Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les

Homo imaginatiu. Homo creatiu. Espècie que construeix el seu univers i que majoritàriament el pren com a real. Espècie, els individus de la qual necessiten crear, i que quan no ho fan, col·lapsen. La creativitat d'una manera o d'un altra ha de sortir, i si no ho fa per les vies del desenvolupament artístic, esportiu, professional... ho farà mitjançant comportaments marginals, a cops associals o autodestructius. L'estimulació de les capacitats artístiques a les primeres etapes de la vida, no pas com activitats competitives sinó creatives, és essencial per a la salut mental i actitudinal de l'individu. Formar, estimular, polir, educar, potenciar... les capacitats artístiques, o si més no creatives, significa regalar als nens i nenes eines per a ser feliços, eines per alliberar en un futur en què seran adults, la necessitat de creació que tots els individus de l'espècie portem als gens; si no creem construint, crearem destruint; sinó creem, ens destruïm.

Ben mirat, el gruix de la població té les capacitats creatives atrofiades. La raó de la disminució, o de la incapacitat creativa induïda, rau en part a l'utilitarisme habitual dins l'educació, tant a l'escola com a casa. Ens ensenyen des de petits, de vegades més amb el que no es diu que amb el que es diu, que hem d'anar per feina, que hem de ser pràctics, que allò que no serveix per a trobar feina no serveix per a res, que crear és una pèrdua de temps, una carrincloneria dels Hippies passats de moda. Els sàpiens funcionen per modes, per etiquetes. El que tothom fa, és el que toca de fer, diuen (o ensenyen sense dir); i es posen corbata quan creuen que toca, i es posen i es treuen la gorra quan creuen que toca. La gorra és una de les obsessions més recurrents dins dels àmbits educatius. Aconseguir que els adolescents es treguin la gorra a classe ha esdevingut una fita educativa de primera magnitud que agombola en la seva essència totes les virtuts del procés d'aprenentatge. Fer-los treure la gorra és com quan un exèrcit aconsegueix plantar la bandera de la seva adorada pàtria en una illa conquerida a l'enemic. I diuen que ha de ser així perquè toca; i toca perquè a tot arreu tothom ho fa; i aquí s'ha acabat el bròquil; no els demanis més explicacions perquè es posaran nerviosos i començaran a anomenar-te hippy i antiquat, perquè els individus sàpiens funcionen amb etiquetes, i si els les desmuntes, els confons i els alteres; una mica com quan un goril·la es copeja el pit davant d'un altre goril·la, que l'altera i el fa cridar. I és que només fa uns deu milions d'anys que la nostra línia evolutiva es va separar de la dels goril·les. Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les, i no ho dic pas com una ironia, crec que és necessari estudiar els goril·les i els ximpanzés per a entendre'ns. Les relacions de poder entre els sàpiens, l'obsessió per les formes, el gregarisme, les monarquies... estan profundament amarades als comportaments socials dels goril·les, i estudiant les tendències socials i psíquiques dels goril·les en llibertat comprenem molt millor perquè actuem com actuem i perquè pensem com pensem.

Analitzem, per exemple, dos fets idèntics, genèrics, no vull dir que ficticis, sinó més aviat recurrents a molts llocs del món: un adolescent amb un complex profund d'inferioritat camina per un carrer, i veu un altre alumne més jove, i sense més raó, el copeja per darrere. I ara el segon fet: un adult professional, amb un profund sentiment de ràbia no confessada perquè un altre adult més jove ocupa un càrrec de responsabilitat, que al seu parer mereixia més ell, un bon dia, sense més ni més, ataca verbalment amb ironia i sàtira el company jove, magnificant-li un defecte menor, amb la intenció d'enfonsar la seva autoestima. I a l'endemà hi torna. I potser l'endemà també. El company veterà mai no sabrà que ha actuat esperonat per un complex d'inferioritat més o menys inconscient, igual com l'alumne ha fet al copejar el seu company més jove. Tots dos fets, ficticis, són el mateix fet, i responen a la mateixa causa. A les poblacions de goril·les, aquesta manera d'actuar és freqüent; i a banda d'aquest paral·lelisme, en podríem trobar molts d'altres.  


Tal com deia Bertol Brecht, hi ha moltes maneres de matar una persona, i l'estat polític només en penalitza alguna. Els sàpiens adults ignorem la causa de la majoria de les nostres maneres d'actuar; som titelles inconscients del fet de ser titelles; i amb orgull gregari ens creiem lliures i absolutament independents; legitimats per a jutjar tothom. Però som bèsties, animals amb instints, amb pulsions, amb coordinacions hereditàries, amb un poder invisible amagat dins del nostre cap, que decideix què hem de pensar, què hem de fer, què hem d'opinar... Saber tot això, ens fa més lliures, perquè ens posa en guàrdia i permet que revisem les nostres decisions més cridaneres. Tot i així, mourem sovint sense saber-ho les cames quan l'inconscient tibi la corda que les lliga. Som una espècie més, amb les seves peculiaritats tecnològiques, intel·lectuals, artístiques... però cada espècie té les seves peculiaritats, i cada espècie creu que les seves peculiaritats són les més grans, les que diferencien les persones dels animals.

Bé... jo només volia parlar de la creativitat i he acabat parlant de com som els sàpiens.
.
.

Sobre alguns aspectes de l'educació. L'amor que no és un vestit de l'orgull és enemic de la compassió o de la caritat manifestes

Tanta preocupació pel sistema... I la persona? 

Tanta pressa a produir, aquest any més que el passat. Per què? 

Tants minuts perduts, i hores, i dies... sense asseure'ns amb els nostres a no fer res, res més que ser-hi, xerrar, veure una pel·lícula, parlar, cantar, dormir, córrer... 

El temps que dediquem a produir per a enriquir el feix de corporacions que dominen el món és un temps perdut de la nostra vida, un temps en el qual ens han convençut que som un instrument, un mitjà, un graó... i no som res d'això. 

Som una finalitat, som la raó de ser de l'univers. Cada persona és la raó de ser de l'univers. I si això que acabo d'escriure no fos objectivament cert, sí que hauria de ser objectivament pres com a cert per un Homo sapiens, per una persona. És lícit i necessari que per a qualsevol persona sigui lícit i convenient i obligatori considerar qualsevol altra persona com una finalitat, com una realitat digna de ser estimada, respectada, valorada. 

No hi ha superiors ni inferiors. No hi ha ningú que de manera natural estigui predestinat a manar. No hi ha ningú que tingui dret a parlar en un to que faci suposar que és superior, que mana, o que només ell o ella pot ensenyar alguna cosa als altres i no a l'inrevés. Només pot ser un bon mestre aquell que es dirigeix als seus alumnes sense un to paternalista; cal evitar els gests inconscients i subtils de convicció de superioritat no confessada, però exhibida amb els silencis, les mirades, el que es diu i el que no es diu, i sobretot el "com" es diu. Tan negatiu és l'autoritarisme com el maternalisme o el paternalisme que amaguen la convicció per part del mestre del fet que en sap més i que pot més. 

Paradoxalment, és fals que els mestres, de manera general, en sàpiguen més. En saben més, en alguns aspectes del coneixement; però en saben menys que l'alumne en molts d'altres, i d'això el mestre n'ha de ser conscient, perquè li pot servir per a no considerar-se superior, ni com a persona, ni pel que sap, ni per la posició, ni per a res. La manera de dirigir-se a l'alumne ha de ser horitzontal; ni des de dalt, ni des de baix. L'exercici concret de l'autoritat mitjançant l'enuig, el crit, el reny, el càstig... és un fracàs, i ha de ser excepcional. Les estratègies han d'orientar-se vers l'art de convertir allò que podria ser insuls en màgic, allò que podria ser avorrit, en apassionant, allò que podria ser teòric i utòpic, en experimental i real. Que és difícil? Ningú no ha dit que no ho sigui. Però quan existeix la intenció per part del mestre de convertir en or tot allò que toca, amb el temps, la tasca no és mai difícil, mes aviat és fàcil i espontània, o bé impossible si existeix algun impediment insalvable, que de vegades hi són.

És absurd començar una classe si no hi ha silenci, un silenci actiu, hipnòtic, escènic i expectant. És absurd continuar-la si no hi ha silenci. És absurd cridar si algun mestre ha comès l'error de començar la classe sense silenci, i d'allargar l'esperpent de la dispersió durant més de deu  o vint minuts. És difícil que hi hagi silenci si el mestre desperta animadversió. És impossible que no la desperti si no estima els alumnes. És difícil que no la desperti si confon estimar els alumnes amb ser carrincló, sensibler o formalista. L'amor que no és una disfressa de l'egoisme és invisible a curta distància, auster, i immaterial. L'amor que no és un vestit de l'orgull és enemic de la compassió o de la caritat manifestes, les quals trencarien el pla d'igualtat que cal i el respecte manifest a la dignitat de l'alumne que també cal en tot moment. La llàstima és enemiga de l'amor que no vulgui ser una disfressa de la recerca inconscient d'un mateix. Només quan l'amor adquireix aquesta profunditat es pot aconseguir trencar la hipotètica animadversió que qualsevol persona instintivament tendeix a sentir vers aquell o aquella que el sistema situa pel damunt. Per aconseguir el silenci expectant cal trencar abans l'animadversió instintiva; i aquest trencament és espontani quan l'amor invisible a curta distància hi és prèviament. 

Cada mestre ha de pensar la manera com aquest amor invisible i ocult, secret i immaterial, ha de néixer; però l'amor és un misteri que no controlem del tot. Neix de les profunditats de la ment, conseqüència d'una informació genètica que ha revolucionat la història de la vida. La capacitat de sentir el mateix que sent qui tenim al davant, i sobretot de valorar-ho com si fos nostre, és un fenotip que ha permès l'existència de les persones; és una qualitat de la ment que no sabem del tot si tornaria a brollar cas que alguna altra ment en el univers evolucioni als nivells amb què ha evolucionat en el gènere Homo. Aquest fenotip ens permet evidenciar allò que anomenem maldat i que existeix només perquè existeix aquest fenotip dins nostre. Si no hi hagués humans, cap violència, de cap bèstia damunt de cap altra bèstia no es podria anomenar maldat. La humanitat, amb la seva capacitat de valorar com si fos propi el que l'altre sent, és la que obre les portes a l'autocrítica de la naturalesa vers ella mateixa, quan evidencia les injustícies amb les quals la pròpia naturalesa maleeix els qui neixen en unes condicions doloroses, feixugues, inferiors. L'amor, que existeix gràcies a una informació genètica, no eixiria si no es retroalimentés amb l'educació, la qual compleix el paper de transmetre els valors i els aprenentatges que el mateix amor atorga.

Com escrivia més amunt, cal que els mestres trobem aquest amor dins les profunditats de la ment; en aquestes profunditats hi habita l'univers sencer, la percepció de vulnerabilitat que tots tenim en arribar. No hem escollit existir, no hem demanat néixer, en conseqüència és d'arrel injusta néixer vulnerables i mancats de tot i que algú ens esclafi amb una autoritat que s'enutja perquè no fem millor les coses; no les fem millor perquè en el moment en què les fem tot confabula perquè no les fem millor. Si no nasquéssim febles, ignorants, mancats del mínim, no caldrien els mestres, ni les escoles, ni els metges, i potser no hagués ni tan sols aparegut el fenotip de l'empatia, perquè no hauria estat un avantatge evolutiu. Tots som iguals, per això són tan inadequades i negatives la llàstima, la compassió manifesta, l'autoritarisme, la convicció de superioritat del tipus que sigui, la imposició, els privilegis estipulats per drets i lleis heretades que no es discuteixen, la propietat privada sense limitacions, l'obligació de retornar els deutes per damunt del dret a una vida digna, els crits, els insults, les generalitzacions, els prejudicis, els preconceptes, les ridiculitzacions, la indiferència sense limitacions...

Existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l

Trobaràs, fill meu, persones, que et jutjaran per com et vesteixes, i es pensaran que tenen raó; no t'enfadis amb elles, pateixen una disminució intel·lectual conseqüència d'una mala educació; tampoc no els ho diguis, perquè elles no s'adonen del seu problema, i no ho acceptarien; se sentirien ofeses i es revoltarien contra tu. Són persones orgulloses, algunes amb títols universitaris, i al seu inconscient, al de cadascuna d'elles, li dol qualsevol evidència de la seva disminució. El seu conscient, el de cadascuna d'elles, ho resol fent cas a les pulsions que els menen al menyspreu vers els qui amb l'opinió, o amb l'exemple, fan evident la seva tara. Respecta-les i estima-les com a éssers humans que són, mereixedors de tot l'afecte que la seva dignitat implica, i no t'esforcis gaire a convèncer-los; si més no, amb la paraula, perquè l'orgull no els permet entendre res.

Trobaràs persones que et jutjaran pel cognom, per la nacionalitat, per la raça, per la família a la qual pertanys o a la qual no pertanys. Són individus enduts per l'instint animal tribal, fidels a una natura injusta en molts aspectes, que en fa néixer uns amb paràlisi cerebral, d'altres cecs, la majoria sans, alguns amb la ment alentida o adormida, uns molt febles, d'altres molt forts, uns en un entorn ric i acollidor, i d'altres al ventre d'una heroïnòmana que viu en un barri marginal i que no té feina ni ningú que l'estimi de debò. Algunes d'aquestes persones que accepten com a lògic aquest gest de la natura de fer-nos a uns afortunats i a d'altres desgraciats, arribaran a dir bestieses, sorgides de les cavil·lacions onanistes espirituoses de la majoria de religions i de les seves teologies inventades i ficcionades per ments profundament mal educades, i diran que els fills que neixen malament són el càstig de déu als seus pares pecadors, o una benedicció de déu per a poder carregar una creu, o que els qui neixen reis ho són per voluntat de déu, o que els qui són descendents d'un nazi és lògic que siguin menyspreats pel seu cognom, o que determinades races són més lletges que d'altres, o menys capaces, o qualsevol bestiesa que dogmatitzi sobre la ineluctable influència del fet de com i on naixem damunt dels nostres drets. No han pensat que també és natural el nostre crit interior de rebel·lió que ens mou a lluitar per una organització social justa a on totes les persones tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos drets. Aquesta ràbia, aquesta lluita, és també fruit d'aquesta natura de la qual en Lluís Llach, molt encertadament, va dir no fa pas gaire, que només acabats de néixer ja hauríem de dur als tribunals.

Trobaràs persones que consideraran lògic obligar-te a estudiar llengües mortes i que alhora estan disposades a permetre't sortir del teu període educatiu sense haver sentit a parlar de Carl Sagan, o que consideren  com a cultura irrenunciable allò que ningú ja no parla i que en canvi menyspreen, o fins i tot ridiculitzen, les actituds davant del procés d'aprenentatge de la natura d'éssers humans com Carl Sagan, Scrhödinger, Stephen Hawking, Planck, Konrad Lorentz, Darwin, Tesla, i tants d'altres. Alguns diuen que això passa perquè la política la dirigeixen no pas els més savis, sinó els que tenen els colzes més endurits, els d'ego més pujat, que majoritàriament han sorgit d'aquesta educació caníbal; caníbal en el sentit que s'alimenta no pas de la realitat, sinó de la interpretació i sovint de la ficció sobre la realitat que els egòlatres dominadors del món del coneixement han elaborat com a material educatiu a totes les èpoques. Sovint l'educació no aprèn el funcionament de la realitat sinó la deformitat narrada i dogmatitzada pels qui tradicionalment i al llarg dels segles han vist la ciència com un enemic de tot el que és humà. Els educadors caníbals han confós humanisme amb antropocentrisme i amb antropomorfisme; i els humans no som el centre de la realitat, existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l, d'estudiar un miratge, si ens dediquem a enamorar-nos de les formes que confonem amb el tot i que entronitzem, i acabem ignorant el contingut de la realitat.

Ves una nit al bosc, mira amunt, respira l'aire de la muntanya, i contempla els estels enmig del buit. Som com la brillantor d'un bri d'escuma a la cresta d'una onada. El bri se sosté un instant que per a nosaltres dura una vida. Allò que som és aquest univers estelat, la nostra ment que el comprèn, i la cançó que entonem mentre ens acceptem com som, i mentre acceptem els altres com són i com desitgen ser.   

.

.

.

.

Paradoxes

By Kmarinas86 - http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Olber%27s_Paradox_-_All_Points.gif, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2949765

He vist un lliberal executar un intolerant, i un intolerant respectar un bohemi. 
He vist un defensor dels drets dels treballadors del seu gremi esclafant aquells que el seu inconscient considera inferiors. 
He vist un que es proclama tothora defensor de la llibertat censurar algú perquè ha dit no sé què, o per què ha escrit no se "quantus", o per què s'ha oblidat de dir "companys i companyes" i ha dit només "companys", o perquè ha dit "caca" davant del seu fill. 
He vist una defensora dels drets de la dona, maltractar un home fins a fer-lo tornar boig, i he vist un defensor dels drets de les persones menysprear una dona pel fet de ser dona. 
He vist un pobre al qui algú li donava una moneda i no se la gastava en vi. 
He vist algú que s'ha fet ric de cop, i que no és un cregut, ni un pedant, i ni tan sols té molts fums. 
He vist un andalús gens exagerat i un català gens garrepa. 
He conegut un madrileny independentista català, i un català més espanyolista que Franco. 
He vist un "progre" enutjar-se amb els seus alumnes perquè són massa reivindicatius, i un "carca" escoltant Manu Chao. 
He vist un defensor dels animals maltractar una persona, i un activista dels drets humans donar una puntada de peu a un gos. 
He vist un infant més vell que jo, i un ancià més jove que jo. 
He vist algú  parlant amb sentiment dels morts de Gernika, i a aquesta mateix persona demanant que es tanquin les portes als qui venen refugiats de la guerra de Síria. 
He escoltat un comunista ateu parlar de les excel·lències humanes d'un capellà, i a aquest mateix capellà criticar i  malparlar del comunista només perquè era comunista i ateu. 
He vist un hippy copejar la seva dona perquè havia mirat un altre home, i un senyor de missa, tradicional i antiquat, abraçar la seva dona tot i saber que ella tenia un amant. 
He vist un creient tenir por de la mort, i un ateu rebent-la amb serenor. 
He conegut un ateu amb una profunda espiritualitat, i un creient molt superficial i cruel. He vist un pobre feliç, i un ric que de tanta amargor s'ha acabat suïcidant. 
He vist una guerra amb sis milions de morts, de la qual ningú no parla, i una discussió, sobre a on s'han d'asseure els polítics, en boca de tothom, en el mateix moment en què succeeix aquesta guerra. 
He vist milers de morts diàriament en atemptats terroristes a l'Àfrica, o a l'Àsia, dels quals cap diari no se'n feia gairebé ressò, i he vist aturar-se el món quan els morts eren dos o tres, si eren d'aquí. He escoltat anomenar "descobriment" a la conquesta i destrucció de milers de cultures, i he sentit anomenar "incultura" al fet de parlar i fer servir una llengua minoritària. 
He vist activistes contra la pena de mort matant els qui  no pensen com ells, i a defensors de la pena de mort incapaços de signar cap sentència. 
He vist antifeixistes imposant una idea per la força i amb violència, i premis Nobel de la pau ordenant l'execució d'una persona. 
He vist països defensors de la democràcia llançar bombes atòmiques damunt de poblacions, i he vist països negar l'entrada a refugiats que fugien d'una guerra en la qual s'utilitzaven les armes que aquests països fabricaven i venien. 
He vist una empresa fer negoci  amb un gas que matava milions de persones, i a aquesta mateixa empresa fer negoci amb un detergent que protegia dels graffiti els monuments alçats en memòria dels milions de persones assassinades. 

Per tot  això, només m'importa una cosa, respectar la gent pensin com pensin, i lluitar pels fets i no pels colors ni per les etiquetes. Respectar la gent, facin el que facin, mentre allò que facin no faci mal ningú. I descobrir que la majoria del que la gent fa amb llibertat, no fa mal ningú. Esborrar els prejudicis, els preconeixements, els preconceptes, les prevaloracions, i no empassar-me cap lògica que em donin ja pensada, ni cap fe que em regalin ja feta, ni cap opinió que em suposin indiscutible, ni menjar-me cap truita de patates mastegada.

M'atorgo el dret de canviar d'opinió quan em vingui de gust, i de no ser fidel a cap idea, sinó a l'actitud de canviar-les quan les descobreixo errades.

I a qui no li agradi, que s'hi posi fulles.

.

.

L'aigua transparent del llac del cor

No em faràs por, destí fatxenda, que vols ser més poderós que el meu alè i que el meu amor. La meva ment construirà l'esperança que afirmes que no tinc. Sóc de la llum damunt del mar i no em fa por la mort; temo més no poder viure com jo sóc, o no donar vida, o no assenyalar aquell blau tan intens de les cales, o no afirmar que aquell cos tan nu, i tan bru, és la màxima expressió de la bellesa, i que el pensament que el cos té a dins i que és tendresa i amor i consciència és encara infinitament més bell.

No em fas por, destí orgullós i cregut, que et penses més fort que jo; jo et construeixo i decideixo com ets; i si t'entestes a ser odiós, jo et faré bell; i si maldes per ser mesquí, jo et faré bo. Sóc jo qui mana, i qui faig i desfaig; per això no et tinc por, perquè tu seràs l'obra de la meva ment humana i lliure.

Mentre hi hagi Lluna, i minvi, i torni, i creixi, cap nit no serà eterna.

Mentre el vent de Sant Llorenç dugui flaires de romaní i de pins, tindré una llar i una pàtria.

Mentre pugui gargotejar mots com si en ells hi reposés la meva vida, sense cap més interès que convertir-los en l'aigua transparent  del llac del meu cor, seré lliure, i tindré forces per a dir-te que t'estimo, sense voler res de tu, sense necessitar res de tu.

Mentre sàpiga qui sóc, i ho vulgui ser, tant em farà allò que et pensis que sóc jo i allò que et creguis que jo vull ser.

Mentre hi hagi un sol damunt del mar, ni que jo no hi sigui, estaré viu; i algun bocí de mi serà escuma blanca, o sal, o sorra de color canyella, o pell bella d'algú, o nineta d'un ull, o somriure d'infant, o cançó, o vers, o amor.

Mentre sàpiga què vull, i ho vulgui, tant se val si ho tinc o no, perquè allò que tinc és allò que vull.

Jo sóc dels dilluns de Calella

No és el dilluns el que és lleig; som les persones que el fem lleig, i dur, i fred, i cruel. Perquè els dilluns, el Sol daura les cales de Calella, allà a on els pins escampen aromes de llibertat, i a on la canyella tenyeix els llits de les platges, i a on les onades piquen els racons ignots d'un paradís solitari. 

És en dilluns que els granellons de llum i l'estridor de la mar canten la vida. I en dilluns penso tot això i em sento viu. 

Si el dilluns es percep esquerp i anguniós, és per la programació que els servents de la gran màquina monstruosa del sistema trena dins del Hardware del nostre cap; els homes amb màscara blanca i sense rostre que condemnen els qui canten sense samarreta asseguts en un platja com si viure fos una benedicció i com si les persones fóssim lliures. Els homes amb màscara malden per dirigir, controlar i orientar l'educació vers els dilluns freds, gèlids, preocupants i preocupats, foscos, desesperants, anguniosos...

Ens programen per a ser ciutadans del dilluns, i per a creure'ns que el que no és del dilluns és una broma buida i gens important perquè no produeix. Però jo sóc dels dilluns de Calella, dels boscos perduts de la Cala Estreta, de la llum infinita d'un Sol que sempre hi és. I em declaro conqueridor de l'alegria per als dilluns, de la tendresa per als dilluns, de la llibertat per als dilluns; sense pressa, ni por, ni foscor.

No és el dilluns el que és lleig; som les persones, si ens pensem que ho és, les qui el fem lleig.

 

Els altres nazis.

Dones i nens assassinats per l'exèrcit roig a Alemanya al 1945 (Imatge de domini públic extreta de l viquipèdia)

Et molesta que parli malament dels bons; però qui és bo? Qui ha triat el bàndol? Néixer en una ciutat o en una altra? Sota un règim o un altre règim? 

Voldries que fos més fàcil tot, poder odiar els culpables, o aquells qui el teu cap fa culpables. Però qui executa un genocida és un assassí, sense que això vulgui dir que el genocida no sigui un genocida. Voldries emocionar-te amb una guerra, o si més no amb el seu resultat, però això és impossible; una guerra pot ser horrorosa si es guanya, o tremendament horrorosa si es perd, però mai no deixa de ser horrorosa. 

Voldries creure que la brillantor de les medalles dels alliberadors simbolitza l'honor i la glòria dels bons, però tot és un consol balmat que ignora o oblida molt de dolor i molta derrota. 

Cent-mil persones violades a Berlín per les tropes dels països aliats al llarg del mesos posteriors a l'alliberament. Gairebé dos milions a tota Alemanya. Les víctimes, normalment dones, d'entre vuit i vuitanta anys.

Heus aquí una frase pronunciada per un soldat soviètic, dels que va entrar a Alemanya a la segona guerra mundial, i publicada per Svetlana Alexievitxal al llibre «La cara no femenina de la guerra»:

Érem joves, forts, i feia quatre anys que no vèiem dones. Intentàvem de pescar dones alemanyes i... deu homes van violar una noia. No hi havia prou dones; tota la població escapava de l'exèrcit roig. Per tant, agafàvem nenes de dotze o tretze anys. Si plorava, li posàvem alguna cosa a la boca. Ho trobàvem divertit. Ara no puc entendre com vam ser capaços de fer-ho. Un xicot de bona família! Però jo era així.

Segons J. Robert Lilly, varen ser onze mil les violacions dutes a terme per soldats dels Estats Units a Alemanya durant la conquesta de les ciutats controlades pels nazis; violacions en grup dutes a terme per soldats americans a punta de pistola. 

Segons el corresponsal de guerra australià Osmar White, de tant en tant, alguns grups de soldats americans, al llarg de la seva marxa per Alemanya, entraven en alguna casa, amenaçaven una família, i violaven les dones, nenes incloses. Alguna vegada els caps de l'exèrcit americà jutjaven i condemnaven els soldats que varen cometre aquestes accions, moltes vegades es feia la vista grossa, o s'actuava de ferm només si els culpables eren negres.

Segons Perry Biddiscombe, sembla que els francesos que van entrar a Alemanya varen cometre més de mil quatre-centes violacions de persones civils durant l'alliberament del 1945.  

I nosaltres? Nosaltres espectadors del segle XXI que hem vist la història repetir-se massa vegades serem capaços d'assegurar que nosaltres no ho hauríem fet perquè som els bons? El nostre cor vol cridar-ho, assegurar-ho, jurar-ho... però tenim un nus a dins, en algun racó de la ment, que coneix la nostra profunda animalitat, la indiferència moral de l'animal humà de la manada,  la rutina que fa que perdem la percepció de la categoria de miracle que té cada dia de la nostra vida, i cada persona que ens trobem a cada situació. 

Voldria arribar a casa teva i protegir-te en aquella nit fosca berlinesa; nit de derrota o de victòria; nit de ràbia impossible per la bogeria cruel dels últims deu anys. Nit que enyora un temps en què entonàvem el "Still Ruht der see" quan els nens s'adormien com àngels mentre les brases de la llar crepitaven. Voldria que la vida hagués anat d'una altra manera, i que aquest mal que els "savis" consideren tan inevitable i tan relatiu, se l'hagués fotut pel cul aquest déu inventat que beneeix exèrcits i condemna persones a l'infern. Després d'Austwitchz ningú hauria de tornar a predicar un déu amb barba blanca que premia els bons i castiga els dolents, un déu que resta assegut en un tro celestial mentre els innocents pateixen l'orgia dels miserables. Després de Berlín, de Dresden, a on els aliats per primera vegada vam bombardejar sobre la població civil, després de les dues úniques bombes nuclears llançades per una potència... Silenci i humilitat.

Deixeu de lluitar pel poder que no du enlloc.

Deixeu de treballar pel creixement material, que ens acabarem morint.

Asseieu-vos una estona vora el foc, canteu amb nosaltres, i espereu la nit. El silenci de la volta fosca del cel emplenarà els vostres somnis, i brillaran els estels. La pau construirà l'alegria; i ens morirem igual, però amb amor i no amb odi.

Oblideu els mites que us fan guerrejar, tenir raó o no tenir-la en allò que ningú no sap, ser més que un altre per unes causes que no tenen fonament. Deixeu els escalfaments mentals que entronitzen les ofenses i fossilitzen les rancúnies. Espereu la nit i estimeu-vos.   

Video penjat a YouTube per Die Choristen. Us recomano aquest cor, de gran qualitat, que sobreviu com pot a Alemanya i que ho fan genial. http://www.diechoristen.de/about

L'infern de Hitler en un vagó de metro de Berlín.

Des del capdamunt d'aquestes escales del LustGarten, Adolf Hitler etzibava les seves bravuconades i els seus discursos populistes, de vegades davant de més d'un milió de persones.

Això que escric aquí està escrit literalment al cel; concretament en algun punt del cel del damunt del nord de França. I això és així perquè ho estic escrivint a l'avió que em torna de Berlín a Barcelona. I el tema del qual vull parlar és una realitat desapareguda de Berlín, però present de manera invisible a la història, als espais, i en alguns edificis. La raó de la seva desaparició rau en el fet que la majoria d'alemanys són bona gent, i humils, i savis. Bona gent perquè comparteixen com tota la bona gent l'horror pel nazisme i el que va significar. Humils, perquè han reconegut i condemnat sense matisos l'error de la generació que va callar o que va ser còmplice d'un horror difícil d'assumir. I savis, perquè ha prohibit qualsevol expressió que pugui retre homenatge o evocar nostàlgies vers un temps i una gent que no mereixen ser recordats més que per reflexionar sobre el fet que el seu horror el portem els humans als gens com una potencialitat que en determinats moments por explotar i destruir persones; només ha de ser recordat aquest horror per assegurar-nos que no tornarà a passar, i per analitzar els errors intel·lectuals o animals que ens poden acostar a la abominable repetició d'aquesta història macabra i pudenta. 
Altres estats no han fet el mateix que els alemanys, i continuen sostenint fundacions que fan homenatge a feixistes, o mantenint creus immenses damunt de les cendres dels presoners esclaus i del seu maltractador i assassí.

Aquest dies he evidenciat l'infern de Hitler dins d'un vago de metro a Berlín. I penso en el Berlín somniat per l'excaporal bevedor i arruïnat, mal pintor, i que fou un nen maltractat i humiliat pel seu pare. Un nen ple de traumes i de tics ideològics inhumans, amb un  profund complex de culpa i una tendència masoquista que l'avergonyia. Aquest Berlín somniat era un Berlín de persones rosses amb els ulls clars, altes, fortes, moralment tradicionals, amb una estètica folklòrica germànica, sobrehumans pel que fa a l'esport i invencibles a la guerra; ciutadans d'una ciutat ortodoxa, com una nova Roma, amb parets llises i dissenys neoclàssics, sense gent estranya, ni estrangers, ni homosexuals, ni cap mena de persona que es comportés d'una manera diferent a allò que la moral tradicional exigia. 
I dins del vagó de metro a on viatjàvem en un determinat moment de la nostra visita a Berlín, dues noies s'abraçaven i es feien un petó als llavis, cinc joves d'origen musulmà, que parlaven alemany, se n'anaven de festa. Ben a prop, asseguts i agafats de la mà, hi havia una noia de color, d'origen africà, i la seva parella: un noi panotxa amb els ulls blaus i la pell blanca com una satalia. I pel damunt nostre, un Berlín ple de Graffitis que desprèn una bellesa lliure que no obeeix cap protocol urbà; no pas una nova Roma neoclàssica.

Aquell miserable malalt que a finals dels anys trenta del segle XX va somniar una Europa ària, sense homosexuals, ni parelles de diferents races, ni llibertat de pensament, d'estètica, d'estil, de moral... veu el seu fracàs sintetitzat dins d'aquest vagó de metro de Berlín que passa tan a frec del seu búnquer segellat i oblidat en la foscor, allà mateix a on es va suïcidar vuit metres sota terra. Aquell pobre ésser amb l'anima podrida, que va assassinar més de sis milions de persones de totes les edats i condicions, hauria de donar voltes i més voltes dins d'aquest vagó de metro i observar qui surt i qui entra. I descobrir la bellesa de la llibertat, de les diferències, del caos, de l'alegria... El seu càstig podria ser descobrir la vida que va escapçar, que és la vida que ha vençut, i amb una mica de sort, i de cosmos, dissoldre el seu mal amb la llum del Sol de l'amor i la llibertat.      

El Búnquer de Hitler està vuit metres per sota d'aquest pàrquing de cotxes.

El sinistre Ministeri de l'Interior de Göering

El memorial a les víctimes de l'Holocaust

De nou el LustGarten

Escrivint a l'avió, a 11000 metres d'alçada.

Berlín està imantat per milions d'amors que no van ser, i milions d'amors que han estat, són i seran

La neu, a Berlín, i suposo que a tot arreu, és un regal; el vestit de gala que el cel regala al paisatge.  A la ciutat, sobretot si és experta en neus i freds, la neu és el millor joc per als infants, el millor abillament del solstici d'estiu, la túnica més noble d'una capital que es fon amb la natura de l'atmosfera.  En un Berlín reconstruït i ple d'imants arreu, la neu és màgia. Quan parlo dels imants, em refereixo als imants dels quals parlava Saint Exupery, a les forces que polaritzen el cor. A Berlín potser no hi ha gaire edificis antics, però és profundament antic, essencialment ancestral. Berlín és ple de gent invisible que (per a la nostra limitada ment que fabrica l'espai i el temps per a ordenar els éssers i comprendre'ls) ja no hi són; gent que es mouen amunt i avall conscients o inconscients que ja no hi són; alguns, feliços, continuen jugant dins del Tiergarten a llança-se boles de neu  o a fer ninots. D'altres, són tancats vuit metres sota terra dins la foscor i la fredor d'un búnquer segellat, que al damunt ara hi té un pàrquing de cotxes, i no saben sortir-ne, tot i que el seu cor és encara més fosc que el búnquer esborrat de la història; algun dia ho aconseguiran i seran lliures, i esdevindran ben diferents a com són ara. Berlín està imantat per milions d'amors que no van ser, i milions d'amors que han estat, són i seran. La neu simbolitza el misteri de tot allò que no sabem. Quanta gent plora, en aquest precís instant en què estàs llegint això, a tot el món? Quanta gent s'ha enamorat a Berlín? Quanta gent ha trobat a faltar a algú? Quants han cantat una nit de Nadal a la vora d'una llar?

Us convido a llegir un relat sobre un drama que va succeir a Berlín al 1945, i que fa uns quants anys em van publicar dins d'un llibre; no us espanteu, és curt. Feu click:

Al Fons del Carrer

El meu discurs de Kennedy al Rathaus Schöneberg de Berlín

El meu discurs que repeteix el de Kennedy.

I al següent enllaç, l'original:  https://www.youtube.com/watch?v=56V6r2dpYH8

.

.

Quan vaig viatjar a Escòcia vaig prometre que em banyaria al Llac Ness, i ho vaig fer. Ara que he anat a Berlín, he acomplert una altra promesa que m'havia proposat, que és la de repetir part del discurs de Kennedy a Berlín al mateix lloc on el va pronunciar.
L'Ajuntament del barri berlinès de Schöneberg no és un lloc gaire turístic, potser per això, dissabte passat al matí, estava gairebé buit. Podria destacar-ne el seu estil senyorial, els quadres, el collage de vidres de colors de les finestres, les columnes interiors folrades de fusta, les catifes, el silenci de l'escala majestuosa amb la catifa vermella que duia al pis de dalt; una escala per la qual va pujar John F. Kennedy el dia que va pronunciar el seu discurs més famós a Berlín, i que feia l'efecte de ser l'escala d'un palau, el gran palau de la llibertat i de la democràcia. 

Vull incidir en el silenci, el silenci del gran edifici, i l'olor de llibre que se sentia arreu. Tot plegat regalava una sensació pacífica de dignitat i d'història. Olor de llibre, de moble vell, de fusta noble. I Kennedy es percebia a prop, com si ens estigués mirant, com si fos allà.

L'estrany i sorprenent, en una època de terrorisme i d'inseguretat, fou que, allà dins, hi vam entrar quatre adults i quatre nens, i que tot i ser un edifici oficial, ningú no ens va preguntar ni a on anàvem, ni per què hi entràvem.

Des del balcó, damunt d'una plataforma muntada específicament per aquest acte, JFK es va dirigir a milers de Berlinesos, i va pronunciar potser la frase més famosa i coneguda de tots els discursos que un president dels Estats Units ha pronunciat mai a Berlin: «Ich bin ein Berliner» "Jo també sóc berlinès".

Com ja he comentat, i com podeu veure al vídeo, vaig poder acomplir la meva promesa, tot i que a la plaça de davant de l'edifici, a l'exterior, que és a on vaig posar-me a discursejar (a les escales davant de la porta principal), hi havia mercat, i això va provocar que acabés tenint més públic del que esperava, si bé no tant com el que va tenir el president Kennedy el 26 de juny de 1963, cinc mesos abans de ser assassinat.

Un senyor molt amable, del barri, que casualment passava per allà, ens va explicar detalls de l'esdeveniment del discurs de Kennedy.

Va ser molt emocionant, perquè vaig estar molts mesos investigant la localització, revisant vídeos, examinant els edificis que sortien al vídeo, els quals encara es conserven amb les façanes idèntiques, i les finestres del "Rathaus" amb els vint-i-quatre quadradets del marc blanc, les quatre columnes de secció rodona de l'entrada, el rellotge superior de la façana, els blocs de pisos del davant amb la cantonada arrodonida amb un angle de 135º, la porta de metall treballat amb fantasies, el pom afaiçonat amb antropomorfismes...

Finalment vaig aconseguir el meu objectiu, amb l'afegit inesperat de poder entrar a l'edifici i de percebre el silenci estrany i relaxant de la història, l'olor de llibres, el disseny de les escales i dels mobles...

Berlín, caos, bellesa i llibertat.

Berlín. 

Els estudiants, als pupitres, duen gorra, si ho volen; i al costat de la llibreta, potser hi tenen un refresc de cola; però estan en silenci, escoltant atentament un professor que captiva la seva atenció.

Els policies, alguns, van amb els cabells llargs, i acostumen a dur piercings, o tatoos; els revisors del tren, si fa no fa, el mateix, però són molt eficients a l'hora de fer la seva feina.

Milers de quilòmetres cap al sud, i més a l'oest, hi trobem els atacs d'histèria d'alguns que s'enfilen per les parets quan un alumne entra amb gorra a classe, o quan es menja un bocí de pa. De vegades, es deturen les explicacions per a solucionar el gravíssim conflicte de la gorra, o del pa, o del refresc de cola... mentre la resta de grup, com que s'avorreix, juga a llançar-se boles de paper. 

Al sud, els policies han de seguir la línia estètica marcada per no se sap qui. I els revisors. I tota una bonior de personatges que es vesteixen amb l'eina de l'autoritat, que sovint és vista com un vestit de gala, com una medalla. Les cotilles de les normes d'urbanitat no escrites són hereves d'aquelles obligacions que el Movimiento Nacional imposava als funcionaris que tractaven amb la gent. 

Després de dècades de dictadura de llei, arriben dècades de dictadura social, a on, malgrat que les lleis siguin democràtiques, les mentalitats dels nens del franquisme, i dels educats pels nens del franquisme, continuen creient en els tabús i en els codis que els seus avantpassats van haver d'empassar-se per imposició. 

A Alemanya, la societat de l'obediència de les tres primeres dècades del segle XX, va trobar la seva vergonya i el seu fruit maligne en els nens educats en ella, que anys després del seu període educatiu, serien o bé els impulsors de nazisme o els qui el van obeir sense dubtar-ne, perquè tenien ben après que l'obediència era un hàbit de les persones ben educades.

Però Alemanya va reconèixer l'error i va tenir el coratge de no oblidar la història, de condemnar-la i d'aprendre de les tragèdies. Ningú no va considerar que fos obrir ferides la decisió contundent d'il·legalitzar els símbols nazis o d'aixecar memorials i homenatges als milions de víctimes del govern alemany de la dècada dels trenta i dels quaranta. Ningú no va protestar pels símbols que rendeixen tribut als qui van morir intentant de saltar el mur. Ni pels memorials que condemnen la crema de llibres. "Els qui un dia cremen llibres, acabaran portant persones a la foguera" va escriure un escriptor alemany al segle XIX, cent anys abans que les seves paraules es convertissin en realitat davant de la Universitat més important de Berlín. La cita està gravada en una placa al mig de la plaça a on els nazis van calar foc als llibres dels pensadors contraris al règim la mateixa nit que van ser cremats i destruïts els negocis i les llars de milers de jueus. A Alemanya, els honora haver condemnat la barbàrie. Més al sud, aquesta obligació resta pendent, i no està ni escrita a les intencions dels governs que, una vegada i una altra, es neguen a retornar els morts de les cunetes a les seves famílies, i que fins i tot ho impedeixen i en fan mofa. Fet i fet, manen els hereus del franquisme, i arriben a sentir-se orgullosos d'un temps miserable de privilegiats pels diners i pel règim, un temps de trepitjats pel fet d'haver perdut una guerra, o de ser diferents o de ser pobres, un temps de religió imposada, de filosofies perseguides, de boques tancades, de toros i futbol els diumenges a la tarda tediosos sense poesia ni alè de llibertat. Un temps de roba fosca i grisa, nuesa demonitzada, i gent encarcarada i empobrida intel·lectualment. 

A Berlín, a l'estiu, hi ha gent que pren el sol nua als llacs o parcs de la ciutat. Són una mena de gent que van tombar un mur amb la força de la mateixa gent, i que després de tombar-lo, en van deixar trossos alçats, allà mateix a on aquests trossos havien estat, i els van convertir en art i en crit de llibertat. Allò que retallava ànimes, ara les alça. La bellesa ha deixat d'estar tancada als museus i de seguir una línia concreta marcada pels pedants. Berlín és caos, bellesa i llibertat. S'ha alçat damunt les runes. Ha enterrat els búnquers de l'odi. Exhibeix el seu passat i se'n declara enemic ontològic. 

Per això, com algú altre ja ha dit, considero que qualsevol persona lliure és ciutadana de Berlín. I com a persona lliure que intento ser, em sento orgullós de poder dir que jo també sóc berlinès.