La veu que narra, la veu literària d’una novel·la tal com a mi m’agrada, ha de cedir al lector el goig d’esbrinar els fets, més que no pas informar-lo. No pot ser massa críptica, ni massa clara; i sempre ha de ser bella. Perquè el lector està assedegat de bellesa, assedegat d’un exercici mental de recerca personal i íntima de la veritat natural de les coses, assedegat de crear. El lector, en llegir, ha de sentir-se creador. I ha de percebre bellesa fins en la descripció de les realitats més fosques i sòrdides.
L’escriptor ha de cercar la seva pròpia veu literària, íntima i sincera.
Ni que l’escriptor descrigui fets ficticis, la seva, ha de ser una veu sincera, en el sentit que ha d’expressar els sentiments sincers de l’escriptor, la visió sincera dels records, i el trenat sincer de les fantasies.
De vegades, l’escriptor pot pensar-se que està essent sincer, i no ser-ho en realitat, a causa d’estar vivint d’una manera contrària al seu jo íntim (acostuma a passar quan s’és jove). És a dir, l’escriptor ha de deslliurar-se dels vestits imposats, de les opinions heretades de tercers, i tornar a ser fidel a la visió genuïna de la infantesa, la que li feia percebre la realitat tal com la sentia i no pas de la manera com el conjunt de la societat considera oportú de percebre-la. Només així l'escriptor podrà fer vibrar aquelles cordes rovellades, de tant oblidades, a l'arpa del cor dels lectors.
No obstant això, malgrat que sigui necessari trobar la pròpia veu literària, al llarg del camí de recerca, crec que és positiva la imitació d’altres veus; veus que mai no podran substituir la pròpia, però que ajudaran a l’escriptor a centrar-se, a enriquir-se, a descobrir-se. Igual com passa amb l’aliment quan l'ingerim, que comença a formar part del nostre cos, encara que el nostre cos no sigui idèntic a aquest aliment, i encara que ni tan sols en tingui la forma.
Tot allò que llegim, tot el que aprenem, fins i tot el que tractem d’imitar, passa amb el temps a formar part, d’una manera transformada, de la nostra veu literària personal, que té la forma i el fons del nostre jo íntim, però que existeix mercès al que ha consumit d’altres veus.
Escriure és mostrar-se nu, sense por i sense perdre l’elegància de la naturalitat. No es pot escriure bé sense caminar nu per les rengleres dels mots. La nuesa de la vida esdevé el rebost i la condició per a la nuesa de l’escriptura, que no és només austeritat de descripcions i de mots, sinó transparència a l’hora de mostrar-se i de mostrar el que es pensa i el que se sent. I que és sobretot fidelitat a la veu genuïna de la nostra infantesa, al nostre jo íntim. Tothom, excepte els bons escriptors, silencien la veu del jo íntim. Tothom, excepte els bons escriptors, es mouen vestits per la vida.
Els escriptors són els únics als quals se’ls permet d’anar nus per la vida; se’ls permet, se’ls exigeix, i alhora se’ls castiga. Paguen sovint el preu de les enemistats i de la solitud. Es queden sols enmig de la gent. Curiosament aquesta solitud, sobretot quan un ja té una certa edat, es converteix en una amant desitjada, estimada, i enyorada quan no es té a prop; aquesta, però, no és pas una solitud dolenta. La pitjor solitud no és aquella que consisteix en el fet d’estar sols físicament per pròpia elecció, sinó aquella que rau en el fet d’estar lluny, molt lluny, dels que tenim al costat. Aquest últim tipus de solitud, no s’arriba a estimar mai, encara que de vegades pot arribar a ser el preu de la llibertat, el preu que s’ha de pagar per arribar a la pròpia veu literària i acceptar-la.
L’escriptor ha de cercar la seva pròpia veu literària, íntima i sincera.
Ni que l’escriptor descrigui fets ficticis, la seva, ha de ser una veu sincera, en el sentit que ha d’expressar els sentiments sincers de l’escriptor, la visió sincera dels records, i el trenat sincer de les fantasies.
De vegades, l’escriptor pot pensar-se que està essent sincer, i no ser-ho en realitat, a causa d’estar vivint d’una manera contrària al seu jo íntim (acostuma a passar quan s’és jove). És a dir, l’escriptor ha de deslliurar-se dels vestits imposats, de les opinions heretades de tercers, i tornar a ser fidel a la visió genuïna de la infantesa, la que li feia percebre la realitat tal com la sentia i no pas de la manera com el conjunt de la societat considera oportú de percebre-la. Només així l'escriptor podrà fer vibrar aquelles cordes rovellades, de tant oblidades, a l'arpa del cor dels lectors.
No obstant això, malgrat que sigui necessari trobar la pròpia veu literària, al llarg del camí de recerca, crec que és positiva la imitació d’altres veus; veus que mai no podran substituir la pròpia, però que ajudaran a l’escriptor a centrar-se, a enriquir-se, a descobrir-se. Igual com passa amb l’aliment quan l'ingerim, que comença a formar part del nostre cos, encara que el nostre cos no sigui idèntic a aquest aliment, i encara que ni tan sols en tingui la forma.
Tot allò que llegim, tot el que aprenem, fins i tot el que tractem d’imitar, passa amb el temps a formar part, d’una manera transformada, de la nostra veu literària personal, que té la forma i el fons del nostre jo íntim, però que existeix mercès al que ha consumit d’altres veus.
Escriure és mostrar-se nu, sense por i sense perdre l’elegància de la naturalitat. No es pot escriure bé sense caminar nu per les rengleres dels mots. La nuesa de la vida esdevé el rebost i la condició per a la nuesa de l’escriptura, que no és només austeritat de descripcions i de mots, sinó transparència a l’hora de mostrar-se i de mostrar el que es pensa i el que se sent. I que és sobretot fidelitat a la veu genuïna de la nostra infantesa, al nostre jo íntim. Tothom, excepte els bons escriptors, silencien la veu del jo íntim. Tothom, excepte els bons escriptors, es mouen vestits per la vida.
Els escriptors són els únics als quals se’ls permet d’anar nus per la vida; se’ls permet, se’ls exigeix, i alhora se’ls castiga. Paguen sovint el preu de les enemistats i de la solitud. Es queden sols enmig de la gent. Curiosament aquesta solitud, sobretot quan un ja té una certa edat, es converteix en una amant desitjada, estimada, i enyorada quan no es té a prop; aquesta, però, no és pas una solitud dolenta. La pitjor solitud no és aquella que consisteix en el fet d’estar sols físicament per pròpia elecció, sinó aquella que rau en el fet d’estar lluny, molt lluny, dels que tenim al costat. Aquest últim tipus de solitud, no s’arriba a estimar mai, encara que de vegades pot arribar a ser el preu de la llibertat, el preu que s’ha de pagar per arribar a la pròpia veu literària i acceptar-la.
No comments:
Post a Comment