Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, February 20, 2009

El mal, des d'un punt de vista científic.

.



Hi ha uns quants científics als qui la paraula mal els dibuixa un somriure; no pas perquè siguin engendres de les tenebres, sinó perquè consideren que el concepte de mal no es pot definir, o explicar, des del punt de vista de la ciència. Penso amb sinceritat que s'equivoquen.
Podrien dir que el mal no es pot considerar com una realitat absolutament objectiva, que depèn d'un punt de referència, d'un mètode de mesura, que no es pot explicar sense apelar a la consciència humana. Però igual com la consciència humana s'haurà d'arribar algun dia a explicar científicament; el mal, també. No hi ha cap causa de cap percepció que no pugui arribar a tenir una explicació racional; presa com a percepció, com a valoració mental. L'exercici de supèrbia d'alguns científics de menysprear la idea de mal, obeeix més a exigències del subconscient, relacionades amb la defensa del territori o amb la superioritat del grup, que no pas a pensaments elaborats a partir de la lògica.
Dit això m'atreveixo a definir científicament el mal; i a qui no li agradi que s'hi posi fulles.
El mal és la presència simultànea, a la consciència d'un organisme viu i intel·ligent, de l'empatia i del seu contrari. Essent les pulsions instintives causants a l'inconscient de l'elaboració dels pensaments substància del contrari de l'empatia. Essent l'empatia conseqüència de l'exercici de la raó i igualment de les pulsions generadores de pensaments a l'inconscient. Essent tant l'empatia com les pulsions conseqüència de l'evolució de les espècies. Els pensaments generats per l'inconscient passen sovint al conscient sense coneixement de la consciència. Els pensaments empàtics i els contraris a l'empatia produeixen una contradicció que és el que les ments conscients anomenem “mal”. Sovint, quan l'empatia, ens fa entrar en contradicció subjectiva amb el que observem, també ho anomenem mal (per exemple quan veiem la mort d'una persona per l'erupció d'un volcà).
De manera resumida es podria dir que el mal és o són el conjunt de pensaments conscients (i els actes generats per aquests pensaments) d'origen instintiu contraris a l'empatia; essent l'empatia una activitat mental fruit de l'evolució de les espècies.


.

2 comments:

Empar said...

Fa dies que et volia comentar aquest article. Em va sobtar al llegir-lo, però després em va agradar. De fet no havia pensat mai el concepte de mal des de el punt de vista científic. Sí ho havia fet, en canvi, sobre les percepcions i les emocions. Però ben mirat tot ha de tenir una explicació científica, ja sigui física, química o matemàtica, bo i que nosaltres no la coneixem encara. Hi ha exemples de malalties mentals greus on els subjectes fan el mal, sense tenir consciència ni penedir-se del que han fet; seria un exemple de manca total d’empatia vers un altre.

No sé si estic d’acord amb el que comentes que l’empatia ha estat fruit de l’evolució de les espècies. Jo crec el contrari, que en els humans s’han imposat els éssers més guerrers, més bèl•lics, els que han aniquilat als pobles més pacífics. Han sobreviscut els més intel•ligents, però també els més forts i bel•licosos. Suposo que l’evolució de l’espècie hauria d’anar cap a un desenvolupament de l’empatia com a idea oposada al mal, i pot ser és això el que volies dir al final del text.
Una abraçada.

Jeremias Soler said...

De vegades tendim a fer una separació massa brusca entre el món dels humans i el de la resta d'espècies animals. En realitat aquesta separació és en gran part fictícea. De la mateixa manera com la brutalitat i la violència juguen un paper en l'evolució, i en certes condicions han representat un benefici evolutiu; l'empatia, en unes altres condicions, també ha jugat un paper beneficiós, si no hagués estat així, no hi seria. Tot allò que surt de la ment humana: pensaments, imaginacions, sentiments, sensacions, afecte, odi, empatia, etc. és conseqüència d'alguna cosa que passa al cervell, i en conseqüència depèn de com és aquest cervell i de com són les parts que el formen i que hi juguen un paper. Si s'accepta això, no costa gaire de veure que aquest substrat orgànic (material) que és el cervell també ha esdevingut per evolució, i en conseqüència les seves capacitats hi són perquè han representat un benefici evolutiu. I això val tant per les qualitats tradicionalment considerades “animals”, és a dir la violència, brutalitat, salvatgisme, etc, com per les tradicionalment considerades humanes superiors: empatia, intel·ligència, capacitat artística, etc. En realitat aquesta visió tradicional no és correcte, perquè tan animal és l'empatia com la força física, perquè nosaltres som animals, i per a nosaltres l'empatia en certes circumstàncies esdevé un benefici evolutiu que ens permet procrear millor que si no tinguéssim empatia. Per exemple, i a nivell pràctic: les persones “bones” (en el sentit més empàtic de la paraula) són sovint escollides com a parella sentimental, amb preferència a les persones “dolentes” (menys empàtiques). Això, després de moltes generacions, fa que els gens, o l'herència orgànica, del cervell que facilita o provoca l'existència de l'empatia com a qualitat mental, s'escampin per l'espècie i triomfin. En el moment en què el criteri a l'hora d'escollir parella va comnençar a ser “escollir el bo” en lloc d'escollir al fort, al ric, al guapo... doncs l'empatia va començar a escamparse.
Un altre exemple: a la majoria de societats les persones menys empàtiques acaben cometen crims. Aquest crims, des de fa milenis, han estat castigats amb la presó, i en el pìtjor dels casos amb la mort dels culpables; amb la qual cosa, les persones amb menys empatia no han pogut escampar la seva informació genètica amb la mateixa facilitat que les que han desenvolupat més empatia.
Segur que podríem trobar més entorns humans en els quals l'empatia ha representat un avantatge reproductiu pels individus que l'han posseïda com a qualitat.
Aquesta idea l'he discuitida (pacíficament) molt amb biòlegs i no tots pensen com jo. Però jo estic convençut que tinc raó. Tot allò que som, tot allò que fem, prové, més o menys directament, de l'evolució; si no fos així, no ho seríem, no ho tindríem.