.
.
.
La
Terra gira com una gran roca coberta d'aigua atzurada. Es mou per la
buidor de l'univers i a la seva atmosfera s'hi escolten veus que
ensenyen l'ànima.
Hi ha veus que actuen vestides, previsibles,
mudades, d'etiqueta; n'hi ha d'altres, en canvi, que interpreten nues,
només amb el que són, i mostrant-ho tot, tot l'interior, reproduint
amb detall les ondulacions de l'esperit, el plor, el clam, l'amor, la
por, la dolçor, la força, i tot allò que no pot ser atrapat pel llenguatge, tot.
Les veus nues són veus que ballen
amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable. La mar és com és i cap ment
humana no pot programar-la ni reproduir-la. Són veus com un arc iris, com
el so de la pluja, com la forma del raig d'una cascada, com l'olor
del bosc, com l'olor de la sal vora de la mediterrània... Són
humanes, perquè qui les deslliga és intensament humana.
De
totes aquestes veus que parlo, al llarg del meu temps de vida, de
moment, només n'he sentida una, que és la de la Sílvia Pérez Cruz; i de fet, no és just parlar de veus;
no són només veus; les veus no són gaire sense una realitat
misteriosa que les modula, com modula un violinista les cordes del seu
instrument; una realitat que viu més enllà del cos, més enllà del
que s'aprèn o del que s'estudia; una realitat que no pensa com dibuixarà la
melodia amb la veu amb la qual es manifesta, sinó que senzillament
es manifesta perquè la veu i la realitat misteriosa, al llarg de la
cançó, són una mateixa essència.
Ens
sedueix aquella melodia, aquella veu, aquella interpretació... que
la nostra ment no espera, i que, quan escoltem, ens adonem que ja era dins nostre i no ho sabíem; i que entre ella i nosaltres hi ha una nexe, un lligam,
una comunió que ens sorprèn i que ens revela detalls de la nostra
autèntica identitat. Les veus nues ens mostren espais interiors de nosaltres mateixos que havíem oblidat que teníem, o que potser mai no havíem sabut que teníem. Són l'energia inexplicable que ens mou a estimar l'univers, les persones, la vida i la seva bellesa única.
6 comments:
L'he sentida dos cops en directe i els dos cops hi ha hagut alguna cançó que interpretada per ela m'ha fet plorar. Una era aquesta de les "Corrandes de l'exili". Pell de gallina i llàgrimes als ulls. L'altra va ser "He mirat aquesta terra"
Gràcies pel comentari, Carme; jo gairebé ploro sempre que l'escolto, i no l'he vista mai en directe. Em fa por anar-la a veure, perquè si en vídeo em passa això, el dia que l'escolti en viu, m'hi quedaré. Les sensacions que em produeix el seu cant no les he experimentades amb ningú més. Salutacions!
A casa tenim sempre a mà el seu CD "11 de novembre", i darrerament el posem sovint.
La Sílvia s'ha afegit a la llista de grans intèrprets de la cançó.
Juntament amb la veterana Maria del Mar, que per a mi també canta des dels atzurs més poètics de la nostra mar.
Fita
Gràcies, Xavier, pel comentari. Suposo que una de les virtuts del cant de la Sílvia és que canta de veritat, més enllà de voler que soni així o aixà, el que fa és treure l'ànima fora d'ella mateixa, la seva essència a través de la veu; la Sílvia és de veritat, és el que sentim, i avui dia que tot és tan industrial, prefabricat, normativitzat i pautat, trobar algú de veritat és com trobar de nou la identitat humana que la societat ensinistra i dilueix, Una abraçada.
Jere, és que brolla d'ella una quantitat d'emoció, tan i tant increïble! Que segur que s'ha de plorar. A mi em sembla jo tampoc he vist ni he sentit tanta emoció amb ningú més.
La Sílvia no canta només, viu la cançó i si la cançó plora ella plora i ella és plor i si la cançó riu, tota ella és riure i alegria. No, no canta només.
No te la perdis en directe, un dia hi has d'anar.
Per a mi va ser una immensa descoberta quan vaig veure, per casualitat, el vídeo Corrandes de l'exili. És meravellosa la seua veu i la seua manera d'interpretar. Jo tampoc no l'he vista en directe però sí en alguns vídeos i sempre m'impressiona.
Post a Comment