Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les

Homo imaginatiu. Homo creatiu. Espècie que construeix el seu univers i que majoritàriament el pren com a real. Espècie, els individus de la qual necessiten crear, i que quan no ho fan, col·lapsen. La creativitat d'una manera o d'un altra ha de sortir, i si no ho fa per les vies del desenvolupament artístic, esportiu, professional... ho farà mitjançant comportaments marginals, a cops associals o autodestructius. L'estimulació de les capacitats artístiques a les primeres etapes de la vida, no pas com activitats competitives sinó creatives, és essencial per a la salut mental i actitudinal de l'individu. Formar, estimular, polir, educar, potenciar... les capacitats artístiques, o si més no creatives, significa regalar als nens i nenes eines per a ser feliços, eines per alliberar en un futur en què seran adults, la necessitat de creació que tots els individus de l'espècie portem als gens; si no creem construint, crearem destruint; sinó creem, ens destruïm.

Ben mirat, el gruix de la població té les capacitats creatives atrofiades. La raó de la disminució, o de la incapacitat creativa induïda, rau en part a l'utilitarisme habitual dins l'educació, tant a l'escola com a casa. Ens ensenyen des de petits, de vegades més amb el que no es diu que amb el que es diu, que hem d'anar per feina, que hem de ser pràctics, que allò que no serveix per a trobar feina no serveix per a res, que crear és una pèrdua de temps, una carrincloneria dels Hippies passats de moda. Els sàpiens funcionen per modes, per etiquetes. El que tothom fa, és el que toca de fer, diuen (o ensenyen sense dir); i es posen corbata quan creuen que toca, i es posen i es treuen la gorra quan creuen que toca. La gorra és una de les obsessions més recurrents dins dels àmbits educatius. Aconseguir que els adolescents es treguin la gorra a classe ha esdevingut una fita educativa de primera magnitud que agombola en la seva essència totes les virtuts del procés d'aprenentatge. Fer-los treure la gorra és com quan un exèrcit aconsegueix plantar la bandera de la seva adorada pàtria en una illa conquerida a l'enemic. I diuen que ha de ser així perquè toca; i toca perquè a tot arreu tothom ho fa; i aquí s'ha acabat el bròquil; no els demanis més explicacions perquè es posaran nerviosos i començaran a anomenar-te hippy i antiquat, perquè els individus sàpiens funcionen amb etiquetes, i si els les desmuntes, els confons i els alteres; una mica com quan un goril·la es copeja el pit davant d'un altre goril·la, que l'altera i el fa cridar. I és que només fa uns deu milions d'anys que la nostra línia evolutiva es va separar de la dels goril·les. Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les, i no ho dic pas com una ironia, crec que és necessari estudiar els goril·les i els ximpanzés per a entendre'ns. Les relacions de poder entre els sàpiens, l'obsessió per les formes, el gregarisme, les monarquies... estan profundament amarades als comportaments socials dels goril·les, i estudiant les tendències socials i psíquiques dels goril·les en llibertat comprenem molt millor perquè actuem com actuem i perquè pensem com pensem.

Analitzem, per exemple, dos fets idèntics, genèrics, no vull dir que ficticis, sinó més aviat recurrents a molts llocs del món: un adolescent amb un complex profund d'inferioritat camina per un carrer, i veu un altre alumne més jove, i sense més raó, el copeja per darrere. I ara el segon fet: un adult professional, amb un profund sentiment de ràbia no confessada perquè un altre adult més jove ocupa un càrrec de responsabilitat, que al seu parer mereixia més ell, un bon dia, sense més ni més, ataca verbalment amb ironia i sàtira el company jove, magnificant-li un defecte menor, amb la intenció d'enfonsar la seva autoestima. I a l'endemà hi torna. I potser l'endemà també. El company veterà mai no sabrà que ha actuat esperonat per un complex d'inferioritat més o menys inconscient, igual com l'alumne ha fet al copejar el seu company més jove. Tots dos fets, ficticis, són el mateix fet, i responen a la mateixa causa. A les poblacions de goril·les, aquesta manera d'actuar és freqüent; i a banda d'aquest paral·lelisme, en podríem trobar molts d'altres.  


Tal com deia Bertol Brecht, hi ha moltes maneres de matar una persona, i l'estat polític només en penalitza alguna. Els sàpiens adults ignorem la causa de la majoria de les nostres maneres d'actuar; som titelles inconscients del fet de ser titelles; i amb orgull gregari ens creiem lliures i absolutament independents; legitimats per a jutjar tothom. Però som bèsties, animals amb instints, amb pulsions, amb coordinacions hereditàries, amb un poder invisible amagat dins del nostre cap, que decideix què hem de pensar, què hem de fer, què hem d'opinar... Saber tot això, ens fa més lliures, perquè ens posa en guàrdia i permet que revisem les nostres decisions més cridaneres. Tot i així, mourem sovint sense saber-ho les cames quan l'inconscient tibi la corda que les lliga. Som una espècie més, amb les seves peculiaritats tecnològiques, intel·lectuals, artístiques... però cada espècie té les seves peculiaritats, i cada espècie creu que les seves peculiaritats són les més grans, les que diferencien les persones dels animals.

Bé... jo només volia parlar de la creativitat i he acabat parlant de com som els sàpiens.
.
.