Moments
en què la llibertat de fora de la presó entra a dins de la presó, i
el que és a dins esdevé lliure, i el que és a fora voldria entrar un
instant per a contemplar aquesta llibertat, abraçant persones tancades,
sense jutjar fets, ni culpes, ni responsabilitats... només acollint
persones, perquè són persones.
Moments
en què la llibertat es disfressa de melodia, de veu, d'ànima, i els universos infinitament distants es fonen en un, i tots som iguals, i
el mal no té el poder de separar ningú.
Repeteixo,
avui, tema; ahir també vaig parlar de la Sílvia Pérez Cruz;
últimament els posts els faig per parells, però la cosa va com va. Avui el fat ha volgut que torni a parlar d'ella.
Escoltar-la
m'estalvia píndoles antidepressives, i treu de mi el millor. Avui,
els meus alumnes em sentien més proper; no sabien que era perquè
m'havia amarat de la cançó de la Sílvia. S'haurien de muntar cursets
de professors que consistissin només en escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la, i
plorar, plorar i plorar; ens acostaríem als nens amb una sensibilitat humana
molt superior; només pel fet d'escoltar-la. Parlo per pròpia
experiència.
1 comment:
T'he llegit als altres comentaris i la cosa més exacta i més encertada per a dir d'ella és la que tu has dit: és de veritat.
I quan trobem persones que són de veritat, la diferència sempre es nota.
Gràcies per compartir això aquí, fa bé.
Post a Comment