Fer-li l'amor, a la vida.

Ets petit, potser tens onze anys, i escoltes Cole Porter, i el cor et fa un truc, i mires els estels; li expliques tot això a un amic i se te'n riu, perquè a les pel·lícules, les cançons són avorrides, i tu no pots sentir res estrany, res diferent al que senten els teus amics quan escoltes la música de les pel·lícules, perquè si ho sents ets rar, i mimi, i cursi, i tanoca, i tu t'ho creus, i quan tornis a escoltar Cole Porter, el cor et farà un salt, però no ho diràs a ningú perquè no voldràs que et fereixin.

Tens deu anys. Fas un dibuix, i el professor et diu que no val per res. Tu l'havies dibuixat convençut que expressava el que tu senties, i volies que el dibuix fos exactament com t'ha sortit. La propera vegada intentaràs copiar el dibuix d'algú les obres del qual saps que agraden al professor, així no t'hauràs de sentir dir res desagradable.

Tens cinc anys. T'arriba el flaire d'una bossa de brossa, i aquest flaire tan intens et recorda la fortor d'algunes colònies. T'ho creus de debò. I li dius a la professora del parvulari convençut que tens raó. Ella et renya perquè es pensa que fas broma. La colònia fa bona olor, i la brossa fa pudor, et diu. Però tu no has afirmat pas el contrari, tan sols li has fet veure una similitud, que ella no ha entès. Mai més no tornaràs a dir-li res del que penses, perquè et fa por que et pugui ferir.

Tant com aniràs creixent, intentaràs escoltar la música que escolta tothom i miraràs de riure't d'aquells a qui els agrada alguna melodia passada de moda o antiga o avorrida. Creixeràs convençut que no serveixes per a dibuixar, i acabaràs realment no servint per dibuixar, perquè no intentaràs mai més passar-t'ho bé amb un llapis i un paper. I així amb moltes coses. Mai no faràs el pallasso. Mai no cantaràs si no estàs segur que ets el millor o que ets un crac. Mai no intentaràs fer res que no serveixi per a ser aplaudit o per a forjar-te un futur.

I en un carrer d'una ciutat màgica, quan és de nit i les llums dels fanals tenyeixen de carabassa clar les voreres i les façanes antigues, un ballarí pica amb els talons contra el terra seguint el ritme i les melodies d'Irving Berlin. La lluna s'ho mira tot des de dalt. Milers, centenars de milers, milions d'esperits oblidats ho contemplen invisibles. Examinen els cors de tants infants que creixen espantats a causa de la ceguesa i de les pulsions de la camada Sàpiens, devoradora de competidors. La por, potser inconscient, dels qui no senten allò que un altre sí que sent, els mena a trepitjar el sentiment. I ho fan per pur instint quan són petits, quan creixen i quan es fan vells. La buidor que l'esclavatge de les pulsions els produeix els aboca a abraçar a l'autoadulació, a cercar les activitats no pas pel plaer íntim que proporcionen quan hom les estima i les viu, sinó per la seva utilitat material o pel grau de popularitat que els atorguen.

La por i la gelosia són els assassins de la creativitat. Tothom neix amb un do que existeix no pas perquè ens hàgim d'enriquir amb ell, ni perquè hàgim d'assolir el poder damunt dels altres, sinó per a fer l'amor a la intensitat de la vida. Hem nascut per a crear, i per a fer-ho no pas millor que els altres, sinó per a crear allò que hem de crear cadascun de nosaltres, i que només cadascun de nosaltres té capacitat per a crear. Som únics, i per això tot allò que podem crear és únic. I estem tan mal educats que si escoltem el mot «actor», l'associem de seguida al concepte de popularitat, de riquesa, de diners, de fama, de mite. Alguns pensen en una cançó, en un vers, en un poema, en una història... i no són capaços de separar-la dels diners que estan convençuts que aquesta obra els ha d'atorgar, com si per aquesta obra tinguessin el dret a no fregar plats mai més.

Estimo tant el meu calaix! El racó de bosc que gemega amb el vent de l'oest. El poema escrit en un tovalló, que amb els anys es torna groc, i que quatre dècades després de ser escrit humiteja els mateixos ulls que fa mitja vida van plorar amb el seu significat. La força de la vida està en aquestes creacions que han nascut d'esgarrapar l'ànima. Que es quedin els ISBN,s, els índex de vendes, les crítiques dels qui representen el gust de l'ortodòxia, la rialla del nen ignorant que se'n riu del seu amic perquè s'emociona amb les melodies de Cole Porter, els autògrafs, les signatures de llibres, l'aplaudiment balmat en actes plens de gent que ni tan sols s'han llegit l'obra que t'han premiat. Penso en els milions d'esperits, ballant amb Fred Astaire en un carrer bromós de París, i m'hi sumo. M'hi sumo i me'n torno al meu calaix, al meu racó de bosc, amb la meva gent i amb els qui bonament vinguin a caminar, amb un entrepà i una ampolleta de priorat, una guitarra, una llibreta, un llapis, una càmera fotogràfica, i tot el temps que ens abelleixi de gaudir.