Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, March 9, 2016

La pena que em fan els culpables.



Sovint començo a escriure un entrada al blog i no sé per a on aniran els trets. Després miro el que tinc a dins, hi faig una ullada, i valoro quin missatge em volen transmetre els sentiments. De vegades sóc capaç de convertir aquest missatge en paraules; en altres ocasions sento que expressar-lo es despullar-se excessivament i malgrat que el blog es digui nuesa literària, no sóc capaç de començar a escriure; alguna vegada també passa que no hi ha res.
Si fa no fa, tinc a dins el mateix que té tothom. Escriure és una manera d'ordenar el que sento i de desxifrar el seu significat. Escric per entendre-ho. Quan començo a escriure-ho, encara no ho entenc del tot.
Diuen que el més sincer de tot el que tenim són els sentiments; i per això quasi sempre començo per aquí. Una obsessió que em persegueix quan escric és la sinceritat. Em puc equivocar, però el que escric ho escric perquè crec que és cert, i ho és absolutament quan em refereixo al que sento, al que penso, al que visc. I ho escric amb la secreta esperança que ningú del meu temps ho llegeixi. Agraeixo, com no, les lectures; però escriuria igual si ningú no em llegís. De fet, durant un temps, al principi de tot, el meu blog va ser privat, i només el llegia jo. Va arribar un dia, ja fa més de vuit anys, en què vaig pensar que fóra bo permetre que qui volgués el pogués llegir, i agraeixo amb una certa vergonya les lectures, intentant no ferir els qui no pensen com jo. 
Ara mateix, mentre escric això, veig un cel preciós, unes boires negres com la gola d'un llop que amenacen una tempesta descomunal, i tot plegat em sembla bellíssim. Potser a Barcelona ja plou. 
També penso, ara mateix, en tota la gent que hi ha sota d'aquest cel; milions de persones. Cadascuna amb una vida única; cada vida amb esperances, pors, il·lusions, mitologies, creences, dubtes, amors, egoismes, enveges, lluita sorda contra la mort, afany per sobreviure. 
Tots som, si fa no fa, iguals; ens diferenciem pel cos que ens ha tocat, per l'educació i les experiències que hem rebut, per l'epigenètica; ens diferenciem també, encara que molt poc, per la genètica. Però  banda dels factors incontrolables que ens situen en vides tan diferents els uns dels altres, som, cadascú, una consciència que lluita per a ser feliç, per a existir i per a fer existir els seus, potser algú per a assolir una eternitat que sap que és una mena de quimera, o en tot cas un misteri. De fet, tot el que tenim és vida, quan no la tinguem, no experimentarem el no tenir-la, perquè serem morts. Per tant, en aquest sentit, segur que el que hi ha i hi haurà en nosaltres sempre, serà vida en tot moment; si algun dia aquesta vida no hi fos, probablement nosaltres ja no seríem, i per tant no existirà en nosaltres això que temem i que s'anomena mort.

I vers aquests milions de persones que hi ha sota aquest cel a punt d'espetegar, només sóc capaç de sentir amor. No ho confongueu amb desig, parlo d'amor; és quelcom molt més individual i asserenant. Asserenant, perquè l'amor no mena a la necessitat de proximitat ni de possessió. L'amor no em fa necessitar estar a prop de qui estimo, en tinc prou amb saber que qui estimo està bé; la qual cosa, parlant de milions de persones, sóc conscient que no és certa. Hi ha qui no està bé. Hi ha qui no se sent bé. El dolor persegueix tota mena de persones i agafa milions de formes diferents. El dolor físic ens fereix, però no ens erosiona. El dolor moral no ens deixa viure. El dolor psicològic ens anul·la. El dolor culpable, el dolor del qual en som responsables, ens derrota; i ens abandonen les forces. No he experimentat mai un dolor culpable gaire gran; en part gràcies a l'atzar, i en part perquè per a fer grans maleses cal tenir unes capacitats especials que potser no tinc. Però l'empatia és una qualitat sovint no merescuda que ens fa sentir el dolor dels altres; per a ser més exactes, un bri del dolor dels altres. Però aquest bri de vegades és massa gros. Als qui tenim l'afició d'escriure, l'empatia ens ajuda a poder explicar històries que no hem viscut, però que hem sentit, des de dins dels altres. Hi ha gent que no m'entén quan els dic que ho passo malament pel sofriment que deu estar passant la Cristina de Borbon, i sobretot la seva família; però cada vegada que la veig per la tele, sento dolor. I també em passa, i encara amb més força, amb els qui perden el pis per causa dels bancs i de les mentides. Si un corrupte és la causa directe de milions de sofriments, sento dolor no només pel sofriment dels milions de persones que passen necessitat, sinó pel sofriment del corrupte condemnat i de la seva família. Sóc idiota? Sí. Ho reconec. Però ja he dit que en aquest blog només puc escriure el que amb sinceritat sento; sigui una idiotesa o no. En el fons, sé que no és una idiotesa, perquè qui fa mal, es fa més mal a si mateix que a les persones que pateixen el mal que fa. En conseqüència, considero justificat sentir dolor pel mal que es fa a si mateix el qui fa mal. La única manera de vèncer el mal és declarant-li la guerra d'una manera absoluta; això és... no alegrant-se de cap mal, ni tan sols del que pateixen els qui fan mal a causa de fer-lo. No estic pas demanant la supressió del sistema judicial; no sabríem com viure sense ell, no som capaços de construir societats sense normes i càstigs. El que reivindico és el dret a exercir, i si escau a sentir amor, pels qui fan el mal; i parlo d'amor, que no de desig. La derrota del mal és desterrar-lo del tot del nostre desig, i acceptar, amb l'aversió que provoca el que és dolent, el sofriment que pateixen els culpables a causa del seu propi sofriment. El mal és l'antítesi de qualsevol ésser humà; fins i tot el mal que és l'instrument d'un càstig. La justícia humana és un instrument i prou, no equilibra el mal; l'incrementa amb la sanció, perquè no sap com arreglar la societat sense fer-ho així. La justícia humana no és una mena d'esperit invisible que purifica els crims i els criminals; és un mètode fred i asèptic, un engranatge, una màquina, les urpes d'un lleó que es defensa, la mossegada d'un tigre que protegeix el seu grup i el seu territori. 

Les societats necessiten les lleis, però si només tenen lleis són màquines de ferro i prou. L'enriquiment humà dels pobles no se suporta damunt de les lleis, malgrat que hi hagin de ser, sinó damunt de la cultura, de l'art, de la llibertat, de la fraternitat entre els éssers humans. Una de les principals causes del mal, del crim, és la manca de fraternitat entre les persones. Molta gent viu assedegada de tendresa, d'acceptació, de relació humana constructiva, a causa del lloc on viu, de la família que li ha tocat o que no li ha tocat, del crim dels altres, de la por, de la pobresa, de la violència... i aquesta set es transforma en mal. Les societats que tenen por de la llibertat, acaben per renunciar a la llibertat, substituint-la per normes que l'ofeguen, i que retallen el blat i les males herbes sense distincions a causa de la por. La por fossilitza el creixement dels pobles i acaba sent la causa de violències reincidents, que engendren més normes, i que frenen els pobles. La repressió, de manera general i acceptant honroses excepcions, engendra persones que anhelen tan obsessivament la llibertat, que l'acaben exercint en el mal en comptes de viure-la en el respecte a les vides i als sentiments dels altres. La por a la llibertat deslliga la repressió de les societats i acaba multiplicant el mal que pretenia combatre. 

Torno a mirar el cel, i veig que al final no ha plogut. S'ha fet de nit, i com és habitual, he acabat escrivint idees que no havia planificat. Hi ha dies que estic més trist, passa de vegades. Però arriba la primavera, i el sol, damunt del mar, és una píndola més eficaç que qualsevol medicament. La pau és allò que tenim a dins quan som conscients que sabem cap a on volem anar, i quan volem anar-hi. L'existència val la pena. Agraeixo l'existència. Agraeixo les persones. Agraeixo la vida.  




2 comments:

Judith Aparicio said...

m'agrada la naturalitat de les teves paraules i la sana bona intenció i l'esperança de que els humans volem fer el bé … gràcies per compartir ! Judith

Unknown said...

Que vol dir glauc? Vol dir blau? mlp