Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, June 21, 2014

Paraules de comiat d'un pare a la promoció de sisè que abandona l'escola.



Tanco els ulls i recordo aquell primer dia de setembre en que ens vam acostar a una aula de P3 a jugar una estona. Només una estona perquè us anéssiu familiaritzant amb l'escola.
Recordo cases immenses de nines, cuines, vehicles, molta calor... i molts nens i nenes petits, amunt i avall, alguns amb cara d'espantats, sense treure els ulls dels pares, i d'altres començant ja a fer xivarri. Nens i nenes que teníeu, si fa no fa, les mateixes faccions al rostre que teniu ara, la mateixa brillantor a la mirada, la mateixa qualitat de somriure. Podria dir noms de rostres de nens i nenes que vaig observar aquell dia i que ara veig aquí.
Han passat nou anys i heu deixat enrere la primera infantesa. Nou anys d'excursions, de racons, de tallers, de bates, de menjador, d'estones de pati, de carnestoltes, de danses, de Sant Jordis, d'amistat, d'aula verda, de professors, de professores, de baralles, de reconciliacions, de rialles, d'amors i desamors, i més amors i més desamors...

Tot s'ha acabat.
Tot s'ha acabat perquè comenci una aventura diferent. L'aventura no podria començar, si no s'acabés la vida que heu portat fins ara. La infantesa us ha fet arribar fins a una preadolescència que, com a tots ens ha passat, us sacsejarà com el vent a les branques dels arbres.

Alguns el curs que ve us allunyareu. Les vostres vides caminaran per vies diferents. Però heu de conservar i tenir cura de l'amistat que heu viscut.

Que ni la distància ni el temps no us facin oblidar els companys que han crescut al vostre costat. Heu crescut junts. I passi el temps que passi a la vida, heu de recordar sempre aquells nens i aquelles nenes que van compartir amb vosaltres la infantesa sencera.

L'existència, el destí, la sort, la naturalesa, l'atzar, la vida... van decidir un dia de fa nou anys que havíeu de compartir el temps de la infantesa... que havíeu de créixer junts; i aquesta existència, o atzar, us ha regalat aquests anys plens de somriures, de jocs i d'aprenentatges. I aquest regal té un valor infinit que mai ningú no us podrà prendre; els uns als altres us heu enriquit amb una riquesa que val més que la material, perquè és una riquesa humana.

Els professors i els pares us hem observat, i hem ajudat el millor que hem pogut, el vostre procés; i, encara que cada vegada des de més distància, sempre hi serem.

Fins ara, us ho heu passat molt bé, malgrat que, com és normal a la vida, hi ha hagut moments puntuals de llàgrimes, per diferents raons... Però tingueu en compte, que el millor de la vostra vida encara està per arribar. I que vosaltres hi esteu anant. Vosaltres esteu caminant cap al millor de les vostres vides. Una vida que serà com vosaltres decidiu que sigui. Vosaltres sou els qui la construireu amb el vostre esforç i amb les vostres ganes. La vida és un regal, però un cop la vius i la tens, ja no us regalaran res més, tot el que hagi de venir ho haureu de treballar cada dia, i ho podeu fer molt bé. Sou joves, llestos i llestes, valents i valentes, guapos i guapes... i esteu disposats a esforçar-vos per a construir aquella vida que més us agrada, la que vosaltres decidiu.

Poseu l'esforç que calgui per a triar aquella vida que us il·lusiona.


Tanco els ulls i recordo aquell primer dia, d'un setembre de fa nou anys. Sou els mateixos. Sou companys. I passi el que passi, ho heu de continuar sent per sempre.   
.
.
.

1 comment:

xavier pujol said...

La meva filla és mestra i cada any s'emociona quan arriba el final de curs i s'acomiada dels seus 25 petits.
Fita