Creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos.

Sovint la gent des de fora actuen com si tot hagués de girar al voltant d'ells, i no s'adonen que cadascú és una vida diferent, i que de vegades aquesta vida és absorbent, trepidant, exigent, desafiant... Molts vivim conscients que vivim per uns altres, pels fills, pel seu futur, que es construeix al present. Per a construir un futur per als nostres fills, necessitem convertir el present en una finalitat en si mateix, i donar-los, a cada instant, el millor. I el millor a cops és vinagre i a cops mel. I la vida se'ns omple de responsabilitats, d'horaris comprimits, de viatges amunt i avall, i tot ho fem de gust; res de tot això no és una creu, tot és un plaer, tot és emocionant; però ens demana temps, ens obliga a dir que no a moltes altres coses, sovint ens obliga a triar a qui hem de decebre, a qui hem de dir que no, que no podem, que hem de marxar, que vivim pels fills, que per ells hem d'estar bé, i que per ells hem d'estar contents; i no només fer-ho veure, sinó estar contents de debò. No ens podem permetre el luxe de queixar-nos, de fer llàstima, de buscar ser el centre d'atenció de les seves preocupacions; els nostres fills no han de tenir preocupacions, i menys les nostres. Els nostres fills han de tenir ocupacions. Han d'abraçar la responsabilitat de les seves accions no pas com un pes, ni com una creu, ni com un repte que els espanta, sinó més aviat com una proposta que els il·lusiona, que els demana molt esforç, però que els il·lusiona i que ells trien amb llibertat.

I dic tot això, perquè la gent que viu fora de les nostres vides sovint no entenen la voràgine, la trepidació, la rapidesa, o la lentitud que necessitem i que en conseqüència ens mou a dir no a moltes coses, perquè la nostra vida és nostra, i la donem a qui creiem que hem de donar-la, i ho hem de fer amb optimisme i contents, perquè sinó la nostra donació seria un gest d'egoisme esfereïdor.

Res val més que els fills. Ni les ambicions professionals. Ni les obsessions personals. Ni els hobbies. Ni les missions salvífiques. Ni l'activisme del tipus que sigui. La donació pels fills gairebé sempre és discreta, no ens aplaudeixen per realitzar-la, i no ens ho agraeix ni ens ho agrairà mai ningú; ni tan sols els fills. No ho fem perquè ens ho agraeixin, ho fem perquè és el nostre deure. Els hem fet venir nosaltres, no van escollir venir ells; nosaltres els hem fet aparèixer en un món que des que neixen intenta posseir-los i ofegar la seva llibertat i la seva creativitat. Nosaltres hem volgut que existissin en un món que funciona sovint amb la llei del més fort, o del més ric, o del més poderós; i ho hem fet perquè hem cregut que ells, en aquest món, podran ser feliços; però els hem d'ajudar per tal que per si mateixos trobin el camí de les seves existències. Som responsables de la seva educació, de la seva supervivència física i psíquica. Som responsables d'intentar ajudar-los perquè un dia puguin marxar i volar sols. Els eduquem perquè marxin, perquè s'allunyin de nosaltres, perquè construeixin les seves vides, que són seves i no nostres. Perquè treballin les seves opinions, madurin els seus valors i siguin persones humanes empàtiques i honestes. I el millor que els podem donar, més que paraules, més que diners, més fins i tot que estudis, roba, medalles i prestigi... el millor que els podem donar és seguretat, seguretat a les nostres mirades de pares i mares, seguretat en la bondat de l'existència, seguretat en el futur, seguretat en la felicitat que és possible i que nosaltres, enmig de totes les tempestes que intenten contradir-nos i enfonsar-nos, vivim intensament. El més gran que podem regalar als nostres fills és la realitat d'uns pares feliços, optimistes, segurs, respectuosos de la seva llibertat, tolerants amb els errors que ells han de cometre per a poder aprendre, i satisfets no pas del que seran els nostres fills un dia sinó del que ja són; ells ja són algú; ells són una realitat gran, enorme, immensa, infinita... no necessiten ser res més. El que aconsegueixin els facilitarà i enriquirà la vida, però ells ja són immensos ara, i els ho hem de dir, perquè necessiten saber-ho en un món que els intentarà esclafar per a poder treure'n una utilitat pragmàtica. 

El pragmatisme, l'utilitarisme del món tal com és, treballa en contra de la idea que els nostres fills ja són immensos. La societat, la selecció natural, la fúria de la matèria, els vol, ens vol a tots, insatisfets i descontents per tal  que conquerim nous territoris cercant una felicitat que ens fan creure que no tenim i perquè esdevinguem peons de la seva fam de riqueses materials. Però nosaltres som més que la brutalitat natural, som la finalitat de l'univers; qualsevol consciència que aparegui a l'univers, no només els humans, som la finalitat de tot, no pas graons, ni instruments, i creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos, que tenim una dignitat il·limitada, i que som lliures per a viure la nostra vida com desitgem.      

.

.

.

.

.

.