Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, November 13, 2011

Discussió amb déu.



De vegades no puc evitar de posar-me a pensar en les profundes mancances humanes; no em refereixo als defectes sinó a la sed. Sed d'afecte, sense que sovint sapiguem que tenim sed. El nostre cap sap coses que nosaltres no sabem que sap; i el nostre cap sap que tenim sed d'amor, necessitat d'afecte; l'amor és la nostra essència. Tendim a l'amor. L'atracció vers l'amor és una força natural a les consciències humanes, i potser a totes les consciències de l'univers. ¿Per què, tantes vegades, aquesta sed resta oculta a la nostra consciència? ¿Per què l'individu humà actua en contra d'aquest corrent?
La por, com a fenotip filogenètic, n'és una de les causes. Al cap que sap coses que no sabem que sap, “l'altre”, li fa por; perquè “l'altre” és, probablement, un competidor. Llavors, la consciència que no sap que té por, transforma aquesta por en “no amor”, que a cops se sublima en indiferència, i que als casos més extrems pot materialitzar-se en odi, frivolitat, superficialitat, racisme, violència... o en qualsevol actitud que menysprea la importància dels efectes de la nostra acció damunt dels altres.
No estimem sempre ni a tothom perquè tenim por; i tenim por perquè ens han posat (qui sigui o el que sigui) en un planeta on hem de competir per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn.
¿Em pots dir, tu, qui siguis que ens has posat aquí, per què nassos ens fas competir? ¿No hi havia alguna altra manera de fer les coses?
Em dius, i t'escolto, que és precisament perquè estem damunt del planeta en disposició de competir (perquè de manera natural necessitem competir) que podem estimar. Et dic que no t'entenc, i em respons que, si estem aquí per a competir, i, en comptes de competir, el que fem és estimar-nos, voldrà dir que som nosaltres els qui estimem i no només la força natural ni les condicions del sistema. Estimar en un entorn on tot mou a competir vol dir estimar.
Resto sense mots i amb la boca oberta, i et demano un favor personal, no faig res més que demanar-te coses, i últimament et demano moltes vegades aquesta mateixa cosa. I em dius que el que et demano no és personal, que el que et demano sadolla la necessitat d'una altra persona, d'unes altres persones. Et dic que és cert, però que per a mi és important. Em preguntes que per què és important, amb aquella expressió que poses quan saps prou bé la resposta però vols que sigui jo qui la digui. Et dic que no ho sé, que de debò que no ho sé, però que jo també necessito que ajudis aquesta gent, ni que a mi no m'afecti. Em mires, aixeques el dit índex, i dius
-Aquí... aquí... vull arribar... A tu també t'afecta.
Faig que sí amb el cap i li dic de cor que m'afecta tot allò que faci patir les persones, totes les persones, i que és per això que estic segur que si té algú a l'infern, com diuen alguns integristes, no ho podré suportar, no li perdonaré mai.
-Si hi ha algú a l'infern, qui siguis que ets, jo no vull ser feliç al cel, perquè no suporto que ningú pateixi, sigui qui sigui, no ho suporto ni ho suportaré mai. El dolor és intolerable, l'odi és intolerable, que algú pateixi és inacceptable... -li dic esverant-me cada vegada més.
M'atura. Posa el seu dit als meus llavis. Em fa callar.
-Per això és important per a tu que els ajudi... per això que dius... perquè qualsevol sofriment és també el teu sofriment, i és també el meu sofriment -em diu.
-Aleshores, els ajudaràs? -li pregunto.
Em mira. Calla. Respira.
-¿Coneixes algun dolor que duri per sempre? -em pregunta. I penso en els ulls tan plens de vida de qui va marxar; i m'adono de com se l'estima; i sé que tot acabarà bé. I juro que mai competiré, que mai de cap manera no competiré; excepte, és clar, en un camp de futbol.
M'eixugo les llàgrimes. I estic segur que tanta bellesa com hi ha aquí i arreu vol dir que necessàriament tot acabarà bé. Això de “ser” és indescriptiblement bell.
-No fotis, qui siguis, no ho espatllis -li dic -; sóc teu incondicionalment, per això, entre d'altres raons, m'he quedat sol en aquest petit esquif, navegant enmig de l'oceà, cercant una illa. El vaixell en què viatjava tenia masmorres i parlava d'inferns. Però jo no suporto existir si algú sofreix, oi que m'entens?
.
.
.

2 comments:

Ada said...

¿Y si el sufrimiento no puede eliminarse? ni el dolor, ni la noche, ni el odio. ¿Y si el secreto está ahí, en aceptar la dualidad de todo?

Jeremias Soler said...

Algo me dice que no; que sólo pervivirá el amor. Y que los ojos y el rostro que se perdió, volverán a vivir y a sonreir. Quizá ese algo me engaña; si me engaña, seguiré creyendo que sólo el amor pervivirá, aunque me juren que no. Y tendrán que matarme para obligarme a dejar de creerlo.