No hem de fer mal.

Fer mal? A qui? Per què? Per diners? No! Mai!

Fer mal? Col·lapsar? Obstruir? Crear el caos? A qui? Per què? ¿Que és que són ells els qui en tenen la culpa? ¿Que és que fotent hòsties als innocents se solucionarà la crisi?

No cal omplir-nos la boca de referències a crisis passades de les quals vam poder sortir perquè el nostre estat tenia mecanismes com el de la devaluació de la moneda, que permetia fer competitius els preus dels productes que es fabricaven aquí; avui, aquesta competència no la tenim, i hem d'esperar que el xicot francès aquell o la bona dona alemanya aquella ho vegin bé, si als seus països convé; i si no ho veuen bé, ens tocarà eternitzar l'atur i la misèria. Sense mirar altres èpoques, girant tan sols els ulls cap a Grècia, veiem, en aquests dies que vivim, un país esfondrat. Funcionaris i no funcionaris amb el sou rebaixat al 50%. Desenes d'hospitals tancats. Atur. Insolvència enquistada. Les manifestacions i les pedrades contra el parlament grec no han servit de res. Fer mal, no ha servir de res. Col·lapsar les ciutats, les carreteres, les escoles... no ha servit de res. Si l'amo no té diners, ni que l'escanyis, no te'n podrà donar; perquè no en té.

Disposem-nos a combatre el culpable amb l'únic que tenim: la dignitat de decidir a qui confiem els nostres diners; la dignitat de no fer mal per cap finalitat; la dignitat de no comprar productes manufacturats enllà de les fronteres estatals; la dignitat de continuar estimant la feina que fem, i de fer-la amb la mateixa força que quan cobràvem per fer-la; la dignitat de votar escollint el que comprem, quan ho comprem i a qui ho comprem; la dignitat de no falsificar els papers de l'atur com tants van fer a l'època de les vaques grasses; la dignitat de no evadir capitals, com tants fan i han fet, molts als qui no han agafat i als qui no agafaran mai; la dignitat de pagar impostos; la dignitat de no falsificar factures, de no estafar amb l'exclusió de l'IVA a les factures, de no permetre'ns l'enganyós i mal parit luxe de ser corruptes; la dignitat de no deixar que el Govern de Balears ens construeixi un palau per a nosaltres, un xalet per cadascun dels nostres fills, i un iot anomenat Fortuna per a descansar de l'estrès de la bona vida; la dignitat de no fer servir diners públics per enriquir les nostres empreses privades i construir-nos un palauet a Pedralbes; la dignitat de no permetre que ens regalin terns, puros, plomes, corbates o el que sigui que ens vulguin regalar per exercir un càrrec que hauria d'estar al servei del poble; la dignitat de no acceptar sous vitalicis per “haver estat” el que hàgim estat, sigui el que sigui el que hàgim estat; la dignitat de comportar-nos segons els nostres principis més nobles, encara que mantenir-nos-hi fidels vulgui dir deixar de guanyar molts diners.

Dignitat... Els corruptes s'han venut la dignitat per diners i es pensen que han fet un bon negoci. No s'adonen que els diners són una merda perquè s'han convertit en la condició que se'ns demana per a viure; i hi ha qui només és capaç d'enamorar-se dels diners. Hi ha, també, qui decideix perdre la vida per abraçar-los. Hi ha qui es posa una camisa amb agulles que es claven a la pell per a garantir-se un “emolumento” d'aquests que fan xisclar les pijes i pronunciar un “que pocholo!” als pijos. Com diu (bé...essent precisos, com deia) La Trinca “la riquesa pot ser posar els peus en remull tot i sabent que l'aigua bull, i escaldar-se'ls, prenent deixalles culturals i tradicions patriarcals per eixugar-se'ls”.

El que vinc a dir és que lluitaré per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus alumnes, que són sagrats i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells, no els toqueu. I si fos metge, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus pacients, que són sagrats, i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells no els toqueu. I si fos mosso, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no canteu “que viva España!” per caritat! Ni parleu en castellà per a tocar el voraviu. No toqueu ni un cabell de la meva llengua, que és sagrada, i no és la culpable de la crisi. Les mesures que calguin! Però a la llengua no la toqueu.

I... anem tots contra els culpables; sense perdre la dignitat, òbviament. Cal recordar que tenim un vot, una elecció, una veu. Quan comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que comprem. Quan no comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que ens neguem a comprar. Quan posem en un banc o en un altre banc els nostres diners, votem, i tenim més força que la que ens volen fer creure que tenim.

Aleshores, si fins ara no hem votat bé, comencem per aquí en comptes de voler fer “tan mal com puguem”.

.

.