Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, November 18, 2015

No pretendré canviar la cara de ningú, que cadascú tingui la seva, encara que no m'agradi a mi.



A la meva manera, caminaré per la vida sense cap neguit. El vostè te'l guardes, perquè som iguals, ni que hagis nascut quaranta anys després. I si algú s'acosta, i diu que és el meu rei, deixaré que es faci la il·lusió potser; però jo no tinc pas rei, ni senyor, ni duc, ni ningú pel damunt. No tinc tampoc ningú per sota; de ningú sóc rei, ni senyor, ni amo, ni cap, ni subordinat. A cops, no tinc altre remei que cridar si algú innocentment posa els dits dins d'un endoll, però ho faig pas perquè jo mani, sinó perquè l'estimo. 
A la meva manera, caminaré per la terra, i no em surt dir-li a ningú com s'ha de vestir, ni aquí, ni allà, ni en un palau, ni a la muntanya, ni a la platja. Cadascú ha d'aprendre a sentir-se bé allà on el destí l'hagi enviat, i ha de ser ell mateix qui dedueixi com guarnir-se, quina ha de ser la seva imatge, i com es vol mostrar als seus companys. A mi, allò que veig de la forma de ser dels altres, molt difícilment em farà mal. I com més intolerant sigui jo, més mal em farà la identitat dels altres.
A la meva manera, estimaré els altres, perquè qualsevol altra manera no seria meva. No pretendré canviar la cara de ningú, que cadascú tingui la seva, encara que no m'agradi, a mi. I si algú somriu, que sigui perquè així ho sent, i si algú està enfadat, que pugui cridar, i plorar i dir-ho, i faré el que pugui per ajudar-lo a trobar la pau. Però a cadascú, la seva cara, que no ha de ser ni de be, ni de súbdit, ni de deixeble, ni de resignació, ni de falsa modèstia. 
L'univers m'ha fet jo, perquè sigui a la meva manera com jo visqui i no a la manera dels qui dogmatitzen sobre gustos o estètiques. M'ha fet lliure, perquè no accepti mai deixar de ser-ho. M'ha atorgat la capacitat de dubtar, perquè no m'hagi d'empassar sense posar-les en dubte cap asseveració que no tingui clars els fonaments. El dubte és un tresor que no tenen els rucs, ni els bens, ni els serfs, ni les pedres. He après a escoltar-me a mi mateix i saber què trobo bell, encara que ningú més no ho trobi bell, què considero bo, encara que una immensa majoria ho trobi escandalós, i què vol dir ser lliure, encara que una bonior de persones espantades per la mort i per la pobresa no entenguin que ser lliure és no tenir por. 
A la meva manera, tractaré els demés; i la meva manera serà la de no ofendre ni per educar. L'ofensa és essencialment un eina de mala educació, una eina que deseduca i mou al mal. Odieu els vostres alumnes, i aprendran a odiar. Tracteu-los com a xifres, com a objectius, com a soldats que han d'obeir, i es convertiran en engranatges d'una maquinària inhumana, eficients i freds com els exèrcits més eficaços de formigues o llagostes. 
Algun dia cauran els vels, i aquesta repressió esperonada per la por serà vista com una llosa del passat. La tendresa és l'antídot contra l'animalitat, i l'empatia és el seu escut. La profunda limitació sàpiens ens mou sovint a analitzar l'humà a través de la garba d'una racionalitat utilitarista que esguerra qualsevol comprensió del que és l'ésser humà. Justifiquem massa vegades la humiliació i el menyspreu si són per a corregir, i no ens adonem que no podem corregir fent servir l'eina de l'error absolut. La religió, el sistema judicial, el sistema educatiu, la intel·lectualitat... estan amarades d'aquest error que té les seves arrels a l'arrogància intel·lectual. Només necessitem dues actituds inicials: respectar la llibertat i estimar; la resta són afegits o conseqüències espontànies d'aquestes dues actituds essencials. 


Tuesday, November 17, 2015

Sentiràs que t'has esforçat a ser amable fins i tot amb els qui no tenien poder sobre tu.



Un grapat de voltes al Sol, i altre cop el no res? Tant com t'he cridat, i t'esvairàs a la nit! He exigit l'excel·lència de la teva brillantor, i he cregut que esclafant-te et feia més gran, i que la vida era l'exercici d'esclafar-te per a educar-te. Però, després d'un grapat de voltes al Sol, ja no seràs. I què n'haurem tret del fuet, del rigor, de les formes que toquen i que són les que escauen?

T'escridasso per a enfortir-te i enviar-te segura cap aquest món injust i competidor. No serà que fent això faig el món més injust i més competidor? Et turmento per a ensenyar-te a viure, i quan n'aprens, et toca morir-te, i t'adones que la vida no era el que jo t'havia ensenyat.

Somriu. Viu. Crida. Salta. Vesteix-te com vulguis, si ho vols. Corre. Posa't la gorra. Posa't els auriculars. Emprova't un vestit a casa d'una amiga, totes dues soles, i rigueu, i feu les boges. Experimenta. Canta. Balla. Actua. Esculpeix. Dibuixa. Investiga. Estudia. Escriu. Fes poesia. No reprimeixis mots a la teva literatura. No renunciïs a experiències creadores perquè signifiquin caminar per la frontera del perill. No facis cas sempre dels vells, perquè és mentida que sempre tinguin raó i que sempre siguin més savis. I tot això fes-ho sempre que fent-ho no facis mal a ningú, sempre que fent-ho no destrueixis ningú, sempre que fent-ho, no disminueixis la llibertat de ningú. 

També et moriràs... però al final de la vida sentiràs que has viscut, que no t'has sotmès a formes que haurien de ser de lliure opinió, que no has deixat de fer res per por o per resignació, i sobretot, sobretot, que t'has esforçat a ser amable fins i tot amb els qui no tenien poder sobre tu; que t'has esforçat a ser dolç, amable i correcte, fins i tot amb els qui no tenien autoritat i amb aquells amb qui hauries pogut ser brusc, mal educat, autoritari i esquerp... I potser no els hauràs enfortit pel món, però hauràs fet que el món sigui una mica, només una mica, millor.  
.
.

Saturday, November 14, 2015

D'entrada la tractes esquerp, li plantes la norma, com una hòstia.



D'entrada la tractes esquerp, li plantes la norma, com una hòstia. No dius res que ella després et pugui retreure, al cap i a la fi és una nena i tu un professor; si ella diu que has dit, tu diràs que  has dit. Però ho dius tot amb el verí del dictador que un dia vas tenir de mestre i que et va ensenyar, mal educant-te, la seva manera de ser mestre.  I amb aquesta cara de guàrdia civil, i amb aquesta veu de guàrdia civil, t'assegures futures obediències, i una tranquil·litat a classe, que anheles, com tots els bons professors. Però t'equivoques, perquè a més de la submissió destrueixes la complicitat de l'alumne, d'aquesta meravella de persona a qui en aquest moment, i davant meu, tractes com una serva; i perquè a més del futur silenci, imposes un rebuig inconscient no només cap a tu sinó cap allò que expliques; i sobretot perquè l'univers està orgullós d'aquesta persona a qui pressiones com un kappo, l'univers l'ha dotat de qualitats meravelloses i d'una bellesa que no veiem del tot; si tractes  malament aquesta persona, estàs tractant malament l'univers. 
El sistema et demana que siguis pràctic, però l'univers vol que siguis un geni. Els obstacles del sistema t'empenyen a ser útil i prou, però l'univers espera que siguis un mag. Els càstigs injustos vers tu per part del món material  que t'ha permès exercir aquesta feina suposen i exigeixen que si cal castiguis injustament, però la teva existència espera de tu que encomanis convicció i entusiasme, no pas per evitar els càstigs sinó pel fet d'enamorar-se de la saviesa, de la llibertat i dels valors que fan que qualsevol cosa valgui la pena. 

Friday, November 6, 2015

Fer-li l'amor, a la vida.



Ets petit, potser tens onze anys, i escoltes Cole Porter, i el cor et fa un truc, i mires els estels; li expliques tot això a un amic i se te'n riu, perquè a les pel·lícules, les cançons són avorrides, i tu no pots sentir res estrany, res diferent al que senten els teus amics quan escoltes la música de les pel·lícules, perquè si ho sents ets rar, i mimi, i cursi, i tanoca, i tu t'ho creus, i quan tornis a escoltar Cole Porter, el cor et farà un salt, però no ho diràs a ningú perquè no voldràs que et fereixin.

Tens deu anys. Fas un dibuix, i el professor et diu que no val per res. Tu l'havies dibuixat convençut que expressava el que tu senties, i volies que el dibuix fos exactament com t'ha sortit. La propera vegada intentaràs copiar el dibuix d'algú les obres del qual saps que agraden al professor, així no t'hauràs de sentir dir res desagradable.

Tens cinc anys. T'arriba el flaire d'una bossa de brossa, i aquest flaire tan intens et recorda la fortor d'algunes colònies. T'ho creus de debò. I li dius a la professora del parvulari convençut que tens raó. Ella et renya perquè es pensa que fas broma. La colònia fa bona olor, i la brossa fa pudor, et diu. Però tu no has afirmat pas el contrari, tan sols li has fet veure una similitud, que ella no ha entès. Mai més no tornaràs a dir-li res del que penses, perquè et fa por que et pugui ferir.

Tant com aniràs creixent, intentaràs escoltar la música que escolta tothom i miraràs de riure't d'aquells a qui els agrada alguna melodia passada de moda o antiga o avorrida. Creixeràs convençut que no serveixes per a dibuixar, i acabaràs realment no servint per dibuixar, perquè no intentaràs mai més passar-t'ho bé amb un llapis i un paper. I així amb moltes coses. Mai no faràs el pallasso. Mai no cantaràs si no estàs segur que ets el millor o que ets un crac. Mai no intentaràs fer res que no serveixi per a ser aplaudit o per a forjar-te un futur.

I en un carrer d'una ciutat màgica, quan és de nit i les llums dels fanals tenyeixen de carabassa clar les voreres i les façanes antigues, un ballarí pica amb els talons contra el terra seguint el ritme i les melodies d'Irving Berlin. La lluna s'ho mira tot des de dalt. Milers, centenars de milers, milions d'esperits oblidats ho contemplen invisibles. Examinen els cors de tants infants que creixen espantats a causa de la ceguesa i de les pulsions de la camada Sàpiens, devoradora de competidors. La por, potser inconscient, dels qui no senten allò que un altre sí que sent, els mena a trepitjar el sentiment. I ho fan per pur instint quan són petits, quan creixen i quan es fan vells. La buidor que l'esclavatge de les pulsions els produeix els aboca a abraçar a l'autoadulació, a cercar les activitats no pas pel plaer íntim que proporcionen quan hom les estima i les viu, sinó per la seva utilitat material o pel grau de popularitat que els atorguen.

La por i la gelosia són els assassins de la creativitat. Tothom neix amb un do que existeix no pas perquè ens hàgim d'enriquir amb ell, ni perquè hàgim d'assolir el poder damunt dels altres, sinó per a fer l'amor a la intensitat de la vida. Hem nascut per a crear, i per a fer-ho no pas millor que els altres, sinó per a crear allò que hem de crear cadascun de nosaltres, i que només cadascun de nosaltres té capacitat per a crear. Som únics, i per això tot allò que podem crear és únic. I estem tan mal educats que si escoltem el mot «actor», l'associem de seguida al concepte de popularitat, de riquesa, de diners, de fama, de mite. Alguns pensen en una cançó, en un vers, en un poema, en una història... i no són capaços de separar-la dels diners que estan convençuts que aquesta obra els ha d'atorgar, com si per aquesta obra tinguessin el dret a no fregar plats mai més.

Estimo tant el meu calaix! El racó de bosc que gemega amb el vent de l'oest. El poema escrit en un tovalló, que amb els anys es torna groc, i que quatre dècades després de ser escrit humiteja els mateixos ulls que fa mitja vida van plorar amb el seu significat. La força de la vida està en aquestes creacions que han nascut d'esgarrapar l'ànima. Que es quedin els ISBN,s, els índex de vendes, les crítiques dels qui representen el gust de l'ortodòxia, la rialla del nen ignorant que se'n riu del seu amic perquè s'emociona amb les melodies de Cole Porter, els autògrafs, les signatures de llibres, l'aplaudiment balmat en actes plens de gent que ni tan sols s'han llegit l'obra que t'han premiat. Penso en els milions d'esperits, ballant amb Fred Astaire en un carrer bromós de París, i m'hi sumo. M'hi sumo i me'n torno al meu calaix, al meu racó de bosc, amb la meva gent i amb els qui bonament vinguin a caminar, amb un entrepà i una ampolleta de priorat, una guitarra, una llibreta, un llapis, una càmera fotogràfica, i tot el temps que ens abelleixi de gaudir.  

Thursday, November 5, 2015

El Maresme té una força estranya

                                      


El Maresme té una força estranya, a mig camí entre l'erotisme i l'espiritualitat. La bellesa està impregnada fins i tot a les baranes metàl·liques de les carreteres, o als sostres coberts d'antenes dels pobles d'arran d'aigua. A qualsevol matí, sigui hivern o estiu, si els núvols no ho impedeixen, que no ho fan gaire, el Sol crema l'horitzó del mar com si cridés a cor que vols que la vida és fascinant. Miro a l'horitzó del migdia de Vilassar i sento el crit del mar i del Sol a l'encop: "La vida és fascinant". I imagino les dues esferes, tan rodones i tan perfectes; la de la Terra, amb el perfil del mar, encès pel Sol; i la del Sol, tan fulgurant. I si tot això passa en aquesta costa embellida amb modernisme i nuesa, amb roques minerals i sorres acarabassades. I si aquesta bellesa persisteix, o fins i tot s'incrementa, amb la via del tren, i els túnels, i les carreteres, i els hivernacles, i les enormes voreres dels carrers, i els camins entre els horts, i el verd dels turons malmesos per l'avarícia... Si tot això manté una bellesa tan absoluta, bo i la grapa humana, és perquè el Maresme té una força estranya.  









Saturday, October 31, 2015

Fas deu anys al Vacie

Image of Mike Gonzalez in Wikipedia CC-BY-SA-3.0




Fas deu anys al pati cobert d'heura. 
Un Sol immens adora el teu cos pur. 
Al lluny sents el gemec de la teva mare, que plora per una lletra que no pagarà. El dret honorífic del regne beneeix que tinguis l'obligació de quedar-te sense llar perquè heretes el dolor dels teus pares. Ells van heretar la desigualtat dels avis, i la pèrdua d'un puta guerra, que té els seus morts a les cunetes, i als quals els aristòcrates del sistema no volen dignificar. La dignitat per ells és un «Toisón de oro» i palaus, i cognoms altisonants, i formes majestuoses de superioritats enquistades amb fonaments podrits i empastifats de sang. Es creuen els contes de fades de la seva imaginació, i se'ls en refot la fam dels pobres i la llibertat dels oprimits.
I combreguen. I es creuen els mites dels sants justiciers i matamoros, i de les mare de déus que han rebut medalles de la policia, i dels inferns que acullen els dissidents, i de les aparicions de verges cobertes d'or dansant pels aires, mentre el pobres pastors passen gana i han d'alimentar-se amb l'estramoni que els fa veure mares de déus i que funda santuaris. 

Fas deu anys en un internat de la postguerra. El teu pare ha estat afusellat per roig, i a tu t'han rapat el cabell perquè sentis vergonya. I ho han fet els mateixos que són defensats pel cardenal del Alzamiento, i que tenen la poca vergonya de pronunciar el nom de Crist, tot i ser instruments del diable, en qui tant creuen. 
I ho han fet els mateixos que han posat un rei i un príncep, i uns principis immutables que «todos nos hemos dado». I tot això per alguns és victimisme, o guerres inventades, o dramatismes exagerats. Però tu plores al teu internat de Valladolid, o de Zamora, o de Burgos, o de Tarragona, o de Palma. I el teu pare, el qui t'havia d'abraçar cada nit, es podreix en un nínxol per decisió de les autoritats, que diuen que ho són per la gràcia de déu. I els teus oncles són a les cunetes que mai no desenterraran, perquè els qui no tenen dignitat no ho permeten, tot i que fan de la dignitat el seu vestit; indumentàries que cobreixen un cos miserable que reprimeix les pulsions i que s'inventa mons que no existeixen. 

Fas deu anys al barri del Raval, a la Mina, a Carabanchel, a Vallecas, a La Coma, al Vacie a on et van llançar pedres l'altre dia, a Maribáñez, al Trobal, a Sant Cosme, a Los Asperones, a la Palmilla, al Salobral, a Barranquillas, a Los Palmerales, a l'apuñalá, a la rata, a La Navidad, a Nazaret, al Cabañal, a la Inmaculada, a San Roque, a las Margaritas, a Penamoa, al Almanjayar, a La Alberícia, a Cazoña, a Los Mateos, a La Fama, a Las Cortes, al Puche, al Cerro Blanco, a La Plata, a Las Candelarias, a La Font de la Pòlvora, a Barona, a Otxarkoaga, a Txurdinaga, a Rekalde, a Son Banya, a la Barriada de los Ángeles, a los Mochos, a Campoclaro, a Los Colorines, a Cerro Reyes, a La Paz, a San Blas, a Los Remedios, a Martínez Montañés, a Murillo...