, l'ésser humà ha de ser fidel a la seva naturalesa, i ha d'aspirar a viure més que a sobreviure, a crear més que a consumir, a comunicar-se més que a ignorar, a expressar-se més que a callar. La consciència ens mostra, amb punteria, la línia de l'horitzó al qual encara no hem arribat, i ens ajuda a intuir, més o menys, què deu ser el goig de ser humans.