Ettienne tremola. Tot just ha començat el desembre. Neva. Fa cinc dies que ha hagut de deixar el seu racó del metro de París i refugiar-se sota d’aquest pont vora el Sena. Les nits són llargues. El vent li esgarrapa la pell. S’embolica amb cartrons, sacs, roba vella... Tot plegat, però, sovint se li desmunta, i malda per tornar-se a momificar entre tanta fibra mentre la gelor fa de les seves. Tus. Escup flemes d’un verd pujat. Sospita que té febre. Panteixa.Cal arribar al matí. De dia, rai. El sol és un bon amic, l’ensenya del cel de París; i si fa mal temps, com és el cas, podrà atansar-se al respirador de la cuina d’algun restaurant de luxe. De nit, ha de dormir i el fan fora de tot arreu. I si no vigila l’acaben estossinant per plaer. La vaga del metro l’està matant. Els del menjador social no tenen lloc per a ell, aquests dies hi ha una bonior de demandes. És cert que tampoc no li entusiasme la idea de tancar-se en un asil, però alguna vegada ho ha fet. Li encanta l’escalfor de l’aigua de la dutxa, no suporta flairar a merda. Això que ha llegit algun cop que tots els sense sostre defugen qualsevol ajut el treu de polleguera. Si sabessin! Ell és llicenciat. Ell, no fa pas tant, treballava en una gran empresa. Fins i tot va viure a Putteaux en un àtic, i a les nits sortia amb tres o quatre amics de la seva categoria i semblava que s’anaven a menjar el món. Ara no viu a Putteaux, però viu putejat. No vol recordar perquè. Li falta braó per acceptar de pensar. Reconeix que la remor del riu és inimitable, cap enregistrament humà no pot crear un so més asserenant. I la neu cau en silenci com tot el que és gran. Llàstima del vent i del fred, sinó gairebé se sentiria com en una mena de palau exòtic.És de dia. S’acosta al metro a veure si la vaga s’ha acabat. Li arriben crits. Un batibull de gent amb pancartes són a la boca de l’estació. Les escales baixen fins a les entranyes de París. S’estavellen, però, amb les reixes d’acer que no deixen passar ningú. Llegeix les pancartes: “Salvem els grills” “Una espècie urbana endèmica en vies d’extinció per culpa d’interessos econòmics” No ho acaba d’entendre. Agafa un tríptic que reparteix una noia amb trenes i un parell de piercings a la cara. Llegeix i ho va comprenent. La fricció dels trens eleva la temperatura dels túnels. Degut a la vaga, la temperatura de les línies suburbanes ha descendit quatre graus, i els grills es moren.L’Ettiene a poc a poc se’n torna al seu pont vora del Sena. Ben aviat arribarà una altra nit i vol sobreviure. Esperarà la sortida del sol en silenci dins del seu palau exòtic de les mil i una nits, confiant que el fat li sigui benigne i que la vaga no duri gaires dies més.
.
No comments:
Post a Comment