Necessitem estels.

.


(Es recomana llegir-lo amb la música dels nens del cor)

Necessitem estels, i no canons; ideals que ens empenyin endavant com el bon vent a les naus. De res ens val la por, l’amenaça de la humiliació o el fracàs. Un somni ens farà volar, ens farà ser capaços de posar tot l’esforç que calgui en la consecució d’un objectiu. L’amenaça, en canvi, paralitzarà els nostres anhels i ens abocarà a la frustració.
Necessitem cançons, i no terror; la música de fons de la vida, el ritme coratjós de la il·lusió. Que morin la por i els càstigs, l’espasa justiciera i les lliçons doloroses... Visca la llum que dóna sentit a la lluita, l’alegria que ens mou a exigir-nos i l’esperança que ens fa construir-nos. La gran mentida és la que pretén fer-nos creure que la disciplina, els càstigs i la violència, són el motor dels avenços educatius. Les millores personals només neixen de l’exigència exercida envers un mateix pel fet d’estar enamorat d’una ambició noble, d’un desig sublim, d’un motiu vital.
Necessitem un “perquè” lluminós, lliure i apassionant...
I no ens importarà cap “com”... ni ens espantaran els pendents, ni ens frenaran els espadats, ni ens ensorraran els fracassos, ni ens descoratjaran les crítiques...
I els ressentits amb la vida no aconseguiran que ens trepitgem els uns als altres.
L’aparent fracàs del mètode constructivista en l’educació, no és produït per la disminució dels mètodes coercitius, repressius, o violents, en l’exercici de la docència; ni brolla arrel de la relaxació de les normes repressores, sinó bàsicament per la manca de capacitat de motivació en els processos d’aprenentatge. Aquesta mancança prové de l’ambient utilitarista de la societat i els seus déus: tenir, semblar, vèncer, cardar, fruir, trepitjar, batre... com si això fos tot, com si fos l’última raó de totes les empreses i ambicions. La transformació de la societat ha de venir darrere de l’educació. Les idees poden transformar el món.
Siguem capaços de defugir esclavatges. No renunciem al sentit que ens permet copsar la vida, impresa en totes les realitats; en el misteri; en la bellesa ignorada sovint per la ignorància, la incapacitat o l’enveja. Deslliurem-nos de la dalla que sega els mots, de la brusquedat que esborra els somnis, del maniqueisme que falseja les idees, del pessimisme que ensorra les esperances... Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la pròpia ceguesa, neguen l’existència de la llum. Aquesta llum, és la que mou a l’aprenentatge; no pas les fuetades.
Per caminar cap a l’aprenentatge cal sentir, però no podem sentir quan volem, sentir no és conseqüència de l’esforç. Les papallones són difícils de caçar; però de vegades, quan ens asseiem a descansar, elles soles s’aturen a reposar damunt del nostre capell
Allò que ens permet de sentir, no és altra cosa que la percepció del misteri. Tal vegada aquesta percepció apareixerà un dia que contemplem un cel estelat i pensem en la immensitat de l’espai; o potser davant l’evidència de la mort, de la qual potser mai no hem tingut plena consciència; o després d’un dolor profund que posa el valor de les coses en la seva justa mesura; o en reconèixer en els ulls del fill que acaba de néixer, aquells altres ulls de l’avi que ahir ens va deixar; o en el silenci d’un capvespre d’estiu en una muntanya solitària... El misteri sorgeix de la consciència de la nostra petitesa enfront de la realitat que ens envolta. L’experimentació de la bellesa és el nexe que ens uneix a l’entorn. Percebre la bellesa, sentir-la, vol dir que ella i nosaltres tenim alguna cosa en comú que ens sedueix i ens atrau. Si sentim que un paisatge, que uns colors, són bells... és perquè ells i nosaltres estem units per un mateix cordó umbilical. Fet i fet, tot allò que veiem ho genera la nostra pròpia ment, partint d’uns estímuls exteriors objectius, que segueixen unes lleis harmòniques naturals. De tot això neix el misteri.

Escriure és despullar-se

La veu que narra, la veu literària d’una novel·la tal com a mi m’agrada, ha de cedir al lector el goig d’esbrinar els fets, més que no pas informar-lo. No pot ser massa críptica, ni massa clara; i sempre ha de ser bella. Perquè el lector està assedegat de bellesa, assedegat d’un exercici mental de recerca personal i íntima de la veritat natural de les coses, assedegat de crear. El lector, en llegir, ha de sentir-se creador. I ha de percebre bellesa fins en la descripció de les realitats més fosques i sòrdides.
L’escriptor ha de cercar la seva pròpia veu literària, íntima i sincera.
Ni que l’escriptor descrigui fets ficticis, la seva, ha de ser una veu sincera, en el sentit que ha d’expressar els sentiments sincers de l’escriptor, la visió sincera dels records, i el trenat sincer de les fantasies.
De vegades, l’escriptor pot pensar-se que està essent sincer, i no ser-ho en realitat, a causa d’estar vivint d’una manera contrària al seu jo íntim (acostuma a passar quan s’és jove). És a dir, l’escriptor ha de deslliurar-se dels vestits imposats, de les opinions heretades de tercers, i tornar a ser fidel a la visió genuïna de la infantesa, la que li feia percebre la realitat tal com la sentia i no pas de la manera com el conjunt de la societat considera oportú de percebre-la. Només així l'escriptor podrà fer vibrar aquelles cordes rovellades, de tant oblidades, a l'arpa del cor dels lectors.
No obstant això, malgrat que sigui necessari trobar la pròpia veu literària, al llarg del camí de recerca, crec que és positiva la imitació d’altres veus; veus que mai no podran substituir la pròpia, però que ajudaran a l’escriptor a centrar-se, a enriquir-se, a descobrir-se. Igual com passa amb l’aliment quan l'ingerim, que comença a formar part del nostre cos, encara que el nostre cos no sigui idèntic a aquest aliment, i encara que ni tan sols en tingui la forma.
Tot allò que llegim, tot el que aprenem, fins i tot el que tractem d’imitar, passa amb el temps a formar part, d’una manera transformada, de la nostra veu literària personal, que té la forma i el fons del nostre jo íntim, però que existeix mercès al que ha consumit d’altres veus.
Escriure és mostrar-se nu, sense por i sense perdre l’elegància de la naturalitat. No es pot escriure bé sense caminar nu per les rengleres dels mots. La nuesa de la vida esdevé el rebost i la condició per a la nuesa de l’escriptura, que no és només austeritat de descripcions i de mots, sinó transparència a l’hora de mostrar-se i de mostrar el que es pensa i el que se sent. I que és sobretot fidelitat a la veu genuïna de la nostra infantesa, al nostre jo íntim. Tothom, excepte els bons escriptors, silencien la veu del jo íntim. Tothom, excepte els bons escriptors, es mouen vestits per la vida.
Els escriptors són els únics als quals se’ls permet d’anar nus per la vida; se’ls permet, se’ls exigeix, i alhora se’ls castiga. Paguen sovint el preu de les enemistats i de la solitud. Es queden sols enmig de la gent. Curiosament aquesta solitud, sobretot quan un ja té una certa edat, es converteix en una amant desitjada, estimada, i enyorada quan no es té a prop; aquesta, però, no és pas una solitud dolenta. La pitjor solitud no és aquella que consisteix en el fet d’estar sols físicament per pròpia elecció, sinó aquella que rau en el fet d’estar lluny, molt lluny, dels que tenim al costat. Aquest últim tipus de solitud, no s’arriba a estimar mai, encara que de vegades pot arribar a ser el preu de la llibertat, el preu que s’ha de pagar per arribar a la pròpia veu literària i acceptar-la.