Genocides de llars

Ni que habiteu llars de pedra, no tingueu més llar que el vostre cor, l'amor a la Terra i a l'albada, i una fe indestructible en la vida; en la vida il·luminada cada dia pel mateix sol.

Que el vostre tresor no sigui l'acceptació de la comunitat dels éssers humans, perquè els éssers humans no són humans; són primats que pateixen una mena d'al·lucinació que els fa creure que es governen; la humanitat, per a ells, és una mena d'idealització que consideren materialitzada; una mica com els nens petits que normalment es veuen a ells mateixos com si tinguessin dos anys més dels que tenen. Sigueu, cadascun de vosaltres, el vostre tresor; vosaltres i l'amor incondicional que oferiu sense discriminacions.

La justícia dels micos sapiens és l'enquistament dels interessos més primaris, disfressats d'honor; com un decorat teatral, com un espantaocells amb tern de gala.

L'autèntica justícia rau en aquest esperit misteriós que mou els quarks, que et fa ser tu, que t'estima sense que t'ho mereixis. Sigues com ell, i estima fins els qui no s'ho mereixen, perquè o bé són nens, o bé ho van ser i els van matar.

Van matar el nen que era el desnonador. Van matar el nen que era el polític mentider, el xulesc, el tirà, l'egoista, l'especulador financer, el genocida de tantes llars que ploren, de tants focs que s'han extingit. Els genocides que alcen la veu cridant és legal! és legal! coneixeran el dolor de la seva pròpia misèria i esdevindran la vergonya de la civilització.

Habiteu llars de carn i no de pedra; i que allà on sigueu vosaltres i el vostre amor, hi sigui la vostra llar... Si ho feu així, mai no us podran desnonar.

Demà, vaga. Missatge als empoltronats que manen.

MISSATGE ALS EMPOLTRONATS QUE MANEN

Diguin (vostès, rics del govern) als de la UE que canviïn la política que prioritza el retorn del deute a Alemanya front les despeses de sanitat i d'educació de les persones, que es consideren secundàries ... i que si no la canvien marxarem! 

No s'atreveixen? ¿I en canvi s'atreveixen a augmentar els morts als hospitals de tot l'estat? ¿I s'atreveixen a viure com prínceps d'hotel en hotel? ¿I s'atreveixen a protegir i mimar les grans fortunes i a premiar els que han evadit diners? ¿I s'atreveixen a pagar un dineral a l'església? ¿I s'atreveixen a una bonior de despeses absurdes, moltes de les quals obeeixen a interessos poc clars?

¿No creuen que potser els de la UE s'acollonirien si els amenacen amb marxar? Pensin que l'euro se n'aniria a norris, i això tampoc no els interessa.

Deixin que els bancs s'enfonsin i rescatin les famílies. Aturin els desnonaments; no deixin que es refredin el cossos morts de les persones que se suïciden, ni els cossos vius de les persones que d'ara endavant viuran al carrer i que a més tindran un deute milionari de per vida; esclaus del segle XXI, servents de la gleva, per culpa dels miserales que han dissenyat les estratègies dels bancs i que ara són rescatats amb els nostres impostos. Anava dir una paraula gruixuda, però me la reservo, pensin-la vostès mateixos i demanin perdó a la seva mare, de part meva, que no en té cap culpa.

DEMÀ FARÉ VAGA. I RECONEC QUE UNA VAGA ÉS POC. QUE EL QUE ESTÀ PASSANT NECESSITA MOLT MÉS.

Els micos sàpiens som genocides potencials. No hem de minimitzar el risc d'arribar a un genocidi.

Al fons, un antic bunker decorat amb graffitis; un d'ells, que no s'aprecia, de Bob Marley. Al davant i a sota, la calidesa de la sorra de la platja i la humanitat.

*

*

“Així, l'Espardenya va saber tot el que succeí la primavera de 1915, quan els Joves Turcs deportaren milers i milers d'armenis de la part occidental cap als camps de la mort del desert de Ter-zor, a Mesopotàmia. Els turcs, li va explicar l'astrònom, deportaren i exterminaren gairebé dos milions d'armenis i, els que van sobreviure, s'hagueren d'exiliar. Els turcs estaven convençuts que tot allò que es fa desaparèixer per la força, la gent ho oblida aviat. També li digué com els armenis en salvaren la cultura, els manuscrits que es conserven de traduccions de grans textos grecs i àrabs, copiats per monjos amb unes plomes especials, carregades de tinta que durava el que duren mil paraules (...)”

“La veu melodiosa”

MONTSERRAT ROIG

Al text superior, Montserrat Roig ens explica, en veu del narrador de la seva novel·la “La veu melodiosa”, un dels genocidis més ignorats de la història de la humanitat. Un genocidi, la invisibilitat del qual, va fer pensar a Hitler que les grans matances s'oblidaven, perquè els que moren desapareixen, i no podien exclamar-se. 

És una obvietat dir que l'armeni no ha estat l'únic genocidi; tenim en ment l'holocaust de la segona guerra mundial, en el qual oficials de cabells color de palla i ulls blaus, que escoltaven Wagner i que estudiaven protocol i bones maneres, van convertir en cendra prop de sis milions de persones. Recordem també el genocidi de la guerra de Bòsnia, el genocidi dels Hutus i els Tutsis a Ruanda, Les execucions massives de l'exèrcit espanyol acabada la guerra als afores dels pobles, a les cunetes de les carreteres, als fossars dels castells, o a les places. Els linxaments dels milicians durant la guerra civil. I tants genocidis desconeguts que tingueren lloc abans de la història, quan els Homo sapiens, aquesta espècie de monos sense pèl, tan violenta, vàrem exterminar les altres espècies humanes.

No és difícil trobar monos de l'espècie Homo sapiens que a nivell individual arriben a entendre la importància de l'amor, del perdó, de la reconciliació... la importància de l'empatia, la col·laboració, l'ajuda mútua... el valor infinit de cada persona, que val per ella mateixa i no pas per la seva utilitat; no és difícil... Però sembla que el conjunt d'aquests monos, la massa, la societat, l'estructura col·lectiva... no deixa mai de comportar-se com un animal desbocat i monstruós que de tant en tant, i sense que ningú ho vegi venir, engega l'horror d'una matança, el fibló de la tortura, la fredor de l'odi i de la despersonalització.

És per això que no em refio d'aquest mico. La seva animalitat irracional existeix a tots els corrents del pensament. Els conflictes polítics, si no s'arrapen ben fort a les idees de la no violència, poden sense gaire dificultat acabar en guerres, en genocidis, en holocausts. No podem de cap manera minimitzar els estirabots dels militars espanyols que insinuen o afirmen intervencions armades, cops de timó, imposicions violentes... És mentida que el fet de pertànyer a Europa ens en salvi. És mentida que al segle XXI hàgim deixat de ser genocides. Som genocides potencials; i fixeu-vos que dic “som”, no dic “són”. Cal dedicar cada dia una bona estona a reflexionar sobre la no violència, la força de les paraules, la contundència de l'estratègia de no retornar mal al mal que rebem, la resistència passiva, l'amor als enemics sense que això vulgui dir recular ni un mil·límetre de les nostres aspiracions legítimes. No minimitzem el risc d'arribar a un genocidi. 

Hem de repetir, a poc a poc i convençuts, els mots de saint Exupery a "Carta a un hostatge": Respecte per l'ésser humà!

"És aquesta qualitat de l'alegria el fruit més preciós d'aquesta civilització que és la nostra? Una tirania totalitària podria satisfer, és veritat, les nostres necessitats materials. Però no som bestiar per engreixar. La prosperitat i el confort no són suficients per a satisfer-nos. Per a nosaltres, que ens hem educat en el culte del respecte per l'ésser humà, pesen greument les trobades senzilles que tenen lloc a vegades a festes meravelloses.

Respecte per l'ésser humà! Respecte per l'ésser humà! Heus aquí la pedra de toc! Quan el nazi respecta exclusivament a qui se li assembla, només es respecta a si mateix. Rebutja les contradiccions creadores, arruïna tota esperança d'ascens, i funda per mil anys, en el lloc de l'ésser humà, el robot d'un termiter. L'ordre per l'ordre castra l'home del seu poder essencial, el de transformar tant al món com a si mateix. La vida crea l'ordre, però l'ordre no crea a la vida."

"Carta a un hostatge"

ANTOINE DE SAINT EXUPERY

Oriol Junqueras a Terrassa i la importància de la llengua .

Forma part de la plàcida vida ciutadana dels caps de setmana, apropar-se al centre de Terrassa i escoltar les paraules d'un dels candidats a president de la Generalitat a les properes eleccions del 25 de novembre. I més quan estem davant d'unes eleccions que haurien de ser diferents; unes eleccions on les diferències entre els partit polítics es minimitzessin davant la necessitat de tot un poble a poder decidir, que ve a ser el mateix que la necessitat que té tot un poble de ser reconegut com a poble. 

Canviant de tema, hi ha hagut algú que aquesta setmana ha pronunciat l'asèptica i buida frase “De la lengua no se come”, com volent dir que en comptes de defensar la llengua catalana hauríem de preocupar-nos de la feina i de l'economia. L'estupidesa d'aquests mots llueix per tots cantons; sobretot tenint en compte que la independència és important no només per la llengua, sinó per la feina i per l'economia, i tenint en compta, també, que potser “de la lengua no se come” però que és ben cert que “sin la lengua no se vive”, sense la llengua no es viu, sense el dret a conservar i a tenir cura de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra espiritualitat... les altres realitats materials de la vida perden pes. No vivim només per menjar, defecar i dormir; vivim per a crear, per a estimar, per a enriquir la identitat individual de cada persona i la identitat dels pobles com a creadors de cultura. La cultura i la ciència formen part dels tresors essencials de la humanitat, i si no són, no val la pena ni menjar.

.

Poder ser.

Farem un referèndum, perquè el poble ha de parlar. Cap llei que negui la possibilitat a l'exercici democràtic d'una consulta d'opinió als ciutadans pot ser considerada una llei vàlida o legítima. Per damunt del dret particular dels estats, hi ha el dret natural, inscrit al cor de les persones i a la consciència de la humanitat. Cap llei que violenti aquest cor o aquesta consciència podrà ser mai una llei vàlida. Cap imposició legal que empari prohibicions contraries al dret natural dels pobles i de les persones podrà ser considerada mai una llei vàlida.

Si l'estat ens impedeix per la força de les armes exercir el dret natural d'opinar com a poble, acudirem a Europa; si Europa no ens empara aquest dret, demanarem ajuda al món. Farem veure a la humanitat que silenciar la veu d'un dels seus pobles és el mateix que silenciar la veu de la humanitat sencera. Si un estat té por de la veu d'un dels seus pobles, és perquè sap que aquest poble no li pertany, i li vol silenciar el clam.

Cap fita, però, no s'assoleix sense patiment. Cal saber suportar el sofriment i la injustícia. Difícilment un poble serà lliure, sense que els seus líders siguin alguna vegada empresonats, i en ocasions executats; avui commemorem l'assassinat de Lluís Companys, a mans dels enemics de Catalunya, que són els enemics de tots els pobles i persones del món. Difícilment un país podrà ser, si no és capaç d'exercir una lluita no violenta que li demostri, al fort, que per damunt del poder dels tancs i dels avions de guerra, hi ha la força de les conviccions, l'amor a la pàtria i a la llibertat, i l'absolut convenciment d'arribar fins al final. Ens podran enviar els tancs, els soldats, els canons... fins i tot així continuarem proclamant la nostra voluntat de ser lliures. I si ens impedeixen per la força exercir el dret a decidir allò que volem ser, el món comprendrà qui és el tirà i qui és l'esclau; qui és l'opressor i qui és l'oprimit... i continuarem lluitant amb la força de la pau i de la democràcia, sense retrets; i a l'últim, guanyarem. Ens podran humiliar, menysprear, torturar, executar... però arribarem fins al final, i de la nostra boca no sortirà cap retret, cap insult, cap injúria; només un mot... un sol mot; llibertat.

La nostra lluita no serà una lluita contra Espanya. Perquè Espanya mai no existirà de debò mentre els seus pobles no puguin decidir lliurement formar-ne part. Volem que Espanya pugui ser i que mai ningú no pugui dir que les seves terres són esclaves. Negar un referèndum a cadascun dels pobles d'Espanya significa silenciar la veu de cadascun dels seus pobles.

I espero que quan Catalunya aconsegueixi ser independent, Espanya prosperi, amb èxit i felicitat per a tots els seus habitants; que hi hagi bon veïnatge, respecte i col·laboració. Desitjo tot el bé possible als que han pretès espanyolitzar-nos. Desitjo tota la sort del món, el millor dels èxits econòmics i polítics, als que deixaran d'ingressar 15000 milions d'euros anuals; als que un dia van obligar a veure's un vas d'oli a algú altre perquè el van sentir parlar en català, els desitjo tota la pau del món, a ells i als seus descendents. A tots els que han intentat esborrar del mapa la cultura catalana, als que han combatut el seu dret a governar-se, als que s'han rigut de les diferències ibèriques, als que confonen diferència o separació amb supèrbia, els desitjo de tot cor una vida feliç; a ells i als seus familiars. La independència de Catalunya no és contra ningú. Si estimes una cosa, deixa-la lliure; si és teva, tornarà a tu; si no torna a tu es perquè mai no ha estat teva. 

Als ciutadans de Catalunya, ens ha arribat l'hora de la llibertat; però l'hora de la llibertat és necessàriament l'hora de la generositat, l'hora d'estar disposats a perdre-ho tot, si cal, per a construir el fonament d'un futur millor per als nostres fills. Volem per als nostres fills l'oportunitat de poder créixer en una terra lliure, a on la identitat catalana no sigui humiliada un dia sí i l'altre també; on el poble pugui decidir el seu govern sense imposicions externes, silencis imposats, ocupacions militars i menyspreus constants. 

Hem arribat de totes bandes; tenim la sang de totes les terres del món per a construir la llibertat d'un país ensulsiat desenes de vegades per la força de les armes. Som un soldat al qui un dia van robar les armes mentre escrivia un poema d'amor a la seva estimada. Som algú que ha nascut lluny, molt lluny, però que cada dia sua sota d'aquest cel, i estima enmig d'aquest paisatge; algú que un dia es morirà i s'acabarà fonent amb aquesta terra nostra. Som perquè volem ser; i perquè no volem que ningú, fora de nosaltres mateixos, ens imposi allò que hem de ser. Estem disposats a no descansar fins que aconseguim allò que mereixen tots els pobles del món: poder ser, senzillament poder ser.

La mirada distorsionada dels dominadors o el menyspreu a les cultures i els pobles diferents al propi.

Els dominadors, normalment,  veuen egoisme a on només hi ha anhel de llibertat; veuen irresponsabilitat a on només hi ha l'exercici de la responsabilitat històrica d'alliberar-se, i sobretot d'alliberar el futur dels fills i protegir la seva identitat, tantes vegades negada, ridiculitzada i menyspreada. 

Com va dir Thoma Jefferson: “Defenem aquesta veritat, evident per si mateixa, que tots els éssers humans han estat creats iguals, que han estat dotats pel creador de certs drets inalienables, entre ells, la vida, la llibertat, i la recerca de la felicitat.” El mateix passa amb els pobles i amb les cultures, la natura estableix per a cada poble el desig profund d'alliberament, la voluntat de supervivència de la seva identitat cultural i política, l'aplicació dels recursos que sua i que treballa, primer per a les necessitats bàsiques del seu poble, i després, i per voluntat dels ciutadans, si cal, per ajudar d'altres pobles.

Els dominadors no comprenen la necessitat de decidir dels pobles, i si cal els neguen com a pobles per a no haver de reconèixer la seva llibertat.

L'Aznar, el senyor de les xapes, ja va mostrar un tic suportat en arrels potser inconscients quan va esborrar, de les matrícules dels cotxes, la lletra de la província; fou, potser, un petit indici de la fúria uniformadora dels xovinistes culturals, dels ignorants voluntaris, dels sords emocionals, que no accepten el triomf de cap riquesa cultural que no sigui la de la Castilla eterna dels tirans.

Els dominadors anomenen mare a la tirania. I les seves urpes, amb guants blancs de senyor noucentista, subjecten fort el poble que vol marxar, mentre li diuen, amb veu falsament digna: constitució, constitució, constitució...

Els tocats i posats de les etiquetes, només accepten les que els van ensenyar els seus pares monolingües, monoculturals, monovisionaris. I veuen, pertot, etiquetes d'antigues glòries, de falses i exagerades pàtries, amb urpes afuades dins guants de senyor noucentista. I confonen l'etiqueta amb la realitat, i tot el que no du etiqueta, la seva etiqueta, mereix una riallada sarcàstica i la repressió. El que no du la seva etiqueta no és nació, no és pàtria, no és ni tan sols llengua... és ben bé allò que deia el gran Antonio Machado:

(...)Castilla miserable, ayer dominadora,

envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.

¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada

recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?

Todo se mueve, fluye, discurre, corre o gira;

cambian la mar y el monte y el ojo que los mira.

¿Pasó? Sobre sus campos aún el fantasma yerra

de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra (...)

Desprecia cuanto ignora; i el que és pitjor, ignora perquè vol, ignora perquè nega l'existència i el valor de res que no sigui Castilla; ha enganyat el món dient que Espanya només es Castilla, i ara haurà d'assumir que serà així, que ben aviat Espanya serà Castilla i poc més.

Els dominadors, en sentir llengües, per a ells, estranyes... i sobretot en sentir-les sortir del cor dels fills nascuts als seus dominis, se senten humiliats perquè s'adonen que res no és uniforme, i que les etiquetes que els van ensenyar els seus pares són falses i sempre ho han estat.

Avui acabo i us poso la declaració de la independència de Thomas Jefferson:

Quan durant el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han connectat amb altres, i assumir, entre els poders de la Terra, l'estat particular i igual, al qual les lleis de la naturalesa i de Déu li donen dret... el respecte a les opinions del gènere humà reclama que es declarin les causes que els empenyen a la separació.
Defensem aquestes veritats, evidents per si mateixes: que tots els homes han estat creats iguals, i que han estan dotats per part del Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Que, per assegurar aquests drets, els governs s'han establert entre els homes, i que els seus justos poders es deriven del consentiment dels governats. I que cada vegada que una determinada forma de govern es torni destructiva i ataqui aquestes veritats, és privilegi dels pobles canviar o abolir-la, i instituir així un nou govern que s'assenti en aquests principis i que organitzi els seus poders per assolir-los. La prudència, en efecte, ha de dictar que els governs sòlidament establerts no han de ser canviats per causes fútils o passatgeres. I, encara que és cert que l'experiència ha demostrat que el gènere humà està més disposat a patir mals, mentre siguin suportables, que no pas recobrar l'equilibri abolint les formes a les quals està acostumat, és encara més cert que un gran cúmul d'abusos i usurpacions persegueixen de manera invariable un mateix objectiu, i revelen el designi de reduir-lo sota el despotisme més absolut. És, per tant, el seu dret i el seu deure derrocar aquest govern i proveir nous guardians per a la seva seguretat futura. Tal ha estat el sofriment pacient d'aquestes colònies, i tal és ara la necessitat que ens constreny d'alterar l'anterior sistema de govern. La història de l'actual rei de la Gran Bretanya és una història de repetides injúries i usurpacions, tenint totes, com a objectiu directe, l'establiment de la tirania absoluta sobre aquestes terres. 

.

.

Carta al Rei

¿No li agradaria, majestat, ser el Rei d'una Espanya en la qual tots els seus pobles hagin decidit, lliurement i en referèndum, que en volen formar part? Ara se li obre una oportunitat.

No tingui por de la llibertat. Un avantpassat seu, Felip V, va fer molt de mal a Catalunya; la va esclafar i va intentar esborrar-la del mapa. El cap de Villarroel, un dels nostres generals, va estar penjat dins d'una gàbia, a les portes de la ciutat, durant mesos, fins que per llei natural va deixar de fer pudor. Molta gent de Barcelona va ser assassinada i passada a ganivet, les dones abusades, la tortura i la mort es van estendre per la ciutat quan les tropes de Felip de Borbó van conquerir-la. I des de Castella es va intentar que Catalunya, com a país, fos esborrat i aniquilat. 
S'obre davant seu, Majestat, l'oportunitat de reparar aquella injustícia, aquell acte contra la humanitat. Un Borbó ens va intentar destruir... ¿no fóra just que un altre Borbó ens ajudés a “ser”? No demano pas que vostè estigui a favor de la independència, sinó que estigui a favor que el poble de Catalunya, i que qualsevol dels pobles que formen l'estat espanyol, pugui decidir si forma part d'Espanya. Les grans conquestes exigeixen sempre un risc, però el resultat, sigui quin sigui, serà un triomf de la llibertat i un triomf de les persones que creuen en la democràcia. ¿Vol ser el Rei d'un país de pobles lliures? ¿Què prioritza, majestat... la llibertat de la seva gent o la unitat imposada? 
Sovint ha dit vostè que qualsevol idea política pot assolir-se a través de mitjans i procediments democràtics... ¿Continua pensant el mateix? ¿O hem de pensar que no tot és possible amb la democràcia i que tenien raó els qui deien que calia violència i terrorisme per aconseguir fites polítiques? Vostè i jo sabem la resposta: l'ètica de les persones i dels pobles ens diu que qualsevol idea pot defensar-se i assolir-se amb la democràcia i que només cal que el poble la desitgi majoritàriament i que es posi a treballar pacíficament per aconseguir-la, acceptant la decisió de la majoria. 
¿Què prioritza, majestat, la lliure decisió de cadascun dels seus pobles de pertànyer a Espanya, o la unitat imposada i la ratificació del fet que no totes les idees es poden defensar amb les eines de la pau? ¿Ens en podem anar, si ho volem? ¿Li importaria permetre'ns de decidir que ens volem quedar? 
Hem de poder decidir que volem viure junts, si no podem, Espanya és mentida.

Les raons per a la independència. Las razones para la independencia. Reasons for independence. Les raisons de l'indépendance. Die gründe für die unabhängigkeit.

Les raons per a la independència:

CLICK

*

Las razones para la independencia. Haz click aquí, y luego en la fotografia: 

CLICK

*

Reasons for independence. Click here and then push over photography:

CLICK

*

Les raisons de l'indépendance. Cliquez ici, puis sur la photo:

CLICK

*

Die gründe für die unabhängigkeit. Hier und dann auf dem Foto klicken:

CLICK

Imatges de la Manifestació de l'11 de setembre de 2012. 

No hem de fer mal.

Fer mal? A qui? Per què? Per diners? No! Mai!

Fer mal? Col·lapsar? Obstruir? Crear el caos? A qui? Per què? ¿Que és que són ells els qui en tenen la culpa? ¿Que és que fotent hòsties als innocents se solucionarà la crisi?

No cal omplir-nos la boca de referències a crisis passades de les quals vam poder sortir perquè el nostre estat tenia mecanismes com el de la devaluació de la moneda, que permetia fer competitius els preus dels productes que es fabricaven aquí; avui, aquesta competència no la tenim, i hem d'esperar que el xicot francès aquell o la bona dona alemanya aquella ho vegin bé, si als seus països convé; i si no ho veuen bé, ens tocarà eternitzar l'atur i la misèria. Sense mirar altres èpoques, girant tan sols els ulls cap a Grècia, veiem, en aquests dies que vivim, un país esfondrat. Funcionaris i no funcionaris amb el sou rebaixat al 50%. Desenes d'hospitals tancats. Atur. Insolvència enquistada. Les manifestacions i les pedrades contra el parlament grec no han servit de res. Fer mal, no ha servir de res. Col·lapsar les ciutats, les carreteres, les escoles... no ha servit de res. Si l'amo no té diners, ni que l'escanyis, no te'n podrà donar; perquè no en té.

Disposem-nos a combatre el culpable amb l'únic que tenim: la dignitat de decidir a qui confiem els nostres diners; la dignitat de no fer mal per cap finalitat; la dignitat de no comprar productes manufacturats enllà de les fronteres estatals; la dignitat de continuar estimant la feina que fem, i de fer-la amb la mateixa força que quan cobràvem per fer-la; la dignitat de votar escollint el que comprem, quan ho comprem i a qui ho comprem; la dignitat de no falsificar els papers de l'atur com tants van fer a l'època de les vaques grasses; la dignitat de no evadir capitals, com tants fan i han fet, molts als qui no han agafat i als qui no agafaran mai; la dignitat de pagar impostos; la dignitat de no falsificar factures, de no estafar amb l'exclusió de l'IVA a les factures, de no permetre'ns l'enganyós i mal parit luxe de ser corruptes; la dignitat de no deixar que el Govern de Balears ens construeixi un palau per a nosaltres, un xalet per cadascun dels nostres fills, i un iot anomenat Fortuna per a descansar de l'estrès de la bona vida; la dignitat de no fer servir diners públics per enriquir les nostres empreses privades i construir-nos un palauet a Pedralbes; la dignitat de no permetre que ens regalin terns, puros, plomes, corbates o el que sigui que ens vulguin regalar per exercir un càrrec que hauria d'estar al servei del poble; la dignitat de no acceptar sous vitalicis per “haver estat” el que hàgim estat, sigui el que sigui el que hàgim estat; la dignitat de comportar-nos segons els nostres principis més nobles, encara que mantenir-nos-hi fidels vulgui dir deixar de guanyar molts diners.

Dignitat... Els corruptes s'han venut la dignitat per diners i es pensen que han fet un bon negoci. No s'adonen que els diners són una merda perquè s'han convertit en la condició que se'ns demana per a viure; i hi ha qui només és capaç d'enamorar-se dels diners. Hi ha, també, qui decideix perdre la vida per abraçar-los. Hi ha qui es posa una camisa amb agulles que es claven a la pell per a garantir-se un “emolumento” d'aquests que fan xisclar les pijes i pronunciar un “que pocholo!” als pijos. Com diu (bé...essent precisos, com deia) La Trinca “la riquesa pot ser posar els peus en remull tot i sabent que l'aigua bull, i escaldar-se'ls, prenent deixalles culturals i tradicions patriarcals per eixugar-se'ls”.

El que vinc a dir és que lluitaré per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus alumnes, que són sagrats i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells, no els toqueu. I si fos metge, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus pacients, que són sagrats, i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells no els toqueu. I si fos mosso, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no canteu “que viva España!” per caritat! Ni parleu en castellà per a tocar el voraviu. No toqueu ni un cabell de la meva llengua, que és sagrada, i no és la culpable de la crisi. Les mesures que calguin! Però a la llengua no la toqueu.

I... anem tots contra els culpables; sense perdre la dignitat, òbviament. Cal recordar que tenim un vot, una elecció, una veu. Quan comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que comprem. Quan no comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que ens neguem a comprar. Quan posem en un banc o en un altre banc els nostres diners, votem, i tenim més força que la que ens volen fer creure que tenim.

Aleshores, si fins ara no hem votat bé, comencem per aquí en comptes de voler fer “tan mal com puguem”.

.

.

Necessitem governants bojos.

¿Deixarem que el mercat campi segons les seves forces naturals?

Compte que els volcans esclaten! Cal protegir-se'n!

L'onada s'ho endú tot si no li posem límits.

Compte que les coses que pesen cauen pel seu propi pes! És una llei natural!

Compte que sense esforç, sense una lluita ferotge, intel·ligent i conscient, per l'ordre, l'entropia (el desordre) creix de manera espontània! Cal un esforç per aconseguir l'ordre.

Compte que els qui negocien prioritzen el benefici per damunt del benestar del poble, si no és que hi ha una voluntat molt forta per part de les lleis de domesticar els qui negocien!

Compte que la presidenta d'Alemanya no és la veu del poble alemany, és la veu del Banc d'Alemanya! El dia que a Alemanya mani un altre polític, continuarà sent la veu del Banc d'Alemanya, perquè els discursos econòmics dels governants els escriuen els bancs. Passa el mateix França. Passa el mateix a tota Europa.

La democràcia real necessita d'una aportació, molt i molt generosa, d'esforç, d'intel·ligència i d'energia; necessita retallades a les llibertats dels financers, per tal que qui governi sigui el poble. Necessita que les idees de llibertat i d'igualtat sedueixin més que no pas els diners, per tal que el poder el tingui el poble i no els bancs.

Necessitem uns quants governants que a contra corrent, en contra de les forces naturals del mercat, menyspreïn el seu benefici personal i legislin en contra del poder de les finances. Necessitem que aquests governants bojos siguin capaços de rebutjar suborns, comissions, retribucions... que amb tota seguretat intentaran seduir-los a canvi de la seva traïció als ideals de llibertat i d'igualtat... Necessitem que els governants tinguin allò que tradicionalment s'han anomenat “valors”.

.

.

Deixem de pintar façanes!

Si un sempre ha pogut pagar, no és impossible, però és més difícil, comprendre objectivament la tragèdia dels que no poden pagar.

L'avantatge d'haver vist, alguna vegada a la vida, perillar el propi habitatge, el futur, el destí... és que qualsevol persona que se'ns planta al davant amb una hipoteca monstruosa, fruit de la mala llet dels qui els han concedit amb mitges veritats crèdits innecessaris, és per a nosaltres un déu encarnat; els cristians de debò dirien que és un “altre Crist”. 

Algú que té criatures i alhora deutes als quals no es pot enfrontar, esdevé per una persona que sap el que és caminar per la corda fluixa, l'encarnació del déu sofrent; un déu vivent que amb el seu sofriment posa en evidència els immensos forats del nostre sistema. 

Per algú que, amb o sense fe, també ha caminat pel país de les ombres, pel llindar de la pobresa i de la marginació, el fet de topar-se amb algú amb fills que no té diners per a l'electricitat, per al carro de la compra, per als llibres de l'escola... ve a ser com topar-se amb un germà petit que ha estat maltractat per les mentides de l'especulació, per la hipocresia dels que porten tern al parlament, pinten façanes amb les subvencions, i s'omplen la boca de creixement i eficiència. 

La primer lliçó de l'educació és el respecte per l'ésser humà, l'amor a la persona humana, i la militància en la fe en una educació gratuïta, una sanitat gratuïta, un habitatge gratuït, el pagament dels quals no surti d'enlloc més que dels impostos que paguem tots, els més i els menys afortunats. 

La primera norma de la qualitat ha de ser la qualitat humana. I per assolir la qualitat humana cal tirar a terra els privilegis, les prioritats errades, l'adoració a l'aparença, i la llunyania dels qui mai no han passat gana. 

Cada persona val més que totes les estrelles del univers juntes i el seu ordre. El pensament d'un infant és més valuós que tots els diners del món junts. El somriure d'un adolescent és més sagrat que les façanes pintades de qualssevol edificis, oficials o no. El pa de cada dia de totes les famílies és més important que els sous vitalicis dels polítics i els poderosos. ¡Quin terror que tenen els rics a compartir!

L'estupidesa de fer servir la violència.

La violència, l'agressivitat, el menyspreu, l'agressió... destrueixen els fonaments de la causa que pretenen defensar. Si fa pocs dies, en aquest blog, criticàvem l'estranya dèria dels mossos d'estossinar una persona asseguda en una cadira de rodes (entre d'altres agressions), avui, en aquest mateix espai, condemnem l'agressió als representants del poble de Catalunya (entre ells un invident a qui li volien robar el gos). Tota violència és inhumana; i ho és més quan es dirigeix contra algú només perquè aquest algú té determinada professió, o només perquè aquest algú pertany a determinada classe social, o només perquè aquest algú té determinades idees, una manera de vestir, unes amistats concretes. L'hàbit de responsabilitzar una persona a causa de la imatge que ens regala o del grup al que pertany, o de les connotacions que ens produeix, és una bestiesa descomunal a banda de feixisme pur i dur, similar al feixisme dels qui van assassinar sacerdots, comunistes, cristians, jueus, massons, bruixes, heretges, reis...

I a banda de tot això, del que menys es parla és de les brutals retallades que el Parlament ha aprovat i que faran que visquem molt pitjor; retallades aprovades pels representants dels qui van votar. Però la culpa no és dels que els van votar; la culpa (o causa) rau principalment en aquells que no van voler votar per oposició al sistema. No és coherent protestar contra les retallades quan un no ha votat. Els representants dels qui no han votat són a casa ajaguts al sofà. El sistema es canvia principalment des de dins, i treballant molt dur, i amb molta eficiència, rectificant contínuament, suant les llenties, i preguntant-se una vegada i una altra, què més puc fer pel sistema... què més puc fer pel sistema... Si bufa una tempesta per molt que protestis, acampis, o t'indignis, continuarà bufant. Indigna't, però construeix un refugi pels qui estimes. Indigna't, però treballa i respecte les normes de convivència; i si no t'agraden les normes, lluita per canviar-les, però respectant les persones. ¿Amb quina autoritat reclamaràs els drets de les persones si tu no les respectes?

Tenim una dictadura i no ho sabem?

“Al nostre sistema, els polítics són simples treballadors dels grans capitals, els quals invertiran tot el que faci falta perquè surtin escollits els seus nois; i si els seus nois no surten escollits, compraran als que ho hagin estat.”

RICHARD J ROBERTS, Premi Nobel de medicina a l'any 1993.

La termodinàmica ens diu que tot sistema tendeix de manera espontània a evolucionar vers un estat de desordre superior; el desordre s'anomena "entropia".

Fent un símil amb la termodinàmica podríem dir que el poder és una forma energètica amb l'entropia molt alta; difícilment es transformarà en alguna altra mena de energia, perquè el seu "desordre" (sempre dins de la metàfora) ja és molt alt. No dic que sigui impossible, dic només que hi ha altres manifestacions amb menys entropia, i que per tant, tendiran a transformar-se en poder, com per exemple els diners.

Els diners, el capital, avui dia són la forma de poder amb més liquidesa. Els diners signifiquen immediatament poder, perquè si qui té diners no té poder, el compra, i ja el té. I el compra de manera legítima o ilegítima. Si la seva compra del poder és il·legal, fa servir el mateix diner per a fer-la legal, o per a silenciar els que podrien cridar contra la il·legalitat de la compra. Per tot això, el "diner" és directament "poder".

Si al llarg de la història, les revolucions humanes han aconseguit posar fre al poder il·limitat dels tirans mitjançant lleis reguladores de la seva acció; avui, el poder disfressat de "diner" s'escola evitant aquestes lleis, i es vesteix amb una pell de xai per la qual alguns l'anomenen la sang de la societat. El sistema bancari, avui dia, és indiscutible, qualsevol que el posi en dubte és etiquetat com a "antisistema". Les lleis dels sistemes democràtics, i la manera com s'organitzen els estats occidentals, ens protegeixen, si fa no fa, de l'acció dels dictadors, però no ens salven de les maquinacions del capital, que esdevé un dictador tant o més tirànic que els dictadors clàssics.

Cal posa un jou al capital; marcar els seus límits i deixar-los ben clars; protegir el poble dels seus abusos, del seu feudalisme; cercar solucions que no passin necessàriament per l'endeutament i l'interès, fermar la bèstia salvatge de l'especulació i els experiments financers. Que mai més els diners no puguin travessar amb "impunitat" les fronteres si no ho poden fer les persones.

.

.

Petites formigues tramposes (som o hem estat). Tornaran els trobadors.

És important votar.
És una estratègia profundament equivocada el gest desesperat d’abstenir-se com a protesta per la corrupció del sistema, o per la incompetència dels polítics, o pels interessos gens altruistes de molts que s’acosten al poder per engrapar o per beneficiar els seus i prou. Si no votem, el poder anirà a raure, igualment, a mans d’algú; i aquest algú no serà qui nosaltres hem escollit, i de ben segur, no serà algú que estigui disposat a defensar els nostres interessos.
No vol dir, això, que si votés tothom, sortís l’opció que més ens agrada; però si no votem nosaltres, els qui més ens agraden, o els qui menys ens desagraden, restaran afeblits; i perdrem veu.

Els mots que acabo d’escriure són obvietats; però de vegades hi ha qui no les veu. Per canviar el sistema, cal ficar-se dins del sistema, fer servir les normes del joc, construir un missatge clar i competent, que no defugi la responsabilitat i l’eficiència; tenir en compte tots els factors. Evitar retallades, sí; però explicant com. Dient d’on poden sortir els diners. Renunciant a les petites grans mesquindats dels qui li fan trampa al sistema i el corquen, i després es queixen perquè és corcat: treball en negre, pagaments sense IVA, feinetes sense assegurar, baixes que no ho haurien de ser, evasió d’impostos, corrupció i corruptela d’aquella que neix amb la fastigosa cançó de “tothom ho fa”; absoluta submissió al consum: anar de creuer perquè el veí hi ha anat, comprar-se l'última versió de l'últim aparell de moda, hipotecar-se fins les orelles per a tenir aquella casa somniada amb piscina i comunitat de veins "litre" que fa morir d'enveja els amics als sopars de cap de setmana; crèdits per al luxe i l'oci, Nova York, el Gran Canyó, Bali, Mauricio... i potser no sé ni on és Mauricio... i potser ni he sortit del Tot Inclòs de l'hotel perquè no tinc ni un euro per a fer excursions d'aquelles que et porten a veure pedres que afusello a fotografies amb les quals avorriré algun colega.
 
Hi ha qui gasta el cognom “Rigau” com si fos el causant de tots els mals (de fet els consellers sovint serveixen per a desgastar-se en benefici d'algú de més amunt), i s’oblida del cognom “Mas”. I hi ha qui s’enfronta al cognom “Mas” com si fos algú que gaudeixi ratejant quartos, i s’oblida del mot “Espanya”. I hi ha qui combat Espanya com si lliurar-nos-en fos la solució definitiva (potser seria el principi de la solució) i s’oblida de renunciar a l’especulació bursatil, o de defugir l’especulació immobiliària. En el fons, tots som petites formigues tramposes que ens queixem de les grans trampes dels borinots, els quals gaudeixen de l’atzar de poder volar per damunt de les formigues; formigues febles, que massa vegades no saben pensar soletes, ni opinar soletes, ni decidir soletes, ni viure soletes; formigues gregàries que en tenen prou amb victòries esportives alliberadores d’adrenalina, que asumeixen l’estètica i l’estil de la massa, i que opinen verd, o blau, o vermell, segons com la tele enfoqui el problema, o segons com l’entorn valori el problema.

Vivim una civilització de cicles: ara endavant, ara endarrere, ara seguem una cadena, ara acceptem un jou (tot sigui per la feina), ara tombem l’estaca, ara aixequem un mur que ens separa dels impurs, ara plantem vinyes i cobrem els honoraris, ara escrivim una cançó vora les parres i enyorem el temps dels ideals.
Tornarà, però, el temps de l’alliberament quan la ventada de la por desfaci el pes dels fermalls i el pas estricte de la competitivitat. Tornarà el segle dels trobadors que s'en riuen dels reis i ronden les princeses. Tornarà un jove a escoltar la veritat en el vent i clamarà contra les columnes dels imperis. Quan aquest cicle d’angoixa hagi passat, el poble declamarà els antics poemes i en crearà de nous, i neixeran flors noves, i continuarà plovent, i la humanitat continuarà avançant vers la llibertat.    

.

.

Crisi. Valors. Contravalors. Doble moral. Em passejo una estona en bermudes...

Les coses van bé quan els actors principals de la pel·lícula de la vida fan més del que els toca.

Per molt que organitzem, que planifiquem, que preveiem, mai no ho farem prou bé com per a garantir el funcionament de la societat fent només el que toca. És en aquest punt quan els “valors” són essencials. La organització de les persones no tira endavant quan fem el que ens toca fer sinó quan fem el que cal fer perquè la vida rutlli; sense preguntar-nos qui ens ho pagarà, quan ens ho pagarà o com ens ho pagarà.

La gran tragèdia de la crisi que patim és que no només hi ha qui s'ha limitat a fer el que li tocava i prou, sinó que, a més, hi ha també qui ha fet servir la seva situació de privilegi per a enriquir-se: especulació, desastre ecològic-immobiliari, corrupció, experiments financers, cobdícia, afany de lucre, frivolitat consumista, prepotència...

Enmig de tota aquesta maledicció, hi ha uns altres actors, més passius, que en pateixen les conseqüències: els infants que viuen en famílies amb l'habitatge expropiat o en vies d'estar-ho, els infants amb pares a l'atur, els infants que pateixen els errors de qualsevol mena comesos per les persones que tenen cura d'ells, els infants que reben una educació pitjor de la que es mereixen (com a persones infinitament dignes que són) només perquè la seva família no té recursos.

Sostenim entre tots una organització ciutadana que permet que els rics de sempre suquin pa dins del rovell mentre que els infants, que no deixen de ser éssers humans innocents, pateixen tota mena de mancances (educatives, econòmiques, de perspectives de futur...). A aquesta injustícia, molt poca gent l'anomena immoral, indecent o incívica... Molts s'omplen la boca de civisme, de civilitat, de qualitat, d'eficiència... i sostenen, amb el seu silenci, o amb la seva complicitat, el sistema que menysprea la dignitat de tants infants; el sistema que alhora prohibeix que algú es tregui la samarreta pel Passeig de Gràcia perquè va contra el bon gust. Maleït bon gust dels que no tenen sensibilitat per prioritzar les necessitats bàsiques de les persones per damunt del dret a enriquir-se d'un grapat de pirates legals que amunteguen riqueses. Aneu...aneu a jugar a golf, al polo... aneu al Palau de la Música o al Liceu... i mentre jugueu, o abans d'entrar a les òperes (uns drames que aconsegueixen motivar força peixos grossos) discutiu la solució de la crisi amb una copa a les mans; assaborint l'etiqueta d'esquerres que dueu, i recordant els dolços temps de la vostra joventut. Qui havia de dir que arribaríeu tan amunt! El vostre rostre damunt de cartells electorals! Pinteu, pinteu les façanes quan s'acosten les eleccions. Façanes llampants dignes de l'Europa de la qualitat i l'eficàcia. Recursos dedicats durant dècades a façanes de tota mena (entenguin-se en sentit literal i metafòric). Imatge. Imatge. Imatge. Imitació ianqui esnob i carrinclona que ha consumit els recursos que havien de decorar els interiors, que potser ningú no aplaudeix o no agraeix de manera tan evident. Millets a qui ningú no criticava. Comissions silenciades perquè (diuen els experts) tothom té un mort dins l'armari.

Amb el vostre permís, després d'escriure sobre tantes misèries disfressades de dignitat, em trec la samarreta i passejo una estona en bermudes, perquè fa calor. Els ianquis no ho consideren fi, sobretot si qui es treu la samarreta és una dona, però a mi, amb tots els respectes, no m'amoïna gaire l'opinió dels ianquis, perquè sóc mediterrani i Catalunya és el meu país.

.

.

Marges i rius, ermita al cels suspesa, per sempre adéu!

Dol perdre la vall, l'ermita al cel suspesa, el blanc Pirineu... Dol perdre el món que sempre hem conegut, els dolços temps de l'alliberament, quan el sol s'aixecava damunt d'una terra que se sentia feliç d'estrenar una llibertat tant de temps enyorada.

Dol perdre la innocència, la rauxa que un dia, de molt joves, molts polítics d'avui alenaren amb el desig de transformar les estructures corruptes que esclavitzaven el poble.

Dol perdre la pàtria de l'ésser humà, que és la llibertat; la llibertat de pensar, de comprendre, de no ser manipulats per guspireigs daurats que adoren la imatge i obliden el fons.

Dolen les façanes noves i llampants quan els endins són foscos i els interessos vergonyosos; sovint hi ha diners per façanes; i austeritat, en canvi, per endins que ningú no aplaudeix, o que qui aplaudeix no té prou diners per pagar ni glamour per regalar.

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu m'allunyo d'enyorança em mor... i ets tan lluny! On és la costa virginal de Blanes a Cotlliure, els turons immaculats de sureres; les cales amagades, que avui estan clapades de quitrà, de formigó, de plàstic, d'alumini, de neó, d'estridència.

Dolça Catalunya, que fustigues els teus consellers per uns diners que s'han endut des de més lluny; que s'han endut, que s'enduen i que sembla que es continuaran enduent. Ens han robat la cartera, ens han deixat les escorrialles, i ara, en comptes d'exigir que ens tornin la cartera, ens barallem i ens esgarrapem per les escorrialles. Deu ser perquè els qui s'han deixat robar la cartera no passen gana.
 

Setanta dos anys de cadenes que encara dringuen.

Entre 367000 i 500000 republicans van passar per 188 camps de concentració de l'Estat Espanyol, de 1937 a 1947, explica l'historiador Javier Rodrigo a “Cautivos”.

I segons Preston, falangistes i soldats es van acarnissar amb les dones dels seus enemics, fent servir la violència sexual, que s'esborrava tot seguit amb l'assassinat. Els mateixos que proclamaven una Espanya Catòlica violaven les dones dels vençuts, i, quan algú del seu propi bàndol els preguntava si potser no s'estaven passant, responien que al capdavall aquestes dones estarien mortes en quatre hores. ¿De què els va servir condemnar els assassinats comesos pels anarquistes (assassinats de sacerdots, de monges, d'empresaris...) si des del poder del propi bàndol vencedor es cometien atrocitats iguals o pitjors? I es varen continuar cometent fins molts anys després de la finalització de la guerra, quan ja no es podia apel·lar a l'èmfasi bèl·lic, a la confusió o a la pròpia batalla.

Avui, a l'any 2011, encara es persegueix un jutge per intentar que els familiars dels assassinats a les cunetes puguin recuperar els seus ossos (un jutge reconegut internacionalment per la seva lluita per la justícia, independentment dels errors que hagi pogut cometre).

No se'ls permet, ni a les víctimes ni als seus descendents, l'ínfim dret de recordar els seus morts injustament assassinats a la flor de la joventut, al·legant excuses farisàiques, fent servir vanament els conceptes de reconciliació i d'oblit per a tapar les vergonyes i la culpa dels del seu mateix bàndol. ¿No és això prendre el nom de Déu en va?

450.000 republicans van haver de fugir de l'estat. 10.000 van acabar a Mauthausen i a Auschwitz; entre d'altres llocs d'horror. Dècades de foscor humana; de la filosofia de la por; d'imposició d'una doctrina i d'una moral concreta i determinada; d'humiliació dels vençuts, dels llibertaris, dels dissidents i dels lliure-pensadors; la grisor de les formes; la supèrbia d'un estat repressor i uniformitzador; l'oligarquia de les classes poderoses amb la connivència dels nobles i de l'aristocràcia; un dictador que va morir al llit, i que va rebre honors d'emperador; un estat que, dissimuladament, manté els poders ancestrals dels Homo sapiens més obtussos, més tribals, menys oberts, i menys intel·ligents des d'un punt de vista emocional.

Sobre xiulets i esbroncades als homenatges; hipocresies, populisme i falsedat en els mots dels polítics.

El desencís que produeix l'exercici d'escoltar la veu dels polítics té un munt de factors com a causa. Un d'aquests factors, potser el principal, és la sensació de falsedat que produeixen massa sovint els seus missatges. He experimentat aquest fenomen en escoltar les crítiques del PP a l'estratègia que estudia el partit del govern d'Espanya per tal d'evitar els xiulets i les esbroncades de la massa en alguns moments concrets dels homenatges i de les desfilades patriòtiques o pseudosacres. Ara no entraré a valorar el sentit o la inconveniència, ni la raó de ser o de no ser d'aquests actes patriòtics (serien temes per un altre post), sinó la hipocresia de molts dels actors de la política actual.

El PP, partit que sovint destaca pel seu patriotisme espanyol (banderes, homenatges, desfilades, defenses aferrissades de Perejils i monarquies...), titlla de manca de llibertat d'expressió a l'abans esmentada estratègia elaborada per aconseguir el silenci en moments que per a algunes persones són trascendents. Insisteixo que ara mateix no discutiré si el PP té raó o no quan parla d'aquest presumpte atac a la llibertat d'expressió; només vull dir que se'm fa evident (a mi i a molta gent) que el PP no es creu el que diu. 

És ben clar que el PP en realitat no pensa que aquesta estratègia sigui un atac a la llibertat d'expressió, sinó que fa servir aquesta suposada defensa (tradicionalment progressista) de la llibertat d'expressió per aprofitar la circumstància de l'esbroncada, de la situació de les enquestes i de la fúria de la crisi econòmica, per a escombrar cap a casa seva i influir damunt l'opinió pública menys formada i més ingènua.

El PP, per pròpia tradició, adora la sacralitat dels actes d'homenatge a la pàtria espanyola; per això resulta xocant que no se sumi a la defensa del “silenci” respectuós en moments “sagrats”; tan xocant que la seva hipocresia queda en evidència.

Això és el que vull dir quan parlo de desencís davant la veu de la classe política; no tant pel que diu, sinó perquè no es creu el que diu; perquè el que diu, ho diu per electoralisme; perquè es veu clar que ja no ens podem fiar de cap discurs. La falsedat del discurs del PP en aquesta anècdota que acabo de raonar és evident, però... ¿quantes hipocresies, quantes falsedats ens colaran sense que les evidenciem? I no només el PP, sinó la totalitat dels partits; cadascun d'ells escombrant cap als seus interessos particulars de poder, prioritzant-los per damunt de l'interès general de servir les persones.

El dia que un polític digui el que de debò pensa, ni que això li faci perdre oportunitats de populisme, ni que aquesta sinceritat l'obligui a col·laborar i a donar la mà, i la raó, i el cor, als seus oponents, més d'una i de dues vegades... aquest dia, aquest polític aconseguirà potser que es fixin molt i molt en ell, perquè, sens cap mena de dubte, es convertirà en l'excepció.

.

. 

Som una nació, no passaran. Somos una nación, no pasarán. We are a nation; nobody will win us.

.

El que som, seguirà sent, es digui el que es digui.

Negar la identitat nacional a les nacions és un atentat contra els drets humans i un atac a la humanitat sencera.

Dissabte, 10 de juliol, a Barcelona. Som una nació.

Ningú no té dret a escapçar allò que el parlament d'un poble ha decidit.

.

.

Un altre juny...

.

Ve de ponent,
com sempre, aquest mal vent
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit...

(i continua, i és de Martí i Pol)

Diuen que el 29 de juny de 1707 Felip V va signar l'abolició dels furs de València. I ahir era 29 de juny, i ahir, i avui, som a un altre juny...

.

*

.

Heus aquí la versió original i antiga dels Segadors (segle XVII), per si és d'interès d'álgú:

Els Segadors, versió original (segle XVII)

Catalunya, comtat gran,qui t’ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens te la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran!que la palla va cara! Segueu arran!
Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella:-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-
Contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta:seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes;
n’han cremat un sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i caporals i patenes, i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l’església, en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo, n’engegaven les aixetes, el tiraven pels carrerssols per regar la terra.
A presencia dels parents, deshonraven les donzelles. Ne donen part al Virrei, del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre.-Sentint resposta semblant, enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume, n´hi foren les dependències.
A vista de tot això s’és avalotat la terra: comencen de llevar genti enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha, ja n’han morta la primera; ne mataren al Virrei,
a l’entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l’Audiència.
Aneu alerta, catalans; catalans, aneu alerta:mireu que aixís ho faran, quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó:donen llibertat als presos. El bisbe els va beneir
Amb la mà dreta i l’esquerra:
-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre:
-Aquí és nostre capità, aquesta es nostre bandera.-A les armes catalans,Que ens ha declarat la guerra!
Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!

.