Bufa el vent, i arran de codina fa, si fa no fa, l'olor de sempre. Sembla mentida que amb un paisatge tan bonic, i en una posta tan dolça, hi hagi qui decideixi posar-se nerviós i violentar un país sencer pel gest lleig de no deixar-lo votar, i pels mots lletjos i agressius que diuen que posar un paper en una urna amb una opinió és en aquests moments un delicte.
El paisatge natural, la llum acarabassada del captard, hauria de ser suficient per a fer pensar als repressors la quantitat de gent maca que estan ofenent, els milions de persones de totes les edats i sexes que estan etiquetant com a delinqüents, les famílies honrades a les quals estan insultant i encadenant a no poder decidir, ni tan sols expressar, allò que els agradaria per la seva terra.
El normal seria que els repressors polítics sentissin vergonya; vergonya de detenir, i d'emmudir, gent honrada i treballadora; vergonya de perseguir paperetes com si tinguessin fòbia a la democràcia; vergonya de dedicar més esforços i diners a reprimir una votació que a buscar les pistes de tota la trama de corrupció i de malversació que afecta el seu propi partit; vergonya profunda d'ofendre gent maca i normal que intenten cada dia llevar-se per a tirar endavant la seva família i la seva empresa.
El paisatge, hi continuarà essent; i un dia, les generacions que vindran miraran els temps que estem vivint i ens jutjaran. Fora bo, avui, i sempre, poder respirar profundament, i llançar-los als que vindran, i des del nostre temps estrany, un petó i una abraçada; i dir-los, amb el cor a la mà, que la vida que intentem tirar endavant val la pena, i que ho fem el millor que podem malgrat els errors, i que ens sentim orgullosos d'estimar la pau i la llibertat, perquè al capdavall, allò que queda, és la satisfacció de voler fer en cada moment allò que és correcte encara que de vegades, com tothom, ens puguem equivocar.
Jo intentava pensar en Pere Quart, la pàtria tan petita, el Marquet de les Roques per allà baix, la farigola damunt la qual estava assegut. Pensava en la llibertat de les persones... de fer, de dir, de pensar, de votar, de lluitar... Pensava en els pobres éssers que viuen convençuts que a la llei hi rau la bondat de les bondats, ni que la llei condemni a tot un poble a no poder fer res per escollir, per triar, per somniar, per començar de nou, per assolir el dret que qualsevol poble mereix només per existir. Aquesta pobra gent amb la ment xopa de legalisme, i, de retruc, d'un feixisme ocult que els fa creure en superiors i inferiors, en obediències i dominis, en reis i súbdits, en presons i penes i por, por i més por... Pobra gent que es muden, es pentinen, s'adoren i s'emmirallen convençuts que amb les bones maneres en tenen prou, que amb el que sempre ha estat, i que a tot arreu és, ja tot és bo. Pobres ignorants que no saben el mal que estan fent.
És infinitament més dolç lluitar per la llibertat que no tens, respectant la llibertat de tots els pobles i considerant tothom igual que tu, que no pas tenir ja aquesta llibertat, o creure que no et cal, o posseir el domini d'un estat... si per posseir-lo ets un tirà ni que no ho sàpigues.
Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol, i que ningú intenti amb la por, l'amenaça, l'immobilisme, la violència legal... forçar una cultura sencera a obeir els engranatges maquinals d'un estat que l'única eina que fa servir per unir és la por, la denuncia, la repressió, la llosa d'una llei de lleis que la majoria ens hem trobat, el menyspreu, l'espoli, el feixisme de fet, disfressat i dissimulat (de vegades ni dissimulat) que és hereu del feixisme de llei.
Després hem baixat del Montcau molt contents, i un cotxe ens ha fotut una hòstia pel darrere. De sort que no ens hem fet mal, encara que l'altre cotxe ha quedat destrossat i ens hem endut un ensurt monumental. Potser per això penjo la cançó, perquè mai no saps quan ho pots perdre tot: la vida, els fills, la pau, l'alegria... Sense tenir cap mena de culpa, de fora et ve donat un destí a vegades fastigós que et trastorna la vida, com passa amb els feixistes.
Gràcies per aquesta vida meravellosa que la natura ens regala! Mai ningú podrà enfosquir l'amor per la llibertat de totes les persones i de tots els pobles; un amor que passi el que passi ens regala pau.
.
P.D. Iceta, si us plau, als països on és il·legal que dues persones del mateix sexe s'estimin... Què han de fer aquestes persones? Cometre un acte il·legal i estimar-se? O complir amb la legalitat i renunciar al seu amor?
L'home ànec, de bec d'ànec i de mirada d'ànec, quan mira les persones els veu bec d'ànec; encara que les persones no tinguin bec d'ànec. Els veu ben bé com si fossin ànecs, i es creu que ho són, perquè ell ho és; i com que ho és, la seva ment li fa veure tothom com si també fossin ànecs.
L'home que, sense saber-ho, du un vidre vermell als ulls, veu tothom vermell, i es pensa que tothom és vermell de debò.
L'home que no entén l'origen de l'univers, o la causa de ser, s'inventa un déu per explicar-ho; ja que com que ell no entén ni aquest origen ni aquesta causa, resta convençut que no tenen una explicació natural, ja que si la tinguessin, ell la comprendria, perquè íntimament creu que només pot succeir allò que ell comprèn.
El món és ple
d’alteses, perquè tot ésser humà és un tresor, i la seva
dignitat, la de cadascú, no s’acaba mai. Si no fos perquè no és
operatiu, i perquè seria farragós, el lògic seria reverenciar-nos
els uns als altres, perquè tenim ment i la capacitat
d’estimar, d’imaginar i de sentir.
Som tots iguals en dignitat,
en valor, en essència, en humanitat... Les diferències establertes
fictíciament per les pobres societats arcaiques, que arrosseguen els
llasts culturals de tanta bestialitat i de tanta ignorància, són
inhumanes, contràries a la dignitat de totes les persones, i
representen un fre per a la construcció d’una societat millor.
Doneu-me gent que no
sigui maltractada de petita, persones amb la creativitat estimulada,
i amb una educació que esperoni la llibertat i la confiança.
Doneu-me gent que creixi sense por, sense violència a casa i a la
societat, sense la contraeducació de tants en àmbits tan diferents.
Doneu-me éssers humans que a la infantesa hagin rigut molt. I
aconseguiré, força fàcilment, una societat més justa, més
pacífica, més feliç, sense que unes o altres estratègies
polítiques necessitin arreglar res irreparable.
I ara algú dels que
llegeix està pensant:
«Oh... però jo vaig conèixer un que va patir molt
de petit i que va ser un sant... I un altre, que ho va tenir tot i va ser un cabró»
Tu? Tu no el vas conèixer. No
ens coneixem els uns als altres. Ens perdem la vida interior de
l’amic, i fins i tot del fill, o del pare. Igual com a l’univers hi
ha una matèria fosca, que no veien ni percebem, però que exerceix el
seu poder gravitatori, a la vida hi ha milions de vivències interior
que no podem ni podrem mai conèixer, perquè són intransferibles.
La unicitat de cadascú fa que ningú pugui fer de jutge; ni tu, que
vas fent que no amb el cap; no saps res de ningú. T’inventes,
sense saber-ho, els altres; perquè la teva ment, per a poder
desenvolupar-se amb seguretat, necessita afegir, a les persones, allò
que no sap ni pot saber d'elles, allò que pertany al misteri profund de la ment.
L’amor engendra amor i l’odi engendra odi; i ni Déu no és ni
serà mai jutge.
Es predica a totes les religions el caràcter de déu
com a jutge universal, sentenciador implacable; algunes cultures fins
i tot li atorguen el caràcter de botxí. Però déu, que prefereix
escriure el seu nom amb minúscula, no és jutge, ni ho serà mai;
perquè si ho fos, hauria de començar per condemnar-se ell mateix
pel fet d’haver situat unes pobres criatures humanes, plenes de
pulsions violentes, enmig d'una competència ferotge per a sobreviure, mitjançant la
lluita entre espècies, i mitjançant la lluita dels diferents grups dins la
mateixa espècie; o hauria de condemnar-se a si mateix per abandonar
a aquella nena que va ser violada per quatre alhora, o aquella
altra que... o per permetre que els sembradors de l'odi fanatitzin algú més feble fins al punt de convertir-lo en un assassí múltiple.
L’exercici de
jutjar no és altra cosa que un instrument humà legal i violent que
les societats de totes les èpoques han fet servir perquè no han
trobat una manera millor de viure en comunitat i de protegir-se del
crim. L’exercici de jutjar és un mitjà, un pedaç, un mal menor,
una pulsió social, la qual, si atribuïm a déu, caurem en un
antropomorfisme similar al que cometria una abella si afirmés que
déu té agulló.
Jutgen els qui necessiten sadollar el desig de
venjança, o els qui vetllen, com millor poden i saben, per la pau social; però són
animals humans com qualssevol altres, i, en això que fan, no hi ha cap
verb que defineixi en ells essències ontològiques.
Tornant a la misèria
humana de l’elitisme, la maleïda selecció dels «millors», dels
«bons», dels «nobles» (en contraposició als que són
considerats menys dignes perquè l’atzar els ha fet néixer en
entorns menys afortunats), esdevé inhumana. Objetivament, no hi ha
millors, ni pitjors, ni petits, ni grans, ni amos, ni esclaus, ni
estrelles, ni estrellats... Són els micos, vestits amb tern i
corbata, carregats de tradicions medievals no superades, els qui
continuen imaginant, i construint, un món que ho regali tot als
privilegiats, i que toleri, amb bonhomia hipòcrita, els qui
descendeixen dels menys afortunats, o els qui s’eduquin amb hàbits
menys encertats. Als privilegis històrics els anomenen drets
històrics, com si tenir o ser més per naixença fos alguna mena de llei
divina que, de fet, ells necessiten per a justificar la desigualtat i
la injustícia. La injustícia sempre necessita justificar-se per a
disfressar-se de justícia; com més injusta és una tradició o una
llei, més sofismes embarbussats necessiten trenar-se per a simular
una mena de lògica amb columnes fetes d’un fang que sembla roca, i
pintades i decorades amb un metall balmat que, sense ser-ho, sembla
or.
Totes les persones
són nobles, fins les que realitzen actes innobles. La persona no és
l’acte que realitza, la seva dignitat és infinita; i quan s’aboca
a la monstruositat de fer mal algú, es fereix a si mateixa; ella
mateixa es configura el seu propi càstig.
El pitjor càstig de qui
fa mal algú altre és el fet de convertir-se en algú que fa mal a
algú altre; aquesta llosa, de manera natural, fa més mal, ni que de
vegades no ho sembli, que qualsevol violència legal que el sistema
determini pels culpables.
Qui fa mal algú altre és digne de
llàstima més que no pas d’odi. I és coherent amb la dignitat
humana de qui estima, estimar també aquell qui fa mal; no pas
estimar el que fa, sinó estimar-lo a ell o a ella, i sentir
espontàniament una profunda pena pel perjudici insuportable que
exerceix contra ella o ell mateix quan fa mal.
Les societats
tribals violentes, que són encara les actuals, no exerceixen la
reinserció dels pobres miserables que fan mal; les penes acostumen a
ser desproporcionades, i busquen més escampar la por, convèncer per
por, que no pas apartar algú perillós de la via pública i ajudar-lo a deixar de ser-ho. A cops és la venjança, la que
esperona la pena. I sempre hi ha una pena social; la dels jutges de
les xarxes socials, la dels «jo li tallaria els collons i el
penjaria cap per avall», o «jo li tallaria una cama, o una mà».
Les feres que a l’edat mitjana aixecaven torxes per anar a
buscar, enmig de la nit, un suposat culpable del que fos, campen avui
per la societat, exclamant-se com goril·les esverats, sense advertir
tots aquells errors que ells també que cometen; errors que si fossin
coneguts, aixecarien en altres goril·les les mateixes ires.
La bèstia humana que som ens fa cridar dins d’un cotxe contra la
persona d’un altre cotxe, amb qui, en un altre àmbit, potser ens
podrien abraçar o riure junts una estona. Ens surt, sovint, per la
pulsió de la defensa violenta i la venjança irreflexiva, l’odi
emocional contra aquell que la nostra ment considera enemic. La raó
s’anula, si és que en algun moment ha arribat a actuar, i el
miserable aixeca la torxa, engega el prejudici, dogmatitza la
impossibilitat que algú errat rectifiqui, condemna socialment de per
vida el reclús, maleeix l’oponent ideològic, renuncia a
l’autocrítica, jutja, condemna, i, si pot, sentencia... i abandona així l’amor i l’esperança en la persona humana, que mai, mai, mai...
passi el que passi, no s’ha d’abandonar; si el que es vol és que
la vida valgui la pena.
Et preguntes on és el feixisme? On és la intolerància? On
rau allò que sosté els règims totalitaris? Et responc que miris la
teva sang, els teus impulsos, gran part de les asseveracions que
repeteixes perquè un dia te les van repetir a tu, la mateixa ràbia
que sents quan et dic això... Observa-ho tot, perquè en això, i en
coses que no saps que tens en tu, se sosté el totalitarisme
universal.
La intolerància brolla de cada resposta que dónes a un nen quan et
pregunta per què, i li dius «perquè sí!» «perquè ho dic jo!».
El feixisme, o sucedanis del feixisme, surten del teu ADN quan ple, o plena, de bona voluntat, decideixes uniformes per a les criatures, o quan trepitges iniciatives
personals que consideres contràries a les formes. Supures intolerància sense ni tan sols sospitar-ho quan consideres normal això i anormal allò,
sense plantejar-te ni tan sols què vol dir normal o anormal. La
intolerància del món s’amaga dins les teves venes, les
meves, i les de tothom. Som, evolutivament, repressors i
intolerants; i només podrem deixar de ser-ho si ens ho proposem a consciència; una mica
com passa quan decidim saltar al mar des d’una alçada considerable
i sentim com el cos se’ns rebel·la i com el cervell, amb l’arma
de la por, ens empeny a no fer-ho. L'impuls a reprimir és als instints de
totes les ideologies polítiques, fins i tot als instints d’aquelles
que es consideren antifeixistes. El verí ranci del «no», «no
pots!» «Perquè no!» «perquè a tot arreu les coses es fan així!»
«No, perquè és burgès!» «No perquè és hippy!» «No perquè és
decadent!» "No, perquè és de dretes!" "No, perquè és d'esquerres"... el tens a dins per molt progre que et consideris, per
molt que t’estarrufis cantant "La Puerta de Alcalà" de l’Ana
Belén, o "L’Estaca" d’en Llach, per molt de la CUP que siguis, o del PdCat, o del PSC... O per molt okupa que et consideris. Tens la intolerància als gens i,
quan et despistis, la repressió sortirà de tu i pronunciarà un
«no», o construirà una «txeca», o una presó política, o una llei mordassa, o una llei de partits, o una constitució reductora de
drets i d'aspiracions nacionals legítimes. O prohibirà a un adolescent fer-se un piercing, o imposarà
un uniforme, o entronitzarà una manera de fer social impossible de
desobeir, o obligarà a jurar una bandera sense preguntar a qui s'obliga si és la seva, o escriurà l’horari
vital d’algú sense ni tan sols preguntar-li si li sembla bé, o
se’n riurà d’un nudista i li prohibirà la seva opció, o menysprearà un travesti, o
ridiculitzarà una dona que fa d’àrbitre, o humiliarà algú pel
fet de parlar amb accent «pijo», o per ser del PP, o per dir-se Borbón o Ibarruri... I tot això sense arribar a ser
un governant o un militant d’algun grup extremista. I tot això
passant per... (i segurament sent) ...bona persona. Ets, som, carn de
feixisme perquè som Homo sapiens, i tenim l’obligació de
lluitar contra nosaltres mateixos, i contra la nostra tendència a no tolerar
(tendència sovint impercebtible) per a poder convertir-nos en éssers humans, que és una manera de ser a la qual, un dia, aquesta
pobre humanitat violenta, dogmàtica, carca, intolerant i estúpida...
algun dia... arribarà a ser del tot. . . .
Alguna realitat en tu no hi creu fins que no topa amb
l’absència. Esperes que ell arribi, que digui que tot ha estat un mal
entès i que els humans no podem desaparèixer així com així.
Alguna cosa en un mateix creu que la naturalesa farà una excepció,
i que aquest cop la mort no serà tan radical, i l’absent podrà
venir a cops a fer una copa i xerrar una estona. Però et trobes amb
l’absència i et fas conscient de la realitat, de la buidor, d'allò que feies fa un any amb la persona que ja no hi és i que llavors
era tant. I et preguntes a on és. I saps de bo de bo, que les
cendres de damunt del moble no són ell. I la mort en sí et fa una
mica menys de por, perquè no ser... o és absurd, i no és; o és, i
és indolor.
I el cap se’t rebel·la i no vols envellir. Llavors
mires una mica la mort amb admiració, com si fos l’àngel que ens
pot atorgar el do de no ser mai vells. A l’últim t’adones que
ser vell no existeix, igual com el fet de dur un vestit un xic arrugat, que no
canvia la persona que el du. I et poses a córrer cada dia una estona, imaginant-te que encara ets atractiu; i a ulls d'algú, encara ho ets;
sorprenentment, encara ho ets.
Al final, et queden els poetes
romàntics anglesos per a creure en l’eternitat; en una eternitat
que no és patrimoni de les religions, sinó d’aquells que tinguin la capacitat de somniar i de crear. «Quan m’hagi fet massa vell per
somniar, et tindré a tu per recordar com es fa» diu una estimada
cançó irlandesa que un dia d’aquests penjaré en aquest blog.
Avui vull afirmar la meva fe en els poetes romàntics anglesos, que
van morir, però que encara són vius, i que d’aguna manera representen la
prova que la mort no existeix. Ells em van educar quan jo tenia només
deu anys i els llegia ajagut en una hamaca que sostenien dos pins al
Pla de Sant Llorenç. Ells van aparèixer a les publicacions del
Reader Digest que jo devorava de petit, i, sense saber-ho, vaig
començar a aprendre una ètica despullada de religiositat, fruit
de les reflexions massòniques de les grans ments il·lustrades dels
Estats Units als segles XVIII i XIX. Thomas Jefferson, Oliver Wendell
Holmes, Whalt Whiltman, Henry David Thoreau, John Adams, Lord Alfred
Tennyson, Mark Twain... Ells em van salvar, m’han salvat, de la foscor dels
integrismes. I ara, davant aquesta absència que la mort em regala, em
fan adonar, a través d’estranyes coincidències, i de revelacions
personals intransferibles, que ningú no mor, que més enllà de la
vida, ningú no jutja; no hi ha judici, no hi ha lligams amb el
passat. L’existència no té un sentit d’utilitat. Res de la vida
serveix per a res fora de la mateixa vida. La humilitat de Déu fa
que es negui a ser jutge, i la grandesa de l’existència fa que els
poetes, els nens, els borratxos, els bojos i déu... tinguin raó.
Una platja tèxtil molt bonica, relaxant i plena de bellesa natural... Si us plau, aneu-hi tots!
L'autor adverteix que el següent article pot ferir sensibilitats; és només la seva opinió. L'autor demana que aquell o aquella que pateixi del cor, i que en altres ocasions s'hagi enrabiat per culpa de l'article, s'abstingui de llegir-lo. Diu que qui avisa no és traïdor, i que tothom pot fer-se un blog i dir la seva, que no tenim perquè estar d'acord. O sigui que no continueu llegint; hi ha altres coses per llegir molt interessants d'en Chesterton i altres autors molt "macos". Diu l'autor que després ha d'aguantar queixes i anònims i aturades pel carrer de persones que perden els estreps al llegir-lo.
Pobre
generació educada pel franquisme! Quina merda de mala sort! És clar
que, el periquito que ha nascut i viscut tota la seva "Vall de
llàgrimes" a la gàbia és capaç fins i tot de lloar les lluors dels
barrots. Pobre periquito quico quico...! Ell es veu mono i modern, i
fins i tot lliure, però és una desferra. Els barrots més difícils
de trencar són els invisibles; em refereixo als funcionaments
mentals i a l’escala de valors de tota una vida sencera. Quan un només
coneix la presó, i no veu les reixes, ni les claus, ni els murs, ni la
mediocritat... al capdavall no veu la presó.
Però
a on són les ments lliures? ¿A on és l’empenta llibertària que
ens ha de moure a avançar molt més enllà dels límits encarcarats
d’una societat que sense advertir-ho adora el clericalisme i
l’integrisme? Doncs tots no hi són! Alguns sí, però tots no. Molts, potser la majoria, no han nascut, perquè els seus
pares i mares van ser afusellats i enterrats a les cunetes o a les
foses dels cementiris per un senyor que es va entestar a convertir
l’Estat Espanyol en un convent per collons. Els qui miraven més
enllà del dogma, o els qui eren sospitosos de fer-ho, o els qui
havien ensenyat als seus alumnes la manera com es reproduïen els
burros, o els qui predicaven en contra de pegar els infants a
l’escola, o els qui feien propaganda de prendre el sol sense roba a
les platges de Barcelona... van ser perseguits, empresonats i
afusellats. La majoria d’ells no van poder deixar descendència;
per això aquesta descendència, ara, no hi és. Ni tan sols es va poder
continuar la didàctica de la seva riquesa cultural; per això hi continua havent tancament i ignorància, i no ens n'acabem de sortir. Per
això, també, milions de persones (avantpassats nostres propers) n’han hagut de tenir prou amb ésser explotats a les fàbriques de dilluns a divendres, i amb els diumenges a missa i a passar la
tarda escoltant el futbol, els toros, o les converses carrinclones
dels supervivents dels afusellaments, sovint espantats i
traumatitzats; silenciant sempre els mateixos temes, i prohibint o silenciant dins el mateix si de la família també sempre els mateixos temes. L’Espanya lliure va ser aniquilada; i l’Espanya
viva va ser feixista o sotmesa servilment al feixisme.
L’Espanya
d’avui és filla dels traumes, de la repressió educativa, sexual,
sentimental, moral, política. És filla de la picaresca i de la
corrupció, i ha après molt bé els tics dels seus pares. La terra
arrossega dues o tres generacions perdudes, pervertides per la gran
secta dels carques del poder. La llibertat els ha fet sempre por als
supervivents de la repressió, i ha estat escopida i
demonitzada.
I
avui, els fills dels fills maleducats pel franquisme, al llarg del seu anhelat temps de vacances, omplen les platges hereves de la moral
judeocristiana, tapant-se el que ells anomenen "vergonyes", i gaudint
no se sap ben bé de què; perquè la platja per ells és una
acumulació d’objectes, andròmines, comoditats incomodíssimes i
irrenunciables, aliments greixosos, begudes gasoses, ensucrades, amb
un punt d’alcohol que ofega les penes, sons estridents, el cos que s'insinua sota la roba, que a
alguns els fa trempar sense veure res de res, i imaginant molt més
del que hi ha... Tot plegat supleix la profunda buidor cultural, i la
tediosa manca de passió per tot allò que la llibertat de la ment
ofereix, en un temps que, per l’abundor d’informació i la
rapidesa amb què es transmet, fa que alguns dels hereus de la mala
educació visquin convençuts d’un nivell cultural que no tenen i
d’un prestigi que la seva ment s’inventa, a cops fonamentant-se
purament en els diners. Les platges fumegen, atapeïdes per masses atordides que, com més corrupció llegeixen als diaris,
més voten al PP, més a favor de la repressió del cos i de la vida
estan, i més curses de braus tenen ganes de veure; és la involució
de l’espècie en estat pur; el masclisme convertit en doctrina
sagrada, prolongació dels costums de sempre; invisible pel que fa a
injustícia real com l’aire que no es veu. Com cantava Joan Isaac:
«la mare un escarràs, la casa i la neteja, i els meus germans
petits, escoles de mals mestres». Avui es podria adaptar, però no
variaria gaire: «La mare un escarràs, la feina i la neteja; i els
meus germans petits, a casa sols amb la play4».
La
platja tradicional, urbanitzada i massificada, amb la seva empremta
natural arrencada, és la materialització de totes les cadenes i gàbies mentals humanes, l'encarnació de la por a la pròpia imatge i a la nuesa pròpia i
aliena; és la perversió del que hauria pogut ser el millor del
millor; esdevé un escenari digne d’estudi, ideal per a
observar obsessions freudianes, obscurantisme medieval, masoquisme
social, avorriment monòton, aigua convertida en pis, calor xardosa,
amuntegament de cossos entaforats en nylons i elastòmers incòmodes
i horrorosos; el ball patètic d’un paio contornejant-se per a
canviar-se el banyador enmig d’una tovallola de roses de color pujat; un «vull i
no vull», un «desitjo i no», mascles madurs dissimulant mirades
allà a on tot és tapat amb vergonya i pudor malaltís, ignorants de la puta mala sort
que han tingut de néixer en un país integrista, que no sap que es
integrista, i que va de demòcrata i de modern.
Anem enrere, és evident; tornen els ritus de pas de les comunions
fastuoses de la gent que ni hi creu ni té diners per a pagar la
festa social; s’enforteix l’imperi hipòcrita de la imatge. Però
hem de tenir en compte que l’onada va i ve; i tornarà, sens
dubte, aquell temps de les flors i de la llibertat, que un dia un
miserable va arruïnar amb un cop d’estat i una guerra; i tornarà
el poder de les flors i de l’amor lliure en una illa salvatge, en
un país despert i espavilat. Un dia es quedarà per a sempre la
llibertat i la cultura, deixant enrere tanta misèria burgesa i
estúpida. Torna a casa ja llibertat! Darling be home soon!
Sí. Em falta un ollal, però aviat me’l posaré. He trigat, perquè
els temps estan canviant, i més val la matrícula de la universitat
d’un fill, que una merda de dent d’un cos que està destinat a
podrir-se o incinerar-se. Però em posaré l’ollal perquè he estat
estalviant. I potser no és just que jo continuï sense una dent quan
n’hi ha que estan carregats de fills i demanen crèdits per
anar-se’n de creuer.
Els temps estan canviant, va dir Bob Dylan; però avui no canvien pas de la mateixa manera com abans. Cada cop hi ha més empreses que guanyen molts diners i que no
tenen ni un sol treballador. I la gent que pensa es refugien cada vegada més en
nínxols ideològics que agombolen els qui opinen com ells i prou.
Amagadets als seus caus i grups secrets de la xarxa de xarxes,
s’inventen l’univers que justifica la seva ideologia; i ploren
pels qui no pensen com ells.
Els temps estan canviant, i la diversitat d’idees, de vegades,
sembla que molesti més, que no pas enriqueixi. El beat religiós
insulta el descregut; el beat esotèric, insulta el descregut. Tots
dos el consideren un enemic perquè gosa explicar un argument que tomba
l’essència del que creuen ells. Els temps estan canviant, i el Sol
no és estimat si il·lumina també el dissident, que mai no atén a
raons. Per a molts, només atén a raons aquell qui acaba estan
d’acord amb l’opinió del grup.
Sí. Diuen que em falta alegria. La veïna del segon ho creu així,
perquè només li dic «hola». El fet és que no sé què dir-li
més, perquè no la conec; ni tan sols no sabia que era la veïna del
segon. Ella té pensat de denunciar-me a la inquisició perquè només
li dic «hola», i perquè no li pregunto per la vida, pels pares,
pels fills, o pel temps... però juro que no sabia que ella era la
veïna del segon i només m’ha sortit dir-li hola.
He arribat a un punt que surto al carrer espantat per les veïnes del segon. Em pregunto que
què faré de malament aquesta vegada. Busco veïnes desconegudes en
una ciutat que m’estimo i que m’ofereix la infinita alegria de
trobar-me alumnes i ex-alumnes cada vegada que surto a passejar. Cada
any en tinc cent-trenta més de coneguts, i la ciutat es va emplenant
de gent estimada i coneguda. Però els temps estan canviant, perquè
cada vegada hi ha més clients i menys alumnes. Un alumne és una
mena de fill o filla, i això no ho entén gaire ningú. Moriries per
ell, o ella, encara que ell, o ella, ni s’ho imagina; i millor
així. Els temps estan canviant, perquè les relacions humanes cada
vegada estan més definides per normes i lleis, i menys per les
paraules i la confiança.
Canvien els temps, perquè mai no canvia res i sempre han canviant
els temps. Llavors, com sempre ha passat, els temps canvien. Canvien
els temps, perquè no canvien els temps, i sempre han canviat els
temps; llavors com que no canvien els temps, continua passant el
mateix, que és que els temps estan canviant.
Aquest últim paràgraf, si no l’enteneu, us el podeu saltar.
Faré una flor, com fa la Terra, i tu saltaràs amb les teves barres
i lleis i DOGS, i em diràs que no puc fer una flor, perquè segons
la barra tres de no sé què i de més enllà, les flors les fa la
natura, i jo haig de fer claus i cargols i estaques. Però saps què?
Malgrat les teves barres i la teva barra, jo continuaré fent flors.
Faré un núvol tenyit de roig cap al crepuscle, i tu bramaràs com
un be gelós i diràs que no, que la llei barra no sé «quantus»
diu que no puc fer núvols, perquè els núvols els fa el cel i el
vent... però saps què? Jo sóc vent, i cel i carn; i faré núvols,
malgrat les teves barres i la teva barra.
Quin món més bell! Gràcies pel Torn! Per la nuesa, per Jaizkibel,
per la llibertat, per poder-la gaudir, pels somnis acomplerts, per
l’educació lliure i ètica dels meus fills, per les cadenes
trencades del passat, pel mar, per la sorra, per l’escriptura, per
la música, per Vera Lynn, per les veus que m’encenen el cor, per
Masriudoms, per la casa de Cal Jaume Xeco, perquè em fa fastic la
fama i els diners i l’ego de tants, perquè estic enamorat de
l’anonimat, pel Sermó de la Muntanya, per Casaldàliga, per la por vençuda, perquè
se me’n refot l’opinió aliena, per Víctor Frankl, per Camús,
per Saint Exupery, per Tournus i el Saone i un vaset de Pernaud, per
França, per Montalivet, pel naturisme, per la humanitat, per Charles
Trenet, per Saint Jean Pied de Port, per Hemingway, pel Priorat, per
tots els vins, per la guitarra, per la vida, pel Rotllo del Roig, pel
cinema, pel Templo del Sol, pels milers de realitats que em deixo d’escriure, i per
totes les que vindran. Gràcies, també, per la meva mort, que em mena a un univers desconegut!
En un món extremadament violent, fins a les relacions quotidianes, hom, de vegades, te ganes de fugir per sempre a una illa deserta, i viure nu, i dels fruits que dóna la terra, i morir abans, si cal, per manca d'hospitals i de tots els avantatges que la societat moderna ens atorga.
És només un desig rabiós que hom sap que mai no acomplirà, i que en realitat no vol acomplir, perquè no hi ha potser tasca més apassionant que viure amb l'objectiu de convertir la civilització en un paradís; més apassionant inclús que viure al mateix paradís; tot i que la tasca sigui equivalent a buidar el mar amb una galleda.
Però enmig de la pressa, de la mala hòstia, del "anar per feina", de l'ambició de dominar i de posseir, de l'esfereïdor oblit dels morts del mar que fugen de la guerra, de l'egoisme gelador... Enmig de tot això, existeix la possibilitat d'intentar viure diferent; dic intentar, perquè un pobre simi, ni que sàpiga que ho és, és un gra de sorra en un desert.
Però com va dir algú, lluitem no principalment per a canviar el món, sinó per evitar que el món ens canviï a nosaltres.
I el canvi és inevitable, però per què no intentar que el canvi treballi en la direcció que el nostre cor i la nostra ment veuen necessari?
Com es pot condemnar per un crim contra la humanitat, algú, a cadena perpètua, o a mort, si la cadena perpètua i la pena de mort ja són crims contra la humanitat que impedeixen qualsevol reinserció?
Com es pot sentir feliç, algú, pel suïcidi d'algú altre, ni que aquest altre sigui el Blesa o qui sigui que vulgui ser?
El món dels "bons" està amarat d'una violència a cops imperceptible, que durant els períodes foscos de la història reprodueix la mateixa violència de la qual es considera enemic.
Avui penjo una versió, una mica més treballada que una altra que vaig fer amb el mòbil, d'una cançó que em desfà el cor, perquè parla del sentiment de pena i de nostàlgia d'aquells que van anar a morir a les platges d'Europa per alliberar el món del nazisme, sabent que el més probable és que no tornessin, però amb l'esperança impossible de deixar enrere, d'abraçar de nou algun dia els seus éssers estimats.
La impressionant dama Vera Lynn, que ja té cent anys, i que encara és entre nosaltres, va immortalitzar aquesta cançó durant la segona guerra mundial, i la va posar al cor d'aquells que lluitaven amb tota la seva pena, i amb tota la seva generositat, per evitar la destrucció del seu món; d'un món que en aquell moment garantia la llibertat de la seva gent i de la societat lliure.
Em pregunto si algun dia, ni que sigui d'aquí a milers d'anys, tindrem una manera de viure una mica més humana.
Cap costum humà és necessari ni obligatori; els costums canvien com la història, i sovint és socialment imposat, i, de vegades, esdevé inevitable per les pulsions que ens pressionen a imitar el corrent del grup.
Per aconseguir ser independents de la pressió del grup, la meditació ajuda; i no em refereixo a una meditació religiosa, sinó al fet de centrar-se en el moment present i viure'l intensament.
Al meu parer, la millor meditació no és la repetició d'una paraula sinó l'escolta dels sons de fons de la vida quan el soroll dels mots desapareix, quan ni parlem ni ens parlen. El silenci absolut no existeix a les ciutats, però si fem silenci, i ens centrem en la contemplació dels sons de fons de la ciutat, sense pensar en res més que en la forma que rebem d'aquests sons... aquest exercici ens situa en la disposició adequada per a rebre la realitat inexplicable que ens augmenta els nivells de generació d'oxitocina i altre substàncies, que amb humilitat hem d'acceptar que ens disposen a la serenor, al seny, al goig, a l'esperança, a la calma, i fins i tot a l'amor. Tota experiència espiritual neix de la transformació d'alguna realitat material del cervell; si mes no, mentre som vius, i mentre el nostre univers és el que habita el nostre cos. La relació íntima entre matèria i pensament és tan clara com el fet que el pensament de moure el braç, de voler moure'l, , aconsegueix, al moment, el moviment material del braç. És un error menysprear la realitat material del cos quan parlem de meditació, o d'espiritualitat, perquè el nostre pensament neix, o flueix, o viu... a partir del cervell i de totes les realitats materials que determinen i influeixen el funcionament mental.
Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.
Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple.
"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!"
Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?
"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!
"Hem guanyat l'eurocopa!"
Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!
El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat.
I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.
D'on ve, la llum? Del fons, del fum del cel, que obrint l'escletxa encén el mar. Dels estels, de les onades, del maragda ocult dels somnis de sirenes i grifons, al lent viatge de l'estrella a l'horitzó. Tot es fa roig; fins el puny que s'alça amunt per tots els morts: els que han viscut la vida sense sol, els que han temut els raigs, la carn, els sons... El dol els ha esculpit la vida, els ha enfonsat el cor, el riure, el vol del nen que en ells un dia ho era tot. D'on ve la llum? Quan no sabries dir si és blau o és verd, i la sal pels narius t'adorm despert, i el fred dels ossos t'abriga l'anhel, i ets brum i mar i blau i sal i cel. D'on ve, la llum?
