Que de pressa que passa un any! I en vivim vuitanta de mitjana. No en són tants. Som com estrelles fugaces; una mica aturats a l'aparent eternitat d'una vida en què mai no hem experimentat la pròpia mort, encara que alguns n'hem vist la porta.
L'única vida que coneixem és aquella en què som vius; per això de vegades ens sembla llarga, encara que sigui curta; perquè només tenim consciència de la vida.
Ja fa uns anys que penso que em queda poc; sense raó, perquè ja fa massa anys que ho penso; i amb raó també, perquè qualsevol interval d'anys són pocs. Un any passa de pressa, i, per llei natural, en tenim pocs per davant.
La mort és una realitat en certa manera desitjada per mi si no es demora gaire, perquè em garanteix morir-me amb els meus fills vius; viure massa anys implica veure morir massa gent estimada.
I s'ha mort tanta gent adorable, que no morir-me em semblaria un lleig: Ana Frank, Gary Cooper, Marius Torres, Antoine de Saint Exupery, Montserrat Roig... Gent molt interessant ha mort; i probablement quan mori podré fer una xerrada amb aquestes persones en condicions molt més relaxades que les que mai hagués tingut aquí amb aquesta por i amb aquest respecte que tenim els uns vers els altres.
I sobretot... s'està morint molta gent ara mateix mentre escric; i de forma injusta. Penso en Gaza, en l'Iran, en Israel, en Ucraïna, en Rússia... Els morts són morts a tot arreu, i és injust que morin nens o persones joves siguin d'on siguin. Si ells es moren, plens de vida i vigor, com no m'haig de morir jo que estic fet un adefesi i que ho mereixo infinitament més?
I a més, si puc, penso morir sense por, igualment cal travessar aquesta porta, per què fer-ho amb por? Fa quatre anys m'empenyien perquè la travessés i jo anava dient que encara no, que una miqueta més... Que no i que no. Més o menys com quan sona el despertador. Aleshores vaig veure que anava de debò. Demano almenys que m'agafi amb el cap clar; em fastiguejaria molt anar-me'n amb el cap a tres quarts de quinze i provocar encara més angoixa a les persones que estimo.
No comments:
Post a Comment