Barcelona. Tarda de diumenge. La línia i la llum.

 Sovint passem mil vegades sota edificis que de tant veure'ls no copsem, i n'hi ha prou amb alçar la mirada i descobrir els ulls de desenes de balcons que ens miren; balcons beneïts amb la corba del modernisme, enormes vitralls d'un temps etern com cada instant. Viu cada instant com si aquest instant pogués ser etern i repetir-se un cop i un altre per a sempre més, i si ho fas, neix l'art i la bellesa. 

 El cel, damunt els detalls d'una ment que els va voler per sempre, desafiant segles i poders. I potser el senyor Malagelada, o l'espardenya, de "La veu melodiosa" mirant rere els vidres de la finestra.

 Deixem el XIX i ens endinsem a l'edat mitjana, els carrers dels esclaus, dels clergues, dels gremis, dels prínceps del carrer Montcada, dels defensors de Barcelona; i ens trobem les olors d'un món divers i lliure fins allà on la necessitat de sobreviure permet ser lliure. Els grisos ressalten els colors càlids de la vida i la riquesa bigarrada de milers de matisos inesperats.

 Rostres anònims sota fanals carbassats en una tarda de diumenge.

 Els balcons reflecteixen l'ànima de qui els habita.

Art amagat darrere l'aparent necessitat de la rutina i la funcionalitat de la supervivència. El gargot d'una època es converteix sovint inconscientment en el decorat d'un teatre real amarat d'una bellesa ignorant d'ella mateixa.