Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, January 27, 2023

No és delicte, és pecat, diu...



El Papa Francesc ha parlat aquests dies del fet que l’homosexualitat, segons ell, no és un delicte, sinó un pecat, una mica en to de defensa de les persones homosexuals; no obstant això, el raonament és contradictori. Parla de com Déu accepta tothom, que tots som fills de Déu, etc. I ho arrodoneix amb l’asseveració que no és delicte, sinó pecat, donant la sensació que titllar-ho de pecat és tractar el tema més benignament que tractar-lo de delicte. 
Però segons la doctrina oficial de l’església, el pecat no reconegut, no rectificat, implica condemnes de duració eterna, amb l’afegit de ser deslliurat el pecador de la capacitat d’estimar, submergint-se en un odi i sofriment eterns. 
Els delictes, en canvi, es castiguen amb presó. 
Ambdós tractaments per una orientació sexual que genera la naturalesa, i que no fereix tercers, serien tremendament injustos, però la condemna divina de l'homosexualitat com a pecat suposadament greu seria eternament injust, i amb acarnissament, perquè es deshumanitzaria el condemnat. Atribuir a Déu un càstig d’aquesta mena és un insult a Déu. 
No entenc com el papa protesta contra el fet que sigui tractat com un delicte, i en canvi no protesta contra la decisió de considerar-lo un pecat greu que implica penes eternes. 
Considerar-ho un pecat d’aquesta gravetat, a més, suscita fanatismes. Els fidels que s’ho creguin, què no se sentiran temptats a fer per lluitar-hi en contra? 
Els fanatismes perillosos neixen de doctrines incompatibles amb la dignitat de tota persona humana; i sens dubte, la condemna infernal de qualsevol persona, amb tot el que segons la doctrina implica, representa un menyspreu a la seva dignitat, una falta d’amor insuportable, una atribució a déu que el converteix en la antítesi d’ell mateix. 
Convé no només rectificar doctrines que esperonen fanatisme i intolerància, sinó asseveracions dogmàtiques contradictòries que defineixen a déu com un monstre pitjor que qualsevol dels pecats que l’ofenen.

Saturday, January 7, 2023

La veu de twitter

 

La veu de twitter. La funesta veu de twitter que defensa el món dels “perfectes”, que demonitza l’error, que odia els qui canvien d’opinió, els qui canvien de vida, perquè sent la necessitat d’odiar i d’esclafar els qui alguna vegada han comès errors. La veu trista de la violència, que defensa a twitter l’educació a cops, a força de càstigs, d’escarments, que nega qualsevol conversió, que descriu una humanitat segons els paràmetres del maniqueisme, que insulta qui no pensa igual, que menysprea qui no gosa insultar, que justifica la rancunia i l’anomena memòria, que busca i exigeix, més o menys dissimuladament, el recolzament en els vergonyants idearis propis, que sap errats i que defensen el racisme, el masclisme, el femellisme, el conductisme, i tants “ismes” que no perdonen res aliè i que no veuen res propi, íntim, personal o tribal equivocat. “Ismes” de miralls distorsionats que engrandeixen i desfiguren el propi món i deformen i condemnen sense judici el dels altres. La feblesa, la covardia dels idearis radicals, tan sigilosament violents, troben a twitter la claca que els reforça i que per uns instants fa que semblin irrefutables. Merda narcisista que aspira a ser doctrina de masses que deixen anar instints i es pensen que conferencien.

Tan senzill que és el piular dels ocells!

Tuesday, January 3, 2023

Els càstigs són el principal obstacle de l’educació



Tan poc valorem els infant o adolescents que aspirem a modificar conductes apel·lant a la por al càstig? 

Hi ha normatives força originals, amb càstigs concrets, estipulats per a cada infracció; i fan pensar quin valor educatiu té l’exercici de fonamentar el rebuig del mal en la molèstia de la sanció. L’educació consisteix en aconseguir que el comportament clavi les seves arrels a la terra de l’empatia i de la comprensió del funcionament social. La conducta sempre segueix un pensament que la decideix. Si aquest pensament neix de la convicció d’obrar correctament, amb tot el que implica de bo per el conjunt de les persones i per un mateix com a part d’aquest conjunt; això significa que s’ha assolit una maduració, un creixement personal. Si per contra el pensament que decideix la conducta brolla de la vigilància de l’ego pel que fa a la satisfacció del propi interès, és a dir, del desig d’evitar molèsties individuals o d’obtenir beneficis estrictament personals, quina pobre valoració de l’ésser humà com a persona implica aquesta estratègia!

L'experiència personal em fa veure que els nens i nenes que han patit una educació conductista, basada en el sistema premi/càstig tenen habitualment espatllat el sentit últim de l’obrar, i costa molt que actuïn per pròpia convicció. Necessiten l’amenaça de la sanció per arrencar de si mateixos una actitud superior. Qui ha estat educat amb crits, poca cosa sap fer quan no li criden. Qui ha estat educat a cops té moltes dificultats per actuar com un ésser humà superior en un entorn o no existeix l’amenaça dels cops. Qui ha crescut, formant el seu fer, en un entorn on tot ha estat regulat per normes, sancions i recompenses, no se sap moure en un ambient humà a on la motivació que governa les accions és únicament el gust de fer les coses bé.

Els càstigs són el principal obstacle de l’educació. El mot "escarment", a banda de ridícul, confon l'ensinistrament de les foques amb sardines amb el treball d'extraure el millor de cada persona, que és obrar no pas pel valor d'una sardina o per evitar un cop de fuet, sinó per aconseguir que aquest món sovint tan fastigós sigui una mica millor; més lliure i més bonic.

Tuesday, November 29, 2022

Una declaració de confiança en la bondat de l'existència


 

Si esteu en el temps, alegreu-vos-en; encara podeu canviar. La vida és un canvi constant; mai no estem acabats de fer. Si algú està en contra del nostre canvi, desconfieu-ne; sempre ens cal canviar, sigui poc o sigui molt. Si algú nega la possibilitat del canvi, desconfieu-ne també; parla del que no sap, o bé perquè tal possibilitat l'obligaria a canviar ell mateix, o bé perquè amaga un desig de venjança que molt probablement confon amb justícia, i no vol perdre, amb el canvi del seu enemic, l'oportunitat d'exercir-lo. Una divinitat que es posicionés en contra del canvi cap a bé de les seves criatures seria una falsa divinitat.

Els llibres anomenats sagrats estan plens d'humanitat, tant en el bon sentit de la paraula com en el mal sentit. Els autors hi han abocat bona part del seu endins: la ràbia vers els qui consideren enemics, el racisme, la venjança, l'anhel de la guerra, el dogmatisme pel que fa als signes identitaris de la pròpia cultura o credo... també l'amor, el perdó, la pau, l'exaltació del bé i de la bellesa. La necessitat d'aferrar-se a una seguretat mou l'ésser humà a considerar coneixement allò que no és altra cosa que desig, esperança, necessitat, opinió... La imposició del dogma és una manera barroera d'inventar la seguretat, de donar-li un recolzament.

La meva fe, que la tinc, no necessita imposar-se damunt de ningú; és una conclusió. Conclueixo, de la bellesa i de l'amor, tot un seguit de conviccions de les quals no tinc ni necessito tenir-ne seguretat. La incertesa és una imposició de la naturalesa i l'accepto sense por. La meva fe és bona no pas per un cel o per un infern que se'n poguessin derivar, sinó perquè és una declaració de confiança en la bondat de l'existència i el triomf definitiu del bé en cada ésser.



Tuesday, November 22, 2022

Tota tria del mal és conseqüència de la manca de llibertat que és causada per l'error en la percepció.



Vindran els temps en què la ment pensa, per damunt de tot, en la bellesa dels dies; sense por, ni angoixes, ni odi, ni guerra, ni fracàs... Un temps en què el mal haurà estat vençut, i en què el bé serà l'elecció lliure de tota ment. La llibertat és l'eina que ens permet escollir el bé en comptes del mal; la llibertat no és la causa que algú esculli el mal, altrament seria una capacitat ambígua; la causa que algú esculli el mal és necessàriament la confusió, la foscor, la manca de percepció... que són totes elles obstacles per a una plena llibertat. No obstant això, igual com la lluita de les espècies provoca individus més adaptats a l'entorn, més forts, més resistents; la confusió, la foscor, la manca de percepció, sense ser bons en si mateixos, provoquen, a la llarga, una tria més esforçada del bé, i en conseqüència més conscient, més pròpia, més humil. La llibertat és causa directa del bé, i tota tria del mal és conseqüència de la manca de llibertat que és causada per l'error en la percepció.

Monday, November 21, 2022

La raó la té déu, que viatja amb nosaltres, per damunt de qualsevol credo, doctrina, teologia o complicació humana.


Si teniu intenció de viure fent el bé, d'actuar amb bondat, de rectificar continuament si cal la posició del timó per mantenir en el nostre viatge la direcció del bé... ja poden cridar pantocràtors, inquisidors, justiciers, homes de lleis, sacerdots, botxins, notaris, piquets, boniors, massa desbocada, experts en antropologia, representants de països, gent de seny... Qui es posiciona incondicionalment en el bé, no té enemics que exerceixin cap poder significatiu sobre ell, perquè l'únic mal significatiu seria abandonar la direcció del viatge que condueix a l'amor, i aquesta direcció depèn de nosaltres i de Déu, que està d'acord amb la força de la nostra mà damunt del timó. Ningú que intenti moure la nostra mà del timó, encara que ho faci en nom de la perfecció i de la penitència, encara que apel·li a la justícia, encara que vesteixi un hàbit sagrat, un vestist honorable... no té raó. La raó la té déu, que viatja amb nosaltres per damunt de qualsevol credo, doctrina, teologia o complicació humana. La justícia no és ni el càstig ni la venjança, la justícia és el canvi vers el bé. La justícia no és qui la fa la paga, sinó qui la fa, la desfà; qui la fa, rectifica; qui la fa torna a néixer. Destruirem el mal; no pas qui l'ha comès. Hem nascut a la vall de les ombres per abraçar un dia la llum; no pas perquè pertanyem a la vall de les ombres. Qui porta recompte del mal, no s'ha deslliurat del mal. Qui s'ha deslliurat del mal, ha tornat a néixer.

Friday, November 18, 2022

La calma


En els meus mots, intento ser sincer, però alhora transmetre tranquil·litat. 

Necessito, però, que em deixin parlar; des que vaig tenir l'ictus, se'm fa més difícil parlar de pressa, això fa que les persones que tenen el vici de tallar la frase de la persona amb qui conversen, m'ho posin difícil. No obstant això, intento, amb educació, aconseguir que em deixin parlar. De vegades, però, se senten molt malament amb el que dic; em sap greu, no és la meva intenció; em pregunto si haig de dir alguna cosa diferent a allò que penso per evitar que se sentin malament, o si haig de continuar opinant el que de debò crec encara que no agradi a tothom. M'ho pregunto, i crec que sé la resposta.

Avui fa més o menys un any i quatre mesos que vaig patir un ictus. Les seqüeles les conec íntimament. Molta gent em mira i considera que estic bé, perquè no veuen, ni senten, ni coneixen els topants que les seqüeles han deixat. També, molts, han oblidat el risc amb el qual visc. Un increment de l'estrès, de les preocupacions, de l'agressivitat, de la malfiança, resulta letal per mi. La pressió arterial es descontrola; comencen a passar coses dins del meu cap, puc perdre el control. Aquest fet, del qual era força conscient molta gent que m'envoltava els primers dies després de l'ictus, avui, està per molts oblidat. Allò que no es veu des de fora, no es creu. Hi ha gent que no pensa com, de fràgil, n'és la vida, i com n'és d'absurd posar-la en perill sovint per raons ambígües, per diferències d'estil, per la sensació de frustració o d'impotència que provoca que no pensi com ells en alguna qüestió, per una senzilla mal interpretació dels mots, pel mal hàbit de pensar sempre malament respecte les meves intencions, per problemes que es desproporcionen, o per desconeixement d'allò que des de l'ictus no puc fer com feia abans. 

Davant d'això l'únic que puc fer és no reaccionar en contra les persones que s'han oblidat dels meus riscos i de les meves seqüeles, mantenir la calma encara que per dins momentàniament tot es revolti. Hi ha pautes que convé tenir en compte, com desconnectar el meu pensament de la histèria aliena, defugir els crits per forts que siguin i per molt enverinats que es presentin, evitar la companyia de les persones que posen en perill la meva vida, no intentar canviar-les sinó evitar-les.

La calma és important, no només per la pròpia salut sinó per respecte als altres. Sovint quan es pateix l'agressivitat freda o calenta de l'entorn, mantinc la calma aparent, tot i que per dins se'm trenqui el cor o la ment. La calma aparent és un escut que protegeix els altres del mal que pugui atacar dins meu. Per això sovint, qui em fa mal, es pensa que estic tranquil i no abandona la seva agressivitat o malfiança. També és una qüestió de dignitat i de pragmatisme; els crits no s'apaguen amb més crits, una idiotesa no s'arregla amb una altra idiotesa, recordar defectes aliens que no venen al cas com atac a qui m'està fent mal no soluciona ni arregla el mal que m'està fent. La calma és important. I perquè retorni la pau interior, cal forçar primer la pau exterior, i evitar el verí, apartant-se de la toxicitat. 

Sovint, agraeixo tant com tinc. 

Agrair és bo. Agrair em fa sentir bé. Agraeixo a alguna mena de poder superior, que d'alguna manera crec que s'ho mira tot, la presència de les persones estimades, que de debò sento que m'estimen. És un privilegi haver engendrat fills que són superiors a mi en capacitats, bondat, noblesa, optimisme, esperança... És un do d'aquest poder el fet que els meus fills hagin entès l'essencial de tot allò que volíem ensenyar-los: estimar les persones, no pensar malament d'elles sense proves clares, comprendre la feblesa, no ser intolerants amb allò que no ens agrada, saber-se aixecar dels fracassos, tenir poc i no deure res, i la més important... ser feliços, tenir esperança, somnis, projectes... creure en el futur... creure que la bondat, la seva, és el camí més segur per la feicitat immensa que els espera a les seves vides, lluitar per la seva bondat malgrat que de vegades no la trobin en els altres... Ells ja són algú; tot allò que fan no ho fan per arribar a ser algú, perquè ja ho són. Ells estan sans, perquè tenen esperança i perquè creuen en la felicitat i la pau. És una sort també treballar en allò que m'agrada, tenir un lloc on viure, fer cine, cantar... tot i que des de l'ictus tot això em costa més. També és veritat que faig menys, però en fer menys, ho faig millor. He perdut velocitat, però he guanyat qualitat. És una sort poder menjar cada dia; hi ha gent que no pot. És una sort potser tenir menys, però no deure res; viure amb la filosofia que tenir poc és bo, si allò que tens no ho deus i ho pots gaudir. És una sort gaudir de plaers tan senzills com passejar per la rambla, beure una cervesa a la Plaça Vella, badar, mirar la gent com passa i pensar bé d'ells... Per això no deixaria mai d'agrair tant com tinc. Hi ha tant a agrair!

Pel que fa a les seqüeles de l'ictus, escolto constantment un soroll dins del meu cap. De vegades sona més fort, de vegades menys. Normalment, si em poso nerviós, sona més fort. Si estic assegut o quiet massa estona, tinc la sensació que perdo el sentit i que estic a punt de caure; aquest efecte s'incrementa si estic en una situació en què caure causaria un escàndol: una reunió , el teatre, un escenari... De vegades, percebo que em posen la mà al braç, o a la panxa, o al cap... sempre al cantó dret, alq ue em va quedar mig adormit amb l'ictus. La mobilitat de la meva mà dreta està reduïda, va més a poc a poc i és menys fina i precisa; això m'afecta l'escriptura, la guitarra, el piano, la força de la pròpia mà... si bé és cert que millora progressivament, no ha deixat de progressar. Hi ha altres seqüeles que no explico perquè són més privades; però malgrat les seqüeles, hi ha també una conseqüència del tot benigne: la plena consciència del plaer que representa ser viu, del goig que sento fent les coses simples i senzilles que puc fer, la proximitat de les persones que estimo i m'estimen.

Feia temps que no escribia de mi, avui ho necessitava. Feu-ho, si teniu a dins un nus que no sabeu com deslligar. Sigueu sincers quan escriviu. Que sigui veritat tot el que dieu, o si més no, que vosaltres estigueu convençuts que és veritat, assumint l'actitud constant de rectificació quan evidencieu que no ho és. De segur que teniu defectes, com jo; però no oblideu les vostres coses bones, per les quals heu d'estar sempre molt més agraïts que orgullosos. Tot el que tenim són capacitats que ens han estat donades. Podem superar i rectificar qualsevol situació que no ens faci sentir bé. Digueu el que penseu amb calma, amb respecte, amb tendresa, amb un punt d'humor, amb claredat.