"Ets tu", primera cançó que faig aquest estiu.

La primera cançó que he treballat de les que he fet aquest estiu. M'agradaria tenir temps per a preparar les altres.

El seu sentit serien les paraules que el vent li dirigeix a l'ésser humà.

El verd de l'herba de casa.

Quin gran escenari és la Mola, en una tarda de juny, d'un diumenge  amb boira baixa, per a cantar les cançons que ens surten del  cor.

Aquí, només un bocinet d'una cançó que estimo molt. 

Potser, un altre dia, la poso sencera...

.

.

.

Llibertat d'expressió

Auld Lang Syne. O el que s'amaga darrere d'una cançó.

Should auld acquaintance be forgot,

And never brought to mind?

Should auld acquaintance be forgot,

And auld lang syne!

Chorus.-For auld lang syne, my dear,

For auld lang syne.

We'll tak a cup o' kindness yet,

For auld lang syne.

And surely ye'll be your pint stowp!

And surely I'll be mine!

And we'll tak a cup o'kindness yet,

For auld lang syne.

We twa hae run about the braes,

And pou'd the gowans fine;

But we've wander'd mony a weary fit,

Sin' auld lang syne.

We twa hae paidl'd in the burn,

Frae morning sun till dine;

But seas between us braid hae roar'd

Sin' auld lang syne.

And there's a hand, my trusty fere!

And gie's a hand o' thine!

And we'll tak a right gude-willie waught,

For auld lang syne.  

Apunts sobre la felicitat i Dirty Old Town

La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem

Textura d'aglà a l'alzina. Fullà porràcia. Trepitjada flonja que fa olor de fang. Brins d'aigua a les fulles. Ara i adés, catifes de molsa gemada. Codina roja amb arrugues mil·lenàries. Pedra immensa de pedres. Temps materialitzat. Escenari de teatre de fades quan el sol travessa els caps dels arbres. Troncs recaragolats amb verdet taboll. Un senglar de cap immens i cos àgil i estilitzat que ens mira i fuig, prenent-se el temps que li cal per a copsar la informació que necessita i no cometre errades. La ràbia que em cou per haver de lluitar contra els ullals d'un altre hereu de la vida. La bellesa del pèl amorós de la bèstia, vestida per la natura, i dotada del múscul convenient per a grimpar pels pendents coberts de fulles d'alzina a la velocitat de les fures divines. El palau del bosc és un saló de gala de la vida, i no n'hi ha dos d'iguals. El silenci que impera exhibeix amb discreció una noblesa implícita, a on tot és tan sublim, com la mort i com la vida.

Prenc la guitarra i s'escampa un acord que reverbera dins d'un clot del bosc. Cantar no és una activitat que hom es decideixi a realitzar per alegrar la vida dels altres. És un trànsit. És un ritus de comunicació amb allò que no sabem descriure. És un conjur que aconsegueix fusionar en un únic instant de temps, tots els instants de temps del passat i del futur; i en un únic punt de l'espai, tots els punts de l'espai de l'univers sencer; i en una única ment que expressa, els racons edènics de totes les ments que han viscut, que viuen, i que viuran instants de vida intensa.

Cantar no és un rierol; cantar és un oceà que mai no mostra del tot el fons, que no es coneix mai del tot, que no revela mai tot el misteri que amaga. El tot del fet de cantar no es mostra en allò que s'escolta, per això sovint hi ha una diferència profunda entre qui expressa i qui copsa, i per això l'acció de cantar és una pregària íntima i intransferible, que no necessita públic, però que es pot amplificar si un company connecta amb la cadència de les ones de l'oceà, o amb l'explosió de l'escuma, o amb els granellons que el Sol deslliga en impactar damunt del pulmó de la superfície que s'infla i que davalla.

Potser per tot això l'auditori del bosc és el millor, o la muntanya, o una vall perduda a on el silenci és tan intens que t'escoltes els sons del cap. Lluny queden els qui confonen la cançó amb un vestit de gala, o amb un partit de boxa, o amb una timba de pòquer. La cançó és un poema que recitem als nostres fills, i que assevera que la vida val la pena de ser viscuda, es tingui el que es tingui; ni que s'avanci, a cops, a les palpentes, per la foscor d'un bosc a la nit. Sempre acabem trobant el camí, i si no el trobem el construïm amb les nostres passes. La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem; i ells cantaran les mateixes cançons, i de noves, als seus fills. I nosaltres, d'alguna manera, viurem en ells, i ens mourem il·lusionats entre les notes de les seves veus dolces, entre els arbres del bosc i les codines roges del massís.

.

.

La Grace Gifford i l'animalitat que mata persones per a definir fronteres en comptes de fer servir la democràcia.

La Grace Gifford es va casar amb el seu promès, Joseph Plunkett, només unes hores abans que aquest fos assassinat per haver participat a l'Easter Rising al 1916. Es van casar la nit del 3 de maig a la capella del presidi de Kilmainham Gaol. A l'endemà, el dia 4, era assassinat el jove casat i la Grace va esdevenir vídua.

L'Easter Rising va ser la revolució armada a Irlanda, al 1916, mitjançant la qual Irlanda (o part d'Irlanda) va assolir la seva independència.

Al 2014, a Escòcia, es va evidenciar un primer pas dut a terme per la humanitat per tal d'aconseguir que les fronteres de les terres i dels pobles no siguin decidides per la força de les armes sinó per la voluntat democràtica de les persones i de les famílies que neixen, viuen i moren a la terra en qüestió. El govern de la United Kingdom, al 2014, va entendre que les decisions profundes pel que fa a les independències han de brollar, com qualsevol altra decisió, de la voluntat del poble, i que no són les lleis les que han d'encotillar la democràcia, sinó que és el sentit democràtic de les persones humanes el que ha d'elaborar unes lleis que facin possible que els països i els estats arribin a "ser" gràcies a la voluntat del poble, i no pas imposats o prohibits per interessos econòmics, polítics, o militars. La democràcia, sense aquesta possibilitat pacífica, no existeix. 

La germana de la Muriel, que també era vídua, concretament de Thomas Mac Donagh (un altre dels executats a la revolució) es va morir d'un atac de cor al 1917 mentre nedava; i la Grace i una altra germana, la Nelly, es van fer càrrec dels fills de la Muriel. La Grace era dibuixant i caricaturista, i al llarg de la seva vida, va ser empresonada un munt de vegades per la seva defensa d'una Irlanda lliure i independent. Durant els seus captiveris, a la presó de Kilmainham Gaol, pintava a les parets moltes imatges, entre elles de la Mare de Déu i de Jesús, ja que era profundament catòlica. 
La Grace va morir al 1955 i el seu cos va ser conduït a  St Kevin's Church, Harrington Street a on li van fer el funeral . Entre els assistents al seu funeral hi havia el president Sean T. O'Kelly. 

La Grace va ser enterrada amb honors militars al Cementiri Republicà de Glasnevin.

La cançó del cover del vídeo, que vaig gravar al Delta de l'Ebre (amb moltes dificultats pel soroll de les onades i la precarietat dels mitjans) va ser composada per Sean i Frank O'Meara, i va ser gravada i donada a conèixer per un gran intèrpret, en Jim MacCann, el qual ens va deixar el passat 5 de març de 2015. Us recomano que cerqueu la seva música i el seu esperit, valen la pena.

.

.

.

Entre la mar i el poble, imatges de Masriudoms i el Torn.

Dels carrers del poble a l'interior del mar. Les cançons al terrat de casa o a la sorra arran d'aigua i en contacte íntim amb el vent. La llum damunt del blau. La festa major i la "txaranga". La Vicenteta i l'alegria. I més mar. I més Sol. I més cançons. I les espelmes a la nit a la platja. I la pell i la llibertat i la humanitat.

Diuen que la llibertat és difícil; no és pas veritat. És tan fàcil que molta gent, per la seva simplicitat, la menyspreen. 

"Hawaiian" cantada a la Platja del Torn

Allà a on la mar, la sorra i el Sol esdevenen amics, germans, amors; a on no som pas visitants del paisatge, perquè som part del tot de la natura; a on la nuesa és sinònim d'innocència i de tendresa familiar; a on la Terra agafa els colors que l'essència humana anhela sovint sense ser-ne sempre conscients, a on l'amistat no és una cadena ni un compromís, a on ningú diu a ningú com s'ha de guarnir, a on tot s'acaba i a on tot comença... allà, una nit d'estiu, es cremen els pensaments tòxics, les pors i les ferides dels violents.

Cremem i destruïm l'odi que alguna vegada hàgim pogut rebre de manera clara o potser amagada, en forma d'indiferència, d'intolerància, o de violència... El cremem sense permetre que es converteixi en ressentiment, perquè la bellesa d'aquesta nit d'estiu és més poderosa que el mal.

Cremem la por amb l'esperança, cremem la incertesa amb la dolçor de les ombres i la sinceritat dels cants.

Cremem el fum tòxic de l'ambició de poder, del desig de superar els altres, de les cadenes de la fama, o dels diners, o del domini, o de la repressió, o del silenci imposat.

Cremem l'angoixa pel futur, l'atabalament o l'estrès.

Cremem el materialisme que malèvolament intenta empènyer per a posar una xifra al valor de la bellesa física de cada persona. Prenem novament consciència que rere cada cos s'hi refugia una ment infinitament adorable, invisible als ulls, i inimaginablement més bella.  

Cremem els mals hàbits, el tremolor del nostre pas de cada dia, els errors comesos, i abracem el poder misteriós de l'univers, que ha creat la bellesa i l'amor, i al qual ens unim i estimem profundament.

I a banda de tot això, tan real, ens ho passem molt i molt bé.

Qui t'ha dit que ets un vedell?

S'acaba juny, canviem el ritme. Treballem en un despatx orfe de nens. Els somnis s'eleven, mirant els dies que aviat vindran rere l'estiu. La feina d'ara és un desig de comunicació vers el concert més intens de tots els que hi ha, i que vindrà quan tornaré a plantar-me davant trenta persones i escaig amb la intensitat pròpia dels grans esdeveniments. Em ve al cap la imatge de Manu Chao traient el cap rere el teló del factoria i tornant enrere, descordant-se els botons de la camisa, fent petits salts quan el públic encara no el veia, preparant-se per la profunda comunió entre el sacerdot i la missa, l'oficiant que connecta amb la poesia d'un so, i amb el poble que vola amb aquest so, i amb el ritme del sacerdot. Fer una classe és una mica el mateix, com un concert intens i frenètic a on la preparació prèvia és com el ritual d'un actor abans de sortir a l'escenari, o com la concentració d'un cantant. Cada classe és la millor, no existeix la rutina, no n'hi ha una d'igual, i en totes elles, abans de sortir davant de les persones que han de fimbrar amb la dinàmica, hi ha uns nervis dolços, barreja de les ganes de plantar-se davant de la gent, de sorprendre, d'emocionar, de no deixar indiferent. Ara les classes s'han acabat i toca imaginar les que vindran, planificar-les, polir-les, elaborar el guió, pensar els colors de les llums de l'escenari, escriure, potser, cançons noves, i sentir la tensió adrenalínica dels dies que vindran, desitjar no morir-te abans, per a poder-los viure, i entendre que aquest privilegi és infinitament més valuós que els diners o que les lloances. "Se fuerza la máquina, de noche y de día"

Ara, també, que el juny s'acaba, al costat de la tasca de preparació i de formació, ve un temps més de platja i d'alliberament, de solitud i de concerts a la cuina o al balcó de casa. Aquest és el d'avui, i la Joan Baez acostumava  a cantar la poesia d'aquest pobre vedell que anava a l'escorxador i al qui el ramader li preguntava sorprès que qui li havia dit que era un vedell, que ell no tenia ales, com sí que les té el cigne... S'enceta el temps de l'estiu, que és temps de treball, també; igual com les classes durant el curs són treball, si és que a la intensitat de la vida se li'n pot dir treball.

.

.

.

   

Dean, Pardalet Atòmik, fer el que un vulgui i gaudir...

Tres setmanes amb un encostipat que no se'n va. Una guitarra solitària que no puc acompanyar amb la veu, perquè està malalta. Un priorat que no puc beure perquè els antibiòtics són incompatibles amb l'acohol; una ampolla de sidra morta de pena per la mateixa raó. Sort que ja queda poc pel "Pardalet Atòmik". Que diferent el Pardalet al Dean. Que gran el Dean, també, es veu que al got sempre hi tenia aigua, que tot era imatge. Es veu també que era molt bona persona. Per desgràcia va conèixer el que és la mort d'un fill uns quants anys abans de morir-se ell i res no li va anar igual. Quants estils diferents dins de la creativitat humana. Els sons van sempre lligats a vivències i sentiments. Una melodia que per algú no té fons, per a un altre és la guspira d'una revolució o d'una transformació interior. Al que no hauria d'anar mai enganxada la música, o el gust de cantar, és al vici de competir o al perfeccionisme, o a l'anhel de fama, de diners. Cap tipus d'expressió artística no hauria de sotmetre's a l'especulació, ni hauria de ser un vestit, o una arma, o una medalla. Cantar hauria de ser un plaer, un goig, una festa, parlar amb els esperits de la natura. És difícil, tot això, per l'Homo sapiens, tan fet als flashos, als aplaudiments, a les catifes vermelles, als brandaments de gall d'indi obsedit a seduir les femelles. Cantar hauria de ser el final de tots els sopars i el principi de totes les festes. Els Sapiens som animals de calaixos, aquí la música, allà la pintura, al tercer calaix la poesia, en aquell altre la ceràmica... ens  agrada separar, dividir, classificar, analitzar... però el cert és que a l'ambit de la creació tot és u, i no hi ha formes absolutes ni criteris objectius; el que compta és fluir. I la millor sala de concerts és una platja solitària d'un parc natural de Tarifa quan el Sol es pon. I el millor públic la gent que estimes. I la millor interpretació, la que estrafàs perquè gaudeixes i perquè el so de les onades canta amb tu. I el millor instant el d'ara. I l'únic que de debò tenim, el present. I l'únic que fa por de debò, no fer el que un li agrada pels prejudicis o els protocols dels envestigats en terns, corbates o altres mandangues. Ja queda poc, Pardalet Atòmik, mentrestant m'entretinc amb el Dean... 

Si us plau, més música, més art, més vida... que no som insectes!

Bamba Lamine actuant a l'INS Terrassa.

.

.

.

Sembla que un ministre, que alguns asseguren que està relacionat amb l'educació, ha dit no fa pas gaire que la música i l'educació visual i plàstica, distreuen l'alumne de la resta d'assignatures. Comentar la pobresa intel·lectual d'aquesta afirmació és un exercici innecessari, perquè la gent normal no és cega ni ruca, i no cal explicar el que és evident; però em produeix tanta tristesa, que ho vull fer.

La música desenvolupa àrees del cervell que no pot desenvolupar de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat cap altre exercici. L'estimulació d'aquestes zones cerebrals reforça el bon funcionament de la resta de funcions mentals. No sóc l'única persona que ha aconseguit recordar, repetir i comprendre, una melodia (que es resistia per la seva complexitat) després d'estudiar unes quantes hores d'àlgebra a la carrera d'enginyeria industrial; o que, després d'interpretar una peça de Cole Porter amb el piano, li ha resultat molt més comprensible el càlcul de la intersecció d'un plànol amb un altre plànol. Però tot això és esoterisme per algunes persones que, bo i tenir un càrrec al ministeri d'educació, pateixen una severa disminució d'intel·ligència emocional i una absoluta ignorància sobre el funcionament mental. A mi, tot això, em provoca més llàstima que enuig; una pena profunda, per ells, i per tants que són com ells, i sobretot pels que en patiran les conseqüències. El fet és que estem tornant al pla educatiu de 1970. I el món se submergeix en l'esclavatge dels capitals. I així, tots plegats com bens, deslliurats de la violència dogmàtica de l'edat mitjana amb la foscor de la seva misèria material i la submissió del poble a l'analfabetisme i a l'aristocràcia rància i hipòcrita, ens aboquem a la tirania d'una producció salvatge, obligada a créixer, a guanyar més i més diners, a produir més i més, i a desaparèixer i fer desaparèixer qualsevol que no sigui productiu. L'art distreu de la producció; diuen. L'art distreu de l'exercici absolut de guanyar diners. La vida distreu als capitals i al seu engreix; carreguem-nos doncs la vida, que no és útil. Aquest és el rerefons del que està passant, tot i que ho disfressin de racionalitat i de seny. 

Ni racionalitat, ni seny; pulsió d'insectes abocats a un objectiu asèptic, inhumà, pobre, molt pobre; tot i que es vesteixi amb l'uniforme que acostumen a dur els corruptes: tern i corbata.

L'escola necessita més art, més música, més dibuix, més pintura, més creativitat... Jo, com a tecnòleg, com a científic, com a educador, necessito que els meus fills i que els meus alumnes rebin més educació en la creativitat, que en el fons, esdevé educació en la llibertat, educació en la humanitat... La resta és esclavatge.

.

.

.

Fregarem el cos contra la roca conglomerada

A l'auditori del Montcau, quan el Sol es pon, tothom pot cantar.

Mentre el cel es tenyeix de roig, i quan la temperatura baixa fins al punt que ve de gust d'abraçar-se i restar juntets aquells que ens estimem, qualsevol pot cridar a cor que vols, sense jutges que confonguin el plaer de cantar amb una competició esportiva, sense perfeccionistes que només reconeguin el dret a ser als que ho fan tot com manen els cànons dels savis de plàstic.

A l'auditori del Montcau, la veu es perd per la molsa dels troncs, per les obagues dels senglars, pels avencs profunds que s'endinsen al cor sagrat del massís que ens ha donat el cos i l'ànima.

A l'auditori del Montcau, s'apaga l'astre rei i s'encenen molt a poc a poc les llumetes llunyanes d'una civilització que té massa pressa per a decidir-se a perdre el temps sense fer res; la vida és allò que poca gent fa perquè no té temps. La gent, massa vegades, ha de complir amb les exigències d'una correcció altament incorrecta, perquè esclafa allò d'humà que té la vida, i que és del color del fang, i que adquireix els tons de l'atmosfera freda i neta d'un capvespre d'hivern. 

La vida escampa flaires de bosc i fa bategar el cor i les hormones més ancestrals als qui caminem per la solitud de la nit estelada per a estar segurs que hem estat vius, que hem trepitjat aquesta terra.

A l'auditori del Montcau, hi ha la vida, per a qui vulgui, quan la vulgui.

No ens importen les botes de marca, ni els coixins de plomes farcits perquè el cul no toqui la pedra de la muntanya. Fregarem el cos contra la roca conglomerada. Absorbirem les gotetes de la humitat enganxades a les fulles de les alzines. Ens embrutarem amb el fang roig del Vallès abans que l'insecte sàpiens no ho converteixi tot en centre comercial. Restarem lluny dels premis megahumanoides, dels afalacs, de l'ego supracultural, multicultural, i pijocultural... lluny de les valoracions egoculturals dels que no hi troben res a la solitud viva de la natura viva, enmig d'una nit d'hivern a la vora del Sol que mor.

Clavarem les nostre arrels a la Terra que ens ha donat el cos i deixarem que l'hivern ens despulli. I estimarem la nit com qui estima un company. I durant uns instants, restarem vius, a la riba de les estrelles, sota l'univers immens, i a frec d'aquells que, milions d'anys llum enllà, mirant vers el nostre estel, senten i pensen exactament el mateix que nosaltres sentim en aquest instant i en aquest costat de l'univers.

Aneu al golf. Aneu al golf? I a l'espà. L'espà?

Sempre amb un somriure malparit als llavis; que no és als ulls.

Els ulls us ploren enfonsats als solcs;

escrutant,

sibil·lins, els gests d'aquells votants

que sospiteu que són qualssevol cors que aneu trobant.

Votants. Futurs votants.

Constructors del vostre petit regne de taifas d'euros i fons d'inversió.

Suissa estimada, que verda que ets!

Sopars de partit, congressos, copets a l'espatlla, lluita de grups de poder.

Els de l'un, els de l'altre; sotsdirector, sotsecretari, delegat del govern, candidat al senat...

"Que listo que es Alberto, y que planta que tiene";

sentor de perfum pujat de Pedralbes amunt;

menyspreu a la mirada que es clava a les sabates de vint euros;

orgull de classe que venç el complex profund de saber-se orfe d'empatia i sensibilitat,

escalant graons a la cursa del poder.

“Que viva el Rey!

Que viva Dios!

y si el obispo rie,

riámonos, riámonos”.

La vida se'ls fon en un món diferent al de tu i jo;

el nostre món és fet d'alzines i massís roig; flaire de farigola i romaní; arrels al cor, i fent camí

lluny d'uniformes i de protocol.

Odiem la gespa empresonada als jardins de Monterols,

arran del golf dels del poder i el banc.

Perquè tu i jo

som del massís i els Òbits,

de la quitxalla bruta arrencant cançons;

somrient des del profund

amb llavis i ulls;

muntanya amunt;

petons a cucs, tresors ocults

de nit al bosc;

un petó escadusser als matolls,

independència i llibertat;

nuesa i igualtat;

parracs al jec;

un tronc de banc;

un bany en boles al barranc obscur.

I com va dir aquell Joan:

“faré una cabana

de pedra i de fang”.

I som aquests

els qui hem de fer marxar

al tuf de golf, al tuf d'espà;

pagat amb la suor del teu germà;

de l'avi que no cobra;

del pare que plorant;

no pot comprar ni els llibres escolars.

I som aquests els qui hem de dir d'un cop

que el capital s'ha mort;

que l'únic capital que val

és cor i és carn.

.

.

.

He sentit a dos o tres joves cantar per goig en una platja i m'ha semblat més de debò que qualsevol "cutrada" de qualsevol cadena d'aquestes que viuen perquè publiciten contractes de mòbils, marques de preservatius o embotits d'Astúries.

A la gent li costa molt separar el plaer d'una activitat del seu reconeixement social o mediàtic.

Per a molts, un no escriu de debò si no publica, si no guanya premis, si no és llegit... però el cert és que hi ha milions de persones a tot el món que escriuen diaris personals, alguns d'ells plens de sensibilitat i de profunditat literària, i la majoria d'ells mai no seran llegits per ningú a banda del seu autor, o a tot estirar, dels descendents. La força que pel fet d'escriure aquests diaris van adquirir els seus autors anònims es innegable, perquè jo mateix l'he evidenciada. Molta gent, però, d'aigües poc fondes, menyspreen inconscientment, de vegades amb plena consciència, tot allò que la massa no compra, o que com a mínim no aplaudeix.

El mateix passa amb la resta d'expressions artístiques. Per a molts, un no canta de debò si no hi ha càmeres, contractes, o un públic enfervoritzat que va demanant bisos; però jo he sentit a dos o tres joves cantar per goig en una platja durant la posta i m'ha semblat més de debò que qualsevol cutrada de qualsevol cadena mediàtica d'aquestes que viuen perquè venen publicitat de contractes de mòbils, de marques de preservatius o d'embotits d'Astúries. Milions de persones li canten al seu fill perquè s'adormi, o perquè sopi, o perquè se l'estimen, i aquest art és tan real, o més, tan valuós o més, com el que mou xifres i egos, sobretot egos.

L'ego és com una crosta que s'arrapa a tot allò que molta gent comença estimant i acaba convertint en un mirall que, si no reflecteix aquella imatge fantàstica que un vol que reflecteixi, es menysté o s'abandona.

Canteu, escriviu, actueu, pinteu, sentíu... tot això no són esports en els quals s'hagi de competir per gaudir, són instruments d'expressió que valen molt, tant si són per expressar-se un mateix amb ell mateix, amb el paisatge o amb els qui estima, com si s'arriben a estendre per a la resta de la gent com una boira baixa humida i revifadora.

Que ni el vostre ego, ni el de ningú més, no us faci perdre mai l'expressió de la pròpia identitat i les ganes de gaudir fent i desfent els que us roti.

La idea, en tot, al meu parer, hauria de ser:

Estimar la persona, més que estimar "estimar".

Estimar escriure, més que estimar "ser escriptor". 

Estimar cantar, més que estimar "ser cantant".

Estimar ensenyar i educar, més que estimar "ser professor".

Estimar "ser", més que estimar "semblar" etc.

.

.

.

Concert de Ramon Mirabet, el 22 de maig, a Barcelona.

Us ho haig de dir. Haig de dedicar un post a fer-ho saber. Ramon Mirabet, el noi de la veu trencada amb matisos de vellut. El que va participar a la OT de França (per entendre'ns), però que de seguida se'n va deslligar perquè ell és Ramon Mirabet, i no el cantant producte d'una fàbrica de tòpics i cànons musicals... El noi que us podríeu trobar cantant al carrer en una plaça de Montmartre de París o a Donostia, fins i tot després d'haver estat una estrella mediàtica a França... doncs fa un concert el dia 22 de Maig a la Sala Music Hall de Barcelona. I si compreu les entrades anticipadament només us costaran 10 euros.

No cal que us digui que la seva música us farà pujar la serotonina, la dopamina i la norepinefrina sense necessitat de prendre cap mena de píndola antidepressiva. 
Per resumir-ho amb pocs mots, us puc dir que Ramon Mirabet fa una música que és com la seva vida: mira allò que li agrada de la vida, ho escull, i deixa estar el que no li agrada.

Va... ho continuaré intentant. Us agrada la olor de la pluja? Sentir la frescor del vent quan està plovent o ha plogut? Us agrada el sol de ple estiu fent pampallugues amb la superficie del mar? Us agrada la llum dels matins? Copsar tot això sense pensar en res més que en tot això? Sí? Llavors us agrada la música que surt de Ramon Mirabet.

No t'has mort Pete. Gràcies per existir! (A Pete Seeger)

No t'has mort. 

A la teva memòria, defensarem la terra, la teva, la nostra, la dels més petits... el tros de terra bruna a on el blat, l'espígol, el raïm o la iuca... brollen per alimentar les persones senzilles. Defensarem el treball fet amb les mans, amb la suor al front, i amb el foc de la passió al cor; el treball que els especuladors volen posseir, oblidant que qui l'exerceix són persones i germans nostres.

No t'has mort. A la teva memòria estimarem el bosc, besarem les fulles més tendres... i descobrirem rere cada flor un poema que exalta la natura... en un temps que ho vol matar tot, lliurarem la vida per a salvar-ho tot, per a estimar-ho tot, des dels cims nevats de les Rocoses, de l'Himàlaia, dels Andes, dels Alps, dels Pirineus... fins a les platges verges de Polinèsia, de l'Empordà o de Key West...

No t'has mort. Combatrem la guerra i matarem la mort, i farem tornar les flors que un dia se'n van anar... i lluitarem amb els mots per la llibertat de les persones... i no farem ni un pas enrere... i exaltarem el color de la pell nua, el traç del cos per damunt de terns, corbates i falsedats... i cantarem a la vora del foc amb un banjo sota les estrelles... i pensarem en tu com algú que va ser meravellós que existís...

Gràcies!

Recordant els Petits Cantors Catalans. Qualsevol temps passat fou millor? No. I tu ho saps, Juana. Et recordo Juana. A la teva salut, Juana.

La melodia, l'estil, el cant, el cor que podeu sentir... és a dir, els Petits Cantors Catalans, formen part d'un temps important dins la meva infantesa. D'ella, el millor foren les persones amb qui vaig riure i jugar; i la natura que el destí i les circumstàncies alguna vegada em van deixar gaudir i estimar.  

Les activitats intenses que hem desenvolupat durant la infantesa sovint ens deixen una barreja de sensacions difícils de definir; la majoria bones, d'altres no tant. Haig de dir que no sóc gaire nostàlgic; agraeixo el bo viscut, els amics, les bones estones, la música, les melodies, els viatges... Intento recordar tot això... Però haig de dir que sóc molt més feliç avui que no pas quan tenia onze o dotze anys; la diferència és contundent. No sé si aquesta sensació del fet que el present sigui per a mi un temps molt més feliç és comuna a molta gent, o si per contra la gent acostuma a considerar les èpoques passades com a més felices. Segur que hi han estudis que ho expliquen; jo parlo de les meves sensacions.

 No em resulta difícil trobar les raons d'aquesta evidència; no és per res que fes o deixés de fer, és en part i més aviat perquè amb quaranta-cinc anys, sento que tinc les capacitats mínimes per a desenvolupar una creativitat que de petit necessitava també desenvolupar i no podia; perquè no en sabia més, perquè no tenia mitjans, perquè em faltava créixer i aprendre. És perquè la manera de pensar, i el que sabem, defineix el grau de la nostra llibertat; i ara em sento absolutament lliure. És també per alguns mals mestres, el cognom dels quals no diré, que m'estripaven els treballs per qualsevol lletra mal dibuixada en comptes de valorar-ne la part positiva i animar-me a superar-me des de la positivitat. És per la antiga grisor de Terrassa, tan feta per a les fàbriques i tan poc per a les persones. És potser perquè encara no havia descobert que els bassals tenen més valor que les rajoles de marbre i que rere cada fulla hi ha poemes i cançons, i algú que ens mira i que ens estima des del misteri, sense jutjar-nos ni condicionar-nos. És potser perquè el ritme del creixement, l'entorn social, les activitats cada vegada més professionals, em van anar allunyant progressivament del bosc, de la muntanya, de la pluja, del dolç hàbit de perdre el temps, de la confiança en l'existència i en la natura... 

No ho sé... és un tema que donaria per a escriure molt i molt, i no vull que ningú pensi que vaig tenir una infantesa infeliç, ni de bon tros, però no canviaria cap dia de llavors per cap dia d'avui. Entre d'altres coses, perquè llavors no era pare, ni sabia què era ser pare, ni sabia què volia dir tenir fills. Tenir fills, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat, implica sentir, evidenciar i acceptar que l'existència és bona, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat. 

Per a mi el passat és un temps agredolç, en el qual com a infant em tocava suportar l'autoritarisme d'alguns adults, suportar les limitacions que m'impedien expressar el que duia a dins, les manies i obsessions dels mestres que projectaven damunt nostre els valors que ells creien que tothom havia de tenir i que no sempre eren constructius ni humans.

Recordo, com un exemple entre molts, una professora que ens va castigar, a mi i a uns quants més, pel crim d'aixecar-nos de la cadira per a escoltar i per a sentir la pluja com queia. Érem asseguts a la taula, a classe, i de cop el cel es va tornar carabassa i ens va arribar aquella flaire dolça tan fascinant de la pluja. I va començar a caure aigua del cel amb aquell so meravellós i inigualable que té la pluja. Uns quants ens vam aixecar, admirats per la sensació de l'aigua. La “Juana”, la de socials, com a càstig, ens va fer copiar un tema sencer (unes quatre hores de feina) per haver-nos aixecat davant d'ella. Va castigar la nostra admiració per la natura, per la terra, per l'existència. Ens va ensenyar que calia renunciar a la curiositat, a l'admiració, al gaudi de la bellesa del present. Després ens va dir que algun dia li ho agraïríem. 

A onsevulla que siguis, Juana, sàpigues que l'únic que t'agraeixo és tot el que em vas ensenyar sobre com no ha de ser un professor. 

A onsevulla que estiguis, Juana, vull que sàpigues que de vegades, quan plou a classe, et recordo molt. Llavors, només algunes vegades, convido a aixecar-se de la cadira els alumnes que ho desitgin, i els deixo mirar per la finestra i aplaudir la pluja, o la neu, o l'albada, i els animo a gaudir de la bellesa que ens envolta... 

A la teva memòria, Juana. Et dedico aquest escrit; i no fumis que és dolent; i somriu una mica, que és bo per la salut. 

Sílvia Pérez Cruz (II). Moments en què la llibertat es disfressa de melodia.

Moments en què la llibertat de fora de la presó entra a dins de la presó, i el que és a dins esdevé lliure, i el que és a fora voldria entrar un instant per a contemplar aquesta llibertat, abraçant persones tancades, sense jutjar fets, ni culpes, ni responsabilitats... només acollint persones, perquè són persones.

Moments en què la llibertat es disfressa de melodia, de veu, d'ànima, i els universos infinitament distants es fonen en un, i tots som iguals, i el mal no té el poder de separar ningú.

Repeteixo, avui, tema; ahir també vaig parlar de la Sílvia Pérez Cruz; últimament els posts els faig per parells, però la cosa va com va. Avui el fat ha volgut que torni a parlar d'ella. 

Escoltar-la m'estalvia píndoles antidepressives, i treu de mi el millor. Avui, els meus alumnes em sentien més proper; no sabien que era perquè m'havia amarat de la cançó de la Sílvia. S'haurien de muntar cursets de professors que consistissin només en escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la, i plorar, plorar i plorar; ens acostaríem als nens amb una sensibilitat humana molt superior; només pel fet d'escoltar-la. Parlo per pròpia experiència.

Sílvia Pérez Cruz. Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable.

.
.

La Terra gira com una gran roca coberta d'aigua atzurada. Es mou per la buidor de l'univers i a la seva atmosfera s'hi escolten veus que ensenyen l'ànima.

Hi ha veus que actuen vestides, previsibles, mudades, d'etiqueta; n'hi ha d'altres, en canvi, que interpreten nues, només amb el que són, i mostrant-ho tot, tot l'interior, reproduint amb detall les ondulacions de l'esperit, el plor, el clam, l'amor, la por, la dolçor, la força, i tot allò que no pot ser atrapat pel llenguatge, tot. 

Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable. La mar és com és i cap ment humana no pot programar-la ni reproduir-la. Són veus com un arc iris, com el so de la pluja, com la forma del raig d'una cascada, com l'olor del bosc, com l'olor de la sal vora de la mediterrània... Són humanes, perquè qui les deslliga és intensament humana.

De totes aquestes veus que parlo, al llarg del meu temps de vida, de moment, només n'he sentida una, que és la de la Sílvia Pérez Cruz; i de fet, no és just parlar de veus; no són només veus; les veus no són gaire sense una realitat misteriosa que les modula, com modula un violinista les cordes del seu instrument; una realitat que viu més enllà del cos, més enllà del que s'aprèn o del que s'estudia; una realitat que no pensa com dibuixarà la melodia amb la veu amb la qual es manifesta, sinó que senzillament es manifesta perquè la veu i la realitat misteriosa, al llarg de la cançó, són una mateixa essència.

Ens sedueix aquella melodia, aquella veu, aquella interpretació... que la nostra ment no espera, i que, quan escoltem, ens adonem que ja era dins nostre i no ho sabíem; i que entre ella i nosaltres hi ha una nexe, un lligam, una comunió que ens sorprèn i que ens revela detalls de la nostra autèntica identitat. Les veus nues ens mostren espais interiors de nosaltres mateixos que havíem oblidat que teníem, o que potser mai no havíem sabut que teníem. Són l'energia inexplicable que ens mou a estimar l'univers, les persones, la vida i la seva bellesa única.

Avui us presento una altra amant.

Ahir parlava de la meva amant intempestuosa anomenada “dèria per escriure” “vici d'escriure” “onanisme espiritual d'escriure” “borratxera d'escriure”... i fixeu-vos que dic d'escriure i no pas de publicar, perquè el que passi després de fer-li l'amor a la meva amant no és un fenomen que em tregui la son, sobretot en el moment en què l'estimo. Us asseguro que ahir no vaig fer poesia, ni vaig deslligar metàfores, ni vaig exagerar un pèl; la meva descripció fou literal i estrictament objectiva.

Avui us parlaré d'una amant més humil, menys histèrica, potser fins i tot més íntima, que és el gust de cantar, de fer cançons, de tocar el piano, la guitarra, la flauta, i algun altre instrument, segons èpoques i moments. És una amant que perd sempre davant la necessitat de fer servir molt i molt la veu a la meva feina, de vegades estrafent un paper teatral d'algú que fa veure que fa por i que mana molt, de sort que aquest paper l'haig de fer molt poques vegades; però el que és xerrar, xerro com un conferenciant, unes quantes hores al dia, i arribo a casa amb mal de coll; però m'agrada tant cantar que li faig concerts a la meva filla mentre sopa; de fet, gràcies a ella, a com sopa de bé ella mentre li canto, m'he acostumat de nou a cantar i a tocar la guitarra, i a ella li agrada molt, i amb això ja faig. A l'estiu, tinc millor la veu (tampoc no gaire millor), però com a mínim la laringe no em fa mal i arriba un pèl més amunt i potser un pèl més avall; també és veritat que a l'estiu no tinc horaris, i tinc més temps per les meves amants, el priorat (em refereixo al vi), Masriudoms, el terrat a la nit o al migdia, la llibreta, els gargots, els poemes, els relats, el mar, la platja, les torrades de pa amb oli de Masriudoms, el Sol, la pell, la sal... tot això fa cantar més de gust, i treure cançons de tot; melodies que es queden al terrat, i al cor i a les orelles de la meva filla, i que no són res més que camins de muntanya per assolir a cims petits des d'on s'hi veuen les vinyes, la platja i el Sol.

Avui he recuperat un tros d'una de les gravacions del Terrat de Masriudoms, que en Serrat em perdoni.