Poques
crueltats més refinades hi poden haver que fer creure a una criatura
que és més important que les altres criatures; immergir-la en un
món de privilegis, aforaments, irresponsabilitats jurídiques,
immunitats, aristocràcia arrogant i creguda, que fonamenta la seva
posició de supremacia en uns orígens no triats, justificats per la
guerra, l'autoritarisme, la conquesta, l'execució de soldats
enemics, la imposició de doctrines per la força, la misèria
medieval humana, tan cruel, tan violenta.
Preguntes
quan podràs fer un discurs, princesa? Tant se val! Te l'escriuran. I
el dia que no te l'escriguin, serà perquè estaran segurs que ja
t'han amotllat la ment, tan tendra i blanca, al món de prerrogatives
i de cotofluixos a on has tingut l'atzar de néixer. Et parlaran de
disset generacions de reis d'Espanya, com si valguessin més que els
somriure de totes les princeses que mai no regnaran.
I qui són
les princeses que mai no regnaran? Les princeses desnonades dels
pisos que el banc s'ha quedat, perquè els seus pares van ser
engatussats pels poders financers, i van vendre's la pau per un somni
que els van fer creure. Les princeses que no poden fer dansa, ni
patinatge, ni anglès, ni piano, ni solfeig... perquè els
quatre-cents euros que guanyen els seus pares no els permeten una
formació més enllà de la d'ofici, que de moment es manté. Les
princeses que mengen només un àpat al dia, perquè a casa no hi ha
més euros (tan sols a Terrassa, hi ha vuit mil famílies en aquesta
situació).
Quan
podràs discursejar, preciosa? Quan t'hagin convertit en una figura
de museu vivent. Quan hagin exposat la teva imatge a totes les llars
del país. Quan hagin fet servir la teva tendresa, indubtable, per a
popularitzar una institució de poder no escollida pel poble. Alguns,
cruels i injustos, se'n riuran de tu, per ser filla de qui ets, et
faran servir per atacar el que consideren una injustícia. D'altres,
per contra, ja t'estan convertint en un ídol mediàtic que ha de
commoure el cor de les espanyes en favor de la unitat i de la
tradició. Per a mi, bonica, ets un ésser infinitament valuós i
digne, una autèntica princesa, no pas perquè siguis filla de qui
ets, sinó perquè totes les nenes del món, siguin filles de qui
siguin filles, són autèntiques princeses.
Són
princeses les filles brunes dels intocables de la Índia. Són
princeses les filles de les prostitutes del Raval, que dormen en una
habitació rònega mentre senten els gemecs de la seva mare,
treballant per a donar-los la vida. Són princeses les que neixen a
la presó, a on la seva mare està internada per la raó que sigui.
Són tan princeses com tu, les que neixen ja amb la sida, o les nenes
del cor de l'Àfrica que no podran anar mai a l'escola, o les que
moriran abans de complir els cinc anys al mateix país a on el teu
iaio anava a caçar elefants. Ets un ésser meravellós, bonica,
perquè ets persona, perquè és una nena, perquè ets humana, no pas
per ser princesa, perquè totes les nenes són tan princeses com tu.
Desitjaria
per a tu, la millor educació, una educació republicana, laica,
mixta, progressista, a on poguessis descobrir que totes les persones
hem estat creades igual, que totes naixem amb els mateixos drets
naturals i amb la mateixa necessitat de llibertat i de felicitat...
M'agradaria evitar-te les formacions militars, la violència, el
classisme imposat, la mentalitat carrinclona i jeràrquica amb la
qual et faran creure que ets més important que la resta de nenes i
nens de l'estat. M'agradaria protegir-te de la mentida, de la foscor
educativa, del cotofluix de sucre a on creixeràs. Però això no em
correspon a mi decidir-ho. Tots els fills i filles han de ser educats
segons els valors dels seus pares, i els teus, igual com tots els
pares del món, t'estimen molt. Tu ets el que més s'estimen. Tan de
bo, ells també (ell si més no) s'haguéssin estalviat la mala
educació amb què els van programar.
Les
persones no tenim la llibertat que ens pensem que tenim; l'educació
ens marca, sobretot l'educació de casa, l'aprenentatge absorbit
durant dècades. Allò que un infant, des que neix, aprèn i valora
com a normal, empès per l'afecte de la gent que l'educa, només pot
ser canviat per un miracle. Un cop l'atzar, l'educació, l'entorn...
ens fabrica i decideix qui som, ja no podem respondre d'una manera
desharmònica amb la condició insalvable de ser qui som. Ens
determina el fet de ser qui som, i només un miracle, o un caprici
especial d'aquesta natura sorprenent, ens pot alliberar d'aquest
destí. Tal vegada, al mateix cor d'allò que aprendràs, princesa,
aprofundint en la idea d'igualtat i de llibertat, descobriràs, algun
dia, el camí per a transformar les estructures injustes que heredes.
Si arriba aquest moment, et farà falta un pou de coratge per a
trencar amb tot; la vida és una aventura apassionant, et desitjo la
victòria.
1 comment:
Bona reflexió. Ma mare acostumava a dir que sentia llàstima per la família reial perquè estaven exposats al públic contínuament. El meu pare deia "doncs que ho deixin i proclamin la república, si no els agrada la vida que porten". Però, com tu bé dius, han rebut una educació que no els fa lliures. Creuen que el seu deure és ser reis i que fan un bon servei al seu país fent de reis. Porten massa temps ficats dins de la bombolla d'aduladors.
Post a Comment