Hi ha diferents maneres d'entendre la literatura; convé ser capaços de transmetre la nostra, la de cadascú, sense menysprear la resta.
També hi ha diferents objectius; cadascú té el seu. Alguns objectius coincidiran; d'altres no. Convé ser capaços de no considerar l'objectiu personal com a superior, sinó tan sols com al propi objectiu, que no es vol imposar, però que tampoc no s'amaga.
Quan hom escriu i pretén fer literatura importa tant el que diu com la forma com ho diu. Cada mot, cada frase, cada oració, implica un efecte, un impacte, una manera d'arribar al lector, una manera d'influir en el seu estat d'ànim i en la seva comprensió. Un mateix text no pot mai arribar a agradar a tothom, perquè hi ha diferents sensibilitats, i no totes són compatibles. És important ser capaços de no considerar la pròpia sensibilitat com a superior, o com l'única perfecta, sinó només com la pròpia; que no es pretén imposar, però que tampoc no s'amaga.
Així doncs, escriure no és només explicar unes idees, sinó que és explicar-les mitjançant una “forma” determinada. Acompanyar les idees de tot un seguit d'informacions que afectaran no només la raó del lector, sinó tota una realitat mental sovint inconscient; informacions que aniran més enllà del significat literal dels mots fets servir; informacions difícilment explicables de manera directa; informacions que es desprenen de manera no raonada de la “forma”, del ritme, del so, de la llargada de les frases, dels sinònims emprats, dels sinònims no emprats, de les repeticions, del que no es diu, del que no s'acaba d'explicar. La no explicació d'una bona part dels detalls atorga també una informació inconscient. L'excessiva explicació de les situacions, les destrueix, esbandeix el “tempo”, arrana el misteri, ensucra la noblesa de l'amargor vital que sovint cal descriure, menysprea la necessitat que té el lector de fer-se preguntes sobre la història; preguntes que no han de ser respostes, perquè ha de ser el propi lector el qui maduri.
Escriure no és només cobrir l'objectiu de transmetre una informàció asèptica. Imaginem una gimnasta artística a qui els jutges demanen que cobreixi una distància de doscents metres. Si la noia la fa caminant i diu als jutges “ja està”, no els haurà transmès res. Si en canvi camina aquesta distància deslligant l'harmonia d'un llenguatge artístic codificat a l'inconscient, allò que transmetrà als jutges serà millor o pitjor, però serà alguna cosa. La literatura no es preocupa únicament d'arribar, sinó de com s'arriba, de quina manera s'arriba, de quina manera no s'ha d'arribar, què s'ha de dir, què s'ha d'amagar.
Quan hom escriu i pretén fer literatura importa tant el que diu com la forma com ho diu. Cada mot, cada frase, cada oració, implica un efecte, un impacte, una manera d'arribar al lector, una manera d'influir en el seu estat d'ànim i en la seva comprensió. Un mateix text no pot mai arribar a agradar a tothom, perquè hi ha diferents sensibilitats, i no totes són compatibles. És important ser capaços de no considerar la pròpia sensibilitat com a superior, o com l'única perfecta, sinó només com la pròpia; que no es pretén imposar, però que tampoc no s'amaga.
Així doncs, escriure no és només explicar unes idees, sinó que és explicar-les mitjançant una “forma” determinada. Acompanyar les idees de tot un seguit d'informacions que afectaran no només la raó del lector, sinó tota una realitat mental sovint inconscient; informacions que aniran més enllà del significat literal dels mots fets servir; informacions difícilment explicables de manera directa; informacions que es desprenen de manera no raonada de la “forma”, del ritme, del so, de la llargada de les frases, dels sinònims emprats, dels sinònims no emprats, de les repeticions, del que no es diu, del que no s'acaba d'explicar. La no explicació d'una bona part dels detalls atorga també una informació inconscient. L'excessiva explicació de les situacions, les destrueix, esbandeix el “tempo”, arrana el misteri, ensucra la noblesa de l'amargor vital que sovint cal descriure, menysprea la necessitat que té el lector de fer-se preguntes sobre la història; preguntes que no han de ser respostes, perquè ha de ser el propi lector el qui maduri.
Escriure no és només cobrir l'objectiu de transmetre una informàció asèptica. Imaginem una gimnasta artística a qui els jutges demanen que cobreixi una distància de doscents metres. Si la noia la fa caminant i diu als jutges “ja està”, no els haurà transmès res. Si en canvi camina aquesta distància deslligant l'harmonia d'un llenguatge artístic codificat a l'inconscient, allò que transmetrà als jutges serà millor o pitjor, però serà alguna cosa. La literatura no es preocupa únicament d'arribar, sinó de com s'arriba, de quina manera s'arriba, de quina manera no s'ha d'arribar, què s'ha de dir, què s'ha d'amagar.
.
1 comment:
M’ha agradat aquesta reflexió entorn a l’escriptura. Fa pensar en el procés creatiu de la literatura, amb una visió global, artística. Jo no en sé gaire d’escriure, per mi és quelcom intuïtiu. Saps les coses que t’agraden llegir i les que no. Tampoc he llegit tant, de bona literatura, vull dir. A partir d’aquí intentes crear alguna cosa, que també saps si t’agrada o no, però poc més. Ho trobo molt dur, sacrificat, molt aspre, això d’escriure. És un procés solitari, et trobes absolutament sola i tampoc saps cap a on vas ni si té algun sentit el camí d’escriure. És molt estrany, tot plegat. Suposo que compartir el que fas amb altres que també escriuen, ajuda. Però no sé, ben bé què compartim: anhels, somnis, desesperança, alguna alegria fugaç?
Bé, pot ser m’ha sortit un comentari en un to massa profund; no era aquesta la intenció, només et volia dir que el text m`ha agradat molt.
Post a Comment