Déu n'hi do! Quin món! Em dec fer vell pel fet de dir això, però és el que em surt. Tants agressors sexuals! N'hi ha més o el que passa és que ara es fan més públiques les agressions, les quals abans no sortien del silenci?
I tot això, a banda del mal objectiu i destructiu que en sí mateix ja provoca l'agressió, també corca la llibertat, radicalitza moltes persones fins a posicions ultradefensives que retallen les ales de molts éssers humans l'essència dels quals és ser lliures. Quants pares, per por, no hem tingut la temptació de no permetre d'anar soles pel carrer les nostres filles de quinze anys quan és de nit? Però aquesta mesura és profundament injusta; atorga una victòria perversa als agressors; la victòria d'anar configurant el món a ritme de la seva maldat; un món fosc, espantat, que no planta cara al mal, sinó que només se'n protegeix. La vida, les activitats, les llibertats, l'art, la bellesa... no s'han d'esculpir mirant els cabrons, sinó atenent les necessitats expressives, creatives, vitals, artístiques, laborals, cíviques... de les persones honestes que no haurien de modificar el timó de la seva llibertat per culpa dels malalts.
La llibertat se'n ressenteix no tan sols pel mal en sí dels agressors, sinó per tots els efectes col·laterals de la gent que s'organitza amb malaptesa per combatre'ls. El combat ha de ser contra els agressors, i mai no hauria de ser contra nosaltres mateixos, ni la nostra manera de viure, que és un dret i una necessitat del progrés de les societats.
La llibertat de la nuesa del cos humà també se'n ressenteix; a molta gent se li fa complex diferenciar entre nuesa i pornografia; sovint tot s'introdueix al mateix sac, i a moltes societats es defensa la prohibició absoluta de posar la pell sencera al Sol, perquè no es comprèn la diferència. Com més ocultem, més a prop tenim la línia vermella de la provocació, més es dissenya el món a ritme dels agressors. Molta gent dels països àrabs s'escandalitzen pels cabells de les dones, i en nom de la protecció de les mateixes dones, elaboren lleis que castiguen la seva no ocultació, culpabilitzen la dona i la seva realitat natural d'un mal que està a la ment de l'home reprimit; com més tapem, més tros de cos es converteix a la llarga en provocador. La causa de l'agressió sexual no és a la persona que no du roba sinó a la persona que agredeix; és així de senzill. Una societat atemorida pel cos humà, perquè sempre l'ha ocultat, contribueix, entre molts d'altres factors, a crear els mascles monstres incapaços de comprendre que les seves pulsions són deformacions d'un desig natural que tenen espatllat per l'ocultació, i que la seva decisió d'agredir és conseqüència de la seva buidor humana, de no comprendre el significat de les paraules: persona, amor, llibertat, respecte... Sóm com bonsais espatllats, desferres de la por social.
En realitat, els traumes neixen d'allò que no podem veure mai, d'allò del que no es parla, d'allò que no és natural i que es presenta com un absolut inqüestionable, i amagar la nostra imatge natural com si fos el diable no és natural; ni amagar-la ni proscriure-la.
La por va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat. Les religions majoritàries se n'aprofiten per justificar les seves morals ensorsetades, i per defensar encara més l'ocultació com a mesura de protecció; però aquesta ocultació, a la llarga, tensionarà més la molla inconscient de la ment humana vers tendències inhumanes i asfixiants.
No comments:
Post a Comment