Cròniques de les platges tèxtils. Lamentacions de les generacions perdudes. Els fills dels morts de les cunetes, que no han nascut. I l'esperança d'un nou temps de flors i llibertat.

Una platja tèxtil molt bonica, relaxant i plena de bellesa natural... Si us plau, aneu-hi tots!

L'autor adverteix que el següent article pot ferir sensibilitats; és només la seva opinió. L'autor demana que aquell o aquella que pateixi del cor, i que en altres ocasions s'hagi enrabiat per culpa de l'article, s'abstingui de llegir-lo. Diu que qui avisa no és traïdor, i que tothom pot fer-se un blog i dir la seva, que no tenim perquè estar d'acord. O sigui que no continueu llegint; hi ha altres coses per llegir molt interessants d'en Chesterton i altres autors molt "macos". Diu l'autor que després ha d'aguantar queixes i anònims i aturades pel carrer de persones que perden els estreps al llegir-lo.

Pobre generació educada pel franquisme! 
Quina merda de mala sort! 
És clar que, el periquito que ha nascut i viscut tota la seva "Vall de llàgrimes" a la gàbia és capaç fins i tot de lloar les lluors dels barrots. 
Pobre periquito quico quico...! 
Ell es veu mono i modern, i fins i tot lliure, però és una desferra. 
Els barrots més difícils de trencar són els invisibles; em refereixo als funcionaments mentals i a l’escala de valors de tota una vida sencera. Quan un només coneix la presó, i no veu les reixes, ni les claus, ni els murs, ni la mediocritat... al capdavall no veu la presó.

Però a on són les ments lliures? ¿A on és l’empenta llibertària que ens ha de moure a avançar molt més enllà dels límits encarcarats d’una societat que sense advertir-ho adora el clericalisme i l’integrisme? Doncs tots no hi són! Alguns sí, però tots no. Molts, potser la majoria, no han nascut, perquè els seus pares i mares van ser afusellats i enterrats a les cunetes o a les foses dels cementiris per un senyor que es va entestar a convertir l’Estat Espanyol en un convent per collons. Els qui miraven més enllà del dogma, o els qui eren sospitosos de fer-ho, o els qui havien ensenyat als seus alumnes la manera com es reproduïen els burros, o els qui predicaven en contra de pegar els infants a l’escola, o els qui feien propaganda de prendre el sol sense roba a les platges de Barcelona... van ser perseguits, empresonats i afusellats. La majoria d’ells no van poder deixar descendència; per això aquesta descendència, ara, no hi és. Ni tan sols es va poder continuar la didàctica de la seva riquesa cultural; per això hi continua havent tancament i ignorància, i no ens n'acabem de sortir. Per això, també, milions de persones (avantpassats nostres propers) n’han hagut de tenir prou amb ésser explotats a les fàbriques de dilluns a divendres, i amb els diumenges a missa i a passar la tarda escoltant el futbol, els toros, o les converses carrinclones dels supervivents dels afusellaments, sovint espantats i traumatitzats; silenciant sempre els mateixos temes, i prohibint o silenciant dins el mateix si de la família també sempre els mateixos temes. L’Espanya lliure va ser aniquilada; i l’Espanya viva va ser feixista o sotmesa servilment al feixisme.

L’Espanya d’avui és filla dels traumes, de la repressió educativa, sexual, sentimental, moral, política. És filla de la picaresca i de la corrupció, i ha après molt bé els tics dels seus pares. La terra arrossega dues o tres generacions perdudes, pervertides per la gran secta dels carques del poder. La llibertat els ha fet sempre por als supervivents de la repressió, i ha estat escopida i demonitzada.

I avui, els fills dels fills maleducats pel franquisme, al llarg del seu anhelat temps de vacances, omplen les platges hereves de la moral judeocristiana, tapant-se el que ells anomenen "vergonyes", i gaudint no se sap ben bé de què; perquè la platja per ells és una acumulació d’objectes, andròmines, comoditats incomodíssimes i irrenunciables, aliments greixosos, begudes gasoses, ensucrades, amb un punt d’alcohol que ofega les penes, sons estridents, el cos que s'insinua sota la roba, que a alguns els fa trempar sense veure res de res, i imaginant molt més del que hi ha... Tot plegat supleix la profunda buidor cultural, i la tediosa manca de passió per tot allò que la llibertat de la ment ofereix, en un temps que, per l’abundor d’informació i la rapidesa amb què es transmet, fa que alguns dels hereus de la mala educació visquin convençuts d’un nivell cultural que no tenen i d’un prestigi que la seva ment s’inventa, a cops fonamentant-se purament en els diners. 
Les platges fumegen, atapeïdes per masses atordides que, com més corrupció llegeixen als diaris, més voten al PP, més a favor de la repressió del cos i de la vida estan, i més curses de braus tenen ganes de veure; és la involució de l’espècie en estat pur; el masclisme convertit en doctrina sagrada, prolongació dels costums de sempre; invisible pel que fa a injustícia real com l’aire que no es veu. Com cantava Joan Isaac: «la mare un escarràs, la casa i la neteja, i els meus germans petits, escoles de mals mestres». Avui es podria adaptar, però no variaria gaire: «La mare un escarràs, la feina i la neteja; i els meus germans petits, a casa sols amb la play4».

La platja tradicional, urbanitzada i massificada, amb la seva empremta natural arrencada, és la materialització de totes les cadenes i gàbies mentals humanes, l'encarnació de la por a la pròpia imatge i a la nuesa pròpia i aliena; és la perversió del que hauria pogut ser el millor del millor; esdevé un escenari digne d’estudi, ideal per a observar obsessions freudianes, obscurantisme medieval, masoquisme social, avorriment monòton, aigua convertida en pis, calor xardosa, amuntegament de cossos entaforats en nylons i elastòmers incòmodes i horrorosos; el ball patètic d’un paio contornejant-se per a canviar-se el banyador enmig d’una tovallola de roses de color pujat; un «vull i no vull», un «desitjo i no», mascles madurs dissimulant mirades allà a on tot és tapat amb vergonya i pudor malaltís, ignorants de la puta mala sort que han tingut de néixer en un país integrista, que no sap que es integrista, i que va de demòcrata i de modern.

Anem enrere, és evident; tornen els ritus de pas de les comunions fastuoses de la gent que ni hi creu ni té diners per a pagar la festa social; s’enforteix l’imperi hipòcrita de la imatge. Però hem de tenir en compte que l’onada va i ve; i tornarà, sens dubte, aquell temps de les flors i de la llibertat, que un dia un miserable va arruïnar amb un cop d’estat i una guerra; i tornarà el poder de les flors i de l’amor lliure en una illa salvatge, en un país despert i espavilat. Un dia es quedarà per a sempre la llibertat i la cultura, deixant enrere tanta misèria burgesa i estúpida.
Torna a casa ja llibertat!
Darling be home soon!

.

.

.

.

.