Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, May 30, 2023

Cap regne es pot tornar contra sí mateix



Tot allò de bo, de constructiu, de positiu i de restaurador que un ésser humà sigui capaç de treure de dins seu, posat en el cor i la ment de la possibilitat de déu, cas que déu existís, encara serà millor. És a dir, déu, si existeix, sempre ho superarà; no serà mai menys bo que l’humà, no serà mai menys poderós ni menys transformador que allò que suggereix l’humà.

És per això que crec fermament en tot allò de bo i de transformador que el meu raonament em permet pensar, perquè la realitat encara serà millor. Cap teòleg amb pretencions dogmàtiques em podrà fer creure en un déu que contempli la venjança o el menyspreu com a estratègia del seu pla; tal descripció de déu em recorda molt més a la duresa de la mentalitat dels qui han crescut aprenent a creure que bullir heretges fou raonable en determinat moment, o que han crescut educats pels qui ho han cregut.

La meva fe és la fe de quan tenia quatre anys i encara no m’havien contaminat amb la ràbia adulta i prepotent, amarada d’una violència sovint imperceptible, com imperceptible és l’aigua pel peix, i instal·lada en una personalitat que es considera a si mateixa plena de saviesa i d'intel·ligència, sense adonar-se de la seva submissió als instints més animals del cos humà.

Wednesday, May 17, 2023

Marxar bé

 


De vegades em pregunto si seré capaç de comportar-me de la manera correcta quan arribi aquell moment que a tothom li arriba.

Sabré pensar en els qui es queden, i mirar de resoldre tant com pugui el seu futur?

Seré capaç de marxar amb un somriure, content del que he gaudit, penedit de les molèsties que hagi pogut causar a qui sigui, però sobretot, afirmant que la vida val la pena, que és clarament positiva, que les realitats bones superen amb escreix les dolentes i que sempre tenim raons per somriure i fins i tot per riure?

M’ocuparé de convèncer els qui es queden que el més urgent és que siguin bona gent, més que qualsevol altre objectiu humà o social?

O per contra, em deixaré endur per la por que han mirat de transmetrem tants predicadors al llarg de la meva vida?

Guanyarà el “pensar en mi” i els meus interessos, pors, angúnies i riscos? O guanyarà pensar en el que deixo enrere, en la seva llum i en la seva esperança?

Sabré estar a l’alçada?

M’agradaria estar a l’alçada i marxar agraït i content; marxar només per una estona, per de seguida arribar a un lloc que sigui ben semblant al lloc que deixo, i sentir que sens dubte ha estat un privilegi i un regal ser-hi.

Friday, April 7, 2023

Llum a Barkeno

 


Els moments de felicitat són improvisats i no cerquen res.

Monday, March 27, 2023

Víctimes de les afirmacions dogmàtiques


No és veritat que les religions aportin sempre pau a les relacions entre les persones; sovint provoquen por, ràbia, odi, violència, conflicte, tristesa... 

De fet, el mateix Jesús ho va dir: "No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva. Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi"

I això és el que passa sovint. Val a dir, però, que són mots que es posen en boca de Jesús; ell no va escriure res. A les primeres dècades es van transmetre les seves paraules per tradició oral. No obstant això, les religions cristianes majoritàries actuals consideren que aquestes frases són paraula de Déu, que estan inspirades, protegides, escrites... pel mateix Esperit Sant. Posar-les en dubte, és considerat per les religions oficials com una heretgia; no hi pot haver una revisió crítica per part dels mateixos creients perquè tal revisió és considerada un pecat contra la fe. Les autoritats de la religió, això sí, les poden interpretar, i s'ha revestit al mateix Papa de Roma amb el do de la infalibilitat per deixar clar que davant qualsevol polèmica, ell, si ho considera adient, pot parlar amb la potestat de no equivocar-se. 

Jo, com que no participo d'aquesta fe, si més no plantejada d'aquesta manera, sí que poso en dubte determinats sentits d'aquestes paraules bíbliques, i no trobo raons per creure en la infalibilitat del Papa, ni en la divinitat de Jesús, ni en moltes altres afirmacions. No puc acceptar les paraules que lliguen el fet de ser dignes de Jesús amb estimar-lo més que als propis fills, o que als propis éssers estimats, com si fos una competició, com si estimar els fills restés forces per estimar altres éssers, o com si estimar els fills en determinats moments no fos bo. Probablement Jesús no volia dir això, o sí, o no; no ho sé, però no ho considero essencial, perquè no crec que fos Déu, i per tant, la possibilitat que s'hagués equivocat no m'escandalitza. Tots ens podem equivocar, o podem pronunciar frases que per la seva contundència podran ser mal interpretades. En altres moments de la meva vida no m'hauria atrevit ni a pensar això; i aquestes paraules que acabo de dir són importants, perquè les religions sovint fan actuar d'aquesta manera, lliguen amb cintes invisibles els pensaments amb un temor no escrit ni acceptat per un mateix, una mena de respecte vers allò que es considera diví, que paral·litza el raonament no permetent-li avançar pels camins de la crítica o el dubte. Un Déu creador, bo, savi, pare... no coaccionaria les seves criatures a no pensar, a no dubtar, a no reflexionar, a no qüestionar, a no fer-se preguntes... Un Déu de debò no acceptaria les religions tal com les tenim avui. De fet, el Déu real, si existeix, no s'ha preocupat gaire de deixar les coses clares pel que fa a creure això o allò altre... sembla com si li importés poc, com si prentengués que ens fixéssim en una altra cosa.

El que sí que és cert de les afirmacions de Jesús és que les religions que el proclamen a ell com a Déu no sempre són causa de pau; sovint, les creences morals o cosmològiques que propugnen inciten al conflicte, exacerben fanatismes, mouen les ments a posicions contundent, principalment per por a l'infern. Mares i pares que fustiguen els seus fills perquè no creuen; els consideren condemnats, carn d'infern, els rebutgen. Mares i pares que donen per perduts els seus fills o filles perquè s'han enamorat d'una persona del mateix sexe, o perquè se senten d'un altre sexe, o perquè tenen uns altres valors. Són mares i pares als qui l'amor als seus fills i filles, i la fe en una doctrina inhumana, entren en conflicte. Són víctimes de la por i de l'amor; víctimes de les afirmacions dogmàtiques d'unes religions que consideren paraula de déu el que no és altra cosa que prejudici i desconeixement. No han verificat l'origen d'aquestes creences morals o teològiques; han cregut sense una revisió mínimament cívica, han considerat infalibles unes afirmacions sense tenir raons ni proves d'aquesta infalibilitat; i a aquesta fe sense proves i sense raons, la consideren un do miraculós, quan en realitat és la causa que no acceptin els seus fills, que pateixin per la seva felicitat eterna, que els turmentin amb crítiques i rebuigs, que intentin encomanar-los la por, les creences infundades, l'obediència a unes normes que no tenen cap més base que les mateixes normes, la mateixa por i la mateixa fe. Les creences no poden ser l'explicació de les mateixes creences; qualsevol persona mínimament formada, si és honesta, ho ha d'entendre. 

I tot i el que acabo d'escriure, em considero creient; no pas en cap religió, tan sols en el que sé, que és ben poc, però jo diria que suficient: si algú te gana, cal ajudar-lo a aconseguir menjar; si algú té set, ha de tenir dret a l'aigua; si algú no té habitatge, ha de tenir la possibilitat d'aconseguir-lo; si algú està trist, hem de fer el possible perquè estigui content; si algú està sol, li hem de fer companyia; si algú no troba raons per viure, l'hem d'ajudar a trobar-les; si algú és menyspreat o agredit, sigui culpable o innocent, hem d'ajudar-lo a viure amb dignitat, perquè qualsevol de nosaltres pot ser algun dia culpable d'alguna cosa, perquè som defectuosos, perquè necessitem canviar mil vegades en mil coses que sovint ni veiem. Sé poques coses, i són les úniques que puc tenir escrites al llibre de la única fe que em permeto abraçar.

Saturday, March 25, 2023

Quan, veu, quan?



Guanyar. Triomfar. Tenir. Aconseguir. Acreditar. Puntuar. Exhibir. 

Buït, tot; com la buidor d'una estàtua de llautó amb aire per dins, que sembla d'or però que és de llautó. 

Tot el que va més enllà de la terra roja, del cel del capvespre, de la llar, de la brasa, d'una cançó al costat del foc, d'una nit d'estrelles, d'una matinada fresca d'estiu, de la companyia dels nostres, d'un vas d'aigua fresca, d'un badall, del lent pas del temps a la muntanya, d'una companyia bona només per fer companyia... 

Tot el que va més enllà de la discreció i el silenci... Tot el que parla amb veu impostada, falsament alegre... Tot el que no és per ell mateix sinó per aconseguir... Tot... és res.

Veu fatxenda que parla per suscitar admiració. Veu que s'admira profundament a sí mateixa i que adora que el món l'admiri. Veu estarrufada que viu per semblar, i que viu per ser escoltada, i que sense admiradors se sent perduda. 

Quan, veu, quan? 

Quan veu quan començaràs a viure? 

Friday, March 24, 2023

La por a les agressions dels monstres va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat



Déu n'hi do! Quin món! Em dec fer vell pel fet de dir això, però és el que em surt. Tants agressors sexuals! N'hi ha més o el que passa és que ara es fan més públiques les agressions, les quals abans no sortien del silenci? 

I tot això, a banda del mal objectiu i destructiu que en sí mateix ja provoca l'agressió, també corca la llibertat, radicalitza moltes persones fins a posicions ultradefensives que retallen les ales de molts éssers humans l'essència dels quals és ser lliures. Quants pares, per por, no hem tingut la temptació de no permetre d'anar soles pel carrer les nostres filles de quinze anys quan és de nit? Però aquesta mesura és profundament injusta; atorga una victòria perversa als agressors; la victòria d'anar configurant el món a ritme de la seva maldat; un món fosc, espantat, que no planta cara al mal, sinó que només se'n protegeix. La vida, les activitats, les llibertats, l'art, la bellesa... no s'han d'esculpir mirant els cabrons, sinó atenent les necessitats expressives, creatives, vitals, artístiques, laborals, cíviques... de les persones honestes que no haurien de modificar el timó de la seva llibertat per culpa dels malalts.

La llibertat se'n ressenteix no tan sols pel mal en sí dels agressors, sinó per tots els efectes col·laterals de la gent que s'organitza amb malaptesa per combatre'ls. El combat ha de ser contra els agressors, i mai no hauria de ser contra nosaltres mateixos, ni la nostra manera de viure, que és un dret i una necessitat del progrés de les societats. 

La llibertat de la nuesa del cos humà també se'n ressenteix; a molta gent se li fa complex diferenciar entre nuesa i pornografia; sovint tot s'introdueix al mateix sac, i a moltes societats es defensa la prohibició absoluta de posar la pell sencera al Sol, perquè no es comprèn la diferència. Com més ocultem, més a prop tenim la línia vermella de la provocació, més es dissenya el món a ritme dels agressors. Molta gent dels països àrabs s'escandalitzen pels cabells de les dones, i en nom de la protecció de les mateixes dones, elaboren lleis que castiguen la seva no ocultació, culpabilitzen la dona i la seva realitat natural d'un mal que està a la ment de l'home reprimit; com més tapem, més tros de cos es converteix a la llarga en provocador. La causa de l'agressió sexual no és a la persona que no du roba sinó a la persona que agredeix; és així de senzill. Una societat atemorida pel cos humà, perquè sempre l'ha ocultat, contribueix, entre molts d'altres factors, a crear els mascles monstres incapaços de comprendre que les seves pulsions són deformacions d'un desig natural que tenen espatllat per l'ocultació, i que la seva decisió d'agredir és conseqüència de la seva buidor humana, de no comprendre el significat de les paraules: persona, amor, llibertat, respecte... Sóm com bonsais espatllats, desferres de la por social. 

En realitat, els traumes neixen d'allò que no podem veure mai, d'allò del que no es parla, d'allò que no és natural i que es presenta com un absolut inqüestionable, i amagar la nostra imatge natural com si fos el diable no és natural; ni amagar-la ni proscriure-la.

La por va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat. Les religions majoritàries se n'aprofiten per justificar les seves morals ensorsetades, i per defensar encara més l'ocultació com a mesura de protecció; però aquesta ocultació, a la llarga, tensionarà més la molla inconscient de la ment humana vers tendències inhumanes i asfixiants.

Wednesday, March 22, 2023

Els de les torxes són ara a les xarxes



Els de les torxes són ara a les xarxes; vull dir els de les torxes medievals. No fan servir miralls si no és per pentinar-se. Tenen raó quan s'exclamen pel mal; però no el veuen tot, ni comprenen la feblesa. Estan convençuts que la realitat és objectivament com la veuen. No comprenen conceptes com el model mental que configura la nostra ment quan interpreta la informació elèctrica proporcionada pels sentits. Donen a les formes categoria d'absolut, i no entenen res del que acabo d'escriure, ni tan sols creuen que hi hagi res a entendre. 

Sostenen, això sí, ben fort la torxa, cadascú la seva, per cremar el dolent; el dolent absolut, el dolent indiscutible sense judici ni reflexió. I probablement el dolent sigui dolent, però ells també, perquè no es comporten com éssers humans superiors. 

Tenen un concepte del món construït a partir de les lleis i les tradicions no escrites de les masses; rere les seves asseveracions, i els seus valors, no hi ha sentències racionals, només sons, dringar d'espases, d'absoluts contundents. Són, sense saber-ho, deixebles de Maniqueu; adoren Disney, potser també sense saber-ho. Creuen en el món com és, i ni tan sols es plantegen que podria ser diferent. Miren el venedor de tovallons de paper, estosseguen i es graten el nas capficats en si agafaran a temps l'autobús de tornada a l'hotel després d'un dia esgotador a Eurodisney.

Detesten els culs, però es miren d'amagat els dels cossos que els atrauen. D'amagat fan moltes de les accions que en públic detesten, i, per estrany que sembli, moltes vegades no se n'adonen. No pensen gaire, reprodueixen el so de pensaments ja fets que mai no han revisat. Denuncien, reclamen, jutgen, es querellen, engrapen el que poden confonent la llei amb el bé. S'enriuen de la paraula bondat amb aires de filòsofs nihilistes, i no entenen el nihilisme, i detesten la filosofia.

Són perfectes, perquè no fan servir els seus miralls si no és per pentinar-se; per això exigeixen una perfecció en els altres, que no existeix, i ploren i piquen de peus contra el terra quan no la troben, horroritzats de tanta injustícia com els ha tocat de patir.

Són una espècie a mig fer, com els croissants d'algunes pastisseries; i com els croissants, no entenen gaire el fons de tot; però no comprenen que no ho entenen. Viuen en el món que veuen, i no els treguis d'aquí, perquè et prendran per boig o per anarquista. I el més greu de tot és que potser cada vegada seran més, perquè les poblacions que augmenten no són pas les més elevades científicament parlant, ni les més bones, ni les més intel·ligents, ni les més humanes en el sentit més elevat de la paraula. Sobreviuen, triomfen i es reprodueixen, els més adaptats, encara que siguin croissants.