Al Sol dels dies rutinaris, hi ha espurnes d'eternitat. El Sol damunt les teulades, i un cel blau sense un núvol. La pressa quallada a massa rostres que es perden l'instant i que es resignen a la rutina. La rutina no existeix. Mireu els ulls dels qui us envolten i us adonareu que pertanyen a l'instant; cada instant té una necessitat única, diferent, peculiar.
Al blau dels dies rutinaris, a la volta blava del firmament, hi ha espurnes d'eternitat; enmig de les anomenades misèries, i enmig de les que de debò són misèries, hi ha la força de l'existència. Si no us n'adoneu, penseu que us esteu morint; us esteu morint des que vau néixer; si el dia d'avui fos l'últim, i no us fes por la mort, com viuríeu aquest dia? Doncs us explico un secret: ens estem morint. Però si ens estem morint és perquè estem vius.
Els dies rutinaris són viatges interestelars damunt d'una nau que s'anomena planeta Terra. Viatgem per l'univers, al costat del nostre Sol, vers l'infinit, en companyia d'humans, tots parents nostres; tots similars, en pors, en somnis, en esperances; i tant si volem com si no, continuarem viatjant per l'univers.
Cada dia rutinari amaga un diamant, o dos, o tres... Cada persona amb qui ens topem, i amb qui ens relacionem, és una espurna d'eternitat que esquinça la rutina i obre l'escletxa per on entra l'originalitat inigualable de l'instant (i de la força misteriosa de l'univers) per misèries que tinguem; ens han fet així.
L'amor, entès des de la distància i la discreció, quan cal, i des de la proximitat, quan toca (però sempre amb tota la seva potència infinita), converteix allò que per a molts és rutina en art i en creació úniques.
.
.
No comments:
Post a Comment