Silenci! Estem rodant!

Durant molts anys, he treballat la narrativa a través de l'escriptura; encara, avui, ho faig de vegades, i sense promoció. Estic segur que, per evolució vital, no trigaré a tornar-hi amb força quan la meva vida familiar no sigui ja tan intensa, quan els fills facin la seva i torni aquell silenci que emplenava la casa abans que arribessin, i que potser em posarà trist. 

Ara, però, he descobert, i practico, una narrativa que mai no hauria sospitat que podria realitzar; una narrativa que necessita persones, equip, col·laboració, resistència a la frustració, fe en la màgia i molta empatia. Em refereixo al cinema. Després d'uns quants curts, el primers molt humils; cada vegada intento exigir-me més. I he tingut l'oportunitat de rebre formació a ESCAC, i gràcies a això, el cinema ha esdevingut també una eina educativa transversal per a treballar el currículum; especialment el de Cultura i Valors, o Valors Ètics. 

Ara per ara, tenim entre mans (de fet estem en ple rodatge) un curt sobre el bullying, precisament dins de l'assignatura de Cultura i Valors, a on els protagonistes són, en la seva majoria, adolescents o preadolescents. Algú podria pensar que el que fem només és un treball escolar, però el cert és que va molt més enllà; el producte que s'està forjant no són deures, i no ens conformem amb qualsevol resultat. Estem buscant, amb modèstia però esforç, qualitat cinematogràfica, tant en el que es refereix a la tecnologia del rodatge i de l'edició de la imatge i dels so, com pel que fa a les localitzacions. I sobretot, també, en la interpretació. I no és fàcil. Tot i això, la interpretació de les persones de tretze i catorze anys que hi participen està resultant sorpresivament enorme. També la seva implicació i motivació, amb la qual cosa, l'objectiu educatiu de reflexió sobre el bullying està assolit. I, al mateix temps, donem sortida a una matèria que no està present a les escoles ni al currículum, i que és molt important; em refereixo a la interpretació. La interpretació, al costat de l'educació física, ajuda al desenvolupament personal de l'expressivitat de les persones; les empeny a sortir de la seva closca, a perdre la vergonya, a ser ells mateixos davant d'una multitud, perquè al cap i a la fi, l'acció d'interpretar personatges esdevé l'exercici de trobar dins d'un mateix aquell tros de nosaltres que és idèntic al personatge que interpretem, i fer-lo sortir a fora. 

Fer una pel·lícula, però, també és una cursa d'obstacles, perquè passa de tot; i normalment el que passa no és bo: targetes de memòria que s'espatllen, pluja intensa el dia que ha de fer sol, malalties dels actors quan estava planificat el rodatge d'una escena determinada, error en el so del qual no t'adones fins que ja s'ha gravat tot, gent que et critica o t'ataca perquè no comprèn la teva didàctica... Però tot i així, la pel·lícula surt. La que tenim entre mans està sortint; i el resultat sorprèn força a uns actors que mai no havien fet cine i que pot ser no comprenien del tot com anava. Amb aquest exercici, s'aprèn, no tan sols a interpretar, sinó la idea general del procés; la mentida que es converteix en veritat: el plor, que és simulat i que sembla real; la nuesa, que no existeix, però que l'espectador es creu; els sentiments fingits, que sense ser reals, es traspassen a l'espectador. 

Aprofito per reivindicar amb anhel la interpretació dins del currículum educatiu.

El cine té una màgia estranya; malgrat la cursa d'obstacles que representa, de vegades, sembla que mani ell, i que, sense buscar-ho, se solucionin els dubtes o dificultats que un tenia, només pel propi desenvolupament del procés. 

El curt que estem fent en aquests moments, i que segurament durarà un quart d'hora, serà presentat a un premi concret si aconseguim la qualitat que de moment sembla que va tenint. Però el premi ja estarà aconseguit només pel fet d'existir el curt, de ser capaç d'explicar una història, d'emocionar, de divertir, de sorprendre...

I després en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

I a banda de tot això, durant el rodatge, i el treball d'equip, hi ha alguna cosa que no es pot explicar; una realitat misteriosa, màgica, invisible però sensible que se t'endú del tot. No puc descriure-la; però és immensa. Si ho proveu, i sentiu el mateix, ja m'ho direu.

.

.

.

.

La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.

La perfecció és el verí de l'ànima. Amb quin desfici s'arrapen a la religió laica d'avui els petits animalets que no saben que ho són! Els esquelets de les competicions de l'expressió; ossos forts i ben coordinats en una estructura quasi indestructible anomenada racionalitat; esquelets que menyspreen la carn i la pell, i el pèl en punxa d'una veritat comunicada però no dita, o d'un sentiment que ningú no ha expressat però que apareix com una força invisible independent de l'esquelet. L'esclavatge de la perfecció encadena vides, empresona trajectes, ofega paraules, enfosqueix cambres meravelloses a les estances del cor, espanta ocells cridats a volar com els vingui de gust a causa d'un terror estrany i secret a la racionalitat dels jutges de llautó polit i de tòpic suat.

L'expressió humana no ha de competir. No competim quan escrivim una carta a un amic o a un amor; ningú no compara si els seus mots són millors que els que escriuria un altre amant o un altre camarada. El que importa és que els mots de la carta siguin els nostres, els que només nosaltres podem dir, els qui ningú més té poder per a expressar. Ningú no pot fer millor que nosaltres allò que només nosaltres podem fer; i qualsevol expressió humana que treni un individu només pot ser feta per aquest individu.

Des que naixem ens immergeixen en una existència a on hi ha competició, i a voltes, competició violenta; i sovint, competició a vida o mort. L'evolució de les espècies i la selecció natural funcionen amb la competició salvatge entre espècies, amb l'exercici d'una violència brutal... I ens han immergit en aquesta mena de vida; no hem escollit nosaltres. Després ens demanen comptes per ser de la manera com l'existència és; i ens culpen d'obeir una natura interior que ens agita com la tramuntana a les fulles de les oliveres. Per què em retreus la ràbia, Déu o déus o demiurg, si m'has posat en un món a on la ràbia juga un paper decisiu? Ja hi era quan jo vaig néixer. I potser fins i tot, vaig néixer com a humà, perquè ha existit la ràbia a les pulsions de les bèsties des de la nit dels temps. Odio la ràbia, saps? Però l'has feta tu; i si li planto cara, que sàpigues, Déu o déus o demiurg, que estic plantant cara a una realitat que tu has establert com a niu que m'acull des de la naixença. Per tant, compte amb les misses i els judicis, que jo vaig arribar, sense demanar-ho, a un món a on la ràbia ja hi era.

La primera bomba que envio a la llei de la ràbia i de la competició és negar-me a competir pel que fa a expressions humanes. No hi ha un poema millor que un altre, ni un escrit, ni una història. Hi ha diferents obres, úniques, que ningú pot fer millor que qui les ha fetes, perquè si les fa millors, o si les corregeix i les millora seguin criteris aliens, ja no són les obres de qui les ha fetes.

Segona bomba a la ràbia. Les meves opinions, quant a judici, no valen res, com no valen res les opinions dels altres com a judici. Davant les expressions alienes, quan siguin humanes i brollin de la voluntat de crear, només em mourà escoltar, llegir, acceptar, respectar, expressar el que em remouen per dins a tot i estirar i si ho considero adient.

Tercera bomba al món ridícul que sovint observo per la tele. Les normes ortogràfiques són convencions humanes que haurien pogut ser unes altres. Hi va haver històries abans que existissin les normes ortogràfiques i fins i tot abans que existís l'escriptura. Hi va haver contes al costat d'una foguera, a l'entrada d'una cova; sempre que hi havia algú que explicava alguna cosa a algú altre amb la intenció de dibuixar, a la seva imaginació, sentiments, idees, records, esperances. Les convencions humanes fan riure, i les acollim, una mica, com aquell qui porta el mateix vestit que tothom per accelerar la comprensió i la velocitat de lectura, o per inèrcia. Però per la meva part, i fora de l'exercici professional, no em són útils per a valorar una expressió humana ni per a jutjar-la.

Quarta bomba a la ràbia. Cal fer tot allò que ens abelleix si fent-ho, gaudim, i si no gaudim amb el patiment aliè. D'aquí a poc serem morts, i allò que no hàgim fet, no ho haurem fet; i allò que esperem a fer-ho bé, per a començar a fer-ho, quedarà sense fer si acceptem l'estremidora presó de la perfecció que paralitza l'energia creativa de l'individu. Els infants aprenen a una velocitat esfereïdora, perquè fan les coses tot i que no les facin bé. Cap infant aprendria a parlar si es negués a fer-ho fins que ho fes bé. I el seu mètode pedagògic és tan bo, que fins i tot hi ha petitons que parlen xinès amb quatre anys, o alemany, o rus, o català... depenent d'on hagin nascut. I aprenen tots aquests idiomes tan difícils sense ni tan sols saber escriure o llegir. Què feu, escoles d'idiomes, que no comenceu per ensenyar l'idioma parlant i escoltant? Els nens us estan mostrant com es fa per a aprendre una llengua, i vosaltres ho comenceu tot per la gramàtica i l'escriptura.

Cinquena bomba. Moltes de les veritats absolutes de la cultura són falses. No cal llegir. Llegir està bé; és interessant i divertit, i enriquidor... però només si ho fas quan et ve de gust. I és possible, i freqüent, que hi hagi qui no hagi llegit mai un llibre, i que arribi a ser metge; i que sigui intel·ligent, i que tingui molta imaginació, i fins i tot, que escrigui bé. No som tots iguals. Allò que necessitem nosaltres, no ho necessita igual tothom. Sovint ens empassem els consells, els dogmes, les asseveracions irrenunciables que ens han marcat com a indiscutibles. I punt i seguit. I punt i final. I no diguis que no. I no ho discuteixis. Home que no ho veus, que va amb "b"! Home! (mai dona!) Que fa mal a la vista! Home! Que portes els mitjons de diferent color! Tòpics. Cites. Seguretats que són falses. La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.

Sisena Bomba. Aprendre dels gossos. No saben que moriran. No els angoixa el que faran demà. Gaudeixen, amb una passió envejable, l'os que mosseguen. El pèndol de la seva consciència és aturat a l'ara. I la seva pau, excepte quan algú els domina i els mana, és gairebé absoluta.

Setena bomba contra l'imperi de la imatge perfecta. Rebutja la imatge perfecta, gaudeix dels palpissos que fimbren amb la dansa imperfecte del teu cos quan sona una música que t'agrada i que tothom critica. No amaguis allò que és teu, i, encara més, no amaguis allò que ets tu; la panxa grossa, l'arruga, la cicatriu, l'ull buït, la dent corcada... Somriu amb tot el que ets i tens, i gaudeix de la imatge real. És la millor manera de destruir la tirania de la perfecció a la imatge, que assassina joves, que deprimeix madurs, que ofega iniciatives o il·lusions de persones que somnien un cabell de color de rosa, un cul a l'aire en un llac, un poema revolucionari que ningú no compra, un blog sense lectors, una novel·la en un calaix... Exhibeix com Frida Kahlo la bellesa rebutjada que martelleja els principis dogmàtics dels tirans de la imatge a totes les seves expressions possibles, i riu-te'n, amb caritat i una certa llàstima, dels atrapats dins la doctrina de la secta dominadora dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels nuclis acadèmics, de la Creme de la Creme. Aprén dels gossos. Aprenguem tots dels gossos.   
.
.
. 

Aprendre

 

Si no estàs disposat a aprendre dels infants cada dia, cada hora, cada instant, no pots progressar com a docent; i això que acabo d'escriure no és una frase bonica d'aquelles que es pengen en alguna xarxa social amb una imatge carrinclona amb vocació de fer-se viral... és senzillament la veritat. 

Cap temps passat no va ser millor, cap persona del passat no va ser millor, cap persona del present tampoc no és millor. Els infants del present viuen les seves circumstàncies, les seves angoixes i les seves il·lusions. Han d'aprendre molt, com els infants de totes les èpoques; però els adults els podem ensenyar poc; són ells els qui han d'aprendre; són ells els qui aprenen. L'adult, docent o pare, a tot estirar pot assenyalar amb el dit les fonts del coneixement, o pot motivar, o pot intentar proporcionar mètodes... però l'acció és de qui aprèn. S'aprèn, no s'ensenya.

Si no estàs disposat a escoltar dues vegades o tres allò que has escoltat per evitar el vici de'actuar per impuls i transmetre-ho malament, potser viciat pel propi prejudici, per les pors personals, per la imaginació d'un mateix... no pots progressar com a docent. El docent no es pot permetre l'error de viure en el món que inventa la seva ment, sinó que ha de fer un esforç constant d'objectivitat i clarividència. 

I després sorgeix la sorpresa: l'amor que espontàniament brolla del cor no és l'excepció d'una fredor asèptica constant i establerta universalment, sinó el normal i convenient. L'amor que té una mare no és un amor deformat per les hormones, sinó l'únic clarivident. És la massa mediocre i inhumana la qui no hi veu clar quan no viu un amor universal amb sentiments; i això passa per algun mecanisme de la ment que bloqueja l'amor per a fer líndividu més operatiu, agressiu, competitiu, reductor de la vida a conceptes tan tristos com la producció de bens, el sistema premi càstig, la grisor d'una mena d'esclavatge social per a tenir més i guanyar més seguretats miratge.  

Que no és tot banal i en sèrie; que el que passa és que tot és únic i inaudit. Tot no és normal, previsible, assumit... no. En realitat tot és excepcional, i no viure en un continu estat de sorpresa eufòrica és una forma d'allunyament de la realitat provocada per algun mecanisme del cos que ens vol convertir en les formigues d'un formiguer, treballadores, impersonals, cruels, efectives, eficients, per a néixer, servir i morir sense que l'univers se n'afecti massa.

Hi ha massa gent que interpreta el món a partir de les etiquetes que han rebut i que va escriure algú altre per ells; ells no han posat mai en dubte aquestes etiquetes, i a cops s'han enutjat amb aquells que no només les posem en dubte sinó que manifestem l'absoluta falsedat de moltes d'elles.  

Al món hi ha massa ovelles; i les més tristes i sotmeses són aquelles que ni tan sols saben que són ovelles; els ho impedeix l'orgull. Moltes funcionen amb la llei de la imatge, convençudes que el que importa és semblar; que semblar ho és tot.

.

.

Territorialisme

Elefants marins lluitant pel territori. Image from wikipedia of Michael L. Baird. CC-BY-2.0

.

.

.

Això és meu, allò és teu. 

Això ja ho ensenyo jo, 

i allò ja ho ensenyes tu. 

I et pixes com els gossets 

als límits dels teus terrenys. 

Funcionariot! Funcionariot! 

Amb cara d'estaquirot! 

Les normes tot ho dissenyen, 

perfecte quadre d'honors! 

Aquí comença el teu regne, 

amb l'ego tot banyat d'or; 

i si és llautó se li assembla, 

la llei ho permet i tot! 

Funcionariot! Funcionariot! 

Fins et poses de puntetes 

per semblar més alt que jo. 

Se't menja l'enveja i omple 

el teu cap d'un núvol fosc. 

Arreu veus competidors 

que volen robar-te el lloc.

I així va passant la vida 

tu sempre cabrejadot!

Valorant fins a quin punt

el teu jo s'estén pertot.

Vols dir que no somriuries

si no visquessis amb por?

Que no hi ha línies vermelles

hi ha portes, braços i ponts

i la saviesa que és una

si la mires amb amor.

Res no és teu i si t'hi arrapes

se t'escaparà del tot.

Funcionariot! Funcionariot!

no posis portes al bosc!

  

A algun antic professor, o professora, que em va ajudar molt.

M'ajudes molt. 

A no ser com tu. 

A no creure com tu creus en el càstig com a eina de millora de la societat i de les persones. 

A no empassar-me dogmes de pedra que algú va trenar fa anys, pintant-los d'or i argent. 

M'ajudes a no fer com tu, i a no riure sense tenir ganes de riure perquè envegin la meva suposada felicitat. 

A no donar la mà si no em surt de dins. 

A no anar vestit amb l'uniforme dels poderosos sinó com a mi m'agrada anar vestit. 

A no perseguir el poder com un addicte el seu vici. 

A no ser miserable i semblar noble. 

A no viure per tenir i manar i poder i lluir. 

M'ajudes molt, sí, a no ser com tu, cada vegada que llegeixo les teves paraules fastigoses amb les quals trepitges i destrueixes el nom i els fets dels qui consideres enemics i als qui, encara que no ho diguis, voldries morts o a la presó. És molt fàcil imaginar un món millor, imaginant només com seria si les persones no s'assemblessin gens a tu. M'ajudes molt a definir com hem de ser si volem millorar la vida i la societat, i com ho hem de fer si volem construir un món lliure i en pau pels nostres fills i filles.

M'ajudes molt a no ser com tu; gairebé l'exercici de contemplar-te podria representar un curs sencer, una carrera universitària, o encara millor, un aprenentatge iniciàtic i vital de com ser lliures, de com viure lliures de les cadenes invisibles de l'esclavatge del poder i dels diners. 

Mirar tot el que la realitat seria sense tu, és com contemplar un paisatge meravellós, ple d'esperança, a on els antics monstres devoradors de vides i d'il·lusions han desaparegut per sempre.

La Vall del Riu Vermell

Quan tenia deu anys, m’agradava cantar i tocar amb la flauta "La Vall del Riu Vermell". Ho feia sota els pins, al Pla de Sant Llorenç quan el Sol es ponia. M’envoltava la pinassa, l’herba, el romaní, la roca conglomerada... El vent, en aquests moments, era molt especial, perquè era suau, sovint càlid, i feia l’olor de totes les plantes del bosc. Jo notava la presència del meu avi a prop. 
El meu avi havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem, canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que havien mort ens envoltaven i ens feien companyia. 
No tan sols em creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes ocasions, fins i tot els havia vist. 
Jo estava content, perquè el meu avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era suficient d’entendre.

Recordo també que en aquella edat m’agradaven molt les nenes, tot i que no en coneixia cap, perquè l’educació que jo rebia a l’escola les separava. En coneixia molt poques, i molts adults me les descrivien com a diferents i especials; ho deien amb una mena de rialla vergonyosa, com si amaguessin alguna cosa que no em volguessin dir. Entre els companys, acabàvem parlant de totes aquelles coses que els adults no explicaven, i per això vaig aprendre, mitjançant les converses amb els amics, i també en aquell mateix tros de bosc, el que volia dir «fer l’amor». L’explicació em va semblar preciosa. Fer l’amor amb una nena de la meva edat, quan fos, de mes gran, em va semblar molt coherent i molt adient a aquell déu en qui jo creia, i que havia fet els arbres, el sol que declinava a la posta, la música de la guitarra i la flauta, i que permetia que el meu avi, en aquells moments de la Vall del Riu Vermell, es fes present, i que jo el sentís tan a prop. Vaig comprendre perquè sempre m’havien atret tant les nenes, perquè algun dia havia de fer l’amor amb alguna d’elles. I em sentia ple de pau, tot i que em sabia greu no conèixer gairebé cap nena; potser només en coneixia una, o dues a tot estirar. Els nens, quan preguntàvem als adults alguna qüestió sobre fer l’amor amb les nenes, ens quedàvem un xic estranyats, perquè els adults es posaven molt vermells, parlaven amb nerviosisme, canviant de tema, i ens deien que ja tindríem temps de descobrir aquestes coses; o bé deien que féssim el favor de no pensar en marranades. Ho passaven malament, i jo no entenia per què. Perquè fer l’amor amb una nena em semblava la idea més bonica de totes les idees que podia tenir en aquell moment al cap.

Tot això va ser així fins un dia en què un company de classe, molt seriós, em va dir que no es podia fer l’amor amb les nenes perquè era pecat mortal. Va ser la primera vegada que vaig escoltar l’expressió «Pecat Mortal», i la paraula "mortal" em va xocar. «Mortal!» Això sonava molt fort! Havia de ser alguna realitat perillosa. Li vaig preguntar al meu amic que què volia dir, que si el que passava era que et mories si feies aquest pecat; i em va dir que no, que el que passava era que te n’anaves a l’infern, perquè déu ja no t’estimava, i perquè et castigava. Va ser també en aquest moment quan vaig sentir per primera vegada la paraula "infern", i quan vaig sentir per primer cop que déu castigava la gent; i em va sobtar que «fer l’amor», que em semblava tan bonic, fos pecat mortal. 
Uns dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir molt trist.

Pocs anys després, el bosc i la casa a on havia viscut tot això, va ser venuda, i jo vaig anar a parar a una escola a on tampoc no hi havia nenes, i a on els mestres em van parlar del mateix infern del qual m’havia parlat el meu amic. I em van dir que era etern, i que no s’acabava mai, i que això era així segur perquè era un dogma, i que un sol pecat no penedit t’hi portava. La vida se’m va enfosquir una mica, i vaig aprendre que déu era molt autoritari; em deien que era bo, però jo no podia entendre que fos bo i que fos alhora tan desagradable. Em van ensenyar a anar a missa els diumenges, i vaig descobrir com n’eren d’avorrides les misses, quantes coses s’havien de repetir sense entendre res de res, i com la paraula infern, judici, càstig i vall de llàgrimes, hi sortien sovint. 
A l’últim, em vaig convertir en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava. Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa, i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè era dogma.

Ara, a les acaballes de la meva vida, perquè als quaranta-vuit anys, encara que no us ho cregueu, s’està a les acaballes de la vida, he tingut la sort de tornar a descobrir aquell déu de quan tenia deu anys; un déu que estima totes les persones, les que beuen vi, les que fan l’amor, les que diuen paraulotes, les que s’equivoquen, les que l’encerten, les que fan mal, i les que pateixen per culpa dels qui fan mal... I, sobretot, s’estima els nens que juguen a pilota. De fet, mentre la missa se celebra, aquest déu tan desconegut per alguns, surt de l’església i es posa a jugar a pilota amb els nens; surt de l’església perquè no suporta tant de conductisme, tant de càstig, tanta importància als fets i tan poca importància al valor de les persones, que no som palla que es cremi avui i demà es llenci, que no som bens que hàgim de ser conduits com un ramat, que no som instruments i prou. Sovint, agafo la guitarra, i me’n torno a la mateixa muntanya de quan tenia deu anys, em poso a cantar La Vall del Riu Vermell, i torna a acostar-se el meu avi. I sento de nou aquell déu real que ningú s’ha inventat, esperit dels boscos, de les codines, del Montcau i de la Mola. Els ulls se m’omplen de llàgrimes i agraeixo a aquest déu la vida dels meus fills, l’educació que els he pogut donar, tan diferent a la que vaig rebre. Li agraeixo el sexe i haver pogut fer l’amor sense por, i la nuesa de la platja als estius, i les cançons, i la llibertat, i com em sento de feliç de tant com tinc i de tant com he rebut.      

.

.

.

La bellesa ens va ensenyar a viure abans que l'absurditat de la disciplina ens convertís en ignorants.

No cal que facis res per a valer més. Vals tant, que ja no pots valer més. Si vols fer alguna cosa, fes-la, però no per a valer més, perquè ja no pots valer més; sinó perquè et ve de gust. Ningú que t'estimi t'estima si t'estima a canvi d'alguna cosa. Igual com estimar algú no implica que hagis de conviure-hi o apropar-t'hi. 

Estem malalts d'utilitarisme. Donem tanta importància a la utilitat, que de vegades valorem les persones per la utilitat que aporten. El seu valor no depèn de la seva utilitat. El seu valor no depèn dels seus actes. Si fóssim capaços de transmetre als més petits la idea que totes les persones, ells també i també els seus companys d'escola, tenen un valor infinit que no depèn de res, que és incondicional, podria ser que aprenguessin a respectar-se sempre els uns als altres; però només podem transmetre allò que ens creiem, i allò que vivim.

Tots vam guanyar una cursa de natació abans de ser, i vam aparèixer en un univers que tendeix a l'increment de l'entropia; ens cal aportar contínuament energia per aconseguir una mica d'ordre, i en conseqüència, una mica de vida. Tots hem aparegut igual. Els privilegis no vénen d'origen, son afegits culturals d'una societat dominada per les pulsions animals disfressades de civilització. La natura ens fa iguals i ens atorga els fenotips que l'evolució ha configurat. Som part de la consciència de l'univers, el punt a on l'energia s'ha mirat a si mateixa i s'ha adonat que existia i que tot era bell. 

Al costat de tot això, resta la casa de la infantesa, els records dels temps en què vam ser estimats sense condicions, només per ser; el verd dels prats, humits per la pluja. És agradable tocar l'herba humida. La casa de la infantesa sempre hi és, encara que ja no existeixi; és una seguretat en l'existència que tenim a dins i que es va construir al llarg dels anys de la lucidesa, que sempre són els de la primera infantesa, quan encara entenem les coses com són, i quan encara els miratges del creixement no ens han enganyat. Tothom té aquesta casa en algun lloc de dins d'ell mateix; i l'arbre a on jugava de petit; i el racó de bosc que era el seu paisatge; i els amics, que eren els seus germans. Tothom ha construït cabanes, o balses, i ha conquerit illes enmig d'un riu, fent fora els pirates. Tothom ha desitjat un rostre bell que li ha fet entendre tot un seguit de veritats i de belleses que els adults són absolutament incapaços de comunicar. La imatge de la bellesa explica més que qualsevol tractat; i la bellesa ens va ensenyar a viure abans que l'absurditat de la disciplina ens convertís en ignorants a mida que anàvem creixent. Érem tan savis, i ens han enredat tant. Però al final de la vida recuperem la visió de l'origen i entenem que estem al mateix lloc, potser per a confirmar que un somriure val mes que un sou o que una comissió; i que ningú no mor, alguns ho sabem segur. Avui li he dit que no a una editorial que em volia publicar un llibre; fa uns quants anys, aquesta decisió m'hauria tret de polleguera, però ho he vist clar, i m'he quedat tranquil. Hi ha tant ara per fer, i tan interessant! No em veig preparant presentacions, i cartonets, i convidant coneguts i saludats a actes comercials per un treball que fa anys que vaig acabar i que ja no sento tan meu. Prefereixo escriure que publicar; no dic que no publiqui mai més, però haurà de ser d'alguna manera que no m'obligui a perdre temps de vida muntant xous.

L'hivern es va acabant i ja sento l'estiu. 

Bona nit.

Mots d'Heràclit

Mentre continuem veient culpables en comptes de persones amb dificultats, no farem res, ni arribarem enlloc, ni actuarem amb justícia, ni ajudarem ningú a superar cap dificultat.

Mentre siguem jutges, no serem professors.

Mentre continuem enfadant-nos de debò, persistirem en la malaptesa de no aconseguir res; ni petit ni gran.

Mentre ens empassem com bens la gran ficció del lliure albir absolut de tothom i en tot moment, continuarem sent intolerants i tirans.

Mentre ens entestem a ser durs i inflexibles per tal de preparar els alumnes per a una societat dura i inflexible, els estarem ensenyant a ser durs i inflexibles, i estarem contribuint per tant a construir una societat més dura inflexible.

Mentre no entenguem que amb gests de comprensió i d'humanitat estem ensenyant comprensió i humanitat, continuarem essent inhumans i tancats.

Mentre no acceptem que és tan important ajudar algú a no dependre de ningú, com ajudar algú a saber confiar en les persones, no estarem preparant bé els nostres alumnes.

Mentre tinguem por de mostrar-nos humans, continuarem ensenyant que cal tenir por de mostrar-se humà.

Mentre visquem obsessionats, defensant el nostre petit regne de la plaça guanyada, o de les hores assignades, en comptes de prioritzar les necessitats educatives dels infants, continuarem amb la hipocresia d’anomenar-nos educadors quan en realitat som oportunistes.

Mentre visquem oblidant-nos que ens estem morint, i que el temps és massa breu com per a especular, continuarem sense convertir cada dia en un tresor, cada hora de classe en un privilegi, cada alenada en un gaudi.

Mentre competim en comptes de col·laborar, continuarem construint una societat d’insectes competidors en comptes d’humans solidaris.

Mentre continuem condemnant l’adolescència com si fos un vici o una maledicció, en comptes d’aprofitar el poder de la seva energia, no aconseguirem connectar amb els nostres alumnes ni el clima de diàleg i confiança que cal perquè el procés educatiu tingui èxit.

Mentre continuem transmetent el verí dels tabús amb la doctrina del tradicionalment correcte, continuarem contribuint a perpetuar la societat dels tabús i dels prejudicis heretats de la ignorància medieval.

Mentre continuem separant obsessivament les assignatures com si els projectes de la vida no agombolessin en una sola realitat les matèries que nosaltres separem a l’aula, l’aprenentatge patirà una disminució dramàtica i els diferents departaments en comptes de sumar, restarem.

Mentre treballem convençuts que ja hem arribat a algun lloc, en comptes de fer-nos conscients que el nostre camí d’aprenentatge continua, no podrem fer bé la nostra feina.

Mentre no siguem capaços de comprendre l’angoixa dels pares i mares que viuen encadenats a una feina precària, amb caps que sovint no respecten el dret dels progenitors a demanar permisos per a les entrevistes amb els tutors, i amb l’horror d’unes hipoteques abusives... no serem capaços d’atendre els seus fills amb la delicadesa i el sentit de justícia que qualsevol persona humana mereix només pel fet d’existir; i no serem capaços de comprendre les dificultats dels pares a l’hora de fer de pares.

Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments.

La por no genera empatia ni comprensió. Si volem corregir algú de la seva tendència a odiar, no ho aconseguirem espantant-lo. Potser canviarem temporalment la seva conducta gràcies al terror; però si només ha canviat per por, tornarà al seu curs brutal, com l'aigua d'un riu que busca el punt més baix. Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments. La por, la violència de la justícia, els càstigs, no canvien gaire, i sovint reforcen l'error.

I tots els nens i nenes, tan agressors com agredits com indiferents.. són víctimes. Els uns de la violència física i de l'odi, i els altres de la seva buidor de sentiments i de la seva empatia atrofiada. Només l'evidència de la grandesa de l'afecte i del respecte pot avergonyir l'agressor en el seu endins en veure la seva mancança, i en comprendre el sentit últim de les relacions humanes.

No és correcte actuar com a impuls de la nostra ràbia o de l'instint de venjança, perquè aquesta fúria no arregla les persones, només les conductes a curt termini, i enverina la ment de l'agressor, que quan la repressió externa s'afebleix, recupera la seva antiga brutalitat. Tots són víctimes.

El mateix es podria aplicar amb els adults, però quan un és gran tot costà més per moltes raons, tot i que l'esperança és una energia que mai no es mor.

El sentiment de culpa és un dels més perjudicials en l'educació dels infants. La culpa és com un tumor que amb el creixement esdevé destructiu per a la ment i l'actitud del futur adult. Davant d'una mala acció d'un infant cal substituir la culpa per un reconeixement senzill i constructiu d'allò que s'ha fet malament, i pel progressiu descobriment del valor dels sentiments dels altres. En comptes de culpa, consciència d'un aspecte en què encara no s'ha millorat prou i confiança en què es podrà superar. Que mai l'acte d'un infant no sigui confós amb la seva dignitat i les seves potencialitats, que mai no minven

Nuesa i adolescència

Tenir fills a l'anomenada "Edat del pavo", no sé si s'hauria de dir del gall d'indi, em permet conèixer de prop la psicologia de l'adolescent que als estius conviu amb la nuesa. Agraeixo a les forces de la natura la possibilitat de no viure encadenat als tabús socials, i el goig de poder transmetre l'amor per la natura, començant per la del cos d'un mateix, als meus fills.

Els adolescents dels espais a on la nuesa no és en si mateixa eròtica, sinó familiar, natural i en definitiva... normal... tenen dotze, tretze, catorze... fins a setze o disset anys. A diferència dels nens o dels adults, que gairebé van sempre nus, els adolescents, ells i elles, van amb banyador quan els ve de gust, i se'l treuen quan senten que ho han de fer per a prendre el sol, nedar a la mar, o jugar amb les onades; el banyador no és per a ells un element que els amaga, sinó un abillament estètic al qual quan els ve de gust recorren. Nois noies, catalans, navarresos, alemanys, francesos, holandesos... passen hores nus a la sorra, en grup, parlant en anglès, de qualsevol dels temes dels quals parlen els adolescents de l'època actual, i també comparteixen espontàniament coneixements de tota mena de les diferents cultures de les quals provenen. Hom s'adona que les persones som iguals, sigui quin sigui l'entorn cultural; busquem viure, ser acceptats, acceptar, compartir, conèixer, ampliar horitzons culturals, físics, geogràfics. Hom s'adona que la bondat, malgrat les pulsions competitives i la pressió social, és una realitat present a tots els cors quan neixen i creixen, i que només l'ambició i els prejudicis que s'absorbeixen en créixer l'emboiren una mica.

La diferència que observo respecte els mateixos adolescents d'altres àmbits no avesats a la nuesa humana, és que aquí, a les zones anomenades naturistes o nudistes, no hi ha, o no manifesten ells, obsessió pel cos, ni pel propi, ni pel dels altres, ni per raons sexuals, ni estètiques. Els nois, per exemple no malden per a veure més o menys tros del cos de les noies; les noies, vestides o nues, es perceben igual, els agraden igual. Alguns s'enamoren (els típics amors d'estiu), i tot parlant amb algun d'ells, l'he vist encisat per la blavor d'uns ulls, o per un somriure, o per una manera de ser; en cap moment he descobert mirades estranyes vers les tòpiques zones que en ambients a on el cos està ocult resulten desitjables, contorbadores o atraients; de tot el que es podria lloar o desitjar en un ambient a on tothom va nu, destaca una mirada, la llum de l'expressió d'un rostre, el so d'una rialla. I acaben parlant tan seguit en anglès, que quan finalitzen les vacances els fa l'efecte que han estat en algun campus a l'estranger. S'intercanvien els instagrams, els whatsaps... i de tant en tant, i al llarg del curs següent amb la tardor, l'hivern i la primavera, continuen xerrant de qualsevol tema malgrat que els separin milers de quilòmetres de distància. L'estiu següent es retroben; estan més grans, però tornen a fer el mateix que als anys anteriors; un paradís blau, de mar daurat pel sol, l'aram dels cossos nus, els crits de joia, els somriures, les festes, el «voley», el ball a la guingueta de la platja a les nits de lluna, un civisme auster, festa jove sense substàncies estranyes ni begudes alienants, l'actitud d'acollir sempre els nous, els qui arriben, d'acomiadar els que se'n tornen a la civilització de la pressa, l'interès pels espais culturals de la zona, bellesa, llibertat, salut mental i social... I tota la normalitat pròpia de l'edat i del moment.

És cert que alguna vegada, a la platja, es beslluma, com si fos una aparició, el clàssic «miron» de llibre, que arriba encarcarat, i que canta com una «almeja», normalment inofensiu i patètic, al qual només falten els prismàtics, però, el que de debò li aniria bé per no fer més el ridícul, seria la capa d'home invisible que li permetria caminar i caminar, com ja fa sense la capa, a la recerca de les vistes que el motiven. És una víctima de la seva pobra educació; un dany col·lateral, de sort minoritari, de la majoritària societat puritana de l'ocultació del cos, que en comptes d'assumir el natural des de la més tendra infantesa opta per demonitzar-ho. De sort que apareixen poc.

Altres vegades, poques també perquè n'hi ha pocs, aterren els «istes». L'altre dia en vaig veure un, que duia un barret de cowboy, nerviós perquè el grapat d'adolescents del lloc s'havien posat el banyador per a jugar a «voley», desfent, temporalment, la nuesa dogmàtica, que per a l'»ista» és un uniforme obligatori. «Això, aquí, no toca», vaig escoltar que deia; i vaig veure clar que a tot arreu, a totes les idees i estils, tots els «istes», sembla que actuen de la mateixa manera. Sortim d'una repressió inhumana que va esborrar, com si d'una malaltia es tractés, el traç bellíssim del cos humà nu, condemnant generacions senceres a la foscor de l'integrisme moral tradicional, i, a ulls d'alguns sembla que hem d'entrar, ara, en un nou integrisme, el de l'extrem oposat. De què serviria haver superat la prohibició si ara fos substituïda per la imposició? ¿I a on haurien d'anar un grup de persones que tinguessin diversitat d'opinions pel que fa a la nuesa, i dins del mateix grup alguns volguessin gaudir nus de la platja i d'altres amb vestit de bany? S'haurien de separar? S'haurien de segregar? ¿Quin mal fa que un grapat d'adolescents prefereixin jugar a «voley» amb pantalonets? Els «istes» somnien fer créixer el seu grup en comptes de treballar per la llibertat universal que permeti que cadascú pugui ser lliure arreu. Els «istes» somnien uniformes i grups homogenis, sense matisos, sense diversitat de visions i d'estils. Els «istes», a tots els àmbits i idees, exerceixen la intolerància per culpa de la por; la por a que cadascú decideixi lliurement sobre si mateix, i a que l'ortodòxia estètica del grup desaparegui. Necessiten l'ortodòxia per a sentir-se segurs, no en tenen prou amb la llibertat. Ni que es considerin pacifistes són exèrcit; ni que es considerin defensors de la llibertat, són intolerants, i ni que es pensin que van nus, duen uniforme. De sort que la llibertat és l'aire que respiren totes les causes que aspiren a ser justes i beneficioses, i d'istes n'hi ha pocs. La diversitat és la qualitat preferida de l'ésser humà, i la llibertat és la seva causa i la seva conseqüència alhora, ni que de vegades com a conseqüència de les cadenes invisibles socials, trigui a arribar.

La nuesa és el vestit mes bell, el vestit natural del cos humà, la seva visió és beneficiosa per al desenvolupament de la ment humana i per a una correcta salut sexual i mental... ¿No és preferible que un adolescent tingui assumit de sempre el cos humà nu en un entorn familiar i humà, que no pas que visqui amb la visió d'aquesta part de la natura humana oculta i demonitzada, i exposat a una possible i probable obsessió a les edats més difícils per allò que li prohibeixen o que li apunten com a lleig quan no ho és? Obsessió i atracció que aprofiten fins i tot algunes indústries insanes per a impactar amb la publicitat i el màrqueting damunt la població, i per a deslligar actituds i estratègies contràries a la igualtat entre homes i dones. Per això cada dia, cada any i cada segle que passa, i a mida que la humanitat s'allibera de les lloses de la moral de grup, l'acceptació de la nuesa com una realitat no necessàriament sexual es va estenent. La llibertat de fer en cada moment el que un consideri amb sí mateix, amb la seva imatge i amb el seu cos, és la millor ideologia, i l'anhel per la llibertat no morirà mai, i acompanyarà sempre totes les lluites nobles i victorioses.

Apartar-nos per a no destorbar el pas de l'amor

Podem provar, i hem de provar, de mostrar la racionalitat d'una idea que mou algú a decidir-se a obrar tenint en compte el benestar dels altres apel·lant al propi interès, és a dir que podem intentar de convèncer-lo amb l'argument que afirma que si treballem pel benestar dels altres, estem aconseguint el nostre propi benestar, però... ha de ser aquest l'objectiu suprem de l'educació, de la seducció existencial, de la intensitat de la vida? 

Al meu parer, només canvia alguna realitat essencial quan canvia la raó per la qual decidim una cosa o una altra... quan ja no és "per mi o pel meu benestar" que em decideixo a tractar bé algú, sinó que ho faig "per ell, o per ella" i quan això em basta. 

El sistema educatiu s'obsessiona massa en transmetre el raonament utilitarista que mou a ser cívic per amor a un mateix i prou, quan en realitat l'autèntica transformació educativa rau a descobrir que el benestar de l'altre és necessari i fascinant, i d'una manera clara i real és també part de nosaltres mateixos.

Quan canvia l'imant que mou els nostres actes, és quan canviem de debò.

Quan la decisió se'ns posa al servei d'una causa que va més enllà del propi interès, és quan hem progressat com a humans.

Però aquest canvi no neix rere el raonament; la lògica no hi arriba del tot. La insuficiència del racionalisme a l'hora d'encendre l'empatia o l'amor ens mena a mirar cap a la natura (creadora de l'empatia a les ments humanes) per a suplicar-li allò que el seu petit fill sàpiens amb tota la seva maquinària cartesiana no pot assolir tot sol.

Cal descobrir en els ulls de l'altre, els ulls del fill que estimem; i en la seva por, la por del nostre fill o filla, la seva vulnerabilitat potser injusta, la seva necessitat de ser estimat.

Cal descobrir a cada posta, a cada silenci, a cada empenta suau del vent, a cada onada, a cada color... tot allò que no es pot convertir en paraules.

Cal asseure's en silenci i no fer res; escoltar la guarnició de l'instant, el que ens arriba amb les llums i els sons... Cal adonar-se, no pas comprendre, que tot l'humà que ens envolta, bo o dolent, és a dins nostre.

Cal deixar de perseguir el paradís esquer amb què la vida ens fa córrer i atrafegar-nos, i aturar-nos i asseure'ns al paradís que ja habitem i que no veiem: el balcó amb els testos, la rambla del nostre poble, els veïns, els coneguts, les boires, el so del quotidià...

Cal permetre que la natura ens canviï, buidar-nos de nosaltres i de la cullerada que sempre volem "fotre" en tot, i deixar-nos bressolar pel vent i el mar.

Ningú, ni amb el seu ego enervat ni amb res més, no pot fer florir una estepa, ni aconseguir que surti el Sol, ni eternitzar la vida... Ningú no pot fer que suceeixi el que succeeix espontàniament.

El llom gemat del bosc i la seva textura de catifa de pregària pot arribar allà a on no pot fer-ho ni la lògica ni el seny. L'amor ve sol i no es pot forçar ni dirigir, només ens hem d'apartar per no destorbar el seu pas; i, a tot estirar, i sense afegir gaire més, apuntar amb el dit la bellesa i retirar-nos.
.
.

Eduquem amb el que fem, no pas amb el que diem

Un dia, quan jo estava a la mili, un soldat va robar un fusell i se'l va endur a casa; els caps no sabien qui ho va fer i van empresonar tota la companyia per evitar la impunitat; mai no he tingut cap dubte que l'eficàcia militar va contra els drets de les persones i fins i tot contra l'esperit d'adhesió al sistema per part de la tropa.

I en el món a l'inrevés, un dia, un professor, no se sap qui, va fer una cosa lletja; i per evitar la impunitat, el sistema, va sancionar exemplarment tots els professors d'aquella escola, ja que la impunitat no havia de prevaldre ( és obvi que això no ha passat mai, perquè va passar al món a l'inrevés. Els sindicats, amb tota lògica, no ho haurien permès). Un altre dia, d'un lloc molt llunyà i de fa molts anys, un professor ensenyava com els dictadors de vegades castiguen la població sencera per culpa de les suposades malifetes d'una única persona; després, aquest mateix professor, feia el mateix amb els seus alumnes per tal que la impunitat no imperés. 

  La impunitat no se soluciona amb la injustícia. No castigar un culpable és probablement una injustícia; però castigar trenta innocents perquè no se sap qui és el culpable són trenta injustícies. Ensenyem justícia amb el que fem, no pas amb el que diem. Eduquem amb el que fem, no amb el que expliquem, ni amb el que diem, ni amb el que sermonegem. La paraula, el diàleg, la proximitat, l'escolta, el respecte, la incondicionalitat del respecte, aconsegueix més que no pas la disciplina i la mecànica freda del dictador. Les societats justes les construeixen els educadors justos. No hauríem de preguntar-nos per què és injust el món si ens dediquem a fer servir la injustícia com a eina educativa o com a mitjà. Els professors, els pares, els educadors... tenim la obligació de prioritzar la paraula, la justícia i el diàleg, per damunt dels mètodes policials i autoritaris. No hi ha res més ridícul ni perjudicial que un pare o un educador que exigeix justícia i que alhora practica la injustícia amb els seus subordinats en nom de no se sap quin objectiu.

Creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos.

Sovint la gent des de fora actuen com si tot hagués de girar al voltant d'ells, i no s'adonen que cadascú és una vida diferent, i que de vegades aquesta vida és absorbent, trepidant, exigent, desafiant... Molts vivim conscients que vivim per uns altres, pels fills, pel seu futur, que es construeix al present. Per a construir un futur per als nostres fills, necessitem convertir el present en una finalitat en si mateix, i donar-los, a cada instant, el millor. I el millor a cops és vinagre i a cops mel. I la vida se'ns omple de responsabilitats, d'horaris comprimits, de viatges amunt i avall, i tot ho fem de gust; res de tot això no és una creu, tot és un plaer, tot és emocionant; però ens demana temps, ens obliga a dir que no a moltes altres coses, sovint ens obliga a triar a qui hem de decebre, a qui hem de dir que no, que no podem, que hem de marxar, que vivim pels fills, que per ells hem d'estar bé, i que per ells hem d'estar contents; i no només fer-ho veure, sinó estar contents de debò. No ens podem permetre el luxe de queixar-nos, de fer llàstima, de buscar ser el centre d'atenció de les seves preocupacions; els nostres fills no han de tenir preocupacions, i menys les nostres. Els nostres fills han de tenir ocupacions. Han d'abraçar la responsabilitat de les seves accions no pas com un pes, ni com una creu, ni com un repte que els espanta, sinó més aviat com una proposta que els il·lusiona, que els demana molt esforç, però que els il·lusiona i que ells trien amb llibertat.

I dic tot això, perquè la gent que viu fora de les nostres vides sovint no entenen la voràgine, la trepidació, la rapidesa, o la lentitud que necessitem i que en conseqüència ens mou a dir no a moltes coses, perquè la nostra vida és nostra, i la donem a qui creiem que hem de donar-la, i ho hem de fer amb optimisme i contents, perquè sinó la nostra donació seria un gest d'egoisme esfereïdor.

Res val més que els fills. Ni les ambicions professionals. Ni les obsessions personals. Ni els hobbies. Ni les missions salvífiques. Ni l'activisme del tipus que sigui. La donació pels fills gairebé sempre és discreta, no ens aplaudeixen per realitzar-la, i no ens ho agraeix ni ens ho agrairà mai ningú; ni tan sols els fills. No ho fem perquè ens ho agraeixin, ho fem perquè és el nostre deure. Els hem fet venir nosaltres, no van escollir venir ells; nosaltres els hem fet aparèixer en un món que des que neixen intenta posseir-los i ofegar la seva llibertat i la seva creativitat. Nosaltres hem volgut que existissin en un món que funciona sovint amb la llei del més fort, o del més ric, o del més poderós; i ho hem fet perquè hem cregut que ells, en aquest món, podran ser feliços; però els hem d'ajudar per tal que per si mateixos trobin el camí de les seves existències. Som responsables de la seva educació, de la seva supervivència física i psíquica. Som responsables d'intentar ajudar-los perquè un dia puguin marxar i volar sols. Els eduquem perquè marxin, perquè s'allunyin de nosaltres, perquè construeixin les seves vides, que són seves i no nostres. Perquè treballin les seves opinions, madurin els seus valors i siguin persones humanes empàtiques i honestes. I el millor que els podem donar, més que paraules, més que diners, més fins i tot que estudis, roba, medalles i prestigi... el millor que els podem donar és seguretat, seguretat a les nostres mirades de pares i mares, seguretat en la bondat de l'existència, seguretat en el futur, seguretat en la felicitat que és possible i que nosaltres, enmig de totes les tempestes que intenten contradir-nos i enfonsar-nos, vivim intensament. El més gran que podem regalar als nostres fills és la realitat d'uns pares feliços, optimistes, segurs, respectuosos de la seva llibertat, tolerants amb els errors que ells han de cometre per a poder aprendre, i satisfets no pas del que seran els nostres fills un dia sinó del que ja són; ells ja són algú; ells són una realitat gran, enorme, immensa, infinita... no necessiten ser res més. El que aconsegueixin els facilitarà i enriquirà la vida, però ells ja són immensos ara, i els ho hem de dir, perquè necessiten saber-ho en un món que els intentarà esclafar per a poder treure'n una utilitat pragmàtica. 

El pragmatisme, l'utilitarisme del món tal com és, treballa en contra de la idea que els nostres fills ja són immensos. La societat, la selecció natural, la fúria de la matèria, els vol, ens vol a tots, insatisfets i descontents per tal  que conquerim nous territoris cercant una felicitat que ens fan creure que no tenim i perquè esdevinguem peons de la seva fam de riqueses materials. Però nosaltres som més que la brutalitat natural, som la finalitat de l'univers; qualsevol consciència que aparegui a l'univers, no només els humans, som la finalitat de tot, no pas graons, ni instruments, i creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos, que tenim una dignitat il·limitada, i que som lliures per a viure la nostra vida com desitgem.      

.

.

.

.

.

.

Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les

Homo imaginatiu. Homo creatiu. Espècie que construeix el seu univers i que majoritàriament el pren com a real. Espècie, els individus de la qual necessiten crear, i que quan no ho fan, col·lapsen. La creativitat d'una manera o d'un altra ha de sortir, i si no ho fa per les vies del desenvolupament artístic, esportiu, professional... ho farà mitjançant comportaments marginals, a cops associals o autodestructius. L'estimulació de les capacitats artístiques a les primeres etapes de la vida, no pas com activitats competitives sinó creatives, és essencial per a la salut mental i actitudinal de l'individu. Formar, estimular, polir, educar, potenciar... les capacitats artístiques, o si més no creatives, significa regalar als nens i nenes eines per a ser feliços, eines per alliberar en un futur en què seran adults, la necessitat de creació que tots els individus de l'espècie portem als gens; si no creem construint, crearem destruint; sinó creem, ens destruïm.

Ben mirat, el gruix de la població té les capacitats creatives atrofiades. La raó de la disminució, o de la incapacitat creativa induïda, rau en part a l'utilitarisme habitual dins l'educació, tant a l'escola com a casa. Ens ensenyen des de petits, de vegades més amb el que no es diu que amb el que es diu, que hem d'anar per feina, que hem de ser pràctics, que allò que no serveix per a trobar feina no serveix per a res, que crear és una pèrdua de temps, una carrincloneria dels Hippies passats de moda. Els sàpiens funcionen per modes, per etiquetes. El que tothom fa, és el que toca de fer, diuen (o ensenyen sense dir); i es posen corbata quan creuen que toca, i es posen i es treuen la gorra quan creuen que toca. La gorra és una de les obsessions més recurrents dins dels àmbits educatius. Aconseguir que els adolescents es treguin la gorra a classe ha esdevingut una fita educativa de primera magnitud que agombola en la seva essència totes les virtuts del procés d'aprenentatge. Fer-los treure la gorra és com quan un exèrcit aconsegueix plantar la bandera de la seva adorada pàtria en una illa conquerida a l'enemic. I diuen que ha de ser així perquè toca; i toca perquè a tot arreu tothom ho fa; i aquí s'ha acabat el bròquil; no els demanis més explicacions perquè es posaran nerviosos i començaran a anomenar-te hippy i antiquat, perquè els individus sàpiens funcionen amb etiquetes, i si els les desmuntes, els confons i els alteres; una mica com quan un goril·la es copeja el pit davant d'un altre goril·la, que l'altera i el fa cridar. I és que només fa uns deu milions d'anys que la nostra línia evolutiva es va separar de la dels goril·les. Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les, i no ho dic pas com una ironia, crec que és necessari estudiar els goril·les i els ximpanzés per a entendre'ns. Les relacions de poder entre els sàpiens, l'obsessió per les formes, el gregarisme, les monarquies... estan profundament amarades als comportaments socials dels goril·les, i estudiant les tendències socials i psíquiques dels goril·les en llibertat comprenem molt millor perquè actuem com actuem i perquè pensem com pensem.

Analitzem, per exemple, dos fets idèntics, genèrics, no vull dir que ficticis, sinó més aviat recurrents a molts llocs del món: un adolescent amb un complex profund d'inferioritat camina per un carrer, i veu un altre alumne més jove, i sense més raó, el copeja per darrere. I ara el segon fet: un adult professional, amb un profund sentiment de ràbia no confessada perquè un altre adult més jove ocupa un càrrec de responsabilitat, que al seu parer mereixia més ell, un bon dia, sense més ni més, ataca verbalment amb ironia i sàtira el company jove, magnificant-li un defecte menor, amb la intenció d'enfonsar la seva autoestima. I a l'endemà hi torna. I potser l'endemà també. El company veterà mai no sabrà que ha actuat esperonat per un complex d'inferioritat més o menys inconscient, igual com l'alumne ha fet al copejar el seu company més jove. Tots dos fets, ficticis, són el mateix fet, i responen a la mateixa causa. A les poblacions de goril·les, aquesta manera d'actuar és freqüent; i a banda d'aquest paral·lelisme, en podríem trobar molts d'altres.  


Tal com deia Bertol Brecht, hi ha moltes maneres de matar una persona, i l'estat polític només en penalitza alguna. Els sàpiens adults ignorem la causa de la majoria de les nostres maneres d'actuar; som titelles inconscients del fet de ser titelles; i amb orgull gregari ens creiem lliures i absolutament independents; legitimats per a jutjar tothom. Però som bèsties, animals amb instints, amb pulsions, amb coordinacions hereditàries, amb un poder invisible amagat dins del nostre cap, que decideix què hem de pensar, què hem de fer, què hem d'opinar... Saber tot això, ens fa més lliures, perquè ens posa en guàrdia i permet que revisem les nostres decisions més cridaneres. Tot i així, mourem sovint sense saber-ho les cames quan l'inconscient tibi la corda que les lliga. Som una espècie més, amb les seves peculiaritats tecnològiques, intel·lectuals, artístiques... però cada espècie té les seves peculiaritats, i cada espècie creu que les seves peculiaritats són les més grans, les que diferencien les persones dels animals.

Bé... jo només volia parlar de la creativitat i he acabat parlant de com som els sàpiens.
.
.

Sobre alguns aspectes de l'educació. L'amor que no és un vestit de l'orgull és enemic de la compassió o de la caritat manifestes

Tanta preocupació pel sistema... I la persona? 

Tanta pressa a produir, aquest any més que el passat. Per què? 

Tants minuts perduts, i hores, i dies... sense asseure'ns amb els nostres a no fer res, res més que ser-hi, xerrar, veure una pel·lícula, parlar, cantar, dormir, córrer... 

El temps que dediquem a produir per a enriquir el feix de corporacions que dominen el món és un temps perdut de la nostra vida, un temps en el qual ens han convençut que som un instrument, un mitjà, un graó... i no som res d'això. 

Som una finalitat, som la raó de ser de l'univers. Cada persona és la raó de ser de l'univers. I si això que acabo d'escriure no fos objectivament cert, sí que hauria de ser objectivament pres com a cert per un Homo sapiens, per una persona. És lícit i necessari que per a qualsevol persona sigui lícit i convenient i obligatori considerar qualsevol altra persona com una finalitat, com una realitat digna de ser estimada, respectada, valorada. 

No hi ha superiors ni inferiors. No hi ha ningú que de manera natural estigui predestinat a manar. No hi ha ningú que tingui dret a parlar en un to que faci suposar que és superior, que mana, o que només ell o ella pot ensenyar alguna cosa als altres i no a l'inrevés. Només pot ser un bon mestre aquell que es dirigeix als seus alumnes sense un to paternalista; cal evitar els gests inconscients i subtils de convicció de superioritat no confessada, però exhibida amb els silencis, les mirades, el que es diu i el que no es diu, i sobretot el "com" es diu. Tan negatiu és l'autoritarisme com el maternalisme o el paternalisme que amaguen la convicció per part del mestre del fet que en sap més i que pot més. 

Paradoxalment, és fals que els mestres, de manera general, en sàpiguen més. En saben més, en alguns aspectes del coneixement; però en saben menys que l'alumne en molts d'altres, i d'això el mestre n'ha de ser conscient, perquè li pot servir per a no considerar-se superior, ni com a persona, ni pel que sap, ni per la posició, ni per a res. La manera de dirigir-se a l'alumne ha de ser horitzontal; ni des de dalt, ni des de baix. L'exercici concret de l'autoritat mitjançant l'enuig, el crit, el reny, el càstig... és un fracàs, i ha de ser excepcional. Les estratègies han d'orientar-se vers l'art de convertir allò que podria ser insuls en màgic, allò que podria ser avorrit, en apassionant, allò que podria ser teòric i utòpic, en experimental i real. Que és difícil? Ningú no ha dit que no ho sigui. Però quan existeix la intenció per part del mestre de convertir en or tot allò que toca, amb el temps, la tasca no és mai difícil, mes aviat és fàcil i espontània, o bé impossible si existeix algun impediment insalvable, que de vegades hi són.

És absurd començar una classe si no hi ha silenci, un silenci actiu, hipnòtic, escènic i expectant. És absurd continuar-la si no hi ha silenci. És absurd cridar si algun mestre ha comès l'error de començar la classe sense silenci, i d'allargar l'esperpent de la dispersió durant més de deu  o vint minuts. És difícil que hi hagi silenci si el mestre desperta animadversió. És impossible que no la desperti si no estima els alumnes. És difícil que no la desperti si confon estimar els alumnes amb ser carrincló, sensibler o formalista. L'amor que no és una disfressa de l'egoisme és invisible a curta distància, auster, i immaterial. L'amor que no és un vestit de l'orgull és enemic de la compassió o de la caritat manifestes, les quals trencarien el pla d'igualtat que cal i el respecte manifest a la dignitat de l'alumne que també cal en tot moment. La llàstima és enemiga de l'amor que no vulgui ser una disfressa de la recerca inconscient d'un mateix. Només quan l'amor adquireix aquesta profunditat es pot aconseguir trencar la hipotètica animadversió que qualsevol persona instintivament tendeix a sentir vers aquell o aquella que el sistema situa pel damunt. Per aconseguir el silenci expectant cal trencar abans l'animadversió instintiva; i aquest trencament és espontani quan l'amor invisible a curta distància hi és prèviament. 

Cada mestre ha de pensar la manera com aquest amor invisible i ocult, secret i immaterial, ha de néixer; però l'amor és un misteri que no controlem del tot. Neix de les profunditats de la ment, conseqüència d'una informació genètica que ha revolucionat la història de la vida. La capacitat de sentir el mateix que sent qui tenim al davant, i sobretot de valorar-ho com si fos nostre, és un fenotip que ha permès l'existència de les persones; és una qualitat de la ment que no sabem del tot si tornaria a brollar cas que alguna altra ment en el univers evolucioni als nivells amb què ha evolucionat en el gènere Homo. Aquest fenotip ens permet evidenciar allò que anomenem maldat i que existeix només perquè existeix aquest fenotip dins nostre. Si no hi hagués humans, cap violència, de cap bèstia damunt de cap altra bèstia no es podria anomenar maldat. La humanitat, amb la seva capacitat de valorar com si fos propi el que l'altre sent, és la que obre les portes a l'autocrítica de la naturalesa vers ella mateixa, quan evidencia les injustícies amb les quals la pròpia naturalesa maleeix els qui neixen en unes condicions doloroses, feixugues, inferiors. L'amor, que existeix gràcies a una informació genètica, no eixiria si no es retroalimentés amb l'educació, la qual compleix el paper de transmetre els valors i els aprenentatges que el mateix amor atorga.

Com escrivia més amunt, cal que els mestres trobem aquest amor dins les profunditats de la ment; en aquestes profunditats hi habita l'univers sencer, la percepció de vulnerabilitat que tots tenim en arribar. No hem escollit existir, no hem demanat néixer, en conseqüència és d'arrel injusta néixer vulnerables i mancats de tot i que algú ens esclafi amb una autoritat que s'enutja perquè no fem millor les coses; no les fem millor perquè en el moment en què les fem tot confabula perquè no les fem millor. Si no nasquéssim febles, ignorants, mancats del mínim, no caldrien els mestres, ni les escoles, ni els metges, i potser no hagués ni tan sols aparegut el fenotip de l'empatia, perquè no hauria estat un avantatge evolutiu. Tots som iguals, per això són tan inadequades i negatives la llàstima, la compassió manifesta, l'autoritarisme, la convicció de superioritat del tipus que sigui, la imposició, els privilegis estipulats per drets i lleis heretades que no es discuteixen, la propietat privada sense limitacions, l'obligació de retornar els deutes per damunt del dret a una vida digna, els crits, els insults, les generalitzacions, els prejudicis, els preconceptes, les ridiculitzacions, la indiferència sense limitacions...