Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, November 15, 2011

El coratge de ser fidels al més profund del cor.


No val tot.
La casa amb piscina fa gust de crema passada. El pis de luxe, no se sap per què, però deixa una sensació malsana d'inseguretat merescuda. Les bosses de plàstic atapeïdes de bitllets de cinc-cents euros foraden l'estómac.
No val tot. Els caramels aconseguits amb la filosofia de “Jo ho puc fer, però els demés no” o de “si no ho faig jo, ho farà un altre” o de “Ja ho sé, que no és ètic, però és legal, i és una oportunitat professional que només passa una vegada a la vida” s'acaben convertint en verí. Els qui persegueixen fites professionals que aporten molts diners, i potser molta fama, però que representen un perjudici social, o personal per algú, s'acaben topant de morros amb l'agror de la seva obra.
La lletjor immaterial és la característica més essencial de la bellesa que s'assoleix en contra del profund del cor. Cal molt de coratge per a viure fent cas del més profund del cor.
Deixa els aplaudiments, deixa els copets a l'esquena, preocupa't que el qui tracta amb tu sigui respectat i estimat; mira la pluja, mira les fulles seques damunt l'herba, sota els arbres; atura't. I si vius a la vall de les ombres, i enlloc hi ha amor, sigues tu l'amor.

Al més profund del cor, hi ha els somnis de la infantesa, l'únic període en què hi vèiem clar, perquè copsàvem el valor natural de les situacions: l'amor dels qui es necessiten, l'amabilitat tothora, la tendresa, l'alegria, els detalls dels temps, la llar de foc, la crepitació dels buscalls a la flama, la neu rere la finestra, l'avi que canta cançons, el pare que riu, el vent que udola allà fora entre els pins, el record dels qui ja no hi són. Quan un és infant, veu clarament allò que a la vida té valor, més enllà de la durada de la mateixa vida, o dels diners que es tinguin. Per això, en els moments confusos, quan els orgullosos encenen la guspira de la guerra, sovint a causa del fum que el vent s'endú, cal recordar la infantesa i preguntar-li a aquell nen que vam ser la resposta correcta per a cada situació. Davant l'estupidesa d'algunes afirmacions carregades de prejudicis, d'enuig mancat de fonament, de queixes injustes, de mandra disfressada de dignitat ofesa... el nen o la nena que vam ser ens mostra el veritable valor dels mots que ens arriben i les prioritats essencials de l'existència; ens ensenya l'Arc de Sant Martí, una serp que surt per la tele, la formiga que sura sobre una fulla al bassal del carrer. I l'executiu que ha bescanviat la seva essència per una nòmina i un tern, passa la vida maldant per convèncer-se que no l'ha errat, que pot anar als hotels que pertoquen a la seva posició i que pertany a la classe dels selectes; necessita creure-s'ho.
La vida és massa curta per a allunyar-nos els uns dels altres a la recerca d'una hipotètica realització que ja tenim i que no sabem veure. És tan curta que no val la pena abandonar un gerro que considerem que ha estat massa vegades arreglat amb cola per a buscar-ne un altre; el gerro que tenim, bo i no ser el més valuós, és el nostre, i tenim el repte d'embellir-lo amb aquella bellesa invisible que neix de l'amor més que del plaer o de l'egocentrisme.
Tinguem el coratge de ser fidels al més profund del cor. La vida és massa curta per perdre-la buscant amb angoixa la felicitat. La felicitat ja la tenim, cal mirar-la de fit a fit i enamorar-nos-en.

L'essencial és el més bell. Només l'essencial. Una frase, un mot, una melodia que dediquem a algú. Un pensament. I la bellesa de l'amor venç el dolor.
..
.

3 comments:

Ada said...

Hoy tú y yo coincidimos en mensaje.

Jeremias Soler said...

:-)

Elisabeth said...

preciós i real Jeremies, gràcies per aquests regals.