La línia i la llum a la Barcelona lliure

Amagades als grans espais de la ciutat, hi ha imatges màgiques que podem jugar a trobar, que hem d'aprendre a mirar; llums de colors indomables que seguint les lleis de la natura dibuixen un passat gloriós de cuplets, caramelles, jardins i palmes, i un present de poder i vidre que només és si reflecteix tota aquesta llum; les arrels d'una manera específica d'entendre la vida, feta de bigues de llibertat. 

Llibertat. Assaborim aquest mot i ensenyem-lo als infants en tots els àmbits; des de l'art fins a la tecnologia, des de l'esperit fins a l'economia. Llibertat. La línia i la llum a les escletxes de la Barcelona de sempre que s'arrela a un present viu i indestructible.

Barcelona. Tarda de diumenge. La línia i la llum.

 Sovint passem mil vegades sota edificis que de tant veure'ls no copsem, i n'hi ha prou amb alçar la mirada i descobrir els ulls de desenes de balcons que ens miren; balcons beneïts amb la corba del modernisme, enormes vitralls d'un temps etern com cada instant. Viu cada instant com si aquest instant pogués ser etern i repetir-se un cop i un altre per a sempre més, i si ho fas, neix l'art i la bellesa. 

 El cel, damunt els detalls d'una ment que els va voler per sempre, desafiant segles i poders. I potser el senyor Malagelada, o l'espardenya, de "La veu melodiosa" mirant rere els vidres de la finestra.

 Deixem el XIX i ens endinsem a l'edat mitjana, els carrers dels esclaus, dels clergues, dels gremis, dels prínceps del carrer Montcada, dels defensors de Barcelona; i ens trobem les olors d'un món divers i lliure fins allà on la necessitat de sobreviure permet ser lliure. Els grisos ressalten els colors càlids de la vida i la riquesa bigarrada de milers de matisos inesperats.

 Rostres anònims sota fanals carbassats en una tarda de diumenge.

 Els balcons reflecteixen l'ànima de qui els habita.

Art amagat darrere l'aparent necessitat de la rutina i la funcionalitat de la supervivència. El gargot d'una època es converteix sovint inconscientment en el decorat d'un teatre real amarat d'una bellesa ignorant d'ella mateixa.

Parc Güell. La bellesa a l'espai infinit de la ment.

Hi ha un espai a la ment on la consciència vola damunt colors encesos que s'agafen de les mans i trenen la dansa sublim de l'existència. Un espai que té escrit, a les constel·lacions dels seus estels, els misteris de la bellesa; d'una bellesa imprevisible, de possibilitats infinites, que no s'acaba mai.

Hi ha un espai del pensament que convida a planar damunt les aigües de la Mediterrània, a passar damunt les feixes de les oliveres, i contemplar els dragons ran de les làmpades dels masos, i les palmeres altes, que sostenen la volta d'un cel bigarrat d'aurores.

Hi ha una terra roja i nostra, feta de sang, suor i esperança; regada amb els dolors de moltes mares, i amb flaire de most de vi, de bodega antiga, i d'herba segada i humida. Una terra mullada amb les llàgrimes d'algun ancestre que plora feliç de veure la vida com creix malgrat les penes, les guerres i les morts.

Hi ha un espai que cap crític no pot ni tocar amb la punteta de les ungles, enllà del que es pot explicar o racionalitzar. Davant de l'art, el crític savi calla; perquè l'art no camina per rutes traçades; l'inesperat descobreix oceans mai vistos, matisat amb blaus indescriptibles.

De cop i volta, enmig de tot aquest espai immens, el jo autèntic es reconeix en la llum de fora, i aquesta llum ens explica per què som, per què no té importància que la bellesa serveixi o no serveixi, per què val la pena respirar, per què no s'ha de tenir por, per què tot és tan bell i tan intens.

Instant de goig a la Barceloneta.

.

S'encendrà
el plumbi de les boires;
el saur del sol velat als ulls i el fat;
el prat d'argent i el vent càlid de març;
i els ulls que em miren ara sobre el mar.

S'encendrà
el bot joliu del nen jugant al parc;
la pluja freda al sostre del mercat;
la dona que s'amaga en un portal;
el miol d'un gat i un cotxe que ha aparcat.

S'encendrà
el vell amb el bastó que ha renegat;
la puta al carreró amb mirar tronat;
el policia jove, el noi del bar;
la salabror als carrers de la ciutat.

S'encendrà
l'instant de goig del tot que viu encès;
subjectat al moment que ningú veu;
l'etern esclat de joia sostingut
al cor dels que en mirar-lo han somrigut.

.

.

Nucli zoològic de Cal Castillo (més racons de Collserola)

.

Si us acosteu amb els més petits a Sant Cugat i agafeu la carretera de Barcelona per la Arrabassada, poc abans d'arribar a Les Planes trobareu un trencall a l'esquerra que va a la Finca Sol i Aire, i al nucli zoològic de Cal Castillo. No és pas un zoo com els tradicionals, els animals no estan tancats dins de gàbies; passegen al seu aire pels terrenys de la finca. No us espanteu, no són pas animals perillosos, tot i que mereixen el nostre respecte, i ens exigeixen als Homo sàpiens un esperit de civisme universal vers tots els éssers vius, per evitar accidents o conflictes que no són ni necessaris ni desitjables, i per caminar vers una futura reconcil·liació entre totes les espècies amb consciència. Ases, cabres, nyandús, porcs, porcs vietnamites, oques, cèrvols, ponis, conills, i algunes altres espècies més o menys exòtiques, de granja o de bosc, s'aproparan a vosaltres i als vostres fills a l'espera que els oferiu una fulla d'enciam, un tros de pa, o una carícia rere les orelles. És, en definitiva, un espai magnífic per ajudar els infants a prendre consciència que no som l'única espècie d'aquest planeta. Sobta, també, descobrir l'estranya i inquietant similitud del rostre d'alguns porcs amb els rostres humans; hi ha alguna mena de connexió misteriosa que fa que tinguem algun lligam natural que ens fa propers, ni que tan sovint ens cruspim salsitges, botifarres, llom, pernil...

Us convido a veure un vídeo on podreu contemplar el senyor porc bevent aigua. Cap al final també hi surt un poni i un nyandú, i els xiscles d'algú que es posa nerviós davant la proximitat d'animals tan grossos.

.