No és delicte, és pecat, diu...

El Papa Francesc ha parlat aquests dies del fet que l’homosexualitat, segons ell, no és un delicte, sinó un pecat, una mica en to de defensa de les persones homosexuals; no obstant això, el raonament és contradictori. Parla de com Déu accepta tothom, que tots som fills de Déu, etc. I ho arrodoneix amb l’asseveració que no és delicte, sinó pecat, donant la sensació que titllar-ho de pecat és tractar el tema més benignament que tractar-lo de delicte. 

Però segons la doctrina oficial de l’església, el pecat no reconegut, no rectificat, implica condemnes de duració eterna, amb l’afegit de ser deslliurat el pecador de la capacitat d’estimar, submergint-se en un odi i sofriment eterns. 

Els delictes, en canvi, es castiguen amb presó. 

Ambdós tractaments per una orientació sexual que genera la naturalesa, i que no fereix tercers, serien tremendament injustos, però la condemna divina de l'homosexualitat com a pecat suposadament greu seria eternament injust, i amb acarnissament, perquè es deshumanitzaria el condemnat. Atribuir a Déu un càstig d’aquesta mena és un insult a Déu. 

No entenc com el papa protesta contra el fet que sigui tractat com un delicte, i en canvi no protesta contra la decisió de considerar-lo un pecat greu que implica penes eternes. 

Considerar-ho un pecat d’aquesta gravetat, a més, suscita fanatismes. Els fidels que s’ho creguin, què no se sentiran temptats a fer per lluitar-hi en contra? 

Els fanatismes perillosos neixen de doctrines incompatibles amb la dignitat de tota persona humana; i sens dubte, la condemna infernal de qualsevol persona, amb tot el que segons la doctrina implica, representa un menyspreu a la seva dignitat, una falta d’amor insuportable, una atribució a déu que el converteix en la antítesi d’ell mateix. 

Convé no només rectificar doctrines que esperonen fanatisme i intolerància, sinó asseveracions dogmàtiques contradictòries que defineixen a déu com un monstre pitjor que qualsevol dels pecats que l’ofenen.